Els mestres hauríem d’obrir el cor

Para mí sólo recorrer los caminos que tienen corazón, cualquier camino que tenga corazón. Esos recorro, y la única prueba que vale es atravesar todo su largo. Y esos recorro mirando, mirando, sin aliento.
Carlos Castaneda (Las enseñanzas de don Juan)

Goethe va escriure que no eren els mestres més brillants els que tenien la influència més gran, sinó aquells que l’estimaven més. La qualitat de la relació entre el mestre i l’estudiant és determinant per a un bon rendiment en l’aprenentatge. Quan el mestre accepta, comprèn i aprecia els alumnes, a tots sense excepció, llavors aquests es senten confiats, i segurament que amb la intenció de correspondre a aquells sentiments de generositat, es posen a treballar i donen el millor d’ells mateixos. Sobre el respecte hi ha estudis fets que corroboren l’anterior. N’hi ha un que porta per títol: “Kids don’t learn from people they don’t like”.

En general es pot dir que existeix un divorci entre ment i cor en la majoria de persones, i els mestres no en són una excepció, i és que el cor el tenim molt arraconat.

Un dels possibles models de funcionament d’aula amb la participació del “cor” seria el que explica John D. Lawry, professor universitari de Religió i Psicologia, a “The opening of the american student’s heart”. Explica que el primer dia de classe d’un nou curs va demanar als alumnes que es presentessin explicant “on estaven en aquell moment”. Diu que algú va explicar com havia superat una addicció, un altre va parlar del seu desengany i la seva desorientació, etc. “Després del “despullament” dels meus alumnes, em vaig donar compte que jo havia de fer el mateix. Els vaig parlar respecte al meu recent compromís de contraure matrimoni amb la dona amb la que havia estat vivint durant deu anys. Dues setmanes abans de la celebració del matrimoni, ella em va informar que no es veia capaç de tirar-ho endavant. Vaig continuar parlant, llavors, de la meva desil•lusió, el meu cor trencat i de la meva lenta recuperació. Es va fer un silenci reverend.”
Ens podem fàcilment imaginar aquell silenci i aquell estovament general dels cors dels presents i el compromís intern, de cor a cor, que es deuria segellar en aquells moments. Lawry diu així: ”Hi va haver des d’aquell moment a la classe i durant tot el curs una atmosfera de confiança, compassió i cooperació. Els alumnes van aprendre i especialment van aprendre sobre ells mateixos.”

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *