Arxiu de la categoria: Història i cultura de les Religions

I els qui dediquen temps a pensar, on són?

Publicat el per
Respon

Hem sobreviscut a un altre estiu. He tingut la fortuna de poder passar ben bé 3 setmanes al sud de Baviera, a Ettal. Un lloc d’aquells guais: fresc, tranquil, interessant, aïlladet… El més conegut és un famós mobnestir benedictí del XIV, però jo estav en una mena de casa rural… Zieglerhof.

Molt sovint ens queixem de la superficialitat de les persones que ens envolten. Un exemple seriós d’aquesta crítica l’he trobat en el recent llibre de Nicolas Carr que du com a títol – precisament – “Superficiales“.  Aquest autor es planteja les conseqüències del fet que els textos llargs no els mirem ni de broma, iq ue Les infromacions que fem servir (procendents en la seva immensa majoria de la xarxa) siguien necessàriament breus i fragmentades.Jo em pregunto, i els qui pensen, on són?

El llibre està ben escrit i el recomano. D’altra banda, aprofito per fer una mica de propaganada dels articles que he publicat fins a finals d’agost a El Punt (des de l’1 d’agost a El Punt Avui). Els podeu veure aquí.No sé què passarà més endavant perquè cada cop els rtextos han de ser més breus i concentrats i cada cop hi ha més gent interessada en publicar, i són molt vàlids fent-ho. Però sempre ens queda la xarxa.

A Munic, on vaig estar alguns dies, vaig centrar-me, com explico a l’article, en veure coses que m’atreien. A cercar respostes a preguntes: què va passar amb Ockham els 20 anys que s’hi va refugiar, al final de la primera metitat del s. XIV, fugint del Papa? O bé, pèr què el nazisme va començar aquí, ben catòlica, ben burgesa..? En fi, m’ho vaig passar d’allò més bé. També vaig poder anar a cercar respostes a Regensburg, la ciutat de la Dieta on es reuniren durants centenars d’anys els representants i el electors de l’Enperador (xulo el pont sobre el Danubi), o a Salzburg, pàtria de Mozart i de Doppler. Podeu veure’n imatges al Picasa o al Facebook. També és el lloc on es van inventar les boles de Mozart, uns deliciosos dolços de xocolata que, si em veniu a veure a l’Institut, us puc deixar provar (fins a esgotament de les existències, clar!).

En fi, que ja veieu que aquesta vegada no sé gaire bé, què més explicar: Baviera, un 10. Cal anar-hi tornar-hi… Fins aviat!!

Bones Pasqües!!

Publicat el per
4

Les dues Maries

Tots tenim, d’alguna manera, por. Fa ara uns vint segles, tres dones van ser les primeres en tenir la certesa que Jesús, el Natzarè, havia ressuscitat. Així s’ha explicat:

“Passat el repòs del dissabte, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé van comprar olis aromàtics per anar a ungir el cos de Jesús. El diumenge, molt de matí, arribaren al sepulcre a la sortida del sol. Es deien entre elles:

–¿Qui ens farà rodolar la pedra de l’entrada del sepulcre?

Llavors van alçar els ulls i s’adonaren que la pedra ja havia estat apartada; era una pedra realment molt grossa. Van entrar al sepulcre i veieren assegut a la dreta un jove vestit de blanc, i s’esglaiaren. Ell els diu:

–No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l’havien posat. Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: “Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir”.

Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d’esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por”.

El 1613 va pintar l’escena Bartolomeo Schedoni. Va morir dos anys més tard, potser desesperat pels deutes del joc. No ho sé! Certament fou un pintor barroc primerenc i una mica excèntric. Va pintar poques obres, excel·lents, amb un estil noble i sever, on la llum és rellevant i les expressions esdevenen delicades.

Aquesta imatge correspon al seu oli “Les dues Maries a la tomba”, i és a la “Galleria Nazionale”, a Parma, la coneguda ciutat emiliana famosa pels formatges i els pernils. No sé per què no esmenta la tercera dona, Salomé. Cada una d’elles devia tenir la seva història. Com cadascú de nosaltres la nostra. Però elles eren allà: on va succeir el miracle, la victòria sobre el mal. I van agafar por: la mateixa por que molta gent experimenta quan entenen el sentit profund de la vida. Es pot tenir por perquè no se sap ni on es va ni qui s’és; i també si se sap, per la feinada que se’ns ve a sobre. No sé on situar-me jo; i vosaltres?

Els crítics diuen que Schedoni pinta amb intensitat i que a vegades els seus blancs “enlluernen”. S’ha escrit que produeix un “efecte gairebé metafísic”. En fi, bones Pasqües a totes i a tots!, enguany amb una imatge del s. XVII.

Bon Nadal 2010 i un millor 2011

Publicat el per
Respon

bronzino-hdHi hem arribat. Aquest vespre celebrarem un nou Nadal, el del 2010. Per molts milions de dones i homes té un significat precís: l’aniversari del naixement d’un Nen que és Déu. Per molts d’altres el signficat és menys precís: bons sentiments, festa i pau, reunió familiar…
Enguany he triat aquet oli florentí, que és a la Galleria degli Uffizi. Com podeu entendre és una “Sagrada Família amb Sant Joan Baptista”, de l’Agnolo di Cosimo (1503–72), conegut com Il Bronzino. A aquest pintor li deien així, “el morenet” (potser només pel color dels cabells). Feia retrats, principalment. Es mou dins del manierisme.

Era de família pobre, fill d’un carnisser. Va viure també a Pesaro fins que finalment va poder entrar entrar finalment a l’Accademia Fiorentina i aquí va arribar al màxim de la seva qualitat artística. Força de les seves obres són a Florència però també se’n troben a la National Gallery, de Londres, i arreu.

D’aquesta imatge m’enamora la tendresa amb la qual el cosinet més gran, en Joan, fill d’una cosina de Maria, acarona, i mira i besa el nen Jesús, que els ha nascut no fa massa.
Altres informacions a http://en.wikipedia.org/wiki/Bronzino i en el núvol d’Internet.
Que tinguem un bon 2011, de debò!, i amb esforç personal i col·lectiu, sempre!! I aquí teniu la cançó del Nadal d’enguany de Coldplay. 😉

Allò penós enmig d’un Facebook genial

Publicat el per
Respon

M’atreveixo a enganxar aquí els 4 últims minuts de “La red social”. Com molts sabeu, sóc entusiasta de les xarxes i he tingut recentment l’oportunitat de parlar-ne a TV3 i d’escriure alguns textos. També confio que en podré seguir debatent quelcom en Fòrums, sessions a AMPAs, etc. Em sembla genial el nou món que s’està obrint.

Volia presentar aquí alguns punts amb el que em sembla que – joves i grans – hem d’anar amb compte. Si heu vist la darrera pel·lícula de David Fincher, “The Social Network” (2010), sobre l’origen – més o menys novel·lat i manipulat – de Facebook, haureu descobert que sembla que tot neix d’un casual desencís emocional i sentimental. És rellevant.

La història completa no us l’explico: la teniu arreu. Per ami, l’escena clau del films són els darrers 4 minutets: un adolescent espavilat que, després d’haver-se quedat sense amiga, sense amic, i sense ningú, es refugia – havent “venut” potser alguns “enemics” – en la pulsació de la tecla F5 (que deu ser la d’ “actualitzar” també als USA, imagino) davant la pantalla on hi ha el perfil de la noia que al principi se’n farta d’ell. Ser genial, hàbil, ràpid… no és suficient: s’ha de ser bo i virtuós, també.

XarxaAquest és l’aspecte penós de les noves xarxes socials, des de les antigues – i patètiques – “votamicuerpo.com” (i infinites semblants) fins a les més sofisticades com els Twitter, facebooks, etc., etc. I – si no anem al tanto – fins i tot LinkedIn, que hauris de ser professional.

Darrera hi ha, essencialment, la feina d’alguns filòsofs i teòrics que ens ho poden fer entendre: tots – i especialment els joves i adolescents – volem ser reconeguts i acceptats. Però això no és l’amistat, ni l’estimació ni l’interès noble…: és una frivolitat (el “m’agrada” del FB).

Necessitem construir la nostra vida sobre altres paràmetres: els que Zuckerberg es va carregant al llarg de la biografia que ens mostra la pel·lícula: l’estabilitat, els ideals, la generositat, la humilitat… És que,a quest noi que ara és tan ric, no n’encerta ni una!

La pel·lícula ha estat lloada per molts crítics (fins i tot en revistes serioses). A mi no em va semblar res de l’altre món, un episodi d’una sèrie de TV qualsevol. El que crec que és valuós és com l’enuig per les “carbasses” rebudes el fa descobrir un potencial: primer, comparar cares de noies més “guais” de Harvard (més aviat, més massisses, escollint cada cop entre dues… masclisme senzillot!); després posar dades personals i compartir-les en grups tancats (cal estar dintre per participar-hi); després afegir si estàs o no liat amb algú (o sigui, disponible); i després… que això canviï cada pocs minuts o segons…

Els bons de la pel·lícula (els germans Winklevoss, l’Eduardo Saverin…) pobrets, fracassen. O no? No és qüestió de milions de dòlars sinó de realitzar un projecte personal de vida: aquest és el camí cap a la felicitat.

D’una anècdota de Harvard a canviar la nostra relacionabilitat en el món: ho sabem gestionar bé? Perquè la situació del “geni”, del Mark, és paradoxal: qui ha aconseguit relacionar tants milions de persones a tot el món, es troba bàsicament sol, no connecta amb ningú. No sempre és “cool” Facebook. Hem de tenir amics i amigues reals. Heu mirat aquests pocs minuts que us he penjat…?

Dia d’Europa 2010: lluitem contra la pobresa i l’exclusió, també des de l’Institut

Publicat el per
Respon

imagen-0661Avui, 9 de maig de 2010, l’Europa dels nostres temps compleix 60 anys. No són pas pocs. Felicitem-nos!
Des del 1950 s’ha fet molta feina: s’ha promogut la integració de pobles ben diferents, s’ha allunyat el fantasma de les guerres, s’ha col·laborat al progrés de tot el món. També hi ha algunes ombres. I la crisi passa factura, com veiem aquests dies.
Un dels símbols de la Unió europea és el seu “motto”: “Unity in diversity”. Això dóna moltes esperances per als pobles i les persones. Perquè sabem som iguals en dignitat, oi tant!, però també som ben diversos.
Ara, amb la globalització i els fenòmens migratoris massius, amb les noves telecomunicacions, i amb una economia mundial, ho notem més que no pas – potser – els nostres avis, aquells en temps del quals va començar l’aventura de la nova Europa.
Se’ns diu que hi ha poca consciència de la identitat europea. Potser és cert. A vegades no la coneixem prou. Per aquest motiu, celebrar un altre del símbols d’Europa, el de la festa del 9 de maig, és una oportunitat que cal aprofitar.
Enguany, el 2010, és l’Any europeu de lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Una qüestió ben rellevant, que a tots ens afecta. En aquests dies previs hem aprofundit en aspectes d’aquesta “Europa social”. En diferents assignatures del nostre currículum – des de les Socials al Projecte de recerca, o en Música, Educació eticocívica, Llengües estrangeres, Educació Visual,… – s’han treballat unes mateixes temàtiques. La preparació ha estat intensa.

De fet, com es veu en el programa, el dimarts vam tenir una interessant sessió de treball (amb el Sr. Joaquim Millan), i els dies següents: elaboració de l’Eurobaròmetre de la pobresa a Roses, muntat l’exposició d'”arte povera”, assajar l’Eurorap, els resultats dels concursos, l’estudi i el treball al Campus virtual, activitats en Llengües estrangeres i en Socials … Tenim uns alumnes maquíssims!

El nostre desig és un: cal ser rics – rics per dintre, plens de justícia i solidaritat – si volem que no n’hi hagi de pobresa. I, a Europa, tots plegats, ho podem fer. Ho podeu aconseguir!

Al nostre Institut hem fet un munt de coses. Veieu -ho a la pàgina web…. I per molts d’anys!!!

El divendres 7 de maig ha culminat la feina fent uan gran festa – celebrativa i acadèmica – a la Ciutadella, amb convidats de luxe (com el Sr. Manel Camós, director de la Representació de la UE a Catalunya, i les autoritats locals) i activitats genials!  Havia començat ben aviat, a les 8 del matí, amb un Cinefòrum i, fins a les dues tocades, un no parar. Moltes gràcies a tots, professorat i alumnat!

Aquí teniu dos reportatges d’Empordà TV: un de previ i el del dia 7. I el famós audiovisual realitzat íntegrament per alumnes de Secundària. Finalment, us poso l’enllaç a l’article d’opinió publicat ahir a El Punt (aquí en PDF), per a felicitar-nos tots els europeus(i tot el món).

Més vídeos: l’Euro-rap; una explicació de tot plegat en anglès, i entrevistes a Girona TV i – una altra – a Canal Nord. I un reportatge a Canal Nord.

Què va passar? Per què va passar? Pasqua 2010.

Publicat el per
Respon

bramantinoForça gent es felicita les Pasqües de Nadal, encara que potser no siguin gaire creients. En alguns països fins i tot es felicita la Pasqua de Resurrecció. És una tradició cristiana, que té una arrel històrica, de fa uns… 2000 anys, més o menys.

Què va passar està explicat aquí, per exemple. Ara vull felicitar-vos les Pasqües a tots els meus amics i coneguts. Sé que a alguns els pot sorprendre, però en un món on som lliures de pensar el que ens sembli i on les coses valuoses poden ser apreciades fins i tot quan no es comparteixin completament, aquesta n’és una llicència que em prenc.

Proposo aquesta imatge del Bramantino, que he fet servir per escriure aquests dies a la gent amb qui mantinc contacte virtual o real.

Aquí el teniu: un Crist ressuscitat. Potser recordeu el realisme amb el qual Gibson va representar la captura, procés i mort de Jesús a “The Pasion“. Aquell home tan especial va ressucitar, afirmen…  Fins i tot el cap dels soldats, un centurió, havia dit: “Aquest home era vertaderament el Fill de Déu” (Marc 15, 39). I aquí ens el pinta aquest italià del Renaixement. Té quelcom d’especial.

És una imatge impactant, que fa pensar… a tothom. Aquest “vir dolorum”es conserva a la Col·lecció Thysen a Madrid.

Coneixíeu Bramantino? Es deia Bartolomeo Suardi i va viure entre el XIV i el XV. Referències ràpides: Thyssen i Wikipèdia.

Bramantino era pintor i arquitecte, llombard. En les seves obres destaquen els elements arquitectònics. Potser n’hi ha poca evidència en aquest “Crist Ressuscitat”. En qualsevol cas, la cara, el cos i la capa presenten un dibuix acurat, manifesten qualitat arquitectònica, .
Sembla que Bramantino volia capturar la imatge d’un home perfecte – perfecte en la forma, en l’intel·lecte, i en la compassió.
Se’ns proposa com un home que ha passat per la mort i ara ja és independent, ja no forma part del món habitem els vius. El mantell que l’envolta té una brillantor gairebé metàl·lica i reflexa la pal·lidesa de la pell. La cara pròpiament dita té un color diferent, com si manifestés més vida que la que hi ha al cos.

Els ulls veuen més enllà de l’espectador: deixen un missatge. Són uns ulls que han vist coses que a la vida terrena no es veuen. Què diuen? Potser això?

Bones Pasqües!!!

Bon Nadal del 2009! I que sigui rellevant…

Publicat el per
1

nadal-2009-bEl desig d’unes alegres i serenes festes del Nadal per a cadascú i cada família.

I que el 2010 sigui un any on es compleixin els bons desitjos que tots tenim al cor.

Enguany he pres aquesta imatge, senzilla –aquest any no hi ha res d’art “d’altíssim nivell artístic”–, però que m’ha impressionat. És el Naixement de Jesús, el Fill de Déu, en un llogarret de la vall del Rift (frontera Kènia / Uganda). A l’ombra d’un tamarinde, se’ns anuncia – amb altres personatges coneguts – que un Nen  és la nostra Pau. Uaaallaaaaa!!!!
Sant Josep és de la tribu karimoion i la Mare de Déu és una pokot: es tracta de dos pobles tradicionalment enemics i enfrontats. Ens n’adonem què vol dir??

Per als creients cristians, el Nadal és un esdeveniment clau, únic, misteriós, sublim! Per a tots, el record que – en aquest món – estem per quelcom més que per a enfrontar-nos o dominar d’altres [ Més informació: karimoion, pokot, tamarinde, font de la il·lustració ]. Bones festes!!

NB.- Per cert, del 2009, podem recordar aquí: possible Comenius; Darwin?; Salvem la Filo?; Dia d’Europa; Cracòvia!!; “Àgora”; la recent Jornada de Filo per a 2n de Batxillerat; i llibres, pel·lícules, tertúlies, etc. Gràcies a totes i a tots!!

Una pel·lícula encara no vista: Àgora (…ara ja sí…)

Publicat el per
1

ag-01El 9 d’octubre s’ha estrenat la pel·li més cara del cinema espanyol, Àgora. Encara no l’he vist però en recullo aquí algunes informacions. Comenteu-les si voleu i… si algú aconsegueix la pel·lícula, que me la passi (shhh! no ho diré a ningú).

El director és el prestigiat Alejandro Amenàbar. Presenta com a protagonista la figura d’una dona expcepcional, astrònoma i filòsofa, Hipàtia. Alexandria, Egipte, sota l’Imperi romà: els violents aldarulls pels carrers de la ciutat arriben fins a la legendària Biblioteca. Hipàtia pretén salvar la saviesa del món antic amb l’ajut dels seus deixebles. En destaquen dos, que també pretenen el seu cor: el prefecte Orestes i un jove esclau, Davo, que dubta entre l’amor secret per la bonica intel·lectual i la llibertat que obtindria si s’unís als cristians, cada cop més influents.

Hipàtia era filla de Teó, científic que va treballar al Museu d’Alexandria al segle IV. Va conrear també la ciència però va preferir la filosofia neoplatònica. Va morir assassinada per uns cristians exaltats – o sigui, no pel cristianisme com a tal -, els quals li atribuïen influència política sobre el governador. Agrada dir que Hipatia va morir per la llibertat de pensament, però força historiadors ho relacionen més amb motius polítics que no pas intel.lectuals o religiosos.

ag-2Alguns pel·lícules poden inspirar-se en la història però sobretot recreen el que interessa al guionsita. L’esforç d’Amenàbar és lloable i la recuperació de la imatge d’aquesta filòsofa atraient. Era una dona amb qualitat intel.lectual, rectitud de vida i una tràgica mort. Se l’ha revestit, segons l’època, com a heroïna de la raó enfront de la fe (Il·lustració); com a idealització del paganisme (romantiscisme); i, darrerament, com a víctima de la misogínia.

Quan mor assassinada era d’edat avançada: uns 60 anys. Maria Dzielska, historiadora, escriu que “sembla que no hi ha suport legítim per descriure Hipàtia, a l’hora de la seva espantosa mort, com una dona jove, dotada d’un cos digne d’Afrodita i capaç de provocar el sadisme i la luxúria dels seus assassins”. De fet, fou un assassinat polític enmig del conflicte entre el prefecte Orestes i el patriarca Ciril.

La filosofia era – apart de l’astronomia – l’altre interès de Hipàtia. Gràcies als records expressats en la correspondència del seu deixeble Sinesi de Cirene sabem molt més sobre la seva docència filosòfica que sobre les seves investigacions matemàtiques i astronòmiques. No conservem obres de Hipatia. Se’ns ha transmès que, a la seva llar, creà un cercle intel.lectual amb força deixebles, alguns d’ells arribats d’altres llocs d’Egipte, i també de Síria, de Cirene i de Constantinoble. Procedeixen de famílies benestants i influents i amb el temps accedien a destacats càrrecs civils i eclesiàstics. Va formar una comunitat basada en el plantejament platònic i en llaços interpersonals. Hipàtia participa en certes activitats de la polis, i és una consellera estimada tant pels funcionaris municipals com pels imperials que visiten Alexandria.

Hipàtia posseïa una notable  autoritat moral: totes les fonts concorden en que era model de rectitud, veracitat, dedicació cívica i proeses intel·lectuals. La virtut més admirada pels seus contemporanis era el seu autodomini o sofrosyne, present tant a la seva conducta exterior coma  la més íntima. Es manifestava, per exemple, en l’abstinència sexual (va romandre verge fins al final de la seva vida), la modèstia en el vestir (mantell filosòfic) , la moderació en els costums i una actitud circumspecte amb els seus alumnes i amb els poderosos.

Era pagana, però no especialmente activa ni devota. sembla que va simpatitzar amb el cristianisme i progegia els seus alumnes cristians. Alguns d’ells foren consagrats bisbes.

La seva injusta i tràgica mort no va representar la desaparició de la ciència i la filosofia alexandrines. De fet, l’escola d’Alexandria aconsegueix els èxits més grans a finals del segle V i començaments del VI. És cert que Hipatia se situa en el llindar d’aquests avenços: el cercle intel.lectual creat per ella aspira a assolir els ideals essencials de la filosofia.

Enllaços: apart de la web d’Àgora i de Wikipèdia, una de les meves pàgines preferides de crítica, i també la referència a IMDB.

Realitats impressionants: Lourdes i Facebook

Publicat el per
1

LourdesHi ha vegades, durant l’estiu, que un pot fer coses diferents, trobar-se persones diferents, descobrir realitats diferents… I això m’està passant. En comento dues. La primera és el que vaig veure i viure a Lourdes el 14 d’agost, un dia “qualsevol”. Vaig anar-hi quasi per casualitat: tres universitaris de diferents països s’hi desplaçaven en cotxe, hi havia un lloc… i jo encara no hi havia estat mai.

Els qui em coneixeu una mica, sabeu com sóc. Considero molt valuosa la fe cristiana, Però no sóc pas dels qui veuen miracles o se’n refien de tot a la primera. Alguns fins i tot em consideren una mica crític. Doncs bé, a Lourdes vaig experimentar el que mai havia vist. De ben cert que s’hi deu haver aparegut Maria, la dona més extraordinària, perquè hi vaig trobar milers de persones – de tota mena: guapes i lletjotes, amb mitjans i d’una pobresa cridanera, de tota mena de races i països… – amb una serenitat i una recerca de les coses que valen de debò, que feia molt temps no havia percebut. Vaig fer una mica de sociologia, apart de seguir el camí del Jubileu amb motiu dels 150 anys de les aparicions a la Cova -, i hi vaig resar molt a gust. Us ho ben asseguro: tingui o no tingui gaire fresca la fe cadascú, Lourdes és un lloc sant. Fins i tot hi havia no catòlics, i no gaire creients.

L’altra descoberta és el tema de les “xarxes socials” que hi ha ara a Internet. En dos dies, 130 amics nous, molt dels quals vosaltres mateixos. Ara bé, em pregunto dues coses: a) “els amics dels meus amics, ¿són els meus amics també?; i b) ¿què pot tenir a veure l’amistat entre éssers humans amb una coincidència fugissera i d’aparences en una mateixa xarxa.

Res més: ens veiem a Facebook, o a Lourdes. ¿Us n’han passat de novetats interessants aquestes darreres setmanes?

El Departament d’Humanitats d’un IES

Publicat el per
Respon

monedaÉs freqüent que els estudiants dels nostres Instituts d’Educació Secundària i Batxillerat no tinguin massa clara quina és l’estructura del centre educatiu on fan la seva vida acadèmica. Un dels aspectes més importants en la vida és “situar-se”, i per això podem repassar aquí algunes idees que poden ser útils a joves i a famílies.

El conjunt del docents formen el Claustre acadèmic de l’IES: Els professors solen treballar en grups segons dos criteris principals:

a) per l’edat de l’alumnat: es tracta dels “Equips docents”, que solen ser tres: el de 1r Cicle de l’ESO, el de 2n Cicle i el de Batxillerat (cada un amb una coordinadora o coordinador al davant);

b) per les matèries o àrees de coneixement: en aquest cas es parla dels Seminaris o Departaments. En el nostre IES hi ha un Departament per cada grup de docents: Matemàtiques, Naturals, Llengües catalana i castellana, Llengües estrangeres, Diversitat, Humanitats (inclou Clàssiques, Socials i Filosofia), etc.

El Departament d’Humanitats, com es veu, acumula un ampli ventall d’assignatures de les quals en fa la programació , el seguiment, l’atribució dels docents de cada curs, etc. Les competències del Departaments són amples, sempre en funció de les necessitats de la Coordinació Pedagògica de l’IES.

Les programacions didàctiques de les assignatures tenen tres nivells. En el 1r es tracta de les decisions curriculars que provenen de l’administració educativa, en aquest cas el Departament d’Educació (poden consultar-se a la XTEC) . El 2n nivell de concreció correspon a la Programació anual de cada assignatura i queda recollida en el Projecte Curricular de Centre (PCC). Finalment, hi ha un 3r nivell de concreció, o Programació d’Aula, on les unitats didàctiques segueixen el dia a dia de la docència. Inclou la temporització concreta del que s’ha previst en el 2n nivell i altres particularitats.

epidaureLes assignatures que, tradicionalment, corresponen a un Departament com el d’Humanitats són (s’indica l’enllaç al currículum oficial, o 1r nivell de concreció):

a) a l’ESO: Socials, Història i Cultura de les Religions, Religió, Ciutadania, Cultura clàssica, Llatí. Possibles Optatives del Centre.

b) al Batxillerat: Geografia, Història, Història de l’Art, Filosofia, Història de la Filosofia, Història del món contemporani, Economia, Llatí, Grec, Psicologia i Sociologia. Possibles Optatives del Centre.

Les Instruccions anuals del Departament d’Educació indiquen que “correspon als departaments, seminaris i altres equips específics de professors l’elaboració, abans de l’inici del curs, de la programació dels ensenyaments que tenen assignats i de les seves adaptacions curriculars (…). En la programació de cada matèria es reflectiran les connexions amb altres matèries, així com la contribució de cada matèria a l’assoliment de les competències bàsiques, entenent que aquestes inclouen tant els sabers o continguts conceptuals com els procediments i les actituds. La programació també haurà de concretar les estratègies, tant en la part comuna com en l’optativa, perquè els alumnes puguin desenvolupar al màxim les seves capacitats d’aprenentatge”. Això es refereix, per tant, a la programació en el 2n nivell de concreció.