Educació per a la ciutadania i els drets humans

Els mitjans audiovisuals envaeixen la nostra vida quotidiana d’una forma com no havia passat mai en la història de la humanitat. El mitjà més important, la televisió, pot ser una font d’informació i educació, però també de manipulació i passivitat. Les cadenes, per tal d’aconseguir audiència, trien massa sovint els temes més emocionalment intensos: violència, ira, sang, sexe, fàstic, por. Per això és important tenir criteri alhora de veure la televisió, ja que tot aquest material d’alguna forma és com el menjar: entra dins nostre i ens nodreix o ens perjudica depenent de la seva qualitat.A més hi ha el tema de la sobreestimulació d’imatges, que hiperactiven el cervell, i això afecta especialment els nens que veuen masses hores la televisió. I finalment, també s’ha de tenir present el tema de la desconnexió emocional entre les imatges virtuals (de violència…) i l’emoció que en la vida real es despertaria en un cas similar, però amb la realitat virtual no es desperta..

Això es pot extendre també al tema dels videojocs: tot i que poden servir per desenvolupar competències bàsiques, també poden ser perjudicials. Així, diversos estudis han demostrat que els videojocs violents poden alterar les funcions cerebrals. Científics de la Universitat de Indiana van trobar com es deprimien regions cerebrals associades al control emocional. L’us compulsiu dels videojocs s’ha associat també en diferents estudis al sobrepès, la introversió i tendències depressives. Aquí podriem reprendre el tema del Judici de Valor i aplicar-lo en aquest cas: no és ètic estudiar la carrera d’informàtica per acabar fent videojocs que atemptin contra els drets humans.

El següent text, escrit per un dels psicòlegs més importants del S. XX, Victor Frankl, parla sobre els continguts violents a la T.V. i demostra els seus efectes perjudicials:

“Fredrick Wertham, en su <<Crítica al informe elaborado por el Jefe del Servicio Federal de Sanidad del Comité de Televisión y Conducta Social>>, ridiculiza la <<vieja noción de cómo deshacerse de la agresión>> que justifica <<la necesidad de la violencia en televisión para reprimir impulsos violentos y, de esta manera, “ahorrarnos la violencia real”>>. Diversos estudios clínicos han revelado los efectos contraproducentes observados en niños y adolescentes ante la violencia, brutalidad y sadismo que ven por televisión. Se han encontrado cientos de casos en los que la violencia en televisión ha causado efectos dañinos. El presidente de la Comisión de Causas y Prevención de la Violencia afirmó que <<la dieta constante de conducta violenta en televisión provoca un efecto adverso en el carácter y las actitudes humanas>>. <<Debería promoverse una reducción de la violencia presente en los medios de comunicación y entretenimiento>>, dice Jerome D. Frank. El British Journal of Psychiatry describe un experimento durante el cual se les mostraba a diversos <<niños películas que contenían actos agresivos>>, y se encontró que <<después de haber visto estas imágenes, aumentaba en exceso la tendencia a comportarse de forma agresiva, en comparación con la tendencia inicial>>. John P. Murray, del Instituto Nacional de Salud Mental resume los resultados de unos cuantos estudios de la forma que sigue: <<Asistir a violencia en televisión provoca que el espectador se vuelva más agresivo>>”.

V.Frankl, El hombre en busca del sentido último.

El termòmetre de la teleporqueria:

La teleporqueria va ser definida l’any 2006 pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Segons aquesta definició, un programa que permeti la resposta afirmativa a qualsevol de les qüestions següents es pot incloure en aquesta categoria:

1. Fa de la violència un espectacle?
2. Reforça els estereotips de gènere?
3. Reforça els estereotips xenòfobs?
4. És difícil establir clarament si és un programa informatiu, educatiu o d’entreteniment?
5. Fa servir un llenguatge cridaner, barroer o impúdic?
6. Estimula la por o inseguretat?
7. Es fonamenta en rumors, calúmnies o xafarderies?
8. Si és un concurs, hi surten nens fent papers d’adults?
9. Té talls publicitaris?
10. Afavoreix determinats grups de pressió (empreses, partits, clubs)?

La publicitat:

Els anuncis publicitaris avui en dia constitueixen tota una invasió de la nostra intimitat. Si ens hi fixem, veurem que sempre fan servir estratègies per vendre els productes, i associen l’us del producte a un èxit personal o a un estat emocional positiu. Per exemple, quan els anuncis de tabac encara no estaven prohibits era costum veure un home segur de sí mateix fumant i envoltat de cotxes de luxe, de dones boniques, etc. El missatge era clar: si fumes aquest tabac tindràs tot això. La invasió, per tant, no està només en el producte en sí, en aquest cas el tabac, sinó també en els valors que ens volen imposar, en aquest cas que l’èxit depèn de tenir un cotxe de luxe i una parella despampanant, i si un no ho té, o bé és que no fuma el tabac adecuat o bé és que és un desgraciat. Els creadors d’anuncis publicitaris tenen així la responsabilitat de crear anuncis ètics i basats en els valors i els drets humans.