Comiat esportiu

Ramon Pijuan

Fa temps, en Ramon Pijuan, de cal Tiquet de Florejacs, ens explicava algunes anècdotes de la seva experiència com a atleta amateur: CORRENT CAMPS A TRAVÉS.

Ara ens fa arribar el relat de la darrera cursa en què va participar.

 

Era el 5 de març de 1960; ens despertàvem amb un dia primaveral, cel blau, sense cap núvol; sortíem de Lleida a l’alba en un microbús de 9 places, cap a Saragossa. Un cop allà vam visitar la Basílica del Pilar i la Catedral de la Seu per continuar fent una passejada tot veient les botigues del carrer Alfonso fins a arribar a la plaça Espanya i prendre’ns un cafè en una luxosa cafeteria.

Cross 1

Tot seguit vam emprendre viatge a Pamplona, on vam menjar, per seguir direcció a Sant Sebastià. En arribar vam anar directament a l’hotel a deixar les maletes; en aquesta ocasió no ens va acompanyar en Daniel de Guissona, ho va fer el Delegat d’Esports de Lleida que  anava acompanyat de la seva senyora que es va fer càrrec de les maletes perquè el seu marit va anar a treure les entrades de futbol per al partit que es jugaria l’endemà al camp d’Atocha (avui Anoeta). Un cop les maletes a les habitacions, vam sortir a fer un curt passeig pels carrers propers a l’hotel, per tornar aviat a sopar i anar a dormir per estar descansats l’endemà per a la carrera.

cross lasarte cartell

En plena nit em va despertar un fort soroll, que al principi creia que era un somni, fins que em vaig adonar que era el soroll de l’aiguat que estava caient; el primer que vaig pensar és que s’hauria de suspendre la competició. Quan ens aixecàrem i vam anar a esmorzar, al contrari del dia anterior, ens trobem amb un dia gris i tancat completament, acompanyat d’una fina pluja. El microbús ens va portar a Lasarte i allà vam descobrir un panorama preocupant, a més de seguir plovisquejant acabava de finalitzar la carrera dels Juniors, així que el recorregut estava impracticable.

Cross 2

Ens van donar la sortida i encara no havíem fet un km que va tornar a caure la pluja que ens va acompanyar fins al final de la cursa; no sé en quin lloc vaig quedar, darrere meu anaven molts, però davant molts més, així que a més del fangar que havien deixat els de la cursa anterior, m’havia d’empassar tot el que afegien els de davant. Resultat: aigua i fang fins a les orelles. Així és com em vaig acomiadar de l’atletisme que havia començat uns anys abans! Aquesta va ser la meva última carrera!

Aquí no acabà tot, com que ja teníem les entrades, no quedava altre remei, amb tot el que plovia, que anar a veure jugar al FC Barcelona. No hi va haver gols, va ser un partit dels més dolents sense deixar de ploure en cap moment, encara sort que jo portava una gavardina impermeable, tot i així els peus se’m van xopar; l’endemà la gavardina s’havia eixugat, però les sabates havien passat de ser negres a blanques! Aquest va ser el comiat dels meus dies esportius! Memorable!

PD: Alineació del Barcelona en l’esmentat partit: Ramallets -Gensana – Gràcia – Rodri – Segarra – Luis Suarez – Vergés – Villaverde – Eulogio Martinez -Evaristo i Coll.

Publicat dins de Ramon Pijuan, Records | Deixa un comentari

L’enllumenat!

Palmira Brescó, de la masia Vilalta de Florejacs, recorda com va arribar la llum elèctrica a casa seva i com va canviar el seu dia a dia.

 

 

Era bastant grandeta ja quan se’ns féu arribar el corrent elèctric a casa i també  a la veïna masia de Llorenç. Corria la primavera del 49 quan una colla de treballadors de la companyia s’encarregaren de fer arribar l’electricitat des del poble de Florejacs fins a les nostres masies mitjançant un traçat de pals que, en acabar, quedaren alineats al llarg del serrat i les clotades. Tan bon punt fou acabada la tasca vam fer una petita festa d’inauguració. Es va fer a Llorenç perquè nosaltres, en aquells dies, teníem la mare malalta i era en una clínica de Barcelona.

planxa_ferroArran de gaudir de llum elèctrica la nostra situació, com és de suposar, va canviar bastant en alguns aspectes, sobretot a nivell de confort. Aquell enllumenat era tota una novetat per a nosaltres i va substituir els llums d’oli i de carbur que fins aquell moment trencaven la fosca cada nit a la llar.

No vam trigar gaire a comprar una planxa elèctrica; fins llavors havíem usat unes planxes de ferro que escalfàvem a les brases del foc.

Després vam adquirir un flamant aparell de ràdio que el vam comprar a un tal Brunet d’Igualada que es dedicava a fer-ne, sense marca, és clar. A la ràdio en qüestió li vam fer una funda de cretona estampadeta a fi de protegir-lo de la pols i, en un racó de la sala, un resistent prestatge per a col·locar-lo, adornat amb un volantet de la mateixa roba. Dic que el prestatge era reforçat perquè la ràdio era bastant gran o, com a mínim, a nosaltres llavors ens ho semblava. I apa! ja teníem música de valent (quasi sempre discos dedicats) i notícies fresques cada dia. Ens feia força companyia i, sobretot a les vesprades, gairebé ens servia de rellotge, ja que aviat vam aprendre les hores en què donaven cada programa. També feien alguns concursos i escoltàvem sovint l’anomenada Ràdio Andorra.

Una vegada que es va espatllar hagué de venir el tècnic Brunet expressament des d’Igualada per arreglar-lo. Quina pallissa de viatge, oi?

Fotografies de les meves germanes Nati i Remei amb l’aparell de ràdio:

La ràdio

La ràdio (3)

Publicat dins de Masies, Palmira Brescó, Records | 1 comentari

L’ull del temps

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ha publicat un mapa interactiu que compara la Catalunya actual amb la  del 1946 i la del 1955-56.

Es tracta de L’ull del temps. Catalunya abans i ara, una eina que permet veure una àrea geogràfica des del cel, tal com és avui. En moure el ratolí pel mapa  s’obre un cercle que ens mostra com era aquell particular territori l’any 1945 (o 1955-56, a escollir). A la part superior dreta de la pantalla podem seleccionar l’any què ens interessa, i a la part esquerra podem buscar el municipi. També podem veure la imatge a la inversa, és a dir, veure com era abans i, en passar el ratolí, com és ara.

Per desenvolupar aquesta eina l’Institut Cartogràfic ha treballat amb imatges de la Catalunya actual, gravades per la institució, i amb la dels anys 40 i 50 gravades per la força aèria dels Estats Units en una sèrie de vols fotogramètrics. (més informació del projecte)

Si feu un repàs per Florejacs i les terres que l’envolten podreu veure que no hi ha massa canvis (tret de les basses del canal Garrigues-Segarra), la cosa canvia però en altres parts de Catalunya, sobretot en les àrees més poblades.

ull florejacs

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Caramellaires

Fa uns mesos vaig publicar un article sobre les Caramelles a Florejacs.

Avui hi afegeixo una bonica foto d’un grup de caramellaires arribant al poble, que ens han fet arribar des de cal Blanca. En primer terme hi ha un mossèn (mn. Joan Escales?) i darrera seu el Joan Farràs de cal Blanca.

caramelles 66

No està datada, però podria ser del mateix dia que la següent, que era de 1966 (segons publicà “La Veu de Torreflor” -núm. 26, 2n trim. 1991-)

caramelles_1966

Moltes gràcies!

Publicat dins de Poble, Records | Deixa un comentari

Els Reis d’Orient passen per Florejacs…

Un any més els Reis de l’Orient no s’han oblidat de passar per Florejacs (veure notícia)

reis 2016

Publicat dins de Nadal, Poble, Reis | Deixa un comentari

Nadal 2015

felicitacio 2015Aquesta foto de la Clara Farràs Serentill serveix de felicitació de Nadal d’enguany. Amb els millors desitjos per a tothom!

Publicat dins de Nadal | Deixa un comentari

El cementiri de Florejacs a la xarxa

cementiri florejacs

La web patrimonifunerari.cat és un projecte que té la intenció d’inventariar tots els cementiris catalans, comarca per comarca. De moment ja s’ha completat la Segarra, l’Anoia i el Garraf.

Dins del municipi de Torrefeta i Florejacs, entre altres, hi trobareu una breu descripció i unes quantes fotografies del cementiri de Florejacs i del cementiri de les Sitges

Publicat dins de Poble | Deixa un comentari

Dues fotografies de principis del s XX

La Victòria Escudé m’ha fet arribar dues fotos per a mostrar-les en aquest bloc. Pertanyen a la família de cal Llobet i són fetes a inicis del segle passat. Una és una foto de família  i l’altra mostra un grup de nenes del poble.

Moltes gràcies a la familia de cal Llobet per aquest regal i a la Victòria per fer de mitjancera!

Foto familiar (1900-1903): Josep Llobet i Margarita Fornells i els seus dos fills.
A l’esquerra Francisco Llobet (pare de la Pilar i la Margarita) i a la dreta Antònia Llobet (casada a cal Tallaví i padrina de l’Antonieta Serra)
0001_1

Foto de grup de nenes (1903 o 1904), de les quals la Pilar Llobet n’ha identificat algunes:
Fila de dalt, la primera de l’esquerra era de ca l’Anita, i la segona la Montserrat de cal Moliner.
Fila del mig, d’esquerra a dreta, la segona era de cal Tonyo (la caseta que hi havia al final del carrer Amunt, al costat del passadís) i la tercera la Teresa Cinca Tarragona de cal Coixet (entre cal Manuelet i cal Formiguera, al carrer Avall).
Fila de baix, la primera l’Antònia de cal Tallaví, i la tercera la Montserrat de cal Roso (casada a Pujalt)
0002_1
Si feu clic a les imatges les podreu veure ampliades

Publicat dins de Fotos, Poble, Records | 2 comentaris

Buscant petroli

A finals de l’any 1962 la compañía Esso Ibérica va iniciar prospeccions per buscar petroli a uns 300 m al sud de Palou, en una finca de la família Cases. Hi muntaren una torre metàl·lica d’una alçada considerable i s’hi treballava dia i nit.

petroli

petroli2El fet va despertar, lògicament, l’interès de la comarca i gairebé tothom s’hi va acostar un moment o altre per a veure-ho. Jo recordo haver-hi anat amb el meu pare, de nit, i conservo la imatge d’un gran focus il·luminant la foscor i el soroll rítmic de la màquina de perforació.

En Josep Maria Espinàs, que va viatjar per la Segarra per aquella época, també ho esmenta, breument, en el seu llibre “A peu per la Segarra”:

“A la tenda (a les Pallargues), el tema de conversa és Palou de Sanaüja. Els que estan al corrent expliquen que a Palou hi ha uns estrangers que busquen petroli, i que ja han alçat una gran torre. Han perforat sis-cents metres, i volen arribar fins als dos mil

  -I tant -fa algú-, de deu dies ençà que els motors no paren ni de dia ni de nit. I les mostres que treuen se les enduen, precintades, en auto cap a Madrid. ”. 

Al cap d’un temps la companyia va abandonar el projecte, potser perquè va considerar que hi havia poques possibilitats de trobar-hi petroli o perquè va creure que la seva explotació seria poc rendible. El cas és que el camp va ser abandonat i, com que tenia forma més o menys rectangular i no era apte per al conreu, es va convertir en un improvisat camp de futbol conegut amb el nom de camp del petroli.

(Les fotografies sòn de Flavià Puig i Boleda i la informació d’en Joan-Plàcid Sala,  extretes del llibre “Història gràfica de la Segarra” 2001, i de la revista “La Veu de Torreflor”, núm. 33, 1993)

Publicat dins de General, Records | Deixa un comentari

Fotos de la Festa Major 2015

Al Facebook del duet AL&MA hi he trobat un àlbum amb fotos del sopar popular i el ball de la festa major d’enguany, que es veu ben animada!. Feu clic a la imatge per anar-hi:

Publicat dins de Festes, Fotos | Deixa un comentari

Ja es pot veure el laberint de llum

laberint llum

El passat 7 d’agost es va inaugurar el laberint de llum, fet per Blanca Muntadas, que es podrà veure fins el dia 21.

Un atractiu més per aquests dies de Festa major!

En podeu veure el procés de construcció i imatges de la inauguració a la seva pàgina de Facebook:

Més imatges del dia de la inauguració, de Turisme La Segarra
– Veure notícia a la web de l’Ajuntament de Torrefeta i Florejacs
Crònica de la visita al laberint (enllaç amb el blog Llibre primer)

Publicat dins de General, Poble | Deixa un comentari

Festa Major 2015

FM FLOREJACS 2015

Divendres 14 d’agost
– 18.00h Inflables amb jocs d´aigua
– 21.00h Sopar de germanor: gran fideuà! Tiquets 6€ (cal apuntar-se a La Redolta). Servei de bar & bingo, ball amb el grup AL&MA i abans la Pepa no se’n vagi a dormir, xocolatada popular!!

Dissabte 15 d’agost
– 13.00h Solemne missa major (benedicció de la coca)
– 13.30h Vermut popular a la plaça
– 17.45h Berenar coca de sucre de “Els Tres Blats” a la plaça de l’església
– 18.00h Contes en espiral, amb Patrícia McGill acompanyada per l’acordió de Blai Navarro
– 19.00h Partit de futbolí humà i torneig local de bitlles

I fins el 21 d´agost, Laberint de Llum!!!!

Organitza: Associació de veïns de Florejacs i Ajuntament de Torrefeta i Florejacs

Abans, però, una visita al raconet de la nostàlgia… Si fa un parell d’anys la Palmira Brescó, de la masia Vilalta, ens feia arribar els seus records de les festes majors de la seva jovenesa, ara és en Ramon Pijuan, el Tiquet petit, qui evoca les festes majors dels anys 50:

pijuanRecordo les Festes Majors de la meva joventut com si fos ahir; amb la posada a punt de la plaça, netejant-la i muntant el cadafal per l’orquestra… De tot això se n’encarregaven els joves del poble, amb el compromís de contractar també l’orquestra, pagant a escot entre ells el seu cost, cosa que jo mai vaig veure justa, ja que de la seva actuació se’n beneficiava tot el poble (a l’hora de ballar ho feien tots: noies, nois, solters i casats) Sempre vaig pensar que, d’aquesta qüestió, se n’hagués hagut d’encarregar l’alcalde participant-hi tot el poble. Recordo que un any no es van posar d’acord amb el contracte i, amb la confusió, es van trobar amb dues orquestres, volent cobrar les dues; al final no sé com va acabar aquell embolic.

La festa començava el 15 d’Agost amb el volteig de la campana, al matí, per la qual cosa calia pujar a dalt del campanar. Al migdia se celebrava la Missa solemne dins de la qual, almenys les noies, prestaven amb entusiasme la seva veu per al cant, alguna ho feia molt bé, i a la sortida hi havia els de la safata de la coca perquè cada un agafés un tros. Posteriorment arribava la cercavila que consistia a donar una volta per tot el poble amb l’orquestra al davant i el que volia acompanyar darrere; els músics eren convidats a menjar a les cases: cal Tallaví, cal Llobet, etc.

A la tarda hi havia ball a la plaça fins a les deu aproximadament, per anar a sopar i agafar forces per al ball de nit (sarau) que començava cap a les dotze, per acabar al voltant de les cinc del matí, amb un descans que se li deia mitja hora; ho anunciava l’orquestra per sorpresa, així que el noi que estava ballant en aquell moment havia de convidar a la noia a un refrigeri, que podia ser o a cal Tallaví o cal Roso.

Una altra sorpresa era el Ball de rams!.  L’anuciava l’orquestra en qualsevol moment i el noi que tenia parella havia d’anar a recollir-lo, pagant una petita quantitat, i regalar el ram a la seva acompanyant.

La fi del ball l’anunciava l’orquestra tocant una peça que era típica d’aquests comiats i que ara no recordo com es diu.

Publicat dins de Festes, Ramon Pijuan, Records | Deixa un comentari

4a trobada d’antigues alumnes de l’escola de Florejacs

El dia 11 de juliol, i per quart any consecutiu, es va celebrar la trobada d’antigues alumnes de l’escola de Florejacs.
Aquest cop, a més de passejar (poc, perquè feia molta calor) pels carrers del poble i visitar l’església i el local social, la novetat ha estat la visita al forn “Els tres blats“.

(Feu clic a la imatge per veure les fotografies de la trobada)

035

Després es va anar a dinar a La Redolta i, en acabar, la Palmira Brescó va adreçar unes paraules a les presents:

Palmira Brescó

En aquesta trobada d’antigues alumnes de l’escola de Florejacs, enguany dedicarem unes paraules a l’Anna Maria de cal Blanca per la mort del seu espòs. Eren una parella alegre, activa i molt balladora. De part de totes, el nostre condol.

L’any passat, aquí mateix, vam dedicar unes paraules a la Mercè pel seu accident.

Ara vull explicar una anècdota, de fa molts anys, de l’Anna Maria. Nosaltres, quan veníem a escola al poble, dúiem el dinar amb una cistelleta i dinàvem a cal Blanca. Un dia, mentre amb la meva germana Nati menjàvem a la cuina de la casa, va entrar la padrina Ramona i ens va dir textualment: Veniu que us ensenyaré una neneta que ha nascut a casa nostra. I ens va acompanyar a l’habitació on vam veure l’Anna Maria per primer cop. Quants anys fa d’això?

Per acabar voldria fer un cant a la Segarra, la nostra terra estimada, amb un poema d’en Francesc Pascual, amic meu:

La Segarra és terra esforçada,
ennoblida de coratge,
sàvia, prudent i assedegada
repós de caminada: color de mel.

La Segarra és tan bella i solitària
amb els ocres d’estiu i el verd escàs;
tossuda, adolorida, sense plor,
activa i ferm el pas.

Tot seguit l’Anna Maria Farràs va llegir el poema “El plat de fusta” de Teodor Baró.

Anna Maria Farràs

Un cert home va envellir,
i com més els anys venien,
més les forces li fugien,
i al fi no es pogué tenir;
i per causa de l’edat,
i del pols molt tremolós,
així que menjava, dos
tot seguit feia del plat.

Per sabut deixo de banda
com per tal causa posava
les estovalles: vessava
quasi sempre la vianda.

El seu fill, cansat d’això,
i qui és el vell oblidant,
diu cremat: “-D’aquí endavant
menja el pare en un racó.
Tanta trencadissa assusta
i més no es pot aguantar;
avui mateix menjarà
el pare en un plat de fusta”.

En compliment del manat,
al pobre vell es donava
un plat de fusta, i menjava
en un racó, com llençat.

I això durà fins que un dia
observà el fill un petit
que era seu, molt eixerit,
que un tronc de fusta tenia,
i encara que de pocs anys,
treballava per trencar-la,
i en trencar-la i arranjar-la
hi posava el seus afanys.

-Què fas? – preguntà al xicot-.
Què et proposes? Què barrines?
I el seu fill- No ho endevines?
li respon tot palpissot,
i amb el dit posat al llavi,
“un plat de fusta, perquè,
quan tu seràs vell, faré
que hi mengis com ara l’avi”.

Es cremà en sentir això
el seu pare tant i tant,
que li pegà, i tremolant,
el nin cridà amb un gran plor.
“-Com veia que al pare teu
li donaves semblant plat,
jo fer-ne per a tu un, he pensat
perquè tu ets el pare meu!”
Calla el nin; el pare pensa;
al seu fill dóna un petó,
de l’avi se’n va al racó,
li agafa el plat i me’l llença;

i amb commoguda paraula
mana com un desagravi,
que en endavant tingui l’avi
el lloc preferit a taula,
i ho mana perquè repara
que és exacte i ben segur
“que el fill es portarà amb tu
com tu et portis amb el teu pare”.

Si ets bon fill, bons fills tindràs,
el teu exemple aprendran,
que és molt veritat el refrany:
“TAL FARÀS, TAL TROBARÀS”

La foto de grup va servir de cloenda de la 4a trobada. Fins l’any vinent!

trobada 2015 (noms)

I si voleu recordar les trobades anteriors…

1a TROBADA2aTROBADA3a TROBADA

Publicat dins de Escola, Records | Deixa un comentari

Laberint de Llum

Laberint de Llum és un projecte final de carrera de Blanca Muntadas. El projecte consisteix en reinterpretar el paisatge de La Segarra mitjançant 1.000 làmpades solars disposades resseguint els marges de pedra seca i transformant la fisonomia de l’espai.

Durant el dia les làmpades es carregaran amb energia solar i la seva presència serà invisible, a la nit però, aniran apareixent línies conformades de punts de llum.

Trobareu més información del projecte aquí o al seu facebook

Publicat dins de General, Poble | Deixa un comentari

Fullejant la Veu de Torreflor

A la Veu de Torreflor (que, amb carácter trimestral, va començar a publicar-se el 1985, i  que a partir de 2011 va canviar el nom per el de La Veu de Torrefeta i Florejacs) hi he trobat aquests dos documents.

– Fotografia dels veïns del poble (2006):

veins 2006

– Crónica d’una activitat realitzada per la Festa Major de 2009 (La Veu de Torreflor, núm. 102):

HISTÒRIES DE FLOREJACS

La festa major de Florejacs de 2009 va comptar amb la novetat d’un acte d’especial significació, que neix amb voluntat de recollir la memòria del passat més recent del poble i que s’ha batejat com “Històries de Florejacs”

L’acte va partir de la lectura d’uns fragments  de les memòries escrites per Jaume i Palmira Brescó, que foren masovers a la Masia Vilalta, i que ens parlaren de records d’escola, els jocs infantils i la gent que passava per la masia. Els textos, llegits per l’Enric Sàrries, la Patrícia McGill i la Núria Magrans, varen ser l’esquer per començar una agradable i formativa xerrada sobre la història i les vivències dels padrins del nostre poble.

Així, l’Enric ens va explicar com des de Mas d’en Porta anava a peu a l’escola i, abans d’arribar al poble, es canviava les espardenyes per unes sabates ben lluents i es pentinava, si calia enllustrant-se els cabells amb brillantina.  Cada alumne portava un tros de llenya, que s’emprava a l’estufa de l’escola i per a fer bullir els fesols del senyor mestre. La seva intervenció ens va fer veure que si bé en aquella època no hi havia fotocopiadores, els mapes es reproduïen calcant-los a la llum de la finestra i, si bé no hi havia telèfon ni correu electrònic, el posar o treure llençols blancs o apagar i encendre llums a les finestres permetien comunicar-se de dia i de nit entre les cases més allunyades. A l’escola feien festa els dijous a la tarda fins que el mestre, senyor Sala, va institucionalitzar la setmana anglesa, que substituí la festa del dijous per la del dissabte a la tarda. El “Cara al sol”, “Por Dios, la Patria y el Rey”, “Soy valiente y leal legionario” o “Prietas las filas” eren les cançons que s’aprenien en aquella època i que, afortunadament, avui ja no estan de moda… Al temps de segar, els nois grans deixaven l’escola per participar en les tasques del camp i, en temps de verema, alguns nens no anaven a l’escola per por dels pares que poguessin caure en els cups on fermentava el most.

Els nens jugaven llançant pedres amb fones o a cuit amagar, fent rodolar una pedra pel túnel que hi ha al costat de l’escola, i el que parava l’havia d’anar a buscar, mentre els altres s’amagaven. El futbol ja era l’esport més popular. Si feia fred i tramuntana, la placeta de davant de cal Carroi era el millor lloc per aprofitar el sol i resguardar-se del vent. Les pilotes eren de drap i es desfeien al cap de poques puntades. Quan hi havia matança, es feien la pilota amb la bufa del porc, que tenia millor bot, però tampoc no durava gaire. L’equip de Florejacs vestia amb els colors groc i negre i jugaven amb els altres pobles; a Guissona els posaren el mal nom d’escarabat de la patata i digueren  que com que ells tenien Cruz Verde, no hi tenien res a fer…

Cada diumenge, després d’oir missa i passar el rosari, hi havia ball a Cal Roso, on gaudien d’una gramola i una col·lecció de discs de pedra. La festa major era molt sonada i venia gent d’arreu. Els nois de les Pallargues venien a peu des del seu poble i, si calia, saltaven el torrent per no perdre-se-la, tot arremangant-se els pantalons per arribar ben guarnits. Fins i tot un cop un noi va arribar amb els pantalons plegats sota el braç, perquè la seva mare “li havia ordenat que no se’ls taqués”. Eren sonades les entremaliadures d’aquests xicots que, en marxar, havien arribat a canviar les claus dels panys del poble, amagar algun instrument de l’orquestra o omplert de rocs algun camp; la més sonada va ser quan algú se les va empescar per impregnar de pebrot picant l’embocadura de la trompeta  de l’orquestra. De tant en tant, es llogava una pianola i un mosso de Cal Llúcio feia girar el mecanisme tota la nit a canvi d’una copa d’anís.

El primer televisor va arribar a cal Novençà, on tenien un siglo (o botiga on hi trobaves de tot). L’accés era gratuït per a la gent del poble, que per anar picant hi compraven cacauets, tot i que deixaven el terra ple de clofolles. Després es va instal·lar un televisor al bar de Cal Tallaví, on hi va ser un temps a prova, per fer-ne propaganda. No hi havia disputes pel canal, ja que només n’hi havia un de sol i Eurovision o Bonanza eren els espais televisius que aixecaven més expectativa.

Els dies que al poble hi havia els senyors del castell, la missa es retardava perquè acostumaven a llevar-se més tard. El capellà no començava la litúrgia fins que la senyora ocupava el seu banc, cosa  que advertia gràcies als seus escolans que anaven sortint de la rectoria per avisar-lo de la seva arribada. Entre tots els escolans, n’hi havia un de més trapella que encomanava el riure a la resta i que, un cop el rector es girava, sabia dissimular molt bé la seva acció, lliurant-se de les plantofades que queien als seus companys.

Marxants, mossens, camions Pegaso, llums de carburo, comediants, colls de camises emmidonats amb planxes de carbó, basses i cisternes d’aigua, dipòsits fets a barrinades… varen desfilar per les anècdotes explicades pels veïns de Cal Tallaví, Cal Novençà o Cal Carroi, arrencant riures a uns, despertant  records a altres i fent passar a tots els presents una molt bona i formativa vetllada.

Jaume Moya

Publicat dins de Festes, Poble, Records | Deixa un comentari