Un llibre retrobat


Palmira Brescó, de la masia Vilalta de Florejacs, ens parla d’un llibre de faules

 

Quan, en un escrit anterior, explicava com passàvem les vesprades a la masia Vilalta evocava un llibre de faules que teníem i que apreciàvem molt: “Vull parlar d’un altre llibre al qual tots li teníem una gran estima. Era un llibre de faules que ens havien regalat els senyors Viladàs d’Agramunt en temps de guerra quan eren refugiats a la nostra masia. El llegíem a la padrina perquè ella no sabia llegir. El guardàvem en un dels prestatgets que hi havia a banda i banda de la llar de foc per tenir-lo sempre a mà. Últimament era tan gastat per l’ús que l’havíem de tenir lligat amb una cinta. Quan tots vam marxar de la masia el llibre es va perdre. Jo, aquesta pèrdua la vaig sentir tant, que he intentat trobar-lo a les principals llibreries de Barcelona dedicades a llibres antics, però ha estat impossible. No coneixem l’autor, però crec recordar que l’havia escrit un capellà.”

La meva germana Maria, i després jo, en marxar de la masia en casar-nos vam copiar algunes d’aquelles faules d’aquell llibre que tant hem enyorat.

I ha estat gràcies a aquestes faules copiades, i a internet, que una neboda meva ha pogut localitzar el llibre i me l’ha regalat aquest any pel meu sant. M’ha fet moltíssima il·lusió tornar a llegir aquelles faules escrites, ara ja ho sé, per Mn. Joan Puntí i Collell i il·lustrades per Junceda.

faules_portada

En poso una de mostra:

EL DIR DE LA GENT

Diu que al temps de la vellúria
-que és un temps molt revellit-
passaven la mar de coses
distretes per tots estils.
Voleu que us en conti una?
Ja veig que em dieu que sí.
Doncs, quietud i que duri;
no vull que em feu perdre el fil.
Us contaré les trifulgues
pasades a un pare i fill
un dia venint de fira
del poble de Vilaniu.

Havien comprat un ase
resignat, mansoi, humil;
i ben cofois caminaven
tots tres com a bons amics.
Camí enllà, troben un home
que reia pels descosits.
¡No els en féu poques de mofes
tant al pare com al fill!
-Noi! Encara sou més ases
que l’ase que conduïu
Amb un animal de càrrega
com aquest que us va seguint
¿Qui us fa ser tan tarambanes
d’anar a peu tot el camí?
-També té raó aqueste home-
diu el pare al seu fill;
i l’agafa i, apa! el puja
a cavall, i de seguit
ell que també munta l’ase
que amb pena va fent camí.

En ser a l’indret d’una casa
amb pallers, els ha sortit
una pagesa amb cistella
que me’ls atabala a crits:
– Ai, valga’m Déu i sa Mare!
Reina dels cels! ¿On s’és vist
que dos homes de sa casa
facin així de botxins?
¿No veieu que, amb tots a sobre,
el pobre ase es va neulint,
i que la càrrega doble
el fa anar tan reprimit
que esbufega i treu el fetge
i fins traurà la perdiu?
-A fe que no hi atinava –
diu el pare, penedit:
i baixa del ruc i deixa
que vagi a cavall el fill.
La cosa ara va de perles;
L’ase i tot s’ha eixerivit.

Però al cap de poc, se’ls planta
un home al mig del camí.
Va tot vestit amb molta upa,
com un jutge del civil;
porta un barret fet de llenques
i te fatxa de mal vi.
Amb la mosca al nas, arrissa
de dret al pobre fill,
i amb un urc de mil dimonis
li clava aquest moc: -Es dir:
el teu pare a peu, com l’ase;
i tu, que tens prou dalit,
aquí repapat? ¿Tens barra
de fer anar el teu pare així?-
Després d’aquesta indirecta,
baixa de cavall el fill;
hi puja el seu pare, i … hala!
a veure si encara sí
algú dirà que la cosa
no marxa prou a dret fil.

Tal dit, tal fet; una mica
més avallet del camí,
un home, plegant els braços
i sacsejant el cap viu,
diu al pare amb molta sorna:
-Ves quina pena, jo et flic!
¿Que teniu dolor reumàtic
a l’os bertran, perquè així
aneu a cavall de l’ase
permetent que el vostre fill
faci a peu la caminada?
Vaja, que sou molt tranquil!-

Després de tantes trifulgues
com han passat pel camí,
aquesta darrera treta
me’ls deixa tan avorrits
que es queden veient la lluna
l’ase i el pare i el fill.

Ja se sap; mentre hom visqui
en aquest món d’embolics,
tant si risques con si rius,
sempre hi haurà, tard o d’hora,
algú que hi tindrà que dir.
amb això, deixa’t de coses
i escolta bé el que et dic:
Si més de quatre vegades
no vols passar enrabiades,
obrant bé i honradament,
riu-te del dir de la gent.

faula (1)

faula (2)

faula (3)

Aquest article ha estat publicat en Palmira Brescó, Records. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Un llibre retrobat

  1. Josefina Vidal i Pila diu:

    Aquesta me l’havia explicat la mare quan jo era petita. Es veu que també havia llegit el llibre enyorat per la Palmira Brescó.

  2. Glòria Ester diu:

    Moltes gràcies per publicar la vostra vivència personal. La llegenda transcrita és realment una peça de museu pel seu valor tradicional.
    Som un equip de gent que estem buscant publicacions, escrits, llegendes, etc. tal com la que heu inclòs, de Mn. Joan Puntí i Collell, de Manlleu.
    A través del butlletí Migjorn he trobat la referència seva en la poesia sobre “l’os bertran” i a partir d’aquí he anat a parar a la vostra adreça.
    Les estem cercant perquè volem retre-li un homenatge, ja que som exalumnes d’ell i sovint recordem la seva extensa obra escrita, il·lustrada per dibuixants importants del moment i també musicada per altres autors, però no sabem on cercar-la.
    Si teniu algun tipus d’informació al respecte us agrairem ens n’informeu.
    Moltes gràcies. Us saludem ben cordialment,

  3. Balbina diu:

    Gràcies pel vostre comentari.
    No conec res més de Mn. Joan Puntí i Collell, em sap greu.

    Salutacions

  4. Els valors tradicionals de les faules de sempre també el trobareu a:
    Les Faules de Fedre
    ISBN: 978-84-94483-92-9
    presenta tot un congruent recull de composicions rimades pretenent emprar en cadascuna la temàtica de les de Gai Juli Fedre, a qui vol retre homenatge, catalanitzant-les i modernizat-les.
    Entretinguda i agradable de llegir, el principal atractiu de la faula és, des de l’antiguitat, aquesta aparença gairebé escènica. L’apòleg permet inserir una idea
    en un relat fictici de valor simbòlic i fer-la atractiva.
    Dos mil anys després, es pot constatar la validesa grans veritats que són avui símils d’impecable actualitat.

  5. Àngel Bofarull Viladàs diu:

    La meva àvia Montserrat Monsonís de Viladàs, la seva germana Isabel Monsonís de Segarra, dues germanes del meu avi Ramon Viladàs, fabricant de xocolata d’Agramunt, i els fills d’aquest, Josep Maria i Teresa Viladàs, varen estar refugiats a la masia del Vilalta a les darreries de la guerra,,,,pensant que podrien tornar a Agramunt varen fugir tots de nit, en un carro, de la vostra masia i un vailet de can Vilalta va trobar-los després, a mig cami d’Agramunt, per avisar de que sabien que l’exèrcit republicà havia donat ordres d’afusellar-los a tots per traïdors… tants anys després us agraeixo de tot cor el que vàreu fer per la meva família.

  6. Balbina Brescó diu:

    Benvolgut Àngel, gràcies pel teu comentari. Ha emocionat especialment a les meves ties, que encara són vives, i eren unes nenes en aquell temps. Eren cinc, la més gran tenia 14 anys quan va acabar la guerra i la més petita 3. Els altres protagonistes de la història, per part de la masia Vilalta, ja són morts.
    Quina por i angoixa que devien passar tots plegats.
    Moltes gràcies per ajudar-nos a posar noms i cognoms a un bocí de la nostra història familiar!
    Balbina Brescó

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *