Allò penós enmig d’un Facebook genial

M’atreveixo a enganxar aquí els 4 últims minuts de “La red social”. Com molts sabeu, sóc entusiasta de les xarxes i he tingut recentment l’oportunitat de parlar-ne a TV3 i d’escriure alguns textos. També confio que en podré seguir debatent quelcom en Fòrums, sessions a AMPAs, etc. Em sembla genial el nou món que s’està obrint.

Volia presentar aquí alguns punts amb el que em sembla que – joves i grans – hem d’anar amb compte. Si heu vist la darrera pel·lícula de David Fincher, “The Social Network” (2010), sobre l’origen – més o menys novel·lat i manipulat – de Facebook, haureu descobert que sembla que tot neix d’un casual desencís emocional i sentimental. És rellevant.

La història completa no us l’explico: la teniu arreu. Per ami, l’escena clau del films són els darrers 4 minutets: un adolescent espavilat que, després d’haver-se quedat sense amiga, sense amic, i sense ningú, es refugia – havent “venut” potser alguns “enemics” – en la pulsació de la tecla F5 (que deu ser la d’ “actualitzar” també als USA, imagino) davant la pantalla on hi ha el perfil de la noia que al principi se’n farta d’ell. Ser genial, hàbil, ràpid… no és suficient: s’ha de ser bo i virtuós, també.

XarxaAquest és l’aspecte penós de les noves xarxes socials, des de les antigues – i patètiques – “votamicuerpo.com” (i infinites semblants) fins a les més sofisticades com els Twitter, facebooks, etc., etc. I – si no anem al tanto – fins i tot LinkedIn, que hauris de ser professional.

Darrera hi ha, essencialment, la feina d’alguns filòsofs i teòrics que ens ho poden fer entendre: tots – i especialment els joves i adolescents – volem ser reconeguts i acceptats. Però això no és l’amistat, ni l’estimació ni l’interès noble…: és una frivolitat (el “m’agrada” del FB).

Necessitem construir la nostra vida sobre altres paràmetres: els que Zuckerberg es va carregant al llarg de la biografia que ens mostra la pel·lícula: l’estabilitat, els ideals, la generositat, la humilitat… És que,a quest noi que ara és tan ric, no n’encerta ni una!

La pel·lícula ha estat lloada per molts crítics (fins i tot en revistes serioses). A mi no em va semblar res de l’altre món, un episodi d’una sèrie de TV qualsevol. El que crec que és valuós és com l’enuig per les “carbasses” rebudes el fa descobrir un potencial: primer, comparar cares de noies més “guais” de Harvard (més aviat, més massisses, escollint cada cop entre dues… masclisme senzillot!); després posar dades personals i compartir-les en grups tancats (cal estar dintre per participar-hi); després afegir si estàs o no liat amb algú (o sigui, disponible); i després… que això canviï cada pocs minuts o segons…

Els bons de la pel·lícula (els germans Winklevoss, l’Eduardo Saverin…) pobrets, fracassen. O no? No és qüestió de milions de dòlars sinó de realitzar un projecte personal de vida: aquest és el camí cap a la felicitat.

D’una anècdota de Harvard a canviar la nostra relacionabilitat en el món: ho sabem gestionar bé? Perquè la situació del “geni”, del Mark, és paradoxal: qui ha aconseguit relacionar tants milions de persones a tot el món, es troba bàsicament sol, no connecta amb ningú. No sempre és “cool” Facebook. Hem de tenir amics i amigues reals. Heu mirat aquests pocs minuts que us he penjat…?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *