Una pel·lícula encara no vista: Àgora (…ara ja sí…)

ag-01El 9 d’octubre s’ha estrenat la pel·li més cara del cinema espanyol, Àgora. Encara no l’he vist però en recullo aquí algunes informacions. Comenteu-les si voleu i… si algú aconsegueix la pel·lícula, que me la passi (shhh! no ho diré a ningú).

El director és el prestigiat Alejandro Amenàbar. Presenta com a protagonista la figura d’una dona expcepcional, astrònoma i filòsofa, Hipàtia. Alexandria, Egipte, sota l’Imperi romà: els violents aldarulls pels carrers de la ciutat arriben fins a la legendària Biblioteca. Hipàtia pretén salvar la saviesa del món antic amb l’ajut dels seus deixebles. En destaquen dos, que també pretenen el seu cor: el prefecte Orestes i un jove esclau, Davo, que dubta entre l’amor secret per la bonica intel·lectual i la llibertat que obtindria si s’unís als cristians, cada cop més influents.

Hipàtia era filla de Teó, científic que va treballar al Museu d’Alexandria al segle IV. Va conrear també la ciència però va preferir la filosofia neoplatònica. Va morir assassinada per uns cristians exaltats – o sigui, no pel cristianisme com a tal -, els quals li atribuïen influència política sobre el governador. Agrada dir que Hipatia va morir per la llibertat de pensament, però força historiadors ho relacionen més amb motius polítics que no pas intel.lectuals o religiosos.

ag-2Alguns pel·lícules poden inspirar-se en la història però sobretot recreen el que interessa al guionsita. L’esforç d’Amenàbar és lloable i la recuperació de la imatge d’aquesta filòsofa atraient. Era una dona amb qualitat intel.lectual, rectitud de vida i una tràgica mort. Se l’ha revestit, segons l’època, com a heroïna de la raó enfront de la fe (Il·lustració); com a idealització del paganisme (romantiscisme); i, darrerament, com a víctima de la misogínia.

Quan mor assassinada era d’edat avançada: uns 60 anys. Maria Dzielska, historiadora, escriu que “sembla que no hi ha suport legítim per descriure Hipàtia, a l’hora de la seva espantosa mort, com una dona jove, dotada d’un cos digne d’Afrodita i capaç de provocar el sadisme i la luxúria dels seus assassins”. De fet, fou un assassinat polític enmig del conflicte entre el prefecte Orestes i el patriarca Ciril.

La filosofia era – apart de l’astronomia – l’altre interès de Hipàtia. Gràcies als records expressats en la correspondència del seu deixeble Sinesi de Cirene sabem molt més sobre la seva docència filosòfica que sobre les seves investigacions matemàtiques i astronòmiques. No conservem obres de Hipatia. Se’ns ha transmès que, a la seva llar, creà un cercle intel.lectual amb força deixebles, alguns d’ells arribats d’altres llocs d’Egipte, i també de Síria, de Cirene i de Constantinoble. Procedeixen de famílies benestants i influents i amb el temps accedien a destacats càrrecs civils i eclesiàstics. Va formar una comunitat basada en el plantejament platònic i en llaços interpersonals. Hipàtia participa en certes activitats de la polis, i és una consellera estimada tant pels funcionaris municipals com pels imperials que visiten Alexandria.

Hipàtia posseïa una notable  autoritat moral: totes les fonts concorden en que era model de rectitud, veracitat, dedicació cívica i proeses intel·lectuals. La virtut més admirada pels seus contemporanis era el seu autodomini o sofrosyne, present tant a la seva conducta exterior coma  la més íntima. Es manifestava, per exemple, en l’abstinència sexual (va romandre verge fins al final de la seva vida), la modèstia en el vestir (mantell filosòfic) , la moderació en els costums i una actitud circumspecte amb els seus alumnes i amb els poderosos.

Era pagana, però no especialmente activa ni devota. sembla que va simpatitzar amb el cristianisme i progegia els seus alumnes cristians. Alguns d’ells foren consagrats bisbes.

La seva injusta i tràgica mort no va representar la desaparició de la ciència i la filosofia alexandrines. De fet, l’escola d’Alexandria aconsegueix els èxits més grans a finals del segle V i començaments del VI. És cert que Hipatia se situa en el llindar d’aquests avenços: el cercle intel.lectual creat per ella aspira a assolir els ideals essencials de la filosofia.

Enllaços: apart de la web d’Àgora i de Wikipèdia, una de les meves pàgines preferides de crítica, i també la referència a IMDB.

Recomano un llibre, fins i tot per abans de Reis

girlthinkingJa fa força anys, quan jo encara vivia i treballava a Madrid, vaig trobar a una de les llibreries emblemàtiques d’aquella ciutat, un llibre que em va cridar l’atenció. Hi havia una nena a la portada. El llibre es deia “El joc de pensar. Converses amb Marta”. Més endavant, un cop llegit per mi i – en traducció castellana – pels meus alumnes-lectors madrilenys, vaig establir contacte amb l’autor, profesor de Lògica, de Filosofia, a la Universitat de València.

Tot i que el llibre és invenció de l’autor, en Tobies Grimaltós, la Marta existeix realment i és filla seva. Ara ja deu ser força més gran. És un llibre que val la pena. Aquí us penjo les tres primeres planes: a que enganxa?

Com diu el professor que li fa la presentació ¡a la 5a edició!, “és opinió bastant generalitzada en la societat de la darreria del segle XX [i ara tant o més!], almenys en les nostres contrades [València, Espanya, i en el nostre Principat també!], que la filosofia no tan sols no aprofita per a res, idea que ja ve de molt lluny, sinó que no té cap interès en un sistema social dominat per la competitivitat i la productivitat. Tanmateix, la manera de procedir de Marta, una xiqueta inquiridora, davant els enigmes que vol aclarir ens força a replantejar-nos críticament aquest tòpic“.

joc2Certament val la pena llegir-lo. Els meus alumnes de 1r d’ESO m’ho demostren a cada classe (ja ho vareu veure al reportatge de fa pocs mesos, o a l’article d’aleshores). Aprofitarà més als de 4t, i als de Batxillerat, i a llurs pares, però és ben cert que és una gran obra. Està escrit en valencià (hi trobareu “xiqueta” per “noia”, o “estiga” per “estigui”, o “seua” per “seva”) però el llegireu bé.

Es pot comprar a l’editorial o per Internet, amb facilitat. També es pot demanar a les llibreries, o me’n parleu. ok?

Aprofito l’avinentesa per a recordar que molts centenars, milers de persones, estem demanant un respecte més gran per l’assignatura i l’àrea de Filosofia als nostres Instituts. Si no ens poden escoltar ara, al menys ha de quedar clar que qui vingui després hauria de parar-hi atenció. Si passa massa temps amb una matèria tan malmesa, la responsabilitat per una educació encara més insuficient, no podrà ser defugida per qui ara en té la responsabilitat.

La plenitud de la vida: felicitat, justícia i coneixement

freedom

Sé que aquesta vegada semblaré una mica caòtic. Parlaré de tres coses. Un article de l’ “Estilos de vida” d’ahir sobre com cercar la felicitat en cada etapa de la vida, comptant amb el pas dels anys; una pel·lícula feta el 2004 que vaig veure en DVD també ahir; i l’article que avui m’ha publicat El Punt.

Comencem pel final: aquest estiu passat a Cracòvia vaig participar en unes reunions de treball sobre Filosofia i un dels temes va ser el “relativisme”. Fruit d’això és un llarg article que – si voleu – em podeu demanar i un text molt més concentrat i breu que és el que surt avui a El Punt. Crec que és rellevant: considero que el relativisme gnoseològic ens allunya de la veritat, mentre que entenc i comprenc els relativismes ètic i cultural (encara que, en especial, el primer, NO el vull pas per a mi ni per a les persones que estimo).

Sobre la qüestió de la justícia, he vist ¡Libertad!. És una pel·lícula feta per a la TV (en concret, Court Tv, un canal americà sobre processos judicials, plets, etc.). És senzilla, però impacta. A veure si la passo o recomano als meus alumnes. El que s’explica és ben senzill: la història de sol·licitud d’asil polític d’una dona afganesa als EUA, el 2000. Una prestigiosa advocada, que treballa en un bufet de categoria, es veu obligada – per imposició del seu cap – a portar algun cas que suposi un servei social a la comunitat. Només per una qüestió d’imatge. Al principi s’encarrega d’aquesta noia, la Meena, sense gaire entusiasme, però s’hi acaba implicant personalment: veu que no li pot fallar. És una qüestió de justícia i dignitat. Les coses semblen anar bé … fins l’11 de setembre de 2001.És un interessant telefilm judicial sobre els drets humans dels immigrants, més concretament de les dones. Juliette Lewis i Layla Alizanza fan una bona feina com a advocada i client. Està inspirada en una història real, com ha de ser.

9442493I, finalment, els deu consells que “Estilos de vida” recull – suggerits pel professor emèrit de la UAB, Ramon Bayés – per a viure en plenitud cada etapa de la nostra vida:

  1. Simplifica l’entorn: què és l’essencial?
  2. Practica una activitat: una cosa que t’absorbeixi i que siguis capç de fer bé, gaudint-ne
  3. Enriqueix la teva vida: persones, llibres,…
  4. Introdueix moments de lentitud: no sempre has d’anar a tota pastilla
  5. Regala’t estones de distanciament: contempla
  6. Tingues projectes o somnis realistes: una excursió,… oblidat dels “tant de bo” utòpics (que mai arriben)
  7. Distreu-te alguns períodes: coses que semblin intrascendents com xerrar amb amics, o passejar per un mercat…
  8. Fes exercici: amb mesura
  9. Sigues generós/a amb els altres: l’egoisme mata
  10. Troba un sentit: tot el que fem el té, però… mires de conèixer-lo?

El que us dic sempre: siguem bons, però de debò, seriosament, sense enganyar-nos. Fets!, i no paraules. Au!: que vagi bé!

Gent “normal”: passem a l’acció, però fem-ho bé!!

schroeders-elefante1Acabo de llegir a la revista Time d’aquesta setmana un article que m’ha fet pensar. Crec que pot servir per a molt en aquest inici del curs acadèmic 2009-2010.

La gent normal, és a dir, nosaltres!!!, les persones que no som ni molt rics ni molt pobres, ni molt llestos ni uns imbècils, ni uns sants ni un malvats, ni uns individus super-forts/es o super-guapus/es ni tampoc uns “pets”, sabem que a la nostra societat es poden fer millor moltes coses.

Voldríem que no hi hagués violència però sí fidelitat i conviccions fortes; voldríem que la gent s’estimés però no només per “aparences o – pitjor – interessos”; voldríem que els polítics treballessin al servei del bé comú i no per a enriquir-se o creure’s no-sé què… Però no tenim molts mitjans per a aconseguir-ho: ni diners (com en gates o com els que venen drogues o pornografia), ni armes (com els dictadors o els Estats), ni l’autoritat moral (com el Papa de Roma o alguns filòsofs nets), ni tampoc som uns Nobel o uns líders extraordinaris. la cosa “sembla que està crua”.

Què ens queda? Potser una cosa de la que parlen – a l’article de Bruce Crumley a què em refereixo des del principi – en Bayou i en Domergue i altres ximplets com aquests, que estaran de moda uns dies: la picardia, el mirar de dir les coses de manera que se’ns escolti i se’ns entengui. La gran sort és que, en allò que proposem, hi creiem: no és un mitjà, una moda, un “trend”, és una finalitat: fer millor la gent, fer millor elmón, amb llibertat. Malment qui instrumentalitza els seus esforços només per a ell o ella mateix/a!!

hands_togetherTotal: són tres receptes, o principis, o “línies mare”:

  1. Get wired: fer servir websites, xarxes socials i l’e-mail per a convocar – en espais reals o virtuals – força gent; i fer un ús intel·ligent del vídeo – o del testimoni que es pugui –  per a assegurar-ne l’impacte
  2. Get creative: bon rotllo, aquí no s’insulta a ningú ni es trenca res… som “positius”, “afirmatius”. Volem salvar elmón, fer-lo millor, no pas destruir-lo
  3. Get the press: la clau és motivar als comunicadors professionals (periodistes, assagistes, opinions makers, gent de la publicitat,…). Cal que les demostracions que podem fer des dels nostres petits llocs (Girona, Manresa, un racó de Gràcia o de L’Hospitalet, Móra d’Ebre, o el que sigui) arribin arreu (TV, diaris importants, etc.).

Penso que ho podem aplicar a “Salvem, la Filosofia, ara!”, a “Una política millor és possible” o a ” Som Europa!”.  O a les tres: ens hi posem a treballar?

Cracòvia: unes setmanes d’agost. Una experiència més

CracòviaAquest estiu del 2009 tinc la sort de passar ben bé tres setmanes a Cracòvia. La dita polonesa “Cracòvia no va pas ser feta en un dia” recorda que és una ciutat amb una història llarga i rica. No hi havia estat mai. Visc a una residència universitària, de construcció recent, assolellada i al costat d’un parc. Per a arribar al bell mig de la ciutat només em calen quatre parades de tramvia – el n. 8 – o una passejadeta a peu.

No faré aquí una explicació detallada, ni tampoc definitiva. Fins ara m’ha impactat molt el centre de la ciutat, tota la zona al voltant de la Plaça del Mercat (on hi ha la Torre de l’Ajuntament, la Llotja dels Teixits, l’església de Santa Maria i llocs adients per a prendre-hi cervesa local, com la Tyskie, o d’altres). He estat també al Wawel, la muntanyeta central de la Polònia mil·lenària, una mena d’ “acròpolis polonesa”. Des del 1320 la Catedral del Wawel va ser el lloc de coronació i sepultura dels reis (especialment els Jagellons) i és el panteó dels grans herois nacionals i el lloc de culte dels sants Estanislau i Eduviges.

En els primers dies m’he recorregut tot el que he pogut: monuments, el barri jueu del Kazimierz (i la vergonya del gueto que es va fer a l’altra banda del Vístula durant l’ocupació nazi), esglésies a dojo, la Universitat Jagellònica (el famós “Collegium Maius”) on va estudiar Arts Liberals des de 1491 en Copèrnic, el jove de Torun. Però de tot això ja en vaig parlant al Facebook.

De les explicacions de Wikipèdia – ben feta – en trec que Cracòvia és la segona ciutat més important de Polònia després de la capital, Varsòvia. Té uns 750.000 habitants i ha estat un centre científic, cultural i artístic del país i de tota l’Europa central. Molts la consideren encara ara el cor de Polònia. Té una història de més de mil anys.

xs-crac-col_maius-2

Al pati del Collegium Maius (Universitat Jagellònica), on va estudiar Copèrnic

Anem a la història recent: després de recuperar la independència nacional al final de la Primera Guerra Mundial, el setembre de 1939 Cracòvia va ser ocupada pels nazis – com la resta del país – i es va convertir en la capital dels territoris ocupats polonesos. Hi van situar força camps de concentració – i d’extermini!! -, tristament famosos, com el ben conegut d’Auschwitz-Birkenau, on he estat recentment. Tot i que la guerra hi va fer alguns danys, Cracòvia va sortir-se’n  globalment bé dels bombardeigs i de les destruccions massives.

Va perdre això sí molts d’habitants, sofrint la deportació de gran part dels seus ciutadans jueus. També més de 150 professors i científics de la Universitat Jagellònica, reunits a l’aula 56 del Collegium Novus, van ser detinguts i empresonats: la majoria van morir. Els esdeveniments específics que van envoltar el gueto jueu es descriuen a la pel·lícula biogràfica “La llista de Schindler”, basada en el llibre de Thomas Keneally. Hi he passat també pels llocs del film, que són reals.

xs-crac-schlinder-2Després de la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va controlar el país. Intenta disminuir la influència dels cercles artístics i culturals de Cracòvia, a més de pretendre destruir la religiositat i qualsevol manifestació en favor de la llibertat de les persones. Un exemple que se n’ha fet paradigmàtic és la creació d’una nova ciutat, Nowa Huta, on s’hi construeix la fàbrica de producció d’acer més gran del món en aquell temps. L’objectiu fou el d’atreure treballadors socialistes per contrapesar el pes dels “intel·lectuals capitalistes”. Tot i que el projecte sembla una bogeria, es va dur a terme: era la ciutat modèlica del socialisme real. Un fracàs absolut: són conegudes les anècdotes relatives a l’aixecament popular d’una creu i a la construcció clandestina de l’església de la ciutat. També l’he visitat. Tinc un amic que treballa al Museu del Comunisme: hi aniré un dia d’aquests.

Tot això no va aconseguir canviar la manera de ser ni la cultura dels cracovians: he vist la gent i visitat els llocs, dins i fora de Cracòvia. Per exemple, els Santuaris, com ara els de Jasna Góra o el de la Divina Misericòrdia. També la Universitat va resistir a la imposició de la dictadura comunista.

El 1978 la UNESCO va inscriure Cracòvia a la llista del patrimoni de la Humanitat.
La resta de coses de la meva estada estiuenca aquí us les explicaré al Facebook o personalment. Les fotos al Facebook són fàcils de trobar
Bones vacances 2009!!

Selectivitat 2009: Filosofia… idees

noiaquepensa

Des d’aquest enllaç podeu anar a la zona del Campus virtual del meu IES on hi ha material per al repàs de les PAU. La informació general, del Departament d’Universitats, és aquí.

Si us demana que us identifiqueu, podeu entrar lliurement escollint l’opció “visitant”.

Salutacions!!!

Per cert, avui, 17 de juny, afegeixo el resum “oficial” de les PAU d’enguany.

“La ola”: més que una pel·li !! – No la mireu, jeje…

ola-2Som menys lliures del que ens pensem? La democràcia funciona? Sabem prou filosofia política…?

Dennis Gansel ja havia demostrat a Napola (una pel·li molt forta, també) que li interessen els joves i l’atracció que poden exercir en ells les ideologies totalitàries. Aquest és justament el tema de “L’onada”, encara que situat en un context contemporani en comptes de nazi.

La trama gira al voltant de Rainer Wenger, un carismàtic professor d’Institut que anhelava dirigir un projecte educatiu al voltant de l’anarquia; un professor se li ha avançat, i s’ha de conformar amb abordar en la seva classe l’autarquia. Relacionant-lo amb el sorgiment de dictadures, el feixisme i el nazisme, Wenger articula unes sessions molt pràctiques, que presenta els elements que expliquen el seu atractiu: esperit de grup, ideals comuns, ajuda mútua, uniformes i parafernàlia exterior … Un dia els demana que vinguin tots amb texans i camisa blanca, o que dissenyin un logo, o que … Els nois comencen a entusiasmar amb aquest moviment que denominen “L’onada”. Sembla que guanyen en autoestima i esperit d’iniciativa. Però pot ser que aquesta “onada” es transformi en “tsunami”, un brou de cultiu d’actituds violentes, abús de poder i menyspreu de les minories.

ola-1Es pot dir que la trama d’aquest film està més ben plantejada que resolta.  La idea té enganxada i es presta al debat, i adverteix no només dels perills de determinades ideologies, sinó també de la fluixera del nostres adolescents (no pas tots!!, certament) que s’avorreixen sobiranament amb la seva droga, el seva alcohol, el seu sexe i les seves festes, i que necessiten una mica més. És suggerent com el professor protagonista perd el control de l’experiment i oblida les mesures necessàries de prudència que tot docent ha de tenir.

Gansel, el director de la pel·lícula,  imprimeix a la narració un ritme dinàmic, molt “heavy”, tant en les activitats clandestines dels nois, com en aquestes classes que galvanitzar l’alumnat i en els partits de waterpolo.

L’heu vist? Aprofito per recomanar que recolzeu la presència de la Filosofia a l’ensenyament secundari català, anant al bloc aquest (i adherint-vos-hi): el contrari de “la ola”.  Teniu una fitxa de treball aquí s’hi pot accedir com a convidat: és lliure).

Cal un esforç per salvar la Filosofia, i cal ara!

filo-6Saps què passarà el 25 d’abril? Mira-ho!

Cada cop hi ha més persones que volen que la Filosofia sigui un coneixement que vertebri bé els altres coneixments. A més, hem de ser crítics, autònoms…

Tothom ho diu – des de la UNESCO als “opinion makers”. Però, malauradament, de fet, s’estan reduint les hores lectives, la rellevància en els estudis de Secundària, el seu caràcter alhora propedèutic i terminal…

Per això val la pena donar suport – i presència física si cal – a iniciatives com la de la concentració del 25 de març a Girona. Des del Grup de Facebook “Salvem la Filosofia, ara!“, que té més de 800 adherits, pot ser que arribi a molta gent, als mitjans de comunicació i a les autoritats que decidieixen en educació. En una paraula, als qui decideixen.

Adhesions al Manifest des d’aquí.

Nota: la concentració es va fer el 25 sense incidents. Ha estat un èxit: ens consta!!! Segueix les Novetats, si vols.

Un parell de llibres senzills que he llegit per Nadal

eliotPer casualitat han caigut a les meves mans un parell de llibres: us els recomano, encara que no són ni nous ni – potser – el que us esperàveu de mi.

Un és el famós drama poètic de T.S. Eliot, “Assassinat a la Catedral” (escrit i interpretat per primera vegada el 1935) on s’exposa d’una manera grandiosa l’assassinat de Thomas Becket – el 29 de desembre de l’any 1170 – en un lloc concret de la Catedral de Canterbury.

Recordo que fa un any i pico hi vaig ser, en aquest lloc, i que m’esgarrifava imaginar-me l’escena: els 4 cavallers, creient complir ordres d’Enric II, maten a l’arquebisbe que havia estat el millor amic i el servent més lleial del rei. El problema és que Becket va defendre els interessos de qui està per sobre del rei i de l’amistat, els interessos divins. Impressionant de debó! L’he llegit en castellà, però el trobeu en qualsevol llengua: per exemple, en català.

juniaL’altre és per a la gent jove. L’ha escrit un anglès, Michael E. Giesler, i es diu “Junia“.  És la narració novel·lada (en castellà el teniu a la “Col·leció Astor” que dirigeix un vell amic meu a l’editorial Palabra, de Madrid) de les vicissituds d’una noble i “guapa”teenager en els inicis del cristianisme a la Roma imperial.

Expressa amb una gràcia encisadora com, ben sovint, la fascinació que duia una nova religió anava acompanyada de la lluita social, la divisió familiar i el perill d’una mort vegonyosa per als qui n’eren entusiastes com per a afeccionar-s’hi. Penso que ensenya a ser valent, i això encara cal,… i tant que cal! A més, es llegeix amb gust i pot fer plorar als qui no siguin de pedra o – fins i tot després d’injectar-se 4 episodis seguits de “Física o química” a la TV – no hagin perdut el gust per les narracions .

La felicitat, és al nostre abast?

happinessEl Magazine de La Vanguardia – aquell que reparteixen els diumenges i que és ple de fotos i de publicitat – cada cop m’agrada més. El diumenge 14 de desembre hi ha un text que es titula “La fórmula de la felicidad”. El recomano: aquí el teniu.

Tot i que la meva opinió és que la concepció de la felicitat d’Aristòtil és ben millor que la dels altres que se citen en el text, us en copio un fragtment: “La felicidad, por fin, parece estar al alcance de nuestra mano.
El largo recorrido que nos ha llevado hasta este punto arrancó antes de la era cristiana en las ágoras atenienses, donde nació una nueva ciencia que daría mucho que hablar: la filosofía. Nombres como Platón, Sócrates, Séneca o Epicuro fueron algunos de sus hijos más insignes, los primeros en elevar preguntas fundamentales sobre el hecho de ser humanos y de cómo los seres humanos podíamos alcanzar la felicidad. Pero hasta hace muy poco, para la mayor parte de la sociedad sus enseñanzas quedaban relegadas a los libros de historia, sin conexión con la vida moderna y, por supuesto, sin efecto sobre nuestra capacidad de ser más o menos felices.

Todo esto cambió en los albores del siglo XXI. Exactamente en el año 2000, un filósofo de nuestro tiempo, Alain de Botton, puso a los viejos filósofos a la orden del día en un libro que vendió cientos de miles de ejemplares en todo el mundo: Las consolaciones de la filosofía. En él demostraba que las palabras de los clásicos eran perfectamente válidas para dar respuesta a las inquietudes del hombre moderno y a la eterna búsqueda de la felicidad (…).

En el año 306 a.C., Epicuro fundó una institución filosófica cuyo objetivo era promover la felicidad, según una definición propia que aseguraba que “el gozo es el principio y el fin de una vida dichosa”. Esta afirmación dio pie a numerosos equívocos…”

En parlem en un proper xat al nostre Campus virtual ?