Una bandada de aves en forma de “V” cruzaba el cielo, cuando a una nube que compartía el mismo cielo se le encendió la curiosidad y quiso saber adónde se dirigían. Esperó a cruzarse en su camino y, con delicadeza, se acercó al último pájaro en una de las ramas de la “V” y le preguntó:
“Dime, si se puede saber, ¿adónde os dirigís?”
El pájaro, sin dejar de volar, contestó:
“Yo no hago más que seguir al compañero que me precede. Voy a donde va él. Pregúntale a él”.
La nube se adelantó un poco, hasta alcanzar el pájaro anterior, y recibió la misma respuesta. Y así fue pasando de un pájaro a otro. Cada uno seguía al que tenía delante, sin preguntarse más.
La nube se dirigió entonces al pájaro del vértice de la “V”, y le preguntó adónde iba con todos aquellos compañeros que le seguían.
El pájaro de guía contestó:
“No tengo ni idea de adónde vamos, pero todos éstos me vienen empujando por detrás, y no tengo más remedio que seguir volando, aunque sin saber adónde me llevan. ¡Ellos lo sabrán! Pregúntaselo a ellos”.
Carlos G. Vallés (Parábolas en son de paz)

Aquesta és una història que pot ser molt adequada per fer veure als alumnes el punt central del que pot ser el treball de tot el curs. O sigui, el de poder anar desxifrant cap a on anem a la vida.

Hi ha una altra història, també al meu parer, molt il•lustrativa:
Es tracta del passatger d’un tren, que en ser-li requerit el bitllet per part del revisor, diu que no en porta, i que ni tan sols sap d’on ve ni a on va, i per lo tant a quina parada ha de baixar.
El cas del passatger és el cas de la majoria de persones. Seguim un camí, del naixement a la mort, treballant al llarg de tot el trajecte, i mai ens preguntem qüestions com: “Qui sóc jo?, per què les coses succeeixen de la manera en que ho fan?”, etc. Si algú es formula alguna pregunta acostuma a fer-ho en termes molt superficials, sense estar realment massa interessat per la resposta.
Tal com diu Kim Dieu, en general la humanitat actual és eclèctica i hauria de ser zetètica

Una de les maneres que té la nostra cultura cristiana d’explicar el sentit de la vida és a partir de la paràbola del fill pròdig. Metafòricament parla de l’ànima que surt de la casa del Pare, la qual, després de passar per un llarg peregrinatge, torna novament a la divina Mansió. En aquest peregrinar primer està atrapada pels sentits físics a través dels plaers de la matèria, però després del sofriment que això comporta, els peregrins lliures d’afeccions avancen cap a la ciutat Santa..

L’home en el seu peregrinar per la matèria s’oblida de la seva vertadera naturalesa divina. J.J Van Der Leeuw diu a “Dioses en el destierro”: ”Estem com Prometeu encadenats a la roca de la matèria, però fins que no tenim consciència del que vertaderament som, no ens adonem que estem presoners i expatriats i que algun dia sentirem el cant, aquell que varem sentir en altres temps a la casa del Pare”. Llavors recorda el que varem perdre i que som uns desterrats. Aquesta memòria ressuscita l’anhel de la nativa pàtria i aleshores comença la lluita en l’intent de recobrar el que un dia es va posseir.

Reporta una gran satisfacció poder estar amb els alumnes procurant d’anar investigant tots junts aquest sentit transcendent de las vida, trobant senyals en petits detalls, perquè en realitat tot està absolutament al descobert esperant que nosaltres aprenguem la lliçó.

Si el nostre sentir i el nostre pensar ens diu que tots som fills pròdigs, llavors la nostra missió com educadors és la de trobar en cada instant, com a motiu principal de la nostra tasca, la de propiciar les condicions, facilitar, que aquests nois i noies que estan prop nostre facin aquest viatge de retorn a la casa del Pare sense que estiguin massa temps “perduts”. I qui està fent aquest viatge de retorn és l’ànima d’aquestes persones, i és a ella a qui ens hem de dirigir.