El temps que passa: progressem?

Ja és Nadal del 2011: qui ens ho havia de dir?

Tots fem moltes coses. I, en general, són ben positives. Per això, en moments com aquests, es pot fer una mica de balanç i veure què caldria haver fet millor: a qui haver dedicat més temps? Amb qui no haver estat tan groller o tan expeditiu? Quins altres projectes pel bé comú calia que haguéssim intentat endegar…

Mirant enrere i veient que fa força temps que no posava res en aquest bloc, veig que en el 2011 hi ha hagut un munt de satisfaccions, personals i d’amics. N’esmento algunes.

Per exemple, els projectes de fer un curs de formació en comunicació audiovisual amb alumnes del meu Institut, l’anomenat Projecte Illa TV, va endavant: un bloc explicatiu i més de 60 vídeos ja distribuïts. I el futur, per al 2012, pinta bé.

Una altra activitat és la defensa de la Filosofia, tan important en el nostre sistema educatiu. La Plataforma, tan en el bloc, com en el Facebook, va endavant. Per cert, de facebooks n’hi ha per tots els gustos, però no us perdeu el Facebook oficial de l’Institut.

D’altra banda, miro d’anar publicant articles. Moltes d’ells, per exemple, els de El Punt Avui, són fàcils de trobar a la xarxa. També els de Roses Digital. Altres (els de Diari de Girona, Escola Catalana, i altres llocs…) cal que me’ls demaneu o que mireu si són a l’Issuu o altres plataformes.

En fi, que hi ha molt més del que podem abastar…: què us diria…: el canal Youtube de l’Institut, etc., etc.

Fa un temps vaig descobrir la línia del temps… però sembla que cal actualitzar-la manualment.. aquí està. I què me’n dieu del diari que es fa solet?

El 2012 serà un any ple de projectes: Fem una Llei, el Dia d’Europa… però la pregunta – que ja ens fèiem a la Jornada de Filosofia 2011 – és: Progressem? I si sí, cap a on anem? A veure què us semblen aquestes idees, mentre esperem que surti el “final cut” de la Jornada en qüestió…

Felicitats, Europa!

Dia d'Europa 2011Cada 9 de maig és la festa, el dia!, d’Europa. Entre els símbols de la Unió europea – bandera, motto, himne…-, aquest és un dels que més m’agraden a mi. Cada societat té la seva festa. I haver escollit el 9 de maig, la data de la Declaració Schuman, del 1950, em sembla un encert de 10.
Al meu Institut ja fa alguns anys que celebrem aquesta festa en el marc de l’Any europeu corresponent: el 2009 va ser la creativitat i la innovació, l’any passat, el 2010, la lluita contra la pobresa i l’exclusió social, i el 2012 – l’any vinent, però es comença a preparar ja ara – serà el de l’envelliment actiu.

Dia d'Europa. FotografiesEuropa ha de ser estimada. No és fàcil perquè la nostra estimació sol anar relacionada amb l’aferrament del vincles de la sang, l’enamorament, la gent que ens ha fet favors o ens ha volgut bé primer, i la nostra nació, el nostre petit – o gran – país. Però Europa és també la nostra ”identitat”, la intemitja entre la pròpia nació i la identitat universal, la del Drets Humans. I l’estimació es pot afavorir, coneixent-la millor, celebrant-ho, parlant-ne i “vivint-la”.

Aquesta és una de les propostes de la celebració del Dia d’Europa 2011. Ho hem fet, en les setmanes prèvies a l’Institut, i el dia 6, divendres, al Castell de la Trinitat, una atalaia emblemàtica de la costa de l’Alt Empordà . Tenim informació a la web i arreu. Aquí només vull comentar uns pocs fets.

Els docents i alumnes som tots variats i diferents: cadascú vibra més amb unes coses i menys amb altres. M’impressiona quan, qui penso que no farà res, em sorprèn amb el seu esforç: per exemple, els comentaris dels grups de treball del cinefòrum, o la valoració positiva que molts alumnes m’han fet dels tallers amb ONG. I el comportament molt més que digne d’uns adolescents que, de problemes, no en tenen pas pocs.

També m’ha cridat positivament l’atenció el seguiment de l’actuació simbòlica de dansa contemporània del rosinc “Projecte dansa” a la terrassa del Castell, oberta a la immensa badia de Roses, o l’interès pel concert per Europa del jove i genial grup rosinc “Yedrass”.

I, per què no, les aportacions dels diferents alumnes (les que s’han vist i les que són al Campus virtual) : apart dels concursos de fotos o textos, la cançó dels de Música de 4t “Dóna una oportunitat a la solidaritat”, les intervencions d’àrees com Economia, Francès, Anglès o Projecte de recerca, i la Mostra de Visual.

Els meus agraïments per l’acte del dia 6 al Castell van a tothom: als nostres òptims convidats, als qui han col·laborat oferint Mostres i exposicions, als diferents patrocinadors i, de manera molt especial, a totes les persones de l’Institut que ens han fet confiança. Incloc aquí el Personals d’Administració i Serveis i els docents: els qui van pujar al Castell i els qui no van poder, perquè no s’atura la vida acadèmica.

D’europeistes n’hi haurà més o n’hi haurà menys, però una cosa és clara: o hi ha valors en les nostres vides personals i civils, o la decadència i nihilisme que havia anunciat el “mal profeta” que era Nietzsche ens podria ofegar.

Felicitats, Europa! Visca Europa! I, per molts d’anys!!!

Canal video / Fotografies / Activitats

La vida autèntica i les vides fictícies

Naomi WattsUn dels problemes fonamentals de l’ètica és que ho tenim tot molt clar quan no és la nostra vida, quan hem de judicar allò que els altres fan. Per aquest motiu m’agraden tant, i crec que són tan instructives si s’aprofiten, les pel·lícules que ens conten fets reals, que ens expliquen – amb la peculiar visió de qui les ha fet – les narracions vitals de persones, amb heroïcitats i amb defectes. I n’hi ha moltes. la que he vist més recentment està protagonitzada per una de les meves actrius favorites, la Naomi Watts, i és “Caza a la espía”. Aquí en tenen l’enllaç al tràiler.

En aquest cas es recull l’enrenou que va provocar a l’opinió pública mundial, i en espacial nord-americana, la filtració de l’activitat encoberta d’una agent de la CIA que, per “cremar-la” va fer un alt càrrec de l’ONU de l’administració Bush. Tot per atacar el seu marit, que havia publicat un article qüestionant les raons de la Casa Blanca para envair l’Irak. Són persones reals, amb debilitats, amb qualitats… una lliçó per  ala nostra petita vida real. L’estimació a la família i al propi país, i a veritat com a guia de l’actuació… són alguns del grans temes proposats. Queda clar com se’ns plantegen conflictes d’interessos.
La vida real és “sense maquillatge”, dins de la casa, amb les frustracions del que no surt i, en aquest cas, a més, amb unes preguntes clau: quina importància té la família, que pot fer un ciutadà enfront de l’immens poder de l’administració, com ajudar a que hi hagi més justícia al món, què significa estimar els altres – a tots – i ser honest? Moltes pel·lícules tracten de fets realCaza a la espía. Basada en fets realss, entre les que més he apreciat en els darrers temps: Katyn, Sophie School (sobre el moviment de la “Rosa blanca”), o Un corazón invencible, que ara estem veient amb els meus alumnes de Ciutadania de 3r d’ESO.
En breu, com val la pena viure històries que ens moguin a mirar de ser millors, però no només mentre veiem la pel·lícula sinó en el món real, el de l’ètica cívica de debò, aquells on només es transformen en heroïcitats les lluites per la dignitat, la família, la veritat…
Sobre l’esforç humà i què és el que ens mou a actuar, observin aquest clip promocional d’una sèrie documental de la BBC, o bé les lliçons – que també ha fet servir a classe – d’aquests dos mini clips: el dels mòbils i el de la filla i el seu pare.

Com n’és d’interessant la lògica de les realitzacions humanes, i – més a fons – l’Ètica viscuda de les accions humanes.

Per cert, l’escena clau de la pel·lícula “Caza a la espía”, per a mi, és aquesta: http://vimeo.com/20711620

Un any d’idees, un any de fets. Adéu 2010 !!

Gent simpàticaSeré breu. Convé!! Canviar d’any i de dècada és una bona ocasió per fer un breu repàs. La major part del temps l’haurem dedicat a les coses ordinàries, oi?: cuidar de la família, anar a comprar, desenvolupar el millor que sabem les nostres obligacions professionals, unes estones d’esbarjo… I tots som diferents en gustos, caràcter, temperament… És genial!

Com sabeu bé les meves amigues i amics, també em dedico a escriure a diferents destinataris: personalitats, blocs d’Internet, alguna conferència… A vegades sóc una mica massa dur, i ho sé (algunes cartes al director de mitjans de comunicació, algun recurs d’alçada…). Però és que forma part de la “ciutadania activa” ser així!!, sense ofendre ni ser injust.

Vull repassar breument alguns articles a les pàgines d’Opinió de El Punt, en els últims 6 mesos. Si els voleu en PDF, tal i com es van publicar, demaneu-me’ls. Si en teniu prou en donar un cop d’ull, a mida que en parlo, podeu anar clickant-hi a sobre (El Punt és un excel·lent mitja de comunicació català, tant en paper com a  Internet). S’obriran en pestanya o finestra nova, espero! 😉

Alguns textos han tractat sobre el paper i la qualitat dels funcionaris o al voltant de qüestions com la honestedat o la integritat de les persones (especialment en càrrecs públics); altres són narracions de les experiències estiuenques a Escòcia; hi una anàlisi de la situació pre-electoral i una crítica a la partitocràcia, i també una valoració del concepte de cohesió social (per sobre teclatdel d’ “integració”); finalment, en relació a l’àmbit educatiu, he fet diferents propostes: la crítica a la instrumentalització política i improvisada de la innovació; destacar la importància d’un projecte educatiu coherent en els centres públics i cinc propostes de què cal fer per millorar el sevei educatiu català.

Sempre he defensat la Filosofia, com es veu en aquest article, i he escrit cartes més o menys “divertides”, sobre la filosofia d’en Guardiola, els volums d’informació que manega Google, les trobades de Filosofia de gent jove, l’embrutiment parcial de la campanya electoral a les autonòmiques,…

Tot això ho podeu veure amb el cercador de El Punt. Que tingueu molt bon Cap d’Any!!!

Allò penós enmig d’un Facebook genial

M’atreveixo a enganxar aquí els 4 últims minuts de “La red social”. Com molts sabeu, sóc entusiasta de les xarxes i he tingut recentment l’oportunitat de parlar-ne a TV3 i d’escriure alguns textos. També confio que en podré seguir debatent quelcom en Fòrums, sessions a AMPAs, etc. Em sembla genial el nou món que s’està obrint.

Volia presentar aquí alguns punts amb el que em sembla que – joves i grans – hem d’anar amb compte. Si heu vist la darrera pel·lícula de David Fincher, “The Social Network” (2010), sobre l’origen – més o menys novel·lat i manipulat – de Facebook, haureu descobert que sembla que tot neix d’un casual desencís emocional i sentimental. És rellevant.

La història completa no us l’explico: la teniu arreu. Per ami, l’escena clau del films són els darrers 4 minutets: un adolescent espavilat que, després d’haver-se quedat sense amiga, sense amic, i sense ningú, es refugia – havent “venut” potser alguns “enemics” – en la pulsació de la tecla F5 (que deu ser la d’ “actualitzar” també als USA, imagino) davant la pantalla on hi ha el perfil de la noia que al principi se’n farta d’ell. Ser genial, hàbil, ràpid… no és suficient: s’ha de ser bo i virtuós, també.

XarxaAquest és l’aspecte penós de les noves xarxes socials, des de les antigues – i patètiques – “votamicuerpo.com” (i infinites semblants) fins a les més sofisticades com els Twitter, facebooks, etc., etc. I – si no anem al tanto – fins i tot LinkedIn, que hauris de ser professional.

Darrera hi ha, essencialment, la feina d’alguns filòsofs i teòrics que ens ho poden fer entendre: tots – i especialment els joves i adolescents – volem ser reconeguts i acceptats. Però això no és l’amistat, ni l’estimació ni l’interès noble…: és una frivolitat (el “m’agrada” del FB).

Necessitem construir la nostra vida sobre altres paràmetres: els que Zuckerberg es va carregant al llarg de la biografia que ens mostra la pel·lícula: l’estabilitat, els ideals, la generositat, la humilitat… És que,a quest noi que ara és tan ric, no n’encerta ni una!

La pel·lícula ha estat lloada per molts crítics (fins i tot en revistes serioses). A mi no em va semblar res de l’altre món, un episodi d’una sèrie de TV qualsevol. El que crec que és valuós és com l’enuig per les “carbasses” rebudes el fa descobrir un potencial: primer, comparar cares de noies més “guais” de Harvard (més aviat, més massisses, escollint cada cop entre dues… masclisme senzillot!); després posar dades personals i compartir-les en grups tancats (cal estar dintre per participar-hi); després afegir si estàs o no liat amb algú (o sigui, disponible); i després… que això canviï cada pocs minuts o segons…

Els bons de la pel·lícula (els germans Winklevoss, l’Eduardo Saverin…) pobrets, fracassen. O no? No és qüestió de milions de dòlars sinó de realitzar un projecte personal de vida: aquest és el camí cap a la felicitat.

D’una anècdota de Harvard a canviar la nostra relacionabilitat en el món: ho sabem gestionar bé? Perquè la situació del “geni”, del Mark, és paradoxal: qui ha aconseguit relacionar tants milions de persones a tot el món, es troba bàsicament sol, no connecta amb ningú. No sempre és “cool” Facebook. Hem de tenir amics i amigues reals. Heu mirat aquests pocs minuts que us he penjat…?

La “llegibilitat” de cadascú de nosaltres

En el món de les xarxes socials sembla fàcil estar connectat amb molta gent. De fet, com he sentit recentment en un podcast de la BBC (que podeu trobar aquí), la llegibilitat de les persones i de les societats va creixent. Ja no només és que ens identifiquem  i se’ns troba pel DNI, el número de mòbil o l’adreça de MSN, i ni tan sols pel compte corrent o la VISA, sinó també perquè als “facebooks” que tenim donem un munt de dades coincidents sobre com som, què ens agrada o què pensem. Em sembla genial el Forum de la BBC.

El problema és que la connectivitat no ho és tot. També cal la intimitat, la recerca d’allò valuós que no es pot trobar només en les relacions. Aristòtil insistia en la importància – a un nivell de “sine qua, non” – de tenir amics, però ja ens n’adonem que ni els contactes de Facebook, ni el col·lega de gimnàs, ni la parella amb qui vivíem la setmana passada, són suficients. Cal anar més enllà.

Un dels àmbits que penso pot ajudar és el de posar per escrit – o enregistrar i editar – les pròpies idees sobre tants temes i difondre-les. Les opinions d’altres (que seran pocs, fins i tot si som la Rowling n’Scott Schuman), sempre ens ajuden. És aquest un dels motius pels quals escric i miro de publicar cartes i articles sobre diferents qüestions que em semblen “guais”: educació, gènere, alliberament, banca ètica, cohesió, etc.

Es poden trobar fàcilment fent una cerca a El Punt, que és on més lloc s’obre, i us recomano els tres darrers: a) posem remei a una falsa “integració” dels nouvinguts; b) considerem un canvi en la llei electoral; i, finalment, c) com ser  com formar persones íntegres. Si els mireu, augmenta la meva “llegibilitat” , però hi ha molt més.

Confio sempre en les vostres opinions, crítiques, propostes. I des d’aquí dono les gràcies als meus alumnes, col·legues i amics que sou els qui em dieu…: “a que no ets capaç d’escriure això de què hem parlat?”. Doncs, sí: ho faig. I amb llibertat. I amb un immens respecte per als qui no penseu pas com jo.

Aprendre d’Escòcia i del escocesos

Escòcia 2010Com ja potser sabeu pel Facebook, he passat tres setmanes entre juliol i agost a Glasgow, amb una beca de la Generalitat, estudiant anglès a la Glasgow School of English. Vam estar vivint al Victoria Hall, una residència universitària ben a prop de la Glasgow Caledonian University. Podeu veure un munt de fotos en aquest àlbum de Picasa o també a dins del Facebook.

Les que veieu aquí són:  – respectivament – camí del llac Ness, davant el castell d’Edimburg i a la vall de Glencoe.

És molt difícil explicar de forma breu el munt de coses viscudes a Escòcia durant aquest dies, però sí que m’agradaria fer cinc cèntims d’alguns detalls que m’han sorprès i cridat l’atenció. En podeu trobar una breu síntesi en l’article que vaig publicar el dissabte, 7, el mateix dia que tornàvem, a El Punt (també en PDF). Per cert, mentre era allà també es va publicar el polèmic article “Funcionàries i funcionaris: per què?” (en PDF), text que… tindrà continuació, oi tant que sí!!!

Vaig tenir molta sort amb les nois i nois, el meus col·legues “profes”, als quals els va tocar el mateix curs. Com podeu veure a les fotos són gent eixerida i simpàtica (més que jo, “probably”), amb els qui vam anar d’excursió, prendre cervesetes, fer plans culturals, superar les dificultats,… i aprendre anglès. Com deien a Barcelona el 1992, “amigos para siempre”.

Escòcia 2010 - més fotos

Apart dels que ja tots sabeu: no hi fa calor, hi ha un monstre noia (Nessy) al llac Ness, en Mel Gibson fa de Wallace a “Braveheart”, el Festival d’Edimburg és genial, els homes porten “kilt” o també que és el país del món amb la més alta densitat d’inventors…, he de dir que em va impressionar l’estimació que tenen els escocesos per la seva història. Volen la independència, perquè “la senten” (tan de bo l’aprenguéssim nosaltres). Però no són violents ni amargats. A casa d’uns bons amics, no lluny de Pollock Park, vaig veure uns episodis d’un documental història de la BBC que us recomano (presentat pel Neil Oliver, però que només es pot veure o descarregar si ets dins d’UK).

En aquests dies escocesos hem fet excursions ben boniques: a les Hihghlands, on hi ha castells a dojos (com el d’Urquhart); als parcs nacionals: el “Loch Lomond and The Trossachs” i el “Cairngorms National Park”; al castell d’Stirling i a la ciutat emblemàtica d’Edimburg; a la zona de Glencoe i també fins a Oban; o, més a prop, a Luss o Invereray. Alguns van gaudfir de la illa d’Arran (jo no hi vagi poder ser). Han quedat coses pendents… I, de dins de la ciutat, cal assenyalar una mena de “top five” (perquè si no, no acabaríem mai): Kelvingove Art Gallery and Museum, Cathedral i voltants, la Burrell Collection; tot allò relacionat amb Mackintosh (que és com el gaudí d’allà)… i la biblioteca Mitchell, i tants d’altres llocs. Està molt bé el web http://www.visitscotland.com/

També vam poder gaudir dels pubs (recomano “The Horseshoe”, l’”Sloan”, el !”The Accounting House”, el “Drums & Monkey”, l’”Scotia”… bé, i altres deu o dotze); de bones pel·lícules al GFT (Glasgow Film Theatre), on vaig veure una pel·lícula excel·lent, “The concert” (en rus i francès!); danses locals i balls d’arreu… En fi: una mica de tot, en bon rotllo. A l’article de El Punt assenyalo algunes limitacions.

Això del “kilt” també és ben interessant. Com que ja és massa llarg i desornat tot això, acabo amb la Mare de Déu del Barça: resulta que fa tres anys, el Barça va dur una imatge de Montserrat allà, amb motiu d’un partit – que, per cert, vam guanyar –  contra el “Celtic”. Ara és a l’església de St Aloysius, ben cèntrica,:i la vaig descobrir pel munt de persones que van a resar a la capella on es troba. En tinc fotos. Si és que… estem arreu!!!

He portat un munt de coses (sense extralimitar-me dels maleïts 15 kg de Ryanair) per la família i els amics: coses de tartan (no es menja, és la roba aquesta escocesa), coses del “Celtic”, coses tipus “whisky, coses “kitsch” i alguns “pongos”, i un munt de fotos, idees, papers, records, etc. Quan ens veiem, en parlem, i si pot ser davant una “pint lager o ale”, molt millor!!!

Recordo: article a El Punt.

Un curs de formació al centre d’Europa: genial!

Maastricht

Com és conegut, no tot està fatal ni l’educació va necessàriament cap a pitjor. I això encara que, de fet, ho sembli, en els temps que vivim.

Un dels aspectes on els responsables d’aquesta àrea s’esforcen més és el de la formació del professorat. En concret, des del Programa d’Aprenentatge Permanent (PAP) de la Unió Europea s’organitzen accions internacionals de formació al llarg de la vida per a l’alumnat, el professorat i els centres educatius europeus. Catalunya hi participa amb autonomia educativa, en coordinació amb les altres Comunitats Autònomes de l’Estat i l’Organisme Autònom de Programes Educatius Europeus. La informació és a Educació i a la OAPEE.
He tingut l’oportunitat de feu un curs entre el 16 i el 22 de maig, a Maastricht. El curs duia com a títol “Crossing Borders” i s’inscrivia dins l’àrea de Ciutadania i Ètica. La interculturalitat és un tema ben interessant.
En breu: érem persones de 8 països d’Europa diferents, des de Turquia a Portugal i des de Finlàndia a València. Hem estat a Aachen, Amsterdam, i a altres llocs. Hem visitat escoles amb sistemes educatius diferents (per exemple, la holandesa Porta Mosana de Secundària i la alemana Dietrich-Bonhoeffer, de Primària), hem intercanviat bones pràctiques, hem fet un workshop a la Fundació Anna Frank, a Amsterdam, i hem treballat de debò a la Universitat Oberta de Heerlen, a la Talenacademie d’allà.
Moltes bones idees i ganes de millorar en la feina, nous amics i més possibilitats d’activitats internacionals. Vaig presentar algunes coses del meu Institut (que podeu trobar ampliades a la web, o em podeu demanar). Jo els dono públicament les gràcies a tots i a totes.
Punxant la foto podeu anar a una petita selecció de fotos en un àlbum i – si voleu – em podeu preguntar també qualsevol cosa que us calgui. Aquí no us volia “torrar” amb dades.

Voldríem ser millors, més “guapos”, més forts…des de caseta?

su02

Quan no ens trobem prou bé, o no ens ve de gana, potser voldríem quedar-nos a casa, però – això sí – sense deixar de ser presents on hem de ser (treball, vida social, escola, diversió..). De fet, quan un no pot anar a treballar per malaltia, per exemple – en la meva feina – hi envien un “substitut”. Ara bé: ja voldríem ser nosaltres mateixos, ja. I també desitjaríem ser més forts, atractius, sans… Tot això és planteja en una pel·lícula recent.

A vegades, el cinema ens pot fer pensar, i de debò. Acabo de veure “Els substituts” (“Surrogates”). Aquí teniu la referència a IMDB. És del 2009, el director es diu Jonathan Mostow i, entre els actors, destaquen en Bruce Willis i la Radha Mitchell.

Com altres films de ciència ficció (i alguns de recents, en valen la pena: “La illa”, etc.), el guió planteja una situació de futur per analitzar problemes del present. En aquest cas, som davant d’una societat completament sedentària: i la pel·lícula ens dóna el senyal d’alerta de què pot passar-nos si els humans abusem dels avenços tecnològics i renunciem a treballar, fins i tot a viure, per a no esgotar-nos, per a evitar el desgast físic, per no tenir cap dany… La situació és que, com a mesura de “seguretat”, fem servir uns “substituts” (uns robots, que es carreguen quan cal, són com els nostresrepresentants, això sí, dissenyats i escollits segons els nostres gustos).
A més del risc del (1)  “no moure’s de casa”, també adverteix dels perills que (2) els humans ens acabem relacionat els un els altres només mitjançant la tecnologia – com potser estem fent vostè i jo ara mateix -, cosa que no sembla tan llunyana: entre el creixement d’Internet i l’aparició d’addictes a les xarxes i a la comunicació digital que – de fet – semblen, i potser són! – millors via web que no pas en persona
Los sustitutosUn tercer punt d’actualitat és (3)  l’obsessió per l’estètica, per l’aparença: allò primari és la joventut i l’aparença física, volent amagar sempre els defectes, l’envelliment… Tothom sembla que estaria feliç de tenir un “substitut”, que es conserva sempre perfecte i dóna infal·liblement una bona imatge de nosaltres mateixos als altres. Per això, quan – al final – el protagonista aconsegueix que les persones reals surtin dels seus amagatalls domèstics al carrer (en babutxes, pijama, descuidats i tristos…), sorgeixen les esperances d’un recomençar vertaderament humà.
Vegi’n la pel·lícula amb calma i ja em diran.
L’argument aparent, el visual, és que en uns anys futurs existeixen rèpliques robòtiques del 98% de les persones (només un pocs viuen en unes reserves, sense cap màquina, com tornant enrere en el temps, enmig de la misèria materila i aïllats). Les persones del carrer, per tant, són substituts del seu propietari en la vida diària, mentre l’humà original els manega per control remot. Els “substituts” són versions millorades d’un mateix: més fort i guapo, i mai envelleix. Un agent de l’FBI ha d’investigar la destrucció del substitut d’un noi que, però, també ha resultat realment mort. La investigació ens fa pensar sobre el sentit de tot plegat. El mateix policia ha patit abans la mort d’un fill i, ara, la seva dona – real – només es relaciona amb ell a través del duplicat d’ella.
No els explico més: val la pena, veure-la, amb calma. La pel·lícula és dinàmica i el guió està ben travat.

Els joves estimen la Filosofia. I la necessiten: ells… i tots!

girl_basketball-b

Fa poc he rellegit l’inici del llibre d’en Roger-Pol Droit La filosofía explicada a mi hija. És genial. Aquí els ofereixo un enllaç a les tres primeres pàgines, amb un titolet ben clar “Per què aquest llibre?”. Entre d’altres coses escriu…

“«Filosofía» es un término que suele asustar.
Nos imaginamos cuestiones muy complicadas, un vocabulario enigmático, libros de los que ni siquiera entendemos su título. Un universo aparte reservado a algunos especialistas: ¿tal vez gente de otro planeta? En definitiva, se trataría de una actividad que no podría desarrollar cualquiera. Y nos equivocamos al creer esto.
Pues todos -en particular los niños y los adolescentes- nos preguntamos sobre el sentido de la vida y sobre la muerte, sobre la justicia, la libertad y otras cuestiones esenciales. Por otra parte, todo el mundo es capaz de reflexionar, razonar y organizar sus ideas. Y esto es lo único que se requiere para comenzar a filosofar: preguntas y capacidad de reflexionar”.

Fa ja uns anys, vaig llegir – trobat per casualitat – en català! – a “La Casa del Libro” de Madrid, un altre llibre encisador de qui – ara – és un bon amic, en Tobies Grimaltós: “El joc de pensar. Converses amb Marta” (que també en aquest cas, és la filla del professor de Filosofia que escriu el llibre!!). Genial, també! El recomano als joves – i als pares dels joves – interessats en que el pensamnet dels seus fills no sigui pla, pla… sinó més profund i ric.

girls_computer-bI aprofito l’avinentesa per fer dos clams: un – que ja us imaginàveu! – és en favor de la dotació horària digne d’hores de Filosofia a la Secundària (almenys tantes com les altres matèries, no la meitat o una tercera part!!!); l’altre clam, per obrir els ulls cap al món, cap a fora.

Mireu, amb això darrer vull dir que – arreu – hi ha “Filosofia per a gent jove”. En uns dies de malaltia – lleugera, molesta i indesitjada – que estic passant, he rellegit els llibres de David White (Philosophy for Kids) i de Sharon Kaye (Philosophy for Teens), aparts d’altres (com els excel·lents articles a la revista Guix de març 2009, al voltant del projecte Filosofia 3/18).

Fins ben aviat, ja sigui al Campus virtual del meu Institut o en algun fòrum sobre Filosofia. No deixeu de cercar llocs i llegir-los, sigueu grans o jovenets.