El temps que passa: progressem?

Ja és Nadal del 2011: qui ens ho havia de dir?

Tots fem moltes coses. I, en general, són ben positives. Per això, en moments com aquests, es pot fer una mica de balanç i veure què caldria haver fet millor: a qui haver dedicat més temps? Amb qui no haver estat tan groller o tan expeditiu? Quins altres projectes pel bé comú calia que haguéssim intentat endegar…

Mirant enrere i veient que fa força temps que no posava res en aquest bloc, veig que en el 2011 hi ha hagut un munt de satisfaccions, personals i d’amics. N’esmento algunes.

Per exemple, els projectes de fer un curs de formació en comunicació audiovisual amb alumnes del meu Institut, l’anomenat Projecte Illa TV, va endavant: un bloc explicatiu i més de 60 vídeos ja distribuïts. I el futur, per al 2012, pinta bé.

Una altra activitat és la defensa de la Filosofia, tan important en el nostre sistema educatiu. La Plataforma, tan en el bloc, com en el Facebook, va endavant. Per cert, de facebooks n’hi ha per tots els gustos, però no us perdeu el Facebook oficial de l’Institut.

D’altra banda, miro d’anar publicant articles. Moltes d’ells, per exemple, els de El Punt Avui, són fàcils de trobar a la xarxa. També els de Roses Digital. Altres (els de Diari de Girona, Escola Catalana, i altres llocs…) cal que me’ls demaneu o que mireu si són a l’Issuu o altres plataformes.

En fi, que hi ha molt més del que podem abastar…: què us diria…: el canal Youtube de l’Institut, etc., etc.

Fa un temps vaig descobrir la línia del temps… però sembla que cal actualitzar-la manualment.. aquí està. I què me’n dieu del diari que es fa solet?

El 2012 serà un any ple de projectes: Fem una Llei, el Dia d’Europa… però la pregunta – que ja ens fèiem a la Jornada de Filosofia 2011 – és: Progressem? I si sí, cap a on anem? A veure què us semblen aquestes idees, mentre esperem que surti el “final cut” de la Jornada en qüestió…

I els qui dediquen temps a pensar, on són?

Hem sobreviscut a un altre estiu. He tingut la fortuna de poder passar ben bé 3 setmanes al sud de Baviera, a Ettal. Un lloc d’aquells guais: fresc, tranquil, interessant, aïlladet… El més conegut és un famós mobnestir benedictí del XIV, però jo estav en una mena de casa rural… Zieglerhof.

Molt sovint ens queixem de la superficialitat de les persones que ens envolten. Un exemple seriós d’aquesta crítica l’he trobat en el recent llibre de Nicolas Carr que du com a títol – precisament – “Superficiales“.  Aquest autor es planteja les conseqüències del fet que els textos llargs no els mirem ni de broma, iq ue Les infromacions que fem servir (procendents en la seva immensa majoria de la xarxa) siguien necessàriament breus i fragmentades.Jo em pregunto, i els qui pensen, on són?

El llibre està ben escrit i el recomano. D’altra banda, aprofito per fer una mica de propaganada dels articles que he publicat fins a finals d’agost a El Punt (des de l’1 d’agost a El Punt Avui). Els podeu veure aquí.No sé què passarà més endavant perquè cada cop els rtextos han de ser més breus i concentrats i cada cop hi ha més gent interessada en publicar, i són molt vàlids fent-ho. Però sempre ens queda la xarxa.

A Munic, on vaig estar alguns dies, vaig centrar-me, com explico a l’article, en veure coses que m’atreien. A cercar respostes a preguntes: què va passar amb Ockham els 20 anys que s’hi va refugiar, al final de la primera metitat del s. XIV, fugint del Papa? O bé, pèr què el nazisme va començar aquí, ben catòlica, ben burgesa..? En fi, m’ho vaig passar d’allò més bé. També vaig poder anar a cercar respostes a Regensburg, la ciutat de la Dieta on es reuniren durants centenars d’anys els representants i el electors de l’Enperador (xulo el pont sobre el Danubi), o a Salzburg, pàtria de Mozart i de Doppler. Podeu veure’n imatges al Picasa o al Facebook. També és el lloc on es van inventar les boles de Mozart, uns deliciosos dolços de xocolata que, si em veniu a veure a l’Institut, us puc deixar provar (fins a esgotament de les existències, clar!).

En fi, que ja veieu que aquesta vegada no sé gaire bé, què més explicar: Baviera, un 10. Cal anar-hi tornar-hi… Fins aviat!!

Felicitats, Europa!

Dia d'Europa 2011Cada 9 de maig és la festa, el dia!, d’Europa. Entre els símbols de la Unió europea – bandera, motto, himne…-, aquest és un dels que més m’agraden a mi. Cada societat té la seva festa. I haver escollit el 9 de maig, la data de la Declaració Schuman, del 1950, em sembla un encert de 10.
Al meu Institut ja fa alguns anys que celebrem aquesta festa en el marc de l’Any europeu corresponent: el 2009 va ser la creativitat i la innovació, l’any passat, el 2010, la lluita contra la pobresa i l’exclusió social, i el 2012 – l’any vinent, però es comença a preparar ja ara – serà el de l’envelliment actiu.

Dia d'Europa. FotografiesEuropa ha de ser estimada. No és fàcil perquè la nostra estimació sol anar relacionada amb l’aferrament del vincles de la sang, l’enamorament, la gent que ens ha fet favors o ens ha volgut bé primer, i la nostra nació, el nostre petit – o gran – país. Però Europa és també la nostra ”identitat”, la intemitja entre la pròpia nació i la identitat universal, la del Drets Humans. I l’estimació es pot afavorir, coneixent-la millor, celebrant-ho, parlant-ne i “vivint-la”.

Aquesta és una de les propostes de la celebració del Dia d’Europa 2011. Ho hem fet, en les setmanes prèvies a l’Institut, i el dia 6, divendres, al Castell de la Trinitat, una atalaia emblemàtica de la costa de l’Alt Empordà . Tenim informació a la web i arreu. Aquí només vull comentar uns pocs fets.

Els docents i alumnes som tots variats i diferents: cadascú vibra més amb unes coses i menys amb altres. M’impressiona quan, qui penso que no farà res, em sorprèn amb el seu esforç: per exemple, els comentaris dels grups de treball del cinefòrum, o la valoració positiva que molts alumnes m’han fet dels tallers amb ONG. I el comportament molt més que digne d’uns adolescents que, de problemes, no en tenen pas pocs.

També m’ha cridat positivament l’atenció el seguiment de l’actuació simbòlica de dansa contemporània del rosinc “Projecte dansa” a la terrassa del Castell, oberta a la immensa badia de Roses, o l’interès pel concert per Europa del jove i genial grup rosinc “Yedrass”.

I, per què no, les aportacions dels diferents alumnes (les que s’han vist i les que són al Campus virtual) : apart dels concursos de fotos o textos, la cançó dels de Música de 4t “Dóna una oportunitat a la solidaritat”, les intervencions d’àrees com Economia, Francès, Anglès o Projecte de recerca, i la Mostra de Visual.

Els meus agraïments per l’acte del dia 6 al Castell van a tothom: als nostres òptims convidats, als qui han col·laborat oferint Mostres i exposicions, als diferents patrocinadors i, de manera molt especial, a totes les persones de l’Institut que ens han fet confiança. Incloc aquí el Personals d’Administració i Serveis i els docents: els qui van pujar al Castell i els qui no van poder, perquè no s’atura la vida acadèmica.

D’europeistes n’hi haurà més o n’hi haurà menys, però una cosa és clara: o hi ha valors en les nostres vides personals i civils, o la decadència i nihilisme que havia anunciat el “mal profeta” que era Nietzsche ens podria ofegar.

Felicitats, Europa! Visca Europa! I, per molts d’anys!!!

Canal video / Fotografies / Activitats

Tres coses, i una quarta, per la Pasqua 2011

Andrea MantegnaEl temps passa volant i en el món d’avui dia casi mai ens aturem a pensar-hi. De fet, si t’atures, estàs perdut!

Amb les PDA i els Android i tot plegat la vida adquierix un ritme de vertígen, i quan no és un partit del Barça és un problema professional, o una multa de trànsit que ens sembla injusta o una malatia o un ensurt de salut. I què és allò important? Possiblement sigui fer un bon ús de la nsotra llibertat, tan malmesa en les èpoques en què sembla que n’hauríem de tenir més.

Per això, els parlo de 4 cosetes. Totes ho són d’importants, però decideixin vostès a quina li donen més vàlua. La votació es pot fer en els comentaris, que crec que estan activats (però mai se sap):

a) el 14 de maig la Plataforma en defensa de la Filosofia tornarà a recordar que l’atenció que les autoritats educatives i el currículum donen a aquesta àrea de coneixment és insuficient. Aquesta vegada la concentració – serena i pacífica – serà  Mataró, el matí del dissabte 14 de maig. Ens hi veurem? Val la pena! Cal!

b) els cristians celebrem en aquests dies la Setmana Santa i, al final, la Pasqua. Els poso aquí la imatge del Crist mort, del Mantegna. Ben coneguda. Impressionant. Si se’n vol saber més, se’n pot saber més… Qui era Jesús? Era un home genial? Era Itàliael fill de Déu? Sigui quina sigui la resposta, fanàtics i superficials no cal que hi participin: ells ja en tenen prou en anar tirant

c) aviat celebrarem el Dia d’Europa 2011 al Castell de la Trinitat, de Roses. Enguany tracta de l’Any europeu del Voluntariat, una qüestió ben important – a Europa i aquí – per a joves i no tan joves. Podeu trobar les informacions des d’aquest enllaç, i si voleu feu-nos companyia el 6 de maig. Els protagonistes principals en seran els meus alumnes de 4t d’ESO. Ara m’agradaria que gaudiu amb el vídeo que un d’ells ha penjat l’endemà de tornar de viatge de final d’estudis a Itàlia. A que és guai: diu i no diu, et du i et torna… i si coneixes la gent que hi surt… els reconeixes!!! Enhorabona, alumne!

d) i la quarta…., què els puc dir? Sóc un home i de pau… i no m’agrada cridar! Però – com en Jordi Pujol recentment ha reconegut – ara potser ja n’hi ha prou. Aquesta gent que no entenen les ganes de treballar i de viure en harmonia i solidaritat dels catalanas, s’estan passant un pèl. I potser haurem de prendre una decisió, no pas egoista, sinó d’estricta justícia. Llàstima que fins fa poc hi havia una “cinquena columna” enmig nostre (encara hi és, i ben activa i desmotivadora: són esl qui, de la política, en viuen!!). Gent bona per a res. Si algú en vols explicacions, me les pot demanar.

Mentrestant, bona Pasqua a totes i a tots i seguim treballant per al bé de cadascú, ja que – com escriu Mill a “On liberty” – jo també penso que “l’argument més fort contra la intervenció de la col·lectivitat en la conducta purament personal és que, quan hi intervé, és molt probable que ho faci malament i fora de lloc”. Ja n’hi ha prou dels tirans de fora i desl de dins.

La vida autèntica i les vides fictícies

Naomi WattsUn dels problemes fonamentals de l’ètica és que ho tenim tot molt clar quan no és la nostra vida, quan hem de judicar allò que els altres fan. Per aquest motiu m’agraden tant, i crec que són tan instructives si s’aprofiten, les pel·lícules que ens conten fets reals, que ens expliquen – amb la peculiar visió de qui les ha fet – les narracions vitals de persones, amb heroïcitats i amb defectes. I n’hi ha moltes. la que he vist més recentment està protagonitzada per una de les meves actrius favorites, la Naomi Watts, i és “Caza a la espía”. Aquí en tenen l’enllaç al tràiler.

En aquest cas es recull l’enrenou que va provocar a l’opinió pública mundial, i en espacial nord-americana, la filtració de l’activitat encoberta d’una agent de la CIA que, per “cremar-la” va fer un alt càrrec de l’ONU de l’administració Bush. Tot per atacar el seu marit, que havia publicat un article qüestionant les raons de la Casa Blanca para envair l’Irak. Són persones reals, amb debilitats, amb qualitats… una lliçó per  ala nostra petita vida real. L’estimació a la família i al propi país, i a veritat com a guia de l’actuació… són alguns del grans temes proposats. Queda clar com se’ns plantegen conflictes d’interessos.
La vida real és “sense maquillatge”, dins de la casa, amb les frustracions del que no surt i, en aquest cas, a més, amb unes preguntes clau: quina importància té la família, que pot fer un ciutadà enfront de l’immens poder de l’administració, com ajudar a que hi hagi més justícia al món, què significa estimar els altres – a tots – i ser honest? Moltes pel·lícules tracten de fets realCaza a la espía. Basada en fets realss, entre les que més he apreciat en els darrers temps: Katyn, Sophie School (sobre el moviment de la “Rosa blanca”), o Un corazón invencible, que ara estem veient amb els meus alumnes de Ciutadania de 3r d’ESO.
En breu, com val la pena viure històries que ens moguin a mirar de ser millors, però no només mentre veiem la pel·lícula sinó en el món real, el de l’ètica cívica de debò, aquells on només es transformen en heroïcitats les lluites per la dignitat, la família, la veritat…
Sobre l’esforç humà i què és el que ens mou a actuar, observin aquest clip promocional d’una sèrie documental de la BBC, o bé les lliçons – que també ha fet servir a classe – d’aquests dos mini clips: el dels mòbils i el de la filla i el seu pare.

Com n’és d’interessant la lògica de les realitzacions humanes, i – més a fons – l’Ètica viscuda de les accions humanes.

Per cert, l’escena clau de la pel·lícula “Caza a la espía”, per a mi, és aquesta: http://vimeo.com/20711620

Un any d’idees, un any de fets. Adéu 2010 !!

Gent simpàticaSeré breu. Convé!! Canviar d’any i de dècada és una bona ocasió per fer un breu repàs. La major part del temps l’haurem dedicat a les coses ordinàries, oi?: cuidar de la família, anar a comprar, desenvolupar el millor que sabem les nostres obligacions professionals, unes estones d’esbarjo… I tots som diferents en gustos, caràcter, temperament… És genial!

Com sabeu bé les meves amigues i amics, també em dedico a escriure a diferents destinataris: personalitats, blocs d’Internet, alguna conferència… A vegades sóc una mica massa dur, i ho sé (algunes cartes al director de mitjans de comunicació, algun recurs d’alçada…). Però és que forma part de la “ciutadania activa” ser així!!, sense ofendre ni ser injust.

Vull repassar breument alguns articles a les pàgines d’Opinió de El Punt, en els últims 6 mesos. Si els voleu en PDF, tal i com es van publicar, demaneu-me’ls. Si en teniu prou en donar un cop d’ull, a mida que en parlo, podeu anar clickant-hi a sobre (El Punt és un excel·lent mitja de comunicació català, tant en paper com a  Internet). S’obriran en pestanya o finestra nova, espero! 😉

Alguns textos han tractat sobre el paper i la qualitat dels funcionaris o al voltant de qüestions com la honestedat o la integritat de les persones (especialment en càrrecs públics); altres són narracions de les experiències estiuenques a Escòcia; hi una anàlisi de la situació pre-electoral i una crítica a la partitocràcia, i també una valoració del concepte de cohesió social (per sobre teclatdel d’ “integració”); finalment, en relació a l’àmbit educatiu, he fet diferents propostes: la crítica a la instrumentalització política i improvisada de la innovació; destacar la importància d’un projecte educatiu coherent en els centres públics i cinc propostes de què cal fer per millorar el sevei educatiu català.

Sempre he defensat la Filosofia, com es veu en aquest article, i he escrit cartes més o menys “divertides”, sobre la filosofia d’en Guardiola, els volums d’informació que manega Google, les trobades de Filosofia de gent jove, l’embrutiment parcial de la campanya electoral a les autonòmiques,…

Tot això ho podeu veure amb el cercador de El Punt. Que tingueu molt bon Cap d’Any!!!

Bon Nadal 2010 i un millor 2011

bronzino-hdHi hem arribat. Aquest vespre celebrarem un nou Nadal, el del 2010. Per molts milions de dones i homes té un significat precís: l’aniversari del naixement d’un Nen que és Déu. Per molts d’altres el signficat és menys precís: bons sentiments, festa i pau, reunió familiar…
Enguany he triat aquet oli florentí, que és a la Galleria degli Uffizi. Com podeu entendre és una “Sagrada Família amb Sant Joan Baptista”, de l’Agnolo di Cosimo (1503–72), conegut com Il Bronzino. A aquest pintor li deien així, “el morenet” (potser només pel color dels cabells). Feia retrats, principalment. Es mou dins del manierisme.

Era de família pobre, fill d’un carnisser. Va viure també a Pesaro fins que finalment va poder entrar entrar finalment a l’Accademia Fiorentina i aquí va arribar al màxim de la seva qualitat artística. Força de les seves obres són a Florència però també se’n troben a la National Gallery, de Londres, i arreu.

D’aquesta imatge m’enamora la tendresa amb la qual el cosinet més gran, en Joan, fill d’una cosina de Maria, acarona, i mira i besa el nen Jesús, que els ha nascut no fa massa.
Altres informacions
a http://en.wikipedia.org/wiki/Bronzino i en el núvol d’Internet.
Que tinguem un bon 2011, de debò!, i amb esforç personal i col·lectiu, sempre!! I aquí teniu la cançó del Nadal d’enguany de Coldplay. 😉

Allò penós enmig d’un Facebook genial

M’atreveixo a enganxar aquí els 4 últims minuts de “La red social”. Com molts sabeu, sóc entusiasta de les xarxes i he tingut recentment l’oportunitat de parlar-ne a TV3 i d’escriure alguns textos. També confio que en podré seguir debatent quelcom en Fòrums, sessions a AMPAs, etc. Em sembla genial el nou món que s’està obrint.

Volia presentar aquí alguns punts amb el que em sembla que – joves i grans – hem d’anar amb compte. Si heu vist la darrera pel·lícula de David Fincher, “The Social Network” (2010), sobre l’origen – més o menys novel·lat i manipulat – de Facebook, haureu descobert que sembla que tot neix d’un casual desencís emocional i sentimental. És rellevant.

La història completa no us l’explico: la teniu arreu. Per ami, l’escena clau del films són els darrers 4 minutets: un adolescent espavilat que, després d’haver-se quedat sense amiga, sense amic, i sense ningú, es refugia – havent “venut” potser alguns “enemics” – en la pulsació de la tecla F5 (que deu ser la d’ “actualitzar” també als USA, imagino) davant la pantalla on hi ha el perfil de la noia que al principi se’n farta d’ell. Ser genial, hàbil, ràpid… no és suficient: s’ha de ser bo i virtuós, també.

XarxaAquest és l’aspecte penós de les noves xarxes socials, des de les antigues – i patètiques – “votamicuerpo.com” (i infinites semblants) fins a les més sofisticades com els Twitter, facebooks, etc., etc. I – si no anem al tanto – fins i tot LinkedIn, que hauris de ser professional.

Darrera hi ha, essencialment, la feina d’alguns filòsofs i teòrics que ens ho poden fer entendre: tots – i especialment els joves i adolescents – volem ser reconeguts i acceptats. Però això no és l’amistat, ni l’estimació ni l’interès noble…: és una frivolitat (el “m’agrada” del FB).

Necessitem construir la nostra vida sobre altres paràmetres: els que Zuckerberg es va carregant al llarg de la biografia que ens mostra la pel·lícula: l’estabilitat, els ideals, la generositat, la humilitat… És que,a quest noi que ara és tan ric, no n’encerta ni una!

La pel·lícula ha estat lloada per molts crítics (fins i tot en revistes serioses). A mi no em va semblar res de l’altre món, un episodi d’una sèrie de TV qualsevol. El que crec que és valuós és com l’enuig per les “carbasses” rebudes el fa descobrir un potencial: primer, comparar cares de noies més “guais” de Harvard (més aviat, més massisses, escollint cada cop entre dues… masclisme senzillot!); després posar dades personals i compartir-les en grups tancats (cal estar dintre per participar-hi); després afegir si estàs o no liat amb algú (o sigui, disponible); i després… que això canviï cada pocs minuts o segons…

Els bons de la pel·lícula (els germans Winklevoss, l’Eduardo Saverin…) pobrets, fracassen. O no? No és qüestió de milions de dòlars sinó de realitzar un projecte personal de vida: aquest és el camí cap a la felicitat.

D’una anècdota de Harvard a canviar la nostra relacionabilitat en el món: ho sabem gestionar bé? Perquè la situació del “geni”, del Mark, és paradoxal: qui ha aconseguit relacionar tants milions de persones a tot el món, es troba bàsicament sol, no connecta amb ningú. No sempre és “cool” Facebook. Hem de tenir amics i amigues reals. Heu mirat aquests pocs minuts que us he penjat…?

Noies, noies, noies… i en Hume!

Ja estic instal·lat a Barcelona fins a final de mes. Començo a pensar sobre què escriure i sobre què reflexionar properament. Després de les converses mantingudes a Glasgow amb un bon grup de professores i mestres, crec que ha arribat l’hora de reflexionar sobre el feminisme. No sé com sortirà, però si teniu idees, bones idees, envieu-me-les. Entre les coses que em semblen evidents hi ha la riquesa enorme de la psicologia femenina i el fet que la igualtat en dignitat i en oportunitats ja està teòricament – però sembla que no encara pràcticament – assolida. L’època de les reivindicacions ha estat gloriosa: ara hi ha el “feminisme autèntic” (admirable) i desprès una mena de cosa “rancuniosa” (l’anomeno “feminisme degenerat”), que no sé què pretén: anular la feminitat i la masculinitat?… o coses pitjors. Nusé!

Durant aquests dies en què col·laboro amb una “Universitat d’estiu de filosofia” (Vallès occidental), on hi ha ètica, sociologia, i molta vitalitat cultural, intentaré pensar-hi. Mentrestant, us deixo amb tres imatges / informacions:

  • la carta que vaig publicar al Magazine de La Vanguardia del 25 de juliol, relacionada amb el  “dossier”, “La nueva mujer china”, que havia sortit quinze dies abans. Em va impresisonar el testimoni de la Shu Ching (a la 1a imatge)
  • l’interès que, per a alguns de vosaltres, pot tenir fer-se amb “Le concert” (trailer aquí), una recomanable pel·lícula divertida i dramàtica, que vaig anar a veure al “Glasgow Film Theatre” i que té escenes musicals excel·lents, entre d’altres mèrits
  • la fotografia que em vaig fer  a la Royal Mile d’Edimburg, davant l’estàtua de David Hume. És maco que posin estàtues de filòsofos pels carrers… També vaig anar al cementiri on està enterrat (a Edimburg mateix) i em vaig informar de detalls de la seva vida. És ben curiós que havent-hi només 5 filòsofs a les proves de Selectivitat de Catalunya (Plató, Descartes, Mill i Nietzsche, a més de l’escocès del XVIII) sapiguem tan poc – parlo per mi, clar! – d’ells. I si hi afegissim alguna dona filòsof ? Alguna proposta s’ha fet…

Us deixo aquí, amb les imatges de les tres coses comentades. No deixeu d’escriure’m, que sempre contesto, com sabeu.

Un curs de formació al centre d’Europa: genial!

Maastricht

Com és conegut, no tot està fatal ni l’educació va necessàriament cap a pitjor. I això encara que, de fet, ho sembli, en els temps que vivim.

Un dels aspectes on els responsables d’aquesta àrea s’esforcen més és el de la formació del professorat. En concret, des del Programa d’Aprenentatge Permanent (PAP) de la Unió Europea s’organitzen accions internacionals de formació al llarg de la vida per a l’alumnat, el professorat i els centres educatius europeus. Catalunya hi participa amb autonomia educativa, en coordinació amb les altres Comunitats Autònomes de l’Estat i l’Organisme Autònom de Programes Educatius Europeus. La informació és a Educació i a la OAPEE.
He tingut l’oportunitat de feu un curs entre el 16 i el 22 de maig, a Maastricht. El curs duia com a títol “Crossing Borders” i s’inscrivia dins l’àrea de Ciutadania i Ètica. La interculturalitat és un tema ben interessant.
En breu: érem persones de 8 països d’Europa diferents, des de Turquia a Portugal i des de Finlàndia a València. Hem estat a Aachen, Amsterdam, i a altres llocs. Hem visitat escoles amb sistemes educatius diferents (per exemple, la holandesa Porta Mosana de Secundària i la alemana Dietrich-Bonhoeffer, de Primària), hem intercanviat bones pràctiques, hem fet un workshop a la Fundació Anna Frank, a Amsterdam, i hem treballat de debò a la Universitat Oberta de Heerlen, a la Talenacademie d’allà.
Moltes bones idees i ganes de millorar en la feina, nous amics i més possibilitats d’activitats internacionals. Vaig presentar algunes coses del meu Institut (que podeu trobar ampliades a la web, o em podeu demanar). Jo els dono públicament les gràcies a tots i a totes.
Punxant la foto podeu anar a una petita selecció de fotos en un àlbum i – si voleu – em podeu preguntar també qualsevol cosa que us calgui. Aquí no us volia “torrar” amb dades.