Una pel·lícula sincera, tendra, dura i, a la vegada, educativa. És una narració dramàtica que adapta una novel·la d’en Khaled Hosseini. Bona part dels diàlegs de la pel·lícula són en dari i pastun, dues de les llengües de l’Afganistan. Suposo que ho fan per a què sigui més realista: el doblatge al castellà és boníssim. Els paisatges i ambients no són pas d’estudi: semblen del mateix Afganistan.
Un resum de la trama, que us copio d’Internet: “San Francisco, año 2000. Amir, felizmente casado, recibe ejemplares de su primera novela; tal hecho coincide con una llamada desde Pakistán, lo que despierta recuerdos en parte sepultados, pero nunca olvidados. Corría 1978 y en Kabul, Afganistán, siendo un niño pastún, era amigo de Hassan, a pesar de que éste era de etnia hazara e hijo de Alí, un sirviente de su padre. Ya en esos años había empezado a apuntar su habilidad para imaginar historias, y los dos chicos disfrutaban sobremanera haciendo volar cometas. Pero un hecho traumático va a levantar un muro entre ellos… La invasión soviética de 1979 obligará a Amir y a su padre a intentar la huida del país, lo que tras varias peripecias conduce a Estados Unidos”. Adverteixo, però, que hi ha molt més.
Els temes són l’amistat, la justícia, la lleialtat, la redempció. M’ha impressionat com s’expressen les il·lusions pròpies de la infància, un dels períodes en què els humans som més grans, més dignes. Hi ha frases glorioses, d’aquelles que un diu: “jo, me la voldria escriure per a recordar-me’n sempre!!!”.
La pel·lícula parla de les equivocacions o – per ser més clars – dels pecats que comet fins i tot la gent normal, essent o no nens, i també del sentit de culpa i de la possibilitat de reparar les faltes i de redimir-se mitjançant el perdó i el lliurament als altres. Hi ha com una mirar de Déu, que es concreta en l’expressió: “Hi ha un camí per a tornar a ser bo”. Els nens i els altres actors, genials!!
Els film dura 122’, el director n’és en Marc Foster i va ser realitzada l’any 2007. La van haver d’enregistrar a la Xina, en llocs molt adients, i han protegit els nens que hi van participar per a evitar-los la possibilitat de represàlies. ÉS que la situació a l’Afganistan és, realment, dura, dura. Que bé que vivim a Occident, tot i que a vegades no ens ho sembli. Es troba fàcilment en DVD i, si no, demaneu-me-la.
Hola! No esteu encara a Facebook? De què aneu?
Sé que tenim «vida real»: anem a l’escola o al treball, fem esport, xerrem en família… però Facebook ha aconseguit esdevenir una «xarxa social completa», en la qual ens submergim. La Naomi Alderman, a l’article «Hello, friend! Will ever meet?» (The Guardian, 12/9/08), es torna a fer la pregunta: ¿les amistats online són realment amistats? Ella opta decididament per la comunicació IRL («in real life»), com la majoria de nosaltres. I les estadístiques encara ens són favorables: el 90% dels contactes i amics que tenim són de gent que coneixem «face to face» (…).
