Educació per a la ciutadania i els drets humans

Els judicis de valor

Fer un judici de valor és dir si una cosa és bona o no. Això vol dir que el que és bo o no no depèn dels gustos o preferències personals.  La bondat de la que aquí es parla existeix per sí mateixa, és objectiva. Per saber si quelcom és bo o no, hem de pensar en les funcions que té i si les compleix.

Així, la funció del bon ciutadà és conviure amb els altres i cooperar per a fer un món més just.

Els quatre tipus de consciència

Distingim entre:

Autoconsciència.

Consciència moral.

Consciència cívica

Els estímuls externs desencadenen impulsos interns que ens porten a actuar, a vegades impulsivament. Ara bé, com més conscient és una persona més capacitat té d’escollir la resposta que dóna, és a dir, de no actuar impulsivament. Davant d’un estímul, extern o intern, és important ser capaç de donar-se un espai de temps en el qual poguer escollir la resposta que donem. Hi ha persones que tenen aquesta capacitat més desenvolupada per naturalesa, però tothom, treballant, pot desenvolupar-la.

Els següents texts parlen d’aquesta capacitat que tenim d’actuar amb llibertat, i contraposa les accions humanes a les impulsives o ‘animals’:

“…las acciones propiamente humanas son las hechas con libertad. Y entiendo por libertad, la voluntad que nace de la reflexión. En efecto, lo único que predomina en las acciones de los animales irracionales es la afección pasiva que acontece en el alma bestial. El hombre también actúa a veces de esta manera, como cuando rompe una piedra que le ha golpeado o una rama que le ha arañado, solo porque le ha arañado. Todos estos actos son animales. En cambio, si rompe [dicha piedra] para que no dañe a los demás o movido por una reflexión que le exija romperla, entonces aquello es un acto humano.
Así pues, toda acción que se realiza no para obtener un fin distinto de la operación que se lleva a cabo o que [se hace] sin pretender alguna finalidad o que si hay una finalidad que se busque no es de una manera consciente, esta tal acción es animal y procede únicamente del alma bestial”.

Avempace (pensador andalusí, Zaragoza, S. XI-XII).

“…a mi sempre m’ha agradat arreglar rellotges. Però recordo un munt d’ocasions quan era un nen en què aquelles peces menudes i intrincades em feien perdre la paciència. Agafava el mecanisme i l’aixafava d’un cop contra la taula. No cal dir que després em sabia molt de greu i m’avergonyia del meu comportament… Sobretot una vegada que vaig haver de tornar el rellotge al seu propietari en un estat molt pitjor de com me l’havia donat.”

D.Lama, Una ètica per al nou mileni.

El terme ‘Irrupció’:

Un exemple de conducta impulsiva és el que s’anomena ‘Irrupció’, que consisteix en un comportament que interromp el ritme de la classe. Així, aprendre a demanar i esperar el torn de paraula ajuda a contenir la impulsivitat. Aprendre a escoltar és molt important, primer escoltar el que l’altra persona diu, fins que acabi, i aleshores podem expressar la nostra opinió.
Les normes poden ajudar a controlar la impulsivitat, i serveixen per lluitar contra la indisciplina.

Els mitjans audiovisuals envaeixen la nostra vida quotidiana d’una forma com no havia passat mai en la història de la humanitat. El mitjà més important, la televisió, pot ser una font d’informació i educació, però també de manipulació i passivitat. Les cadenes, per tal d’aconseguir audiència, trien massa sovint els temes més emocionalment intensos: violència, ira, sang, sexe, fàstic, por. Per això és important tenir criteri alhora de veure la televisió, ja que tot aquest material d’alguna forma és com el menjar: entra dins nostre i ens nodreix o ens perjudica depenent de la seva qualitat.A més hi ha el tema de la sobreestimulació d’imatges, que hiperactiven el cervell, i això afecta especialment els nens que veuen masses hores la televisió. I finalment, també s’ha de tenir present el tema de la desconnexió emocional entre les imatges virtuals (de violència…) i l’emoció que en la vida real es despertaria en un cas similar, però amb la realitat virtual no es desperta..

Això es pot extendre també al tema dels videojocs: tot i que poden servir per desenvolupar competències bàsiques, també poden ser perjudicials. Així, diversos estudis han demostrat que els videojocs violents poden alterar les funcions cerebrals. Científics de la Universitat de Indiana van trobar com es deprimien regions cerebrals associades al control emocional. L’us compulsiu dels videojocs s’ha associat també en diferents estudis al sobrepès, la introversió i tendències depressives. Aquí podriem reprendre el tema del Judici de Valor i aplicar-lo en aquest cas: no és ètic estudiar la carrera d’informàtica per acabar fent videojocs que atemptin contra els drets humans.

El següent text, escrit per un dels psicòlegs més importants del S. XX, Victor Frankl, parla sobre els continguts violents a la T.V. i demostra els seus efectes perjudicials:

“Fredrick Wertham, en su <<Crítica al informe elaborado por el Jefe del Servicio Federal de Sanidad del Comité de Televisión y Conducta Social>>, ridiculiza la <<vieja noción de cómo deshacerse de la agresión>> que justifica <<la necesidad de la violencia en televisión para reprimir impulsos violentos y, de esta manera, “ahorrarnos la violencia real”>>. Diversos estudios clínicos han revelado los efectos contraproducentes observados en niños y adolescentes ante la violencia, brutalidad y sadismo que ven por televisión. Se han encontrado cientos de casos en los que la violencia en televisión ha causado efectos dañinos. El presidente de la Comisión de Causas y Prevención de la Violencia afirmó que <<la dieta constante de conducta violenta en televisión provoca un efecto adverso en el carácter y las actitudes humanas>>. <<Debería promoverse una reducción de la violencia presente en los medios de comunicación y entretenimiento>>, dice Jerome D. Frank. El British Journal of Psychiatry describe un experimento durante el cual se les mostraba a diversos <<niños películas que contenían actos agresivos>>, y se encontró que <<después de haber visto estas imágenes, aumentaba en exceso la tendencia a comportarse de forma agresiva, en comparación con la tendencia inicial>>. John P. Murray, del Instituto Nacional de Salud Mental resume los resultados de unos cuantos estudios de la forma que sigue: <<Asistir a violencia en televisión provoca que el espectador se vuelva más agresivo>>”.

V.Frankl, El hombre en busca del sentido último.

El termòmetre de la teleporqueria:

La teleporqueria va ser definida l’any 2006 pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Segons aquesta definició, un programa que permeti la resposta afirmativa a qualsevol de les qüestions següents es pot incloure en aquesta categoria:

1. Fa de la violència un espectacle?
2. Reforça els estereotips de gènere?
3. Reforça els estereotips xenòfobs?
4. És difícil establir clarament si és un programa informatiu, educatiu o d’entreteniment?
5. Fa servir un llenguatge cridaner, barroer o impúdic?
6. Estimula la por o inseguretat?
7. Es fonamenta en rumors, calúmnies o xafarderies?
8. Si és un concurs, hi surten nens fent papers d’adults?
9. Té talls publicitaris?
10. Afavoreix determinats grups de pressió (empreses, partits, clubs)?

La publicitat:

Els anuncis publicitaris avui en dia constitueixen tota una invasió de la nostra intimitat. Si ens hi fixem, veurem que sempre fan servir estratègies per vendre els productes, i associen l’us del producte a un èxit personal o a un estat emocional positiu. Per exemple, quan els anuncis de tabac encara no estaven prohibits era costum veure un home segur de sí mateix fumant i envoltat de cotxes de luxe, de dones boniques, etc. El missatge era clar: si fumes aquest tabac tindràs tot això. La invasió, per tant, no està només en el producte en sí, en aquest cas el tabac, sinó també en els valors que ens volen imposar, en aquest cas que l’èxit depèn de tenir un cotxe de luxe i una parella despampanant, i si un no ho té, o bé és que no fuma el tabac adecuat o bé és que és un desgraciat. Els creadors d’anuncis publicitaris tenen així la responsabilitat de crear anuncis ètics i basats en els valors i els drets humans.

Per sentir-nos bé amb els demés no n’hi ha prou de tenir bons sentiments; cal saber expressar-los: mostrar amabilitat, agraïment, respecte, generositat, etc. Això s’anomena tenir bones maneres.

Les dificultats de la vida (els examens, la feina, no tenir prous diners, etc.) afecten sovint al nostre estat d’ànim i sovint també ho fem pagar a la gent que tenim al voltant. Per això és important, especialment en aquests moments durs, saber mostrar els bons sentiments. Els rituals de cortesia, les bones maneres, ens ajuden a crear una actitud interior de respecte envers els demés, independentment de quines siguin les circumstancies exteriors. Les persones que escridassen, insulten o menspreen els demés acostumen a quedar-se soles. Per tenir amics, s’ha de ser amable.

I per això també és important cuidar el nostre llenguatge. A continuació es presenta un documental d’un científic japonès, Masaru Emoto, que s’ha fet mundialment famós per una sèrie d’experiments en què mesurava els efectes sobre l’aigua de les paraules, de la música, etc. Aquest experiment mostra la importància de tenir bones maneres, ja que el nostra cos està compost en un 70% d’aigua:

1. Explica què és fer un judici de valor.
2. Explica quines són les funcions del bon ciutadà.
3. Defineix els diferents tipus de consciència.
4. Com en l’exemple de la persona que trenca una branca, pensa en exemples d’accions que siguin ‘humanes’ o ‘animals’ (impulsives) en funció de la seva intenció.
   
5. Perquè és important tenir criteri alhora de veure la televisió o jugar a un video joc?
6. Pensa en un programa de televisió i ‘passa’l’ pel termòmetre de la teleporqueria. Comenta’n el resultat.
7. Analitza un anunci publicitari i detecta-hi les estratègies publicitàries.
8. Explica què són les bones maneres i perquè són importants.
9. Segons l’experiment de Masaru Emoto, perquè és important tenir bones maneres?
10. Com definiries l’agraïment?