Una pel·lícula encara no vista: Àgora (…ara ja sí…)

ag-01El 9 d’octubre s’ha estrenat la pel·li més cara del cinema espanyol, Àgora. Encara no l’he vist però en recullo aquí algunes informacions. Comenteu-les si voleu i… si algú aconsegueix la pel·lícula, que me la passi (shhh! no ho diré a ningú).

El director és el prestigiat Alejandro Amenàbar. Presenta com a protagonista la figura d’una dona expcepcional, astrònoma i filòsofa, Hipàtia. Alexandria, Egipte, sota l’Imperi romà: els violents aldarulls pels carrers de la ciutat arriben fins a la legendària Biblioteca. Hipàtia pretén salvar la saviesa del món antic amb l’ajut dels seus deixebles. En destaquen dos, que també pretenen el seu cor: el prefecte Orestes i un jove esclau, Davo, que dubta entre l’amor secret per la bonica intel·lectual i la llibertat que obtindria si s’unís als cristians, cada cop més influents.

Hipàtia era filla de Teó, científic que va treballar al Museu d’Alexandria al segle IV. Va conrear també la ciència però va preferir la filosofia neoplatònica. Va morir assassinada per uns cristians exaltats – o sigui, no pel cristianisme com a tal -, els quals li atribuïen influència política sobre el governador. Agrada dir que Hipatia va morir per la llibertat de pensament, però força historiadors ho relacionen més amb motius polítics que no pas intel.lectuals o religiosos.

ag-2Alguns pel·lícules poden inspirar-se en la història però sobretot recreen el que interessa al guionsita. L’esforç d’Amenàbar és lloable i la recuperació de la imatge d’aquesta filòsofa atraient. Era una dona amb qualitat intel.lectual, rectitud de vida i una tràgica mort. Se l’ha revestit, segons l’època, com a heroïna de la raó enfront de la fe (Il·lustració); com a idealització del paganisme (romantiscisme); i, darrerament, com a víctima de la misogínia.

Quan mor assassinada era d’edat avançada: uns 60 anys. Maria Dzielska, historiadora, escriu que “sembla que no hi ha suport legítim per descriure Hipàtia, a l’hora de la seva espantosa mort, com una dona jove, dotada d’un cos digne d’Afrodita i capaç de provocar el sadisme i la luxúria dels seus assassins”. De fet, fou un assassinat polític enmig del conflicte entre el prefecte Orestes i el patriarca Ciril.

La filosofia era – apart de l’astronomia – l’altre interès de Hipàtia. Gràcies als records expressats en la correspondència del seu deixeble Sinesi de Cirene sabem molt més sobre la seva docència filosòfica que sobre les seves investigacions matemàtiques i astronòmiques. No conservem obres de Hipatia. Se’ns ha transmès que, a la seva llar, creà un cercle intel.lectual amb força deixebles, alguns d’ells arribats d’altres llocs d’Egipte, i també de Síria, de Cirene i de Constantinoble. Procedeixen de famílies benestants i influents i amb el temps accedien a destacats càrrecs civils i eclesiàstics. Va formar una comunitat basada en el plantejament platònic i en llaços interpersonals. Hipàtia participa en certes activitats de la polis, i és una consellera estimada tant pels funcionaris municipals com pels imperials que visiten Alexandria.

Hipàtia posseïa una notable  autoritat moral: totes les fonts concorden en que era model de rectitud, veracitat, dedicació cívica i proeses intel·lectuals. La virtut més admirada pels seus contemporanis era el seu autodomini o sofrosyne, present tant a la seva conducta exterior coma  la més íntima. Es manifestava, per exemple, en l’abstinència sexual (va romandre verge fins al final de la seva vida), la modèstia en el vestir (mantell filosòfic) , la moderació en els costums i una actitud circumspecte amb els seus alumnes i amb els poderosos.

Era pagana, però no especialmente activa ni devota. sembla que va simpatitzar amb el cristianisme i progegia els seus alumnes cristians. Alguns d’ells foren consagrats bisbes.

La seva injusta i tràgica mort no va representar la desaparició de la ciència i la filosofia alexandrines. De fet, l’escola d’Alexandria aconsegueix els èxits més grans a finals del segle V i començaments del VI. És cert que Hipatia se situa en el llindar d’aquests avenços: el cercle intel.lectual creat per ella aspira a assolir els ideals essencials de la filosofia.

Enllaços: apart de la web d’Àgora i de Wikipèdia, una de les meves pàgines preferides de crítica, i també la referència a IMDB.

Un comentari a “Una pel·lícula encara no vista: Àgora (…ara ja sí…)

  1. Ara ja l’he vista. Interessant. Incòmode. He enviat aquesta carta a algun mitjà de comunicació (tot opinable, clar!!): “Ja m’està bé que l’Amenàbar faci que a la pel·lícula “Àgora” s’esmentin Euclides, Ptolomeu, Aristarc i altra gent. Pot ser educatiu. També que mirin de salvar la Biblioteca d’Alexandria. El que no entenc tan bé és l’obsessió “amenabariana” per exagerar el fanatisme irracional d’alguns creients, ja fossin de la marca pagana, jueva o cristiana. Només se’n salven la Hipàtia i, en part, n’Orestes. Però, mare meva, quina obsessió. Sembla, fins i tot,… “fanàtic” de posar fanàtics al seu film!!
    He anal·litzat Àgora, com a professor de Filosofia, i, en la meva modesta opinió i malauradament, des del punt de vista històric o educatiu és [quasi] nul·la. Excepte si el docent fa un gran esforç, ja sigui previ o en el cinefòrum posterior.
    Apart de la “geometria de la sorra” – és a dir, “fer dibuixos en un camp de botxes”, mitjà ideal per a anticipar-se a Copèrnic i Kepler d’una tacada -, l’única frase que m’ha semblat genial ha estat la d’Hipàtia quan diu (a Sinesi o a Orestes o a ambdós): “¿Cuestionas lo que crees? Tú no puedes. Yo debo”. Sospitós: com a testament de n’Amenàbar, no està malament. Sembla dir-nos que un creient no podria fer filosofia, s’hauria de fer “necessàriament un fanàtic”. Ostres! Ja en conec, ja, de gent que pensa això. ¿No serà que ells també ho són de “creients” en la “impossibilitat de raonar si creus”?”.
    Bon dia!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *