El temps que passa: progressem?

Ja és Nadal del 2011: qui ens ho havia de dir?

Tots fem moltes coses. I, en general, són ben positives. Per això, en moments com aquests, es pot fer una mica de balanç i veure què caldria haver fet millor: a qui haver dedicat més temps? Amb qui no haver estat tan groller o tan expeditiu? Quins altres projectes pel bé comú calia que haguéssim intentat endegar…

Mirant enrere i veient que fa força temps que no posava res en aquest bloc, veig que en el 2011 hi ha hagut un munt de satisfaccions, personals i d’amics. N’esmento algunes.

Per exemple, els projectes de fer un curs de formació en comunicació audiovisual amb alumnes del meu Institut, l’anomenat Projecte Illa TV, va endavant: un bloc explicatiu i més de 60 vídeos ja distribuïts. I el futur, per al 2012, pinta bé.

Una altra activitat és la defensa de la Filosofia, tan important en el nostre sistema educatiu. La Plataforma, tan en el bloc, com en el Facebook, va endavant. Per cert, de facebooks n’hi ha per tots els gustos, però no us perdeu el Facebook oficial de l’Institut.

D’altra banda, miro d’anar publicant articles. Moltes d’ells, per exemple, els de El Punt Avui, són fàcils de trobar a la xarxa. També els de Roses Digital. Altres (els de Diari de Girona, Escola Catalana, i altres llocs…) cal que me’ls demaneu o que mireu si són a l’Issuu o altres plataformes.

En fi, que hi ha molt més del que podem abastar…: què us diria…: el canal Youtube de l’Institut, etc., etc.

Fa un temps vaig descobrir la línia del temps… però sembla que cal actualitzar-la manualment.. aquí està. I què me’n dieu del diari que es fa solet?

El 2012 serà un any ple de projectes: Fem una Llei, el Dia d’Europa… però la pregunta – que ja ens fèiem a la Jornada de Filosofia 2011 – és: Progressem? I si sí, cap a on anem? A veure què us semblen aquestes idees, mentre esperem que surti el “final cut” de la Jornada en qüestió…

Bon Nadal 2010 i un millor 2011

bronzino-hdHi hem arribat. Aquest vespre celebrarem un nou Nadal, el del 2010. Per molts milions de dones i homes té un significat precís: l’aniversari del naixement d’un Nen que és Déu. Per molts d’altres el signficat és menys precís: bons sentiments, festa i pau, reunió familiar…
Enguany he triat aquet oli florentí, que és a la Galleria degli Uffizi. Com podeu entendre és una “Sagrada Família amb Sant Joan Baptista”, de l’Agnolo di Cosimo (1503–72), conegut com Il Bronzino. A aquest pintor li deien així, “el morenet” (potser només pel color dels cabells). Feia retrats, principalment. Es mou dins del manierisme.

Era de família pobre, fill d’un carnisser. Va viure també a Pesaro fins que finalment va poder entrar entrar finalment a l’Accademia Fiorentina i aquí va arribar al màxim de la seva qualitat artística. Força de les seves obres són a Florència però també se’n troben a la National Gallery, de Londres, i arreu.

D’aquesta imatge m’enamora la tendresa amb la qual el cosinet més gran, en Joan, fill d’una cosina de Maria, acarona, i mira i besa el nen Jesús, que els ha nascut no fa massa.
Altres informacions
a http://en.wikipedia.org/wiki/Bronzino i en el núvol d’Internet.
Que tinguem un bon 2011, de debò!, i amb esforç personal i col·lectiu, sempre!! I aquí teniu la cançó del Nadal d’enguany de Coldplay. 😉

Algú creu encara en l’amor, un amor “ideal i net”?

500-1Entre les pel·lícules romàntiques – i divertides – recents m’havien parlat de “(500) Days of Summer”. En castellà duu el títol de “(500) Días juntos”, i us la puc deixar!!!
Total: es tracta de “Noi coneix a noia. Ell s’enamora. Ella no”. Així ho presenta el ‘tagline’ de la pel·li. En un món on poques persones hi creuen encara, hi surt l’amor i el desamor, les penes provocades per les misterioses relacions entre els éssers humans. I és que ara tenim un problema: domina una mentalitat exclusivament sentimental, d’una adolescència que s’allarga i s’allarga.

Potser no és el cas dels nostres estudiants de Secundària o d’Universitat, però – jeje… – potser sí. És difícil adonar-se’n – i que duri el que se sent – sobretot quan no es comparteixen ni el mateix enfocament ni la meta a la qual es dirigeixen les pròpies vides. Però … després de l’Estiu ve la Tardor (això ho entendreu al final de la pel·lícula, si la veieu).
500Hi ha dues visions del món: a) la dels que creuen en l’amor, en el destí, en un perquè de l’existència, i b) la dels que no creuen en absolut que la paraula amor signifiqui alguna cosa. Jo no opino pas – com a persona, no com a “profe”, no ens confonem!! – que tot és casualitat, un simple atzar absurd o incomprensible.
El que s’explica en aquest film és l’experiència del típic noi jove que – al treball – s’enamora d’una noia preciosa, Summer. Ella és pràctica, vital, divertida i no vol lligar-se a res ni a ningú. Ell és idealista, romàntic i voldria un amor per tota la vida. Ja es veu què pot anar passant…, i passa!
En concret, passen 500 dies (va endavant i enrere amb gran agilitat: genial!): trobada, dies i dies en què passen coses i coses, converses, mirades, tonteries, rialles, sexe, les baralles, dubtes, etc., etc.
No és una història d’amor. Potser perquè els joves d’ara han estat educats en què l’amor no pot ser una cosa que sigui veritat. Però et deixa les ganes que hi pugui haver quelcom més, quelcom millor.
És original i genial com el director, en Marc Webb, aconsegueix que treballin els protagonistes: Joseph Gordon-Levitt i Zooey Deschamel. I no us perdeu la nena rossa, Chloe Moretz, que sí que té seny i sentit de la realitat.
Hi ha escenes per a recordar, una banda musical encisadora i una qualitat casi, casi… literària!!!
Total: qui me la demana primera o primer…?

Trailers aquí

Una canço ben maca dins un gran àlbum: M. del Mar Bonet

terra-aNo sé si heu sentit el darrer disc de la Maria del Mar Bonet, “Terra secreta”. M’ha arribat mitjançant els Reis , que sí que existeixen [per cert: què us han portat que considereu realment “valuós”?].
Pot agradar-vos més o menys, però n’hi ha una, de cançó, que em sembla formidable: “L’exèrcit” [aquí].

Dura una mica més de 3 minuts i té una lletra de’n Jordi Guardans, amb aires d’himne contra la guerra. Introdueix un notable canvi en la línia intimista de les quatre anteriors cançons de l’àlbum. L’arranjament musical, de Dani Espasa , té una tornada molt atractiva, que potser recorda música de pel·lícula o de documental. És una cançó excel·lent: escolteu-la, com tot el disc.

La lletra diu:

Un exèrcit al costat d’un país sense fronteres,
molts soldats que jo he estimat són a les files primeres,
un exèrcit d’un país que té llum com a bandera,
és l’amor del seu encís, utopia presonera,
un exèrcit d’un país que té llum com a bandera.

Són arreu els núvols com trinxeres,
no se’ls veu i lluiten com a feres,
si s’abracen s’enamoren, el poder miren i passen.
El que fan és molt més que fer guerres,
van buscant tresors d’amor per terra,
i somien, s’equivoquen, en l’amor trencat rumien.

Un exèrcit al costat que fa guerra a la guerra
i jo entre ells m’he iniciat a estimar aquesta terra,
un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes,
gestes de gran llibertat, que són per l’amor grans festes,
un exèrcit ben armat de tristeses i de gestes.

Van morint quan mor una esperança,
van vivint la mort sense recança,
tots ells saben que a la vida sense somnis ells no hi caben.
Van ben sols i fràgils com onades,
tu que vols?, s’enfonsen a vegades,
és molt dura aquesta guerra per fer més neta la terra.

Un exèrcit al costat d’un país sense fronteres,
molts soldats que jo he estimat són a les files primeres.
Un exèrcit al costat, que fa guerra a la guerra
i jo entre ells m’he iniciat a estimar aquesta terra.

 

Oi que és bona? Ja em direu què en penseu.
Xavier.
NB.- Per cert, si no us agrada o us semblo antiquat, dieu-me què en penseu d’aquesta altra cancó [aquí].