Els mestres hauríem d’obrir el cor

Para mí sólo recorrer los caminos que tienen corazón, cualquier camino que tenga corazón. Esos recorro, y la única prueba que vale es atravesar todo su largo. Y esos recorro mirando, mirando, sin aliento.
Carlos Castaneda (Las enseñanzas de don Juan)

Goethe va escriure que no eren els mestres més brillants els que tenien la influència més gran, sinó aquells que l’estimaven més. La qualitat de la relació entre el mestre i l’estudiant és determinant per a un bon rendiment en l’aprenentatge. Quan el mestre accepta, comprèn i aprecia els alumnes, a tots sense excepció, llavors aquests es senten confiats, i segurament que amb la intenció de correspondre a aquells sentiments de generositat, es posen a treballar i donen el millor d’ells mateixos. Sobre el respecte hi ha estudis fets que corroboren l’anterior. N’hi ha un que porta per títol: “Kids don’t learn from people they don’t like”.

En general es pot dir que existeix un divorci entre ment i cor en la majoria de persones, i els mestres no en són una excepció, i és que el cor el tenim molt arraconat.

Un dels possibles models de funcionament d’aula amb la participació del “cor” seria el que explica John D. Lawry, professor universitari de Religió i Psicologia, a “The opening of the american student’s heart”. Explica que el primer dia de classe d’un nou curs va demanar als alumnes que es presentessin explicant “on estaven en aquell moment”. Diu que algú va explicar com havia superat una addicció, un altre va parlar del seu desengany i la seva desorientació, etc. “Després del “despullament” dels meus alumnes, em vaig donar compte que jo havia de fer el mateix. Els vaig parlar respecte al meu recent compromís de contraure matrimoni amb la dona amb la que havia estat vivint durant deu anys. Dues setmanes abans de la celebració del matrimoni, ella em va informar que no es veia capaç de tirar-ho endavant. Vaig continuar parlant, llavors, de la meva desil•lusió, el meu cor trencat i de la meva lenta recuperació. Es va fer un silenci reverend.”
Ens podem fàcilment imaginar aquell silenci i aquell estovament general dels cors dels presents i el compromís intern, de cor a cor, que es deuria segellar en aquells moments. Lawry diu així: ”Hi va haver des d’aquell moment a la classe i durant tot el curs una atmosfera de confiança, compassió i cooperació. Els alumnes van aprendre i especialment van aprendre sobre ells mateixos.”

Les constel·lacions familiars

Si només pogués oferir un regal al món, aquest seria que cada ser humà és un tresor per ser explorat per ell mateix i pels altres.
Virginia Satir

“Quan tenia cinc anys vaig decidir que quan fos gran seria una detectiu que investigaria els pares dels nens. No sabia ben bé què hauria de buscar però em donava compte que en les famílies passaven moltes coses que no es veien amb els ulls”. Així és com pensava Virginia Satir quan era petita. De gran esdevingué una de les figures importants en el desenvolupament de la teràpia familiar, una conductora de grups i terapeuta de reconeixement mundial, i alguns la consideren una precursora de tot el treball posterior que Bert Hellinger va desenvolupar.

Bert Hellinger va realitzar un treball d’observació de teràpies familiars i va intercanviar els resultats obtinguts amb altres terapeutes que també n’havien fet. De tot això en van sortir unes lleis bàsiques que actuen a les famílies, però que no poden ser considerades com una teoria ja que només assenyalen una direcció, perquè cada situació familiar és diferent, tot i que hi ha similituds.

Aquesta teràpia és diferent de les demés perquè el terapeuta no pretén canviar res de la vida de la persona que està presentant el seu cas. El terapeuta el que fa és ajudar a treure algun aspecte del problema a la superfície, perquè el pacient se’n faci conscient. Bert Hellinger diu: “Estem guiats per la nostra consciència, reconeixem els sentiments de culpabilitat, innocència, etc. Aquesta consciència té un principal propòsit que mantenir-nos units al nostre grup. Quan s’actua en contra de les regles de la consciència col•lectiva, les persones poden posar-se malaltes, tenir accidents, etc”.

Quina possible relació tenen les constel•lacions familiars amb l’educació?
No se si diré un disbarat, però a mi em sembla que les constel•lacions familiars podrien ser de gran ajut pel sistema educatiu.

En la psicoteràpia usual el terapeuta, generalment un psicòleg, fa un llarg treball individual amb l’alumne. En les constel•lacions familiars hi ha altres forces en joc i perquè es procedeix de diferent manera: El terapeuta ha de tenir naturalment, una especial actitud personal de cara a fer aquest treball. Demana “permís” d’entrar en el sistema familiar de la persona en qüestió. Mira la constel•lació però no sap què ha de fer a priori, sinó esperar i tenir confiança en que alguna cosa succeirà per veure el pas següent.
Quan es fa una constel•lació tot el sistema familiar se’n beneficia perquè surt a la llum quelcom que estava ocult. Les constel•lacions familiars posen de manifest tot un entramat que era desconegut, però el que és més important, és que mostren un camí per solucionar el conflicte familiar. Aquesta és la raó més evident de la seva necessitat i la seva praxis.

Si hi ha un alumne “difícil” es pot abordar el cas demanant la col•laboració de la família per intentar trobar una solució al problema i procurar de que hi participin. També un mestre pot fer la del seu alumne. Normalment amb una constel•lació ja és suficient per resoldre el problema.

Un recurs per a tothom

“La mort és la nostra eterna companya. Sempre està a la nostra esquerra, a la distància d’un braç. Sempre ens acompanya i sempre ho farà fins al dia en que et donarà el copet”.
Carlos Castaneda (The lessons of don Juan)

Una activitat que em sembla de gran importància, per tal de donar protagonisme als alumnes, és la de preparar-se treballs i posteriorment exposar-los a classe. El dia que toca l’exposició ja us podeu imaginar els nervis!
Don Juan li deia a Carlos Castaneda: “ja que portes sempre la mort al costat, parla-li i així et familiaritzaràs amb la seva presència”. Aprofitant aquesta idea de “don Juan” és quasi una certesa, que la mort ens acompanya sempre, que ve amb nosaltres a tot arreu on anem, vaig fer la següent proposta als alumnes:
Al nostre costat portem sempre acompanyant-nos la “mort”, i també la “vergonya”. Si nosaltres no vigilem “la vergonya”, ella intentarà interferir contínuament en la nostra vida i ens ho espatllarà tot. Hem de parlar amb aquest personatge i deixar-li molt clar: “Ara he de fer una exposició, deixa’m tranquil, ja sé que t’agrada bastant tenir el protagonisme, però t’estaràs quieta i no em molestaràs!”
Dir això o coses semblants serveix per desidentificar-se de la vergonya, per recordar que som alguna cosa més! Els nois queden molt alleugerits en aplicar aquest recurs i els augmenta l’autoestima en veure que han pogut exposar amb un cert deseiximent.

La família dels “personatges que ens acompanyen” és més nombrosa. No solament ens acompanyen la “mort” i la “vergonya” sinó que a més portem: “la honestedat, la valentia, la generositat, l’amor, l’egoisme, la mandra, etc.” Aquest últim personatge, la “mandra”, acostuma a rondar bastant a alguns alumnes de determinats grups, especialment a les classes de la tarda. Llavors es pot demanar als alumnes que en són acompanyats que neutralitzin aquests personatges o que els deixin fora de l’aula. Depenent de la situació, cal demanar que aparegui la “responsabilitat”, la “companyonia”, etc.
Aquest recurs també ens el podem aplicar a nosaltres. Qui no és massa amic de la mandra? Qui no s’ha de fer amic de la mort?

Viure aquests recursos és una experiència amb un regust que no s’oblida mai més ja que llavors esdevenim autèntics protagonistes de la nostra vida. Existeix una cita de les que fa “Don Juan”, que ens ho recorda:
“Una vida verdadera es una vida que se vive con la certeza nítida de estar viviendola; una vida buena, fuerte”. (The lessons of de don Juan)

Més suggerències per erradicar la por

La següent història pot ajudar, com la majoria, tant als educands com als docents en aquest complicadíssim tema:

“Un alacrà s’estava ofegant i un “mestre” en veure-ho el volgué treure, però l’animal el picà. L’alacrà tornà a caure a l’aigua per la reacció del dolor. El “mestre” el va tornà a agafar i el va tornar a picar. Algú que ho estava observant li va dir: “No veus que cada vegada que intentes treure’l et pica? El “mestre” respongué: “La naturalesa de l’alacrà és picar, ell no canviarà la meva que és ajudar i servir”. Després ajudant-se d’una fulla el va treure”.

He trobat dues versions per aquest conte. La versió que vaig utilitzar portava l’afegit següent, com si fos la “moraleja”: “No canviïs la teva naturalesa si algú et fa mal, només has de prendre precaucions. No hem de deixar que la conducta dels altres condicioni la nostra.”

Krishnamurti va dir el següent sobre el pensament. Em sembla que pot servir força per reflexionar sobre el tema:
“El pensamiento como la memoria, es desde luego necesario para el vivir cotidiano. Es el único instrumento que tenemos para la comunicación, para trabajar en nuestros empleos, y así sucesivamente. El pensamiento es la respuesta de la memoria, memoria que ha sido acumulada a través de la experiencia, el conocimiento, la tradición y el tiempo. Y, desde el trasfondo de la memoria reaccionamos, y esta reacción es el pensar. De modo que el pensamiento es necesario en ciertos niveles, pero cuando se proyecta psicológicamente hacia el futuro y hacia el pasado, generando ya sea miedo o placer, la mente se embota y, en consecuencia es inevitable la inacción.
Así pues, me pregunto:
¿Por qué, por qué pienso acerca del futuro y del pasado en terminos de placer y dolor, sabiendo que un pensar semejante crea miedo?
¿No es posible que, psicológicamente, el pensamiento se detenga, ya que de lo contrario el miedo jamás se terminarà? ”

Els savis de tots els temps ens han recordat sempre els beneficis que reporta ser conscients de la respiració. Si no té més èxit aquesta pràctica segurament deu ser per lo econòmica que resulta. Sembla que per als humans només hagi de ser bo allò que té un preu molt elevat.
Amb molta freqüència, la qual em feia semblar o se el que es diu un pesat, recordava als alumnes que fessin respiracions conscientment, que estiguessin alertes de la seva respiració.
Fes primer unes respiracions, més o menys profundes, i després fixa’t en les sensacions d’aquestes respiracions. Intenta sentir com l’abdomen puja i baixa o com l’aire entra i surt del cos, anant seguint el seu recorregut. També pots observar l’aire entrant i sortint pels orificis del nas. La respiració conscient és una meravellosa oportunitat que tenim per portar atenció, estat de presència a les nostres vides.

També es pot explicar i practicar a la mateixa classe que quan vivim el present, estem atents al que s’està fent: Si camines, atent al caminar, si parles, atent a les paraules, si menges, atent als sabors…. Quan estem presents no hi ha por perquè no hi ha pensaments. Sembla impossible, però és així: quan ens concentrem en alguna cosa, som nosaltres els que decidim, no la ment.
Es pot fer la seva experimentació a la mateixa classe: proposem que els alumnes fixin la seva atenció en un objecte extern qualsevol, pot ser un llibre, un bolígraf, un llapis, tranquil•lament observant detalls, i cada vegada que ens adonem que l’atenció se’n va, que apareix algun pensament, sense donar-hi importància tornem novament al nostre objecte d’atenció. Després d’una estona de practicar-ho podràs percebre una major vivència i que si hi havia preocupacions, ha minvat el soroll que produia.

Ajuts per erradicar la por

El Buda va explicar aquesta paràbola:
Un home que viatjava a través de les muntanyes es va trobar de sobte amb un enorme tigre. Corregué i corregué fins que arribà a un precipici. Allà, sense poder anar enlloc més, s’agafà a un gruixut arbust i penjà en el precipici.
Damunt seu el tigre grunyí. Sota seu va sentir un soroll, i en mirar avall veié un altre tigre esperant-lo al fons del precipici.
Dues rates, una de blanca i una de negra, s’enfilaven per les tiges d’una liana a la que començaren a rosegar. El viatger pogué veure com elles menjaven ràpidament. Llavors, una deliciosa aroma captà la seva atenció. Prop seu un suculent maduixer salvatge! Aguantant-se a l’arbust amb una ma, aconseguí amb l’altre els fruits.
Quina delicia!

El maduixer salvatge “Doorways to the soul”

Hem de procurar proporcionar ajuts als alumnes de totes les maneres possibles: amb la paraula, amb el silenci, amb l’exemple, amb pensaments. També podem oferir-los biografies de sers valerosos o texts plens de significat.

És freqüent i quasi normal que els alumnes es sentin preocupats per l’incert futur. Si es té coneixement d’algun cas particular se li pot oferir el següent de Rudolf Steiner:

Hem d’eliminar de l’ànima
tota la por i el temor
del que pot portar el futur a l’home

hem d’adquirir serenitat
en tots els sentiments i sensacions
respecte al futur.

Hem de mirar cap endavant
amb absoluta equanimitat
per tot allò que pugui venir.

I sols hem de pensar
que tot allò que vingui
ens serà donat per una direcció universal
plena de saviesa.

Això és part del que hem d’aprendre
en aquesta era:
A saber viure amb absoluta confiança
sense cap seguretat en la existència,
confiança sempre present
del món espiritual.

Res tindrà valor
si ens falta el coratge.
Disciplinem la nostra voluntat
i busquem el despertar interior
tots els matins
i totes les nits.

O també aquest altre, segons veiem més adequat:

“Si sobre tus espaldas cargas tu pasado
y además quieres cargar tu angustia y tu
miedo al porvenir, no te quedarán fuerzas
para afrontar lo más importante:
Tu ahora, el momento presente.
La vida está hecha de pequeñas vidas de
un día cada una.
No todos los días son fantásticos, pero
casi todos tienen algo bueno que no
encontramos en los otros y tienes que vivir
cada minuto, cada “ahora”, como
el momento más importante de tu vida.
Hagas lo que hagas,
estés con quien estés, vive con ilusión.
Y así, viviendo intensamente el ahora,
sin casi darte cuenta estarás “avanzando
hacia el invierno de tu vida a
fuerza de primaveras”.

Per als alumnes excitats

Aquesta és la història d’un noi que tenia molt mal caràcter.
El seu pare li va donar una bossa amb claus i li va dir que cada vegada que perdés la paciència, hauria de clavar un clau darrera la porta.
El primer dia, el noi va clavar 37 claus darrera la porta.
A mesura que passava el temps, aprenia a controlar el seu mal caràcter i cada vegada clavava menys claus darrera la porta.
Va arribar un dia en que va poder controlar el seu caràcter. Després d’informar al seu pare, aquest li va suggerir que retirés un clau cada dia que aconseguís controlar el seu caràcter.
Van passar els dies i finalment el noi va poder fer saber al seu pare que la porta estava ja sense claus.
El seu pare el va agafar de la mà i el portà cap a la porta, i li va dir:
“Has fet molta feina, fill meu, però mira tots aquests furats que hi ha a la porta. Mai més tornarà a ser la mateixa. Cada vegada que perds la paciència deixes una cicatriu com la que veus aquí, i aquesta perdurarà per sempre. Una ofensa verbal fa tant mal com una ofensa física”.

“Claus a la porta”

– Aquesta narració “claus a la porta”, resulta de molta utilitat pels joves i també pels adults

– El següent text pot ser utilitzat, per exemple, quan un alumne no segueix la classe amb normalitat, quan no treballa i està més excitat de l’habitual; o en altres casos. Se li entrega amb la finalitat que el copiï sense pressa, amb bona lletra, per penetrar, així, en el seu contingut. S’anirà sentint bé, tranquil, independentment que entengui o no totes les paraules. Si hi ha algun mot que no entén, i es veu que està interessat, se li pot demanar que el busqui al diccionari.

Cada Guerrer de la Llum ha experimentat por d’entrar en combat.
Cada Guerrer de la Llum ha, en algun moment del passat, mentit o traït a algú.
Cada Guerrer de la Llum ha seguit un camí que no era el seu.
Cada Guerrer de la Llum ha sofert per la més trivial de les causes.
Cada Guerrer de la Llum ha cregut, com a mínim una vegada, que no era un guerrer de la Llum.
Cada Guerrer de la Llum ha fracassat en algun moment en els seus deures espirituals.
Cada Guerrer de la Llum ha dit “si” quan volia dir “no”.
Cada Guerrer de la Llum ha ferit a algú que estimava.
Això és el perquè ell és un Guerrer de la Llum, perquè ha viscut tot això i no ha perdut encara l’esperança de ser millor del que és.
Paulo Coelho “Warrior of the light”

– També aquest altre text, d’autor anònim, i titulat “Desiderata”, pot ajudar, en aquest cas als alumnes més grandets:

“Anda plácidamente entre el ruido y la prisa, y recuerda que paz puede haber en el silencio.
Vive en buenos términos con todas las personas, todo lo que puedas sin rendirte. Di tu verdad tranquila y claramente.
Escucha a los demás, incluso al aburrido y al ignorante; ellos también tienen su historia. Evita las personas ruidosas y agresivas, sin vejaciones al Espíritu. Si te comparas con otros puedes volverte vanidoso y amargo; porqué siempre habrá personas más grandes y más pequeñas que tu.
Disfruta de tus logros así como de tus planes. Mantén el interés en tu propia ocupación aunque sea humilde; es una verdadera posesión en las cambiantes fortunas del tiempo.
Usa la precaución en tus asuntos, porqué en el mundo existe toda clase de personas, pero no por eso te ciegues a la virtud que de cierto existe; mucha gente lucha por altos ideales; y en todas partes la vida está llena de heroísmo.
Sé tu mismo. Especialmente no finjas afectos. Tampoco seas cínico respecto del amor; porqué a toda avidez y desencanto el amor es perenne como la hierba.
Nutre tu fuerza espiritual para que te proteja en la desgracia repentina. Pero no te angusties con fantasías. Muchos temores nacen de la fatiga y la soledad.
Junto con una sana disciplina, sé amable contigo mismo. Tú eres una criatura del universo, no menos que los árboles y las estrellas; tú tienes derecho a estar aquí. Y te resulte evidente o no, sin duda el universo se desenvuelve como debe. Por lo tanto mantente en paz con Dios, de cualquier modo que lo concibas y cualesquiera sean tus trabajos y aspiraciones, mantén en la ruidosa confusión paz con tu alma.
Con todas sus farsas, trabajos y sueños rotos, este sigue siendo un mundo hermoso. Ten cuidado, esfuérzate en ser feliz”.

Un altre recurs, que si l’alumne vol utilitzar pot produir efectes semblants, és el de pintar mandales. L’alumne comença utilitzant el color que més defineix el seu estat en aquell moment, i poc a poc, va trobant una certa millora en el seu estat. Aquí igualment la consigna pot ser: “treballar sense pressa”.

Una vegada més es posarà de manifest que no hi ha nois ganduls, hi ha nois que no tenen cap joguina, o que en tenen una que no els convé ja que els pot danyar. A més com que generalment aquests nois tenen molta ansietat, acostumen a tenir joguines que pertoquen a edats més avançades a la seva.

Ajuts per combatre el desànim

És tal vegada el desànim una de les “malalties” més freqüents i que produeixen més col•lapses en els alumnes. Pot ser degut a moltes causes diverses. Una de les causes més freqüents és la impaciència, que consisteix en tenir unes fortes ganes d’obtenir d’una forma ràpida els resultats, sense tenir en compte que cada aprenentatge requereix un cert temps, depenent de la seva complexitat, igual com passa amb tots els processos de la naturalesa.
S’ha de recordar als alumnes que els aprenentatges d’activitats concretes requereixen necessàriament passar per un procés d’assaig-error, tal com es posa de manifest en l’estudi d’un instrument musical. Quan es vol aprendre a tocar el violí, les primeres vegades de fregar les cordes amb l’arc surt de l’instrument un soroll que destrossa els nervis de l’oient; però amb el temps arribarà a tocar precioses melodies. Els grans concertistes han pagat també aquest preu.

Quan ens trobem amb algun alumne necessitat d’ajut, hauríem de prendre alguna mesura:

– Un possible ajut pot ser entregar a l’alumne la poesia de Joan Maragall:

Esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que pensis,
de cada paraula que diguis,
de cada peça que posis,
de cada cop de martell que donis,
depengués la salvació de la humanitat;
perquè en depèn, creu-ho!

– Es pot escriure a la pissarra:

“El fracaso és para el hombre prudente el pedestal del éxito.
No te apures si fracasas porquè triunfo és el fracaso cuando nos revela sus causas y aprendemos a evitarlas”.

– Es pot entregar també el següent escrit, que porta per títol: “Tú puedes”

Aunque una y otra vez hayas errado,
también erraron cuantos han vencido;
cuanto más duro el golpe recibido
más honda la lección que habrá dejado.

Tú puedes rescatar, tu sueño hundido
como al bello tesoro más preciado,
así como del barro y sepultado
vuelve el loto a elevarse florecido.

Si el rumbo que una vez has elegido
palpita como un fuego esperanzado,
no dejes que se apague en el olvido.
Luchar, ya es medio triunfo conquistado,
que no importan las veces que has caído,
si después de caer te has levantado.

E. J. Malinowski

El treball principal amb els alumnes

Una bandada de aves en forma de “V” cruzaba el cielo, cuando a una nube que compartía el mismo cielo se le encendió la curiosidad y quiso saber adónde se dirigían. Esperó a cruzarse en su camino y, con delicadeza, se acercó al último pájaro en una de las ramas de la “V” y le preguntó:
“Dime, si se puede saber, ¿adónde os dirigís?”
El pájaro, sin dejar de volar, contestó:
“Yo no hago más que seguir al compañero que me precede. Voy a donde va él. Pregúntale a él”.
La nube se adelantó un poco, hasta alcanzar el pájaro anterior, y recibió la misma respuesta. Y así fue pasando de un pájaro a otro. Cada uno seguía al que tenía delante, sin preguntarse más.
La nube se dirigió entonces al pájaro del vértice de la “V”, y le preguntó adónde iba con todos aquellos compañeros que le seguían.
El pájaro de guía contestó:
“No tengo ni idea de adónde vamos, pero todos éstos me vienen empujando por detrás, y no tengo más remedio que seguir volando, aunque sin saber adónde me llevan. ¡Ellos lo sabrán! Pregúntaselo a ellos”.

Carlos G. Vallés (Parábolas en son de paz)

Aquesta és una història que pot ser molt adequada per fer veure als alumnes el punt central del que pot ser el treball de tot el curs. O sigui, el de poder anar desxifrant cap a on anem a la vida.

Hi ha una altra història, també al meu parer, molt il•lustrativa:
Es tracta del passatger d’un tren, que en ser-li requerit el bitllet per part del revisor, diu que no en porta, i que ni tan sols sap d’on ve ni a on va, i per lo tant a quina parada ha de baixar.
El cas del passatger és el cas de la majoria de persones. Seguim un camí, del naixement a la mort, treballant al llarg de tot el trajecte, i mai ens preguntem qüestions com: “Qui sóc jo?, per què les coses succeeixen de la manera en que ho fan?”, etc. Si algú es formula alguna pregunta acostuma a fer-ho en termes molt superficials, sense estar realment massa interessat per la resposta.
Tal com diu Kim Dieu, en general la humanitat actual és eclèctica i hauria de ser zetètica

Una de les maneres que té la nostra cultura cristiana d’explicar el sentit de la vida és a partir de la paràbola del fill pròdig. Metafòricament parla de l’ànima que surt de la casa del Pare, la qual, després de passar per un llarg peregrinatge, torna novament a la divina Mansió. En aquest peregrinar primer està atrapada pels sentits físics a través dels plaers de la matèria, però després del sofriment que això comporta, els peregrins lliures d’afeccions avancen cap a la ciutat Santa..

L’home en el seu peregrinar per la matèria s’oblida de la seva vertadera naturalesa divina. J.J Van Der Leeuw diu a “Dioses en el destierro”: ”Estem com Prometeu encadenats a la roca de la matèria, però fins que no tenim consciència del que vertaderament som, no ens adonem que estem presoners i expatriats i que algun dia sentirem el cant, aquell que varem sentir en altres temps a la casa del Pare”. Llavors recorda el que varem perdre i que som uns desterrats. Aquesta memòria ressuscita l’anhel de la nativa pàtria i aleshores comença la lluita en l’intent de recobrar el que un dia es va posseir.

Reporta una gran satisfacció poder estar amb els alumnes procurant d’anar investigant tots junts aquest sentit transcendent de las vida, trobant senyals en petits detalls, perquè en realitat tot està absolutament al descobert esperant que nosaltres aprenguem la lliçó.

Si el nostre sentir i el nostre pensar ens diu que tots som fills pròdigs, llavors la nostra missió com educadors és la de trobar en cada instant, com a motiu principal de la nostra tasca, la de propiciar les condicions, facilitar, que aquests nois i noies que estan prop nostre facin aquest viatge de retorn a la casa del Pare sense que estiguin massa temps “perduts”. I qui està fent aquest viatge de retorn és l’ànima d’aquestes persones, i és a ella a qui ens hem de dirigir.

Cooperació entre companys. El mestre no ensenya però a prop seu s’aprèn

Fa molt de temps al Japó una dona gran va voler veure per ella mateixa la diferència entre el cel i l’infern. Els monjos del temple estigueren d’acord en correspondre la demanda. “Primer veuràs l’infern”, digueren mentre li posaven una bena als ulls.
Quan la bena fou treta la dona es trobà a l’entrada d’un gran vestíbul. Aquest estava ple de taules rodones cadascuna amb deliciosos aliments amuntegats, aliments que posaven la boca d’aigua. La dona observà que hi havia gent asseguda fora de l’abast del menjar. Els seus cossos eren prims i les seves cares convulses amb frustració. Ells tenien pals xinesos de prop d’un metre de llargada. Amb els pals ells podien aconseguir els aliments, però no podien col•locar-se’l a la boca. L’estona que la dona estigué allà, un soroll d’enfado, de gana i de ràbia s’aixecà. “Prou”, digué. “Ensenyeu-me el cel”.
Quan la bena li fou retirada per segona vegada, la dona es fregà els ulls. Es trobava novament a l’entrada d’un gran vestíbul amb taules i amb les mateixes suculències. La gent estava igualment asseguda fora de l’abast del menjar i amb pals xinesos semblants.
Però la gent al cel era grassoneta i rosada de galtes, i pogué percebre el soroll musical de rialles. Ara la dona somrigué perquè va adonar-se de la diferència. La gent al cel utilitzaven els pals d’un metre de llargada per alimentar-se l’un a l’altre.

La diferència entre el cel i l’infern “Doorways to the soul”

“El maestro no nos invita a entrar en la casa de su sabiduria; más bien nos conduce al umbral de nuestra mente. Pues la visión de un hombre no presta sus alas a otro hombre.”
Kahlil Gibran

Eckhart Tolle en “A new earth” escriu: “La cooperació és aliena a l’ego, excepte quan hi ha un motiu secundari. L’ego no sap que quan més inclous als altres, més suaus flueixen els esdeveniments i més fàcils et retornen les coses”. És sobre aquest motiu secundari que el professor ha d’incidir per tal de que es donguin les condicions per aquest tipus de treball.

En el moment que interessi aprofundir algun contingut, i es vulgui que aquest sigui assolit per a la majoria d’alumnes, pot passar que si s’explica en especial per un subgrup de l’aula, és molt provable que els altres subgrups d’alumnes no segueixin.
Per tal de compensar una mica això és molt interessant utilitzar alguna tècnica de cooperació entre companys. Es pot preguntar al grup: “Qui de vosaltres en aquest cas necessita ajuda i qui de vosaltres pot ajudar?” Això permetrà distingir i després agrupar els alumnes de la següent manera: els que poden tutoritzar aquest tema, i els que han de ser tutoritzats.
Després, segons quin hagi estat el nombre d’alumnes en cada grup, se’ls tornarà a agrupar en petits grups de dos, tres o quatre components, procurant que en cada un d’aquests nous grups hi hagi, com a mínim, un alumne que tutoritzi.
Què s’aconsegueix amb aquest agrupament? Que quan els grups comencen a desenvolupar les activitats, les explicacions es fan al nivell, al punt, en què es troba l’alumne tutoritzat.
Per altra part, amb aquest mètode tothom aprèn: Qui tutoritza guanya més comprensió d’aquells continguts i l’alumne tutoritzat aconsegueix, gràcies a l’ensenyament personalitzat, una introducció en els continguts que fins ara eren per a ell com uns “espais prohibits”.
Els alumnes que aprenen cooperativament, no solament aprenen millor, sinó que es troben més bé amb ells mateixos i milloren les seves relacions amb els altres.

Aquesta tècnica, i totes les tècniques de cooperació, només es poden aplicar, al meu entendre, amb resultats satisfactoris quan els alumnes confien en el professor, quan aquest ja ha demostrat que està del seu costat i no en contra d’ells, quan a l’aula es respira una “aroma de confiança” i on tothom es troba bé fent la feina que li correspon perquè s’accepta i s’avalua positivament la seva bona voluntat.

És interessant també de recordar-nos a nosaltres mateixos i als alumnes aquella situació que s’atribueix a Edisson: Es diu que aquest cada vegada que en el decurs del seu treball, bàsicament experimental, no aconseguia el resultat que esperava ho celebrava amb alegria i deia: “Estic content perquè ser que aquesta no és la manera correcta de procedir!”

La ciutat educativa

Una vegada dues amigues caminaven per la vorera d’un carrer d’una populosa ciutat en una hora punta. Hi havia tota mena de sorolls a la ciutat; bocines de cotxe sonant, gent parlant! I en mig de tot aquest soroll, una de les amigues es girà a l’altre i digué, “he sentit un grill”.
“De cap manera”, respongué la seva amiga. “Com pots sentir un grill amb tot aquest soroll? Tu deus haver imaginat. A més, mai he vist un grill en la ciutat”.
“No, realment he sentit un grill. T’ho mostraré”. Ella conduí la seva amiga a l’altre banda del carrer on hi havia un arbre. Apartant algunes branques i fulles ella trobà un petit grill marró.
“Que interessant!” digué la seva amiga. “Deus tenir una oïda sobrehumana. Quin és el teu secret?”
“No, la meva oïda és igual que la teva. No hi ha cap secret”, replicà la primera dona. “Observa, t’ho mostraré”. Es fica la mà a la butxaca, tragué una moneda i el llançà a la vorera. En mig de tot aquell soroll de la ciutat, tothom que estava a menys de deu metres van girar els caps per veure d’on venia el soroll de la moneda.
“Ho veus”, va dir. “Tot depèn del què estàs escoltant”.

L’historia del grill (Doorways to the soul)

El pedagog italià Fiorenzo Alfieri deia en una xerrada a l’escola d’estiu de Rosa Sensat: “L’escola hauria de ser el lloc de trobada entre l’infant i el món”. Per això citava a Dewey, per a recordar que l’escola ha de preparar per a la vida i l’únic recurs didàctic per fer-ho és la vida mateixa.
D’aquí sorgeixen les idees de la ciutat educadora en que el mestre és un mediador. Els alumnes tenen el contacte directe amb els monitors que treballen en un centre, o amb les persones del carrer
A la corresponsabilitat en l’educació entre la família i l’escola s’hi afegeix ara la societat.
Alfieri també assenyala: “Són les accions diverses, imprevistes, diferents a la programació, les que produeixen la vertadera educació”.

Jo per la meva part proposo com a una de les moltes possibles activitats educadores recollir alguns dels escrits que es troben pintats en espais públics, per després poder ser debatuts a les aules. N’he trobat uns quants:

Al barri de la Barceloneta:
“Uno conserva lo que no amarra”
Al carrer Sant Antoni Abad de Barcelona, al barri del Raval:
“¿És ilegal el ave que migra?”
Al carrer Pau Claris de Barcelona:
“Mientras Palestina sangra, el mundo calla”.
En un vagó dels ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya
“Hurga en tu interior”
A la plaça vella de Terrassa, per les festes de Nadal:
“Consumeixo, llavors existeixo”
A la paret d’una botiga prop de Santa Maria del mar:
“Slow is faster”
i també: “Stories start every day”.
El tatuatge que porta Soulaymane, un dels protagonistes de la pel•licula “La clase”:
“Si lo que tienes que decir no es más importante que el silencio, entonces cállate”.
A l’esglesia de Sant Agustí:
“Si no t’agrada viure en societat coneix els teus veïns i escolta’ls”.
Al portal d’entrada al col•legi de la Sagrada familia del carrer Avinyó:
“Fermesa quan calgui, duresa mai, caritat sempre”.
A la contra de “La vanguargia”, les paraules d’un pastor d’ovelles:
“Cada dia surto amb les ovelles, cada dia és festa”.
Pregunta Barbara Streisand als seus alumnes en “El amor tiene dos caras”
“Perquè ens volem enamorar?”
També el lema dels boys scouts:
“Deixa aquest món una mica millor del que l’has trobat”.
Després hi ha cartells o símbols que també pretenen establir una comunicació amb nosaltres, per exemple quan el vianant troba el semàfor en vermell, o la importància d’un “stop”, d’un “no fumar”…

Eduardo Galeano en els seus viatges també va recol•lectar pintades a les parets:
En Montevideo, en el barri Brazo Oriental:
“Estamos aquí sentados, mirando como nos matan los sueños”.
En la Facultad de Ciencias Económicas:
“La droga produce amnesia y otras cosas que no recuerdo”.
En l’escullera, davant el port del Buceo:
“Mojarra viejo: no se puede vivir con miedo toda la vida”.
En la ciudad uruguayana de Melo:
“Ayude a la policia: Tortúrese”.