Tres coses, i una quarta, per la Pasqua 2011

Andrea MantegnaEl temps passa volant i en el món d’avui dia casi mai ens aturem a pensar-hi. De fet, si t’atures, estàs perdut!

Amb les PDA i els Android i tot plegat la vida adquierix un ritme de vertígen, i quan no és un partit del Barça és un problema professional, o una multa de trànsit que ens sembla injusta o una malatia o un ensurt de salut. I què és allò important? Possiblement sigui fer un bon ús de la nsotra llibertat, tan malmesa en les èpoques en què sembla que n’hauríem de tenir més.

Per això, els parlo de 4 cosetes. Totes ho són d’importants, però decideixin vostès a quina li donen més vàlua. La votació es pot fer en els comentaris, que crec que estan activats (però mai se sap):

a) el 14 de maig la Plataforma en defensa de la Filosofia tornarà a recordar que l’atenció que les autoritats educatives i el currículum donen a aquesta àrea de coneixment és insuficient. Aquesta vegada la concentració – serena i pacífica – serà  Mataró, el matí del dissabte 14 de maig. Ens hi veurem? Val la pena! Cal!

b) els cristians celebrem en aquests dies la Setmana Santa i, al final, la Pasqua. Els poso aquí la imatge del Crist mort, del Mantegna. Ben coneguda. Impressionant. Si se’n vol saber més, se’n pot saber més… Qui era Jesús? Era un home genial? Era Itàliael fill de Déu? Sigui quina sigui la resposta, fanàtics i superficials no cal que hi participin: ells ja en tenen prou en anar tirant

c) aviat celebrarem el Dia d’Europa 2011 al Castell de la Trinitat, de Roses. Enguany tracta de l’Any europeu del Voluntariat, una qüestió ben important – a Europa i aquí – per a joves i no tan joves. Podeu trobar les informacions des d’aquest enllaç, i si voleu feu-nos companyia el 6 de maig. Els protagonistes principals en seran els meus alumnes de 4t d’ESO. Ara m’agradaria que gaudiu amb el vídeo que un d’ells ha penjat l’endemà de tornar de viatge de final d’estudis a Itàlia. A que és guai: diu i no diu, et du i et torna… i si coneixes la gent que hi surt… els reconeixes!!! Enhorabona, alumne!

d) i la quarta…., què els puc dir? Sóc un home i de pau… i no m’agrada cridar! Però – com en Jordi Pujol recentment ha reconegut – ara potser ja n’hi ha prou. Aquesta gent que no entenen les ganes de treballar i de viure en harmonia i solidaritat dels catalanas, s’estan passant un pèl. I potser haurem de prendre una decisió, no pas egoista, sinó d’estricta justícia. Llàstima que fins fa poc hi havia una “cinquena columna” enmig nostre (encara hi és, i ben activa i desmotivadora: són esl qui, de la política, en viuen!!). Gent bona per a res. Si algú en vols explicacions, me les pot demanar.

Mentrestant, bona Pasqua a totes i a tots i seguim treballant per al bé de cadascú, ja que – com escriu Mill a “On liberty” – jo també penso que “l’argument més fort contra la intervenció de la col·lectivitat en la conducta purament personal és que, quan hi intervé, és molt probable que ho faci malament i fora de lloc”. Ja n’hi ha prou dels tirans de fora i desl de dins.

La vida autèntica i les vides fictícies

Naomi WattsUn dels problemes fonamentals de l’ètica és que ho tenim tot molt clar quan no és la nostra vida, quan hem de judicar allò que els altres fan. Per aquest motiu m’agraden tant, i crec que són tan instructives si s’aprofiten, les pel·lícules que ens conten fets reals, que ens expliquen – amb la peculiar visió de qui les ha fet – les narracions vitals de persones, amb heroïcitats i amb defectes. I n’hi ha moltes. la que he vist més recentment està protagonitzada per una de les meves actrius favorites, la Naomi Watts, i és “Caza a la espía”. Aquí en tenen l’enllaç al tràiler.

En aquest cas es recull l’enrenou que va provocar a l’opinió pública mundial, i en espacial nord-americana, la filtració de l’activitat encoberta d’una agent de la CIA que, per “cremar-la” va fer un alt càrrec de l’ONU de l’administració Bush. Tot per atacar el seu marit, que havia publicat un article qüestionant les raons de la Casa Blanca para envair l’Irak. Són persones reals, amb debilitats, amb qualitats… una lliçó per  ala nostra petita vida real. L’estimació a la família i al propi país, i a veritat com a guia de l’actuació… són alguns del grans temes proposats. Queda clar com se’ns plantegen conflictes d’interessos.
La vida real és “sense maquillatge”, dins de la casa, amb les frustracions del que no surt i, en aquest cas, a més, amb unes preguntes clau: quina importància té la família, que pot fer un ciutadà enfront de l’immens poder de l’administració, com ajudar a que hi hagi més justícia al món, què significa estimar els altres – a tots – i ser honest? Moltes pel·lícules tracten de fets realCaza a la espía. Basada en fets realss, entre les que més he apreciat en els darrers temps: Katyn, Sophie School (sobre el moviment de la “Rosa blanca”), o Un corazón invencible, que ara estem veient amb els meus alumnes de Ciutadania de 3r d’ESO.
En breu, com val la pena viure històries que ens moguin a mirar de ser millors, però no només mentre veiem la pel·lícula sinó en el món real, el de l’ètica cívica de debò, aquells on només es transformen en heroïcitats les lluites per la dignitat, la família, la veritat…
Sobre l’esforç humà i què és el que ens mou a actuar, observin aquest clip promocional d’una sèrie documental de la BBC, o bé les lliçons – que també ha fet servir a classe – d’aquests dos mini clips: el dels mòbils i el de la filla i el seu pare.

Com n’és d’interessant la lògica de les realitzacions humanes, i – més a fons – l’Ètica viscuda de les accions humanes.

Per cert, l’escena clau de la pel·lícula “Caza a la espía”, per a mi, és aquesta: http://vimeo.com/20711620

Allò penós enmig d’un Facebook genial

M’atreveixo a enganxar aquí els 4 últims minuts de “La red social”. Com molts sabeu, sóc entusiasta de les xarxes i he tingut recentment l’oportunitat de parlar-ne a TV3 i d’escriure alguns textos. També confio que en podré seguir debatent quelcom en Fòrums, sessions a AMPAs, etc. Em sembla genial el nou món que s’està obrint.

Volia presentar aquí alguns punts amb el que em sembla que – joves i grans – hem d’anar amb compte. Si heu vist la darrera pel·lícula de David Fincher, “The Social Network” (2010), sobre l’origen – més o menys novel·lat i manipulat – de Facebook, haureu descobert que sembla que tot neix d’un casual desencís emocional i sentimental. És rellevant.

La història completa no us l’explico: la teniu arreu. Per ami, l’escena clau del films són els darrers 4 minutets: un adolescent espavilat que, després d’haver-se quedat sense amiga, sense amic, i sense ningú, es refugia – havent “venut” potser alguns “enemics” – en la pulsació de la tecla F5 (que deu ser la d’ “actualitzar” també als USA, imagino) davant la pantalla on hi ha el perfil de la noia que al principi se’n farta d’ell. Ser genial, hàbil, ràpid… no és suficient: s’ha de ser bo i virtuós, també.

XarxaAquest és l’aspecte penós de les noves xarxes socials, des de les antigues – i patètiques – “votamicuerpo.com” (i infinites semblants) fins a les més sofisticades com els Twitter, facebooks, etc., etc. I – si no anem al tanto – fins i tot LinkedIn, que hauris de ser professional.

Darrera hi ha, essencialment, la feina d’alguns filòsofs i teòrics que ens ho poden fer entendre: tots – i especialment els joves i adolescents – volem ser reconeguts i acceptats. Però això no és l’amistat, ni l’estimació ni l’interès noble…: és una frivolitat (el “m’agrada” del FB).

Necessitem construir la nostra vida sobre altres paràmetres: els que Zuckerberg es va carregant al llarg de la biografia que ens mostra la pel·lícula: l’estabilitat, els ideals, la generositat, la humilitat… És que,a quest noi que ara és tan ric, no n’encerta ni una!

La pel·lícula ha estat lloada per molts crítics (fins i tot en revistes serioses). A mi no em va semblar res de l’altre món, un episodi d’una sèrie de TV qualsevol. El que crec que és valuós és com l’enuig per les “carbasses” rebudes el fa descobrir un potencial: primer, comparar cares de noies més “guais” de Harvard (més aviat, més massisses, escollint cada cop entre dues… masclisme senzillot!); després posar dades personals i compartir-les en grups tancats (cal estar dintre per participar-hi); després afegir si estàs o no liat amb algú (o sigui, disponible); i després… que això canviï cada pocs minuts o segons…

Els bons de la pel·lícula (els germans Winklevoss, l’Eduardo Saverin…) pobrets, fracassen. O no? No és qüestió de milions de dòlars sinó de realitzar un projecte personal de vida: aquest és el camí cap a la felicitat.

D’una anècdota de Harvard a canviar la nostra relacionabilitat en el món: ho sabem gestionar bé? Perquè la situació del “geni”, del Mark, és paradoxal: qui ha aconseguit relacionar tants milions de persones a tot el món, es troba bàsicament sol, no connecta amb ningú. No sempre és “cool” Facebook. Hem de tenir amics i amigues reals. Heu mirat aquests pocs minuts que us he penjat…?

Noies, noies, noies… i en Hume!

Ja estic instal·lat a Barcelona fins a final de mes. Començo a pensar sobre què escriure i sobre què reflexionar properament. Després de les converses mantingudes a Glasgow amb un bon grup de professores i mestres, crec que ha arribat l’hora de reflexionar sobre el feminisme. No sé com sortirà, però si teniu idees, bones idees, envieu-me-les. Entre les coses que em semblen evidents hi ha la riquesa enorme de la psicologia femenina i el fet que la igualtat en dignitat i en oportunitats ja està teòricament – però sembla que no encara pràcticament – assolida. L’època de les reivindicacions ha estat gloriosa: ara hi ha el “feminisme autèntic” (admirable) i desprès una mena de cosa “rancuniosa” (l’anomeno “feminisme degenerat”), que no sé què pretén: anular la feminitat i la masculinitat?… o coses pitjors. Nusé!

Durant aquests dies en què col·laboro amb una “Universitat d’estiu de filosofia” (Vallès occidental), on hi ha ètica, sociologia, i molta vitalitat cultural, intentaré pensar-hi. Mentrestant, us deixo amb tres imatges / informacions:

  • la carta que vaig publicar al Magazine de La Vanguardia del 25 de juliol, relacionada amb el  “dossier”, “La nueva mujer china”, que havia sortit quinze dies abans. Em va impresisonar el testimoni de la Shu Ching (a la 1a imatge)
  • l’interès que, per a alguns de vosaltres, pot tenir fer-se amb “Le concert” (trailer aquí), una recomanable pel·lícula divertida i dramàtica, que vaig anar a veure al “Glasgow Film Theatre” i que té escenes musicals excel·lents, entre d’altres mèrits
  • la fotografia que em vaig fer  a la Royal Mile d’Edimburg, davant l’estàtua de David Hume. És maco que posin estàtues de filòsofos pels carrers… També vaig anar al cementiri on està enterrat (a Edimburg mateix) i em vaig informar de detalls de la seva vida. És ben curiós que havent-hi només 5 filòsofs a les proves de Selectivitat de Catalunya (Plató, Descartes, Mill i Nietzsche, a més de l’escocès del XVIII) sapiguem tan poc – parlo per mi, clar! – d’ells. I si hi afegissim alguna dona filòsof ? Alguna proposta s’ha fet…

Us deixo aquí, amb les imatges de les tres coses comentades. No deixeu d’escriure’m, que sempre contesto, com sabeu.

Dia d’Europa 2010: lluitem contra la pobresa i l’exclusió, també des de l’Institut

imagen-0661Avui, 9 de maig de 2010, l’Europa dels nostres temps compleix 60 anys. No són pas pocs. Felicitem-nos!
Des del 1950 s’ha fet molta feina: s’ha promogut la integració de pobles ben diferents, s’ha allunyat el fantasma de les guerres, s’ha col·laborat al progrés de tot el món. També hi ha algunes ombres. I la crisi passa factura, com veiem aquests dies.
Un dels símbols de la Unió europea és el seu “motto”: “Unity in diversity”. Això dóna moltes esperances per als pobles i les persones. Perquè sabem som iguals en dignitat, oi tant!, però també som ben diversos.
Ara, amb la globalització i els fenòmens migratoris massius, amb les noves telecomunicacions, i amb una economia mundial, ho notem més que no pas – potser – els nostres avis, aquells en temps del quals va començar l’aventura de la nova Europa.
Se’ns diu que hi ha poca consciència de la identitat europea. Potser és cert. A vegades no la coneixem prou. Per aquest motiu, celebrar un altre del símbols d’Europa, el de la festa del 9 de maig, és una oportunitat que cal aprofitar.
Enguany, el 2010, és l’Any europeu de lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Una qüestió ben rellevant, que a tots ens afecta. En aquests dies previs hem aprofundit en aspectes d’aquesta “Europa social”. En diferents assignatures del nostre currículum – des de les Socials al Projecte de recerca, o en Música, Educació eticocívica, Llengües estrangeres, Educació Visual,… – s’han treballat unes mateixes temàtiques. La preparació ha estat intensa.

De fet, com es veu en el programa, el dimarts vam tenir una interessant sessió de treball (amb el Sr. Joaquim Millan), i els dies següents: elaboració de l’Eurobaròmetre de la pobresa a Roses, muntat l’exposició d'”arte povera”, assajar l’Eurorap, els resultats dels concursos, l’estudi i el treball al Campus virtual, activitats en Llengües estrangeres i en Socials … Tenim uns alumnes maquíssims!

El nostre desig és un: cal ser rics – rics per dintre, plens de justícia i solidaritat – si volem que no n’hi hagi de pobresa. I, a Europa, tots plegats, ho podem fer. Ho podeu aconseguir!

Al nostre Institut hem fet un munt de coses. Veieu -ho a la pàgina web…. I per molts d’anys!!!

El divendres 7 de maig ha culminat la feina fent uan gran festa – celebrativa i acadèmica – a la Ciutadella, amb convidats de luxe (com el Sr. Manel Camós, director de la Representació de la UE a Catalunya, i les autoritats locals) i activitats genials!  Havia començat ben aviat, a les 8 del matí, amb un Cinefòrum i, fins a les dues tocades, un no parar. Moltes gràcies a tots, professorat i alumnat!

Aquí teniu dos reportatges d’Empordà TV: un de previ i el del dia 7. I el famós audiovisual realitzat íntegrament per alumnes de Secundària. Finalment, us poso l’enllaç a l’article d’opinió publicat ahir a El Punt (aquí en PDF), per a felicitar-nos tots els europeus(i tot el món).

Més vídeos: l’Euro-rap; una explicació de tot plegat en anglès, i entrevistes a Girona TV i – una altra – a Canal Nord. I un reportatge a Canal Nord.

Voldríem ser millors, més “guapos”, més forts…des de caseta?

su02

Quan no ens trobem prou bé, o no ens ve de gana, potser voldríem quedar-nos a casa, però – això sí – sense deixar de ser presents on hem de ser (treball, vida social, escola, diversió..). De fet, quan un no pot anar a treballar per malaltia, per exemple – en la meva feina – hi envien un “substitut”. Ara bé: ja voldríem ser nosaltres mateixos, ja. I també desitjaríem ser més forts, atractius, sans… Tot això és planteja en una pel·lícula recent.

A vegades, el cinema ens pot fer pensar, i de debò. Acabo de veure “Els substituts” (“Surrogates”). Aquí teniu la referència a IMDB. És del 2009, el director es diu Jonathan Mostow i, entre els actors, destaquen en Bruce Willis i la Radha Mitchell.

Com altres films de ciència ficció (i alguns de recents, en valen la pena: “La illa”, etc.), el guió planteja una situació de futur per analitzar problemes del present. En aquest cas, som davant d’una societat completament sedentària: i la pel·lícula ens dóna el senyal d’alerta de què pot passar-nos si els humans abusem dels avenços tecnològics i renunciem a treballar, fins i tot a viure, per a no esgotar-nos, per a evitar el desgast físic, per no tenir cap dany… La situació és que, com a mesura de “seguretat”, fem servir uns “substituts” (uns robots, que es carreguen quan cal, són com els nostresrepresentants, això sí, dissenyats i escollits segons els nostres gustos).
A més del risc del (1)  “no moure’s de casa”, també adverteix dels perills que (2) els humans ens acabem relacionat els un els altres només mitjançant la tecnologia – com potser estem fent vostè i jo ara mateix -, cosa que no sembla tan llunyana: entre el creixement d’Internet i l’aparició d’addictes a les xarxes i a la comunicació digital que – de fet – semblen, i potser són! – millors via web que no pas en persona
Los sustitutosUn tercer punt d’actualitat és (3)  l’obsessió per l’estètica, per l’aparença: allò primari és la joventut i l’aparença física, volent amagar sempre els defectes, l’envelliment… Tothom sembla que estaria feliç de tenir un “substitut”, que es conserva sempre perfecte i dóna infal·liblement una bona imatge de nosaltres mateixos als altres. Per això, quan – al final – el protagonista aconsegueix que les persones reals surtin dels seus amagatalls domèstics al carrer (en babutxes, pijama, descuidats i tristos…), sorgeixen les esperances d’un recomençar vertaderament humà.
Vegi’n la pel·lícula amb calma i ja em diran.
L’argument aparent, el visual, és que en uns anys futurs existeixen rèpliques robòtiques del 98% de les persones (només un pocs viuen en unes reserves, sense cap màquina, com tornant enrere en el temps, enmig de la misèria materila i aïllats). Les persones del carrer, per tant, són substituts del seu propietari en la vida diària, mentre l’humà original els manega per control remot. Els “substituts” són versions millorades d’un mateix: més fort i guapo, i mai envelleix. Un agent de l’FBI ha d’investigar la destrucció del substitut d’un noi que, però, també ha resultat realment mort. La investigació ens fa pensar sobre el sentit de tot plegat. El mateix policia ha patit abans la mort d’un fill i, ara, la seva dona – real – només es relaciona amb ell a través del duplicat d’ella.
No els explico més: val la pena, veure-la, amb calma. La pel·lícula és dinàmica i el guió està ben travat.

Algú creu encara en l’amor, un amor “ideal i net”?

500-1Entre les pel·lícules romàntiques – i divertides – recents m’havien parlat de “(500) Days of Summer”. En castellà duu el títol de “(500) Días juntos”, i us la puc deixar!!!
Total: es tracta de “Noi coneix a noia. Ell s’enamora. Ella no”. Així ho presenta el ‘tagline’ de la pel·li. En un món on poques persones hi creuen encara, hi surt l’amor i el desamor, les penes provocades per les misterioses relacions entre els éssers humans. I és que ara tenim un problema: domina una mentalitat exclusivament sentimental, d’una adolescència que s’allarga i s’allarga.

Potser no és el cas dels nostres estudiants de Secundària o d’Universitat, però – jeje… – potser sí. És difícil adonar-se’n – i que duri el que se sent – sobretot quan no es comparteixen ni el mateix enfocament ni la meta a la qual es dirigeixen les pròpies vides. Però … després de l’Estiu ve la Tardor (això ho entendreu al final de la pel·lícula, si la veieu).
500Hi ha dues visions del món: a) la dels que creuen en l’amor, en el destí, en un perquè de l’existència, i b) la dels que no creuen en absolut que la paraula amor signifiqui alguna cosa. Jo no opino pas – com a persona, no com a “profe”, no ens confonem!! – que tot és casualitat, un simple atzar absurd o incomprensible.
El que s’explica en aquest film és l’experiència del típic noi jove que – al treball – s’enamora d’una noia preciosa, Summer. Ella és pràctica, vital, divertida i no vol lligar-se a res ni a ningú. Ell és idealista, romàntic i voldria un amor per tota la vida. Ja es veu què pot anar passant…, i passa!
En concret, passen 500 dies (va endavant i enrere amb gran agilitat: genial!): trobada, dies i dies en què passen coses i coses, converses, mirades, tonteries, rialles, sexe, les baralles, dubtes, etc., etc.
No és una història d’amor. Potser perquè els joves d’ara han estat educats en què l’amor no pot ser una cosa que sigui veritat. Però et deixa les ganes que hi pugui haver quelcom més, quelcom millor.
És original i genial com el director, en Marc Webb, aconsegueix que treballin els protagonistes: Joseph Gordon-Levitt i Zooey Deschamel. I no us perdeu la nena rossa, Chloe Moretz, que sí que té seny i sentit de la realitat.
Hi ha escenes per a recordar, una banda musical encisadora i una qualitat casi, casi… literària!!!
Total: qui me la demana primera o primer…?

Trailers aquí

Els ideals i la política: ens calen herois com Wilberforce?

amazing-grace103Recordo amb simpatia una pel·lícula que vaig veure fa ja uns anys: Danton (1983), dirigida per Andrzej Wajda. La podeu trobar amb facilitat – i gratuita – a a la xarxa de Biblioteques  (a Girona, o arreu del país), i us la porten a la vostra Biblioteca més próxima. Sovint, el cinema ens ha portat a casa les accions – més o menys “vistes segons la subjectivitat dels guionistes i/o directors” – dels grans personatges de la història. Quan parlem de polítics, he de recordar, entre molts i molts més, Nixon, Thomas More, Mandela o Michael Collins o… tants d’altres.

Fan pensar, donen ideals als més joves i – sempre! – ens poden ajudar en la nostra educació cívica, personal i la dels que ens envolten. Quina diferència amb les “sit-com” o altres sèries de TV de simple oci, oci, oci…, que també m’agraden, eh?, no us penseu!

A Danton, l’excel·lent Depardieu dóna imatge a aquest personatge misteriós, que viu en primera persona – enmig de la Revolució francesa – el règim del terror, que va seguir la declaració dels drets de l’home. Se n’adona de la paradoxa d’aquell esdeveniment cabdal – la revolució més famosa – que en teoria predica ‘liberté, egalité, fraternité ” però que fabrica a dojo injustícies i caps tallats. Alguns van interpretar que el director polonès oferia una paràbola del xoc de  Solidaritat amb el comunisme., però qui sap. És, sens dubte, un excel·lent document per a treballar-lo.

amazing-grace-dvd-cover-fox-home-videoRecentment he vist Amazing Grace (2006, la versió original), de la qual teniu bones referències a la xarxa. Una biografia – al més pur estil anglès – del polític abolicionista William Wilberforce (1759-1833). Sent membre del Parlament Britànic, va liderar una campanya en contra de l’esclavitud: va proposar un projecte de llei a la Cambra dels Comuns el 1791, però no se’n va sortir fins el 1807, any en que va ser aprovat. Una vida sencera de lluita per un ideal, un ideal noble. La pel·lícula narra tota la seva vida política, i personal!, i pot ser una orientació per als polítics oportunistes que – avui dia – semblen envoltar-nos.

En breu (molt més a la xarxa) : era fill d’un ric comerciant i va estudiar a la Universitat de Cambridge, on conegué el futur primer ministre, William Pitt (molt joves ambdós, en política, i molt bons amics). El 1780 Wilberforce es va convertir en MP (membre del parlament) per Hull, representant més tard a Yorkshire. Va canviar el seu estil de vida dissolut quan es va convertir al cristianisme evangèlic: es va interessar per les reformes socials, en particular la millora de les condicions de les fàbriques a Gran Bretanya. També l’educació, la salut, etc. Durant 18 anys va presentar periòdicament mocions anti-esclavitud al parlament. Va ser una feinada, gens fàcil (la guerra amb França pel mig), però -amb els seus amics – van aconseguir despertar la consciència pública sobre aquesta causa, amb fullets, llibres, manifestacions i peticions. També nosaltres podem.

De fet, encara que el 1807 el tràfic d’esclaus va ser abolit, els que ja ho eren no van ser alliberats fins el 1833, quan es va aprovar una acta per a tot l’Imperi Britànic. Wilberforce va morir poc després que s’arpovés aquesta última acta. Va ser enterrat a prop del seu amic Pitt, a l’Abadia de Westminster.

Si volem donar una bona Educació eticocívica al nostre país també hem de considerar quins exemples de vida reben els nostres i les nostres alumnes. Per cert, sobre el títol de la pel·lícula… aquí.

Bon Nadal del 2009! I que sigui rellevant…

nadal-2009-bEl desig d’unes alegres i serenes festes del Nadal per a cadascú i cada família.

I que el 2010 sigui un any on es compleixin els bons desitjos que tots tenim al cor.

Enguany he pres aquesta imatge, senzilla –aquest any no hi ha res d’art “d’altíssim nivell artístic”–, però que m’ha impressionat. És el Naixement de Jesús, el Fill de Déu, en un llogarret de la vall del Rift (frontera Kènia / Uganda). A l’ombra d’un tamarinde, se’ns anuncia – amb altres personatges coneguts – que un Nen  és la nostra Pau. Uaaallaaaaa!!!!
Sant Josep és de la tribu karimoion i la Mare de Déu és una pokot: es tracta de dos pobles tradicionalment enemics i enfrontats. Ens n’adonem què vol dir??

Per als creients cristians, el Nadal és un esdeveniment clau, únic, misteriós, sublim! Per a tots, el record que – en aquest món – estem per quelcom més que per a enfrontar-nos o dominar d’altres [ Més informació: karimoion, pokot, tamarinde, font de la il·lustració ]. Bones festes!!

NB.- Per cert, del 2009, podem recordar aquí: possible Comenius; Darwin?; Salvem la Filo?; Dia d’Europa; Cracòvia!!; “Àgora”; la recent Jornada de Filo per a 2n de Batxillerat; i llibres, pel·lícules, tertúlies, etc. Gràcies a totes i a tots!!

“Si la filosofia no s’ocupés de la llibertat humana, no valdria la pena”

091211-gEstudiants preuniversitaris de tres Instituts de l’Alt Empordà es reuneixen en una Jornada de Filosofia al Teatre Municipal de Roses

L’11 de desembre s’ha celebrat al Teatre Municipal de Roses (TMR) la I Jornada de Filosofia, dirigida a alumnes de 2n de Batxillerat, amb el tema “Filosofia i llibertat”. Més de 80 estudiants dels Instituts de Castelló d’Empúries, i dels dos Instituts de Roses, l’IES Cap Norfeu i l’IES Illa de Rodes hi han participat. L’activitat l’hem organitzada amb els professors de filosofia Albert Piñero i Daniel Gili, i ha comptat amb el suport de l’Ajuntament de Roses. La cloenda de l’acte ha estat a càrrec de Magda Casamitjana, l’alcaldessa.
El Prof. Joan Manuel del Pozo, de la Universitat de Girona, va impartir la conferència central. La projecció de “Luter” (2003), del britànic Eric Till, ha permès centrar algunes temàtiques: la llibertat de consciència, la gestió del poder polític, els nous paràmetres antropològics de la modernitat, etc.
Aquesta Jornada s’emmarca en les celebracions del Dia Mundial de la Filosofia (UNESCO).

091211-bAlguns dels alumnes, com la Carolina Mayoral, la Marina Gratacós o la Mari Carmen Hagen, de l’IES Cap Norfeu, o en David Martín i en Wijam Ruiz, de l’IES Castelló d’Empúries, han exposat interessants comunicacions. La conferència del ponent ha assolit un nivell acadèmic notable, sense allunyar-se dels interessos de l’alumnat i de l’actualitat de la reflexió políticosocial: han estat esmentats Anaximandre, els sofistes i Sòcrates, Plató, i autors moderns com Hume, John Stuart Mill, Berlin, Mounier o Fromm. Entre les principals referències cal destacar una contraposició que ja prové del clàssics entre les nocions de necessitat i de llibertat. “Si la filosofia no s’ocupés de la llibertat humana, no valdria la pena”, ha afirmat el conferenciant.
S’ha fet una valoració de l’aportació de John Stuart Mill, un dels autors que entren a l’actual examen de Selectivitat, el qual amplia la noció de llibertat de l’empirisme clàssic. La llibertat – segons Mill – seria “perseguir el nostre propi bé, a la nostra manera”.
Després de valorar la importància de la “diferència”, en relació al projectes vitals i personals de cadascú, ha assenyalat la peculiaritat del pensament humà, que no és un simple “càlcul mecànic”, com el que faria una màquina. La nostra llibertat prové, en bona part, del fet de “creure que podem ser lliures”, és a dir, del sentit que tenim del bé i del mal. Poc abans d’aviar-se cap a la conclusió, i havent citat a Steiner entre d’altres, ha assenyalat la importància que té el diàleg per al “pensament creuat”: existeix una estreta relació entre el grau de llibertat i el de coneixement. Al final, s’ha llençat una inquietant pregunta: “se’ls educa per a la llibertat?”.
Els alumnes havien rebut prèviament uns dossiers impresos sobre la pel·lícula i sobre la temàtica de la Jornada (que podeu veure des d’aquí).

091211-eS’ha projectat també un audiovisual que recollia més d’un centenar de fotografies, amb reflexions o preguntes de caràcter filosòfic, guardonades a la recent Mostra “Fotofilosofia 2009. Aquest concurs, d’àmbit català, ha comptat amb la participació de una cinquantena d’Instituts d’arreu de país.

Entre els objectius pedagògics de la Trobada cal assenyalar l’intercanvi d’idees i el debat entre estudiants, el contacte amb temàtiques de nivell universitari fora de les aules habituals, l’estudi crític d’esdeveniments ideològics i històrics i l’afavoriment de l’expressió oral en àmbits públics. Podem millorar coses…, moltes ja ens les hem dit, però hem començat!!!

Hi ha albums fotogràfics aquí, i aquí també.

Si teniu suggeriments o valoracions per fer-ho millor, escriviu-me’ls, please. Referències a la premsa i mitjans: Diari de Girona (8/12/09), SE-Alt Empordà, 9Diari, Hora Nova, RosesDigital, Ajuntament de Roses, L’Empordà(7/12/09), Diari de Girona (15/12/09), L’Empordà (15/12/09), etc.