El curs vegetatiu dels cereals

Com que la terra que conreàvem era tota de secà, el desenvolupament de la collita quedava a mercè de la bona o mala ventura del temps; sense que el pagès hi tingués cap tasca a fer fins que arribava la primavera. Però quan, més tard, aparegué el nitrat de Xile es començà a practicar l’adob anomenat ”de cobertura”: cap a mitjans de gener es resseguien les clapes de sembrat que mostraven carències de fertilitzant i s’hi escampava uns manats de l’esmentat adob.
Era cap a primavera d’abril quan s’havia de passar a birbar els sembrats. Aquesta feina consistia en arrencar les males herbes en els rodals on creixien més que el sembrat, puix que encara no es coneixien els herbicides. Era una tasca que s’havia de fer a mà i les principals plantes nocives que s’arrencaven eren la cugula, les roselles i els bàbols. Era imprescindible fer-ho si es volia evitar que la collita no minvés gaire; i ja fins al segar no es feia res més al sembrat.