A la revista La Veu de Torrefeta i Florejacs (núm. 127, tercer trimestre 2016) hi ha una entrevista a la Pilar Llobet (de cal Llobet de Florejacs) feta per la Isabel Carboneras (de La Redolta)
La podeu llegir aquí.
CONVERSES AMB LA NOSTRA GENT
PILAR LLOBET SANTAMARIA ( 12 d’octubre de 1928, viu a Florejacs)
- Un record agradable de la teva infantesa?
El que recordo és anar a l’escola quan podia, quan la mare es trobava bé. El millor era la mestra que era una senyora gran a la que fèiem enfadar
- Tenies amics, quan anàveu a l’escola?
Llavors sí, ara quan ens trobem som més coneguts que amics. Anàvem a festes majors, hi havia festa pel Corpus, pel Roser i futbol als pobles de la vora.
- Si havíeu de comunicar alguna cosa, com ho fèieu? I si era urgent?
Doncs algun home amb bicicleta anava a buscar el metge o el capellà; les campanes, quan tocaven, ja sabies que passava alguna cosa.
- T’hagués agradat estudiar alguna cosa?
Sí, per ser infermera, però a casa no podíem i vaig haver de cuidar la padrina, la casa i els pares.
- Vas tenir “novio”?
Sí, vaig festejar 7 anys, encara que no ens vam casar. Ens vàrem retrobar als 70 anys, quan ell es va quedar vidu. Llavors sí que ens vàrem casar. Encara que la felicitat va durar poc perquè ell va morir fa uns anys.
- Com us divertíeu llavors?
Anant de festa major i voltant en moto.
- Coneixies als seus pares?
Sí, les relacions amb el seu pare eren bones, era molt agradable. Li deien “Sisco el llarg” i li agradava que sortíssim junts. A la mare no tant perquè era una dona que no sortia mai de casa. Va ser la meva família la que no estava a favor del festeig.
- Com portes el fet de complir anys?
Bé, penso que és un any més que passa, el dia de l’aniversari no es nota, es nota després.
- Quins canvis a la vida t’han agradat més?
L’aigua corrent, la rentadora i el rentaplats. Quan era jove havíem de rentar a mà a la Bassa Nova; després em van posar un safareig al corral de casa amb l’aigua de la cisterna però encara així els llençols eren més grans que jo.
- Tens telèfon mòbil? Per què?
Sí, me’l van regalar, així, si em passa alguna cosa pel carrer, puc avisar al meu nebot.
- Utilitzes internet? Ens pots explicar quin ús en fas?
No, sé que existeix però no ho sabria fer anar.
- Creus que aquests avenços t’han ajudat i t’han fet la vida més fàcil?
Sí, el telèfon, la rentadora, el rentaplats, ara ho poses dintre i t’ho fan tot. No rento cap plat.
- Hi ha alguna cosa de l’actualitat que canviaries?
Sempre hi ha coses per millorar, però jo a Florejacs visc tranquil·la, a Barcelona no viuria bé.
- Canviaries alguna cosa de la teva vida?
Tot, o quasi bé tot: els lligams amb la família no et deixaven fer la teva vida, en el meu cas, des de petita.
Hola Pilar, sóc el Ramon de cal Tiquet i vull deixar-te aquest comentari perquè m’ha emocionat la teva descripció de l’amor viscut durant 7 anys.
Encara que no estic informat en profunditat, sí que puc dir-te que ell havia d’estar molt enamorat de tu. T’ho dic perquè, per aquelles dates, ens va fer la cabana de l’era (per cert, molt maca i ben feta) que, com bé saps, està a prop del poble que es veu perfectament en no haver-hi cap obstacle. Doncs bé, li encantava treballar allà, contínuament dirigia la mirada cap al poble i procurava no posar-s’hi d’esquena.
De vegades jo pensava: es donarà un cop de martell al dit que li quedarà penjant!; podia estar donant cops de martell a una pedra per moldejar-la perquè encaixés bé sense deixar de mirar el punt d’on li arribava l’aroma del seu amor, era la seva obsessió.
Sempre em va quedar el dubte del perquè no us havíeu casat; ara em sembla que ja ho tinc clar.
No n’estic segur però crec que es deia com jo.
Als teus 88 anys estàs molt bé, desitjo que segueixis així molts anys més!
Una forta abraçada!
Ramon Pijuan (el Tiquet petit)
Hola Pilar, sóc la Palmira de la masia Vilalta i també m’ha emocionat llegir la teva història, tot i que ja la coneixia.
Encara que tinc alguns anys menys que tu recordo molt bé el teu festeig, sempre junts als balls i a altres actes del poble…
També recordo que tant el Ramon com el seu pare eren coneguts com a molt bons paletes.
Una altra cosa que tinc present en la meva memòria és quan la teva família et va fer anar a Sevilla, on hi havia uns familiars vostres, per tal que oblidessis el Ramon.
Anys després, quan el meu marit es va jubilar, ens en vam anar a viure a Castellnou de Seana, a prop de Mollerussa. Era allà quan em vaig assabentar de la mort de l’esposa del Ramon. El primer que em va venir al cap, i ho vaig dir al meu home, va ser: Ara anirà a buscar la Pilar! Tal com va ser, no em vaig equivocar.
Me’n vaig alegrar molt que finalment us poguessiu casar.
Una forta abraçada!