DOS MONS, DUES REALITATS

Després de tres setmanes per terres africanes,  Gàmbia i Senegal, vull compartir amb vosaltres algunes impressions. Les observacions i explicacions que a continuació escriuré intenten simplement ser una exposició del què he vist, sense jutjar, opinar, valorar ni criticar, res ni a ningú.  

El viatge al continent africà l’he fet amb la meva amiga Mariona. La primera setmana vam estar  amb el grup de cooperació, UNO MAS UNO MAS, que actualment ja té dos projectes a Gàmbia. Al poblat de  Njaba Kunda  s’està fent una escola, projecte de l’escola Servator de Sabadell, i al poblat de Touba Kolong s’està fent un hort per dones, projecte de l’escola El Casal de Castellar del Vallès. El grup d’El Casal, amb qui vam fer el viatge, format per adults i  adolescents,  estan fent una feina educativa fantàstica. Des del primer moment van integrar-nos a la Mariona i a mi com dues més del grup. Amb ells vam poder gaudir, com a mínim, una aventura diària amb intensitat d’intrèpids! Gràcies a tots per la feina que feu i per acollir-nos fàcil i afectivament.

Després, la meva amiga i jo varem continuar el nostre viatge dues setmanes més pel Senegal, concretament a la zona de Casamance. Una regió tropical de cultura diola, tradicions animistes i religions catòlica i musulmana.

Tot el viatge ha estat una experiència i aprenentatge interessant i instructiu. El contacte directe amb els natius, vivint amb ells en cases particulars, agafant el transport públic i menjant amb ells ens han permès viure l’essència i l’esperit d’una realitat molt diferent a la nostra. Hem tingut l’oportunitat d’estar amb unes persones magnífiques i especialment afectuoses que ens han ajudat a constatar la vida de dos mons ben diferents.

Fora massa llarg explicar en un article totes les vivències, sensacions, emocions, aprenentatges i experiències viscudes, així és que reflectiré només alguns aspectes que crec interessants comentar en aquest espai.

Remarcaré dos aspectes en especial: la paciència i la confiança.

La paciència de la gent és el primer que m’ha impressionat. El ritme de vida a Gàmbia i Senegal és un altre i les relacions que estableixen també ho són. El rellotge no existeix perquè viuen el temps diferent. Les condicions de vida fan que no tot es solucioni apretant un botó. La cuina es fa amb carbó vegetal i aquest requereix un temps lent per encendre’l, ventar-lo i avivar-lo. L’aigua no està canalitzada i cal anar a buscar-la al pou cada vegada que és necessària. Tenir temps els permet fer salutacions molt llargues estrenyent les mans de maneres diferents segons el grau de coneixença amb els coneguts i amics  (ells diuen germans als amics).  Per agafar un transport públic cal anar a la parada i cercar el cotxe però no se sap mai a quina hora sortirà el vehicle perquè surt quan està ple de persones que seuen de manera, aparentment desordenada, però rendible econòmicament i pràcticament segons l’ordre de baixada. Un transport públic on, a la força, t’hi has de relacionar perquè els cossos es toquen irremediablement. Et familiaritzes ràpidament amb persones i també amb les gallines i/o cabres que viatgen dins o a la “vaca” del cotxe. Un espectacle que m’ha agradat viure.

La confiança és un altre valor que també m’ha impressionat. Com no tenir confiança en un país on els cotxes funcionen a cops de martell! La combinació entre el ritme de vida gens estressat i l’actitud personal dels natius fan que els problemes es solucionin des de la confiança inicial. Qualsevol entrebanc sembla tenir una solució. Val a dir que, en aquest viatge, la primera lliçó de confiança la vaig aprendre de dos catalans, la Nati i el Manolo del grup de cooperació. Amb ells vaig aprendre a confiar i no desesperar quan, un dia, entrada la nit, sense cap tipus d’il.luminació i en mig del bosc, el 4×4 en el que viatjàvem va decidir aturar-se cada quilòmetre que fèiem, corrent el risc de perdre el ferry que ens portava a l’altra banda del riu i poder arribar així a l’hotel.  Gràcies Manolo i Nati. Sou fantàstics. 

Altres aspectes que m’han intrigat, sorprès o agradat:

Els infants no ploren. Em vaig començar a adonar que els infants no ploraven, si més no, tant com a Catalunya. Semblen no existir les rebequeries. Els germans grans (que a vegades no ho són) se n’encarreguen dels més petits. Les mares inspiren tranquil·litat en general i també en el tracte amb els fills/es. Llavors vaig començar a pensar en com la influència del ritme de vida tranquil, les condicions econòmiques, materials o situacionals influencien en l’estat tranquil, poc exigent i autònom dels infants. 

Les famílies patriarcals són extenses i viuen  col.lectivament, compartint els espais comuns. L’organització familiar està jerarquitzada tan pel que fa a les tasques domèstiques, que fan únicament les dones i els infants, com pel que fa al poder i importància de representació; la primera dona és més important que la segona. Les persones grans són molt importants i respectables dins la família.

No  vaig veure pràcticament gossos a Senegal i Gàmbia i això em va fer pensar i contrastar les diferències amb l’animal de companyia preferit a Europa. Pel meu cap va passar la pregunta i el què representen els gossos com a  animals de companyia. Els que vivim en un país desenvolupat necessitem gossos de companyia i potser allà la companyia la troben en les persones i un ritme de vida més lent i gens estressat .

Treballen, discuteixen, compren, viatgen, etc. en col.lectivitat una confrontació amb la, cada vegada més, individualitat dels països desenvolupats.

Semblen parlar cridant i repetint una i altra vegada les mateixes premisses.

Podria seguir amb molts altres aspectes curiosos que he viscut,  sobre com senten la música, les supersticions de la gent ( importància dels marabús i els gri-gri que porten penjats tots els recent nascuts com a prevenció), la por que senten els bebès negres quan veuen un toubab (persona blanca), l’aprenentatge i nova visió respecte com fer  l’ajut de cooperació, l’observació que les dones i els infants són qui realment treballen a Gàmbia i Senegal, com es toquen i els rituals que fan amb les mans, etc.  però ho deixo aquí.

Novament constato que la felicitat no depèn de les comoditats materials sinó del plantejament que es facin les persones. Les coses que per a nosaltres són necessàries i bàsiques , com ara l’aigua i la llum corrent, una simple joguina per als infants, etc allà no hi són i no per això són menys feliços.

Tanco aquest article amb unes paraules del Marco, el motor del grup de cooperació, que resumeixen filosòficament la sensació-emoció de què i com  fer a partir d’ara amb tots els aprenentatges que he tingut l’oportunitat de viure. 

La vida se escurre día a día y vivirla requiere algo más que un hambriento corazón. Calladlo si podéis y dejad que sea el alma el que asimile lo vivido. Es ahí, y solo ahí donde las cosas son realmente para siempre.

ADAMA (nom mandinga que una nena de Touba Kolong m’ha donat)

Quant a M. Teresa Abellan Pérez

Sóc mare, mestra d'educació especial, psicopedagoga i formadora en educació emocional; per mestres, infants i famílies. Des de fa molt de temps m'entusiasma, investigo i aprenc sobre temes socioemocionals. Crec imprescindible treballar l'educació emocional per a formar persones humanes, íntegres i amb habilitats socials suficients per afrontar els reptes socials i viure una vida plena. La meva altra gran afició: córrer i caminar per la muntanya.
Aquest article s'ha publicat dins de 2. GENERAL, Dos mons, dues realitats i etiquetat amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 respostes a DOS MONS, DUES REALITATS

  1. Mercedes Arcelus diu:

    Tere: Gracias por compartir tus experiencias con nosotros. Me llevaste a un mundo diferente y gracias a tus descripciones me ha sido fácil comprenderlo. Me encantaron tus comentarios de las dos capacidades que se tienen que desarrollar al vivir en países como Gambia y Senegal: la paciencia y la confianza. Nos llevan en ello la delantera, nosotros ya somos terriblemente individualistas. Coincido contigo en que la felicidad no depende de las cosas materiales , sino de cómo construimos nuestra realidad y vivimos en ella
    Agradece de mi parte a tu amigo Marco su frase. Creéme que en este momento me ayudó a cambiar mi actitud sobre un asunto y ahora me siento más tranquila. Gracias por todo y que tu “alma siga asimilando lo vivido” Un abrazo, Mercedes

  2. Nati diu:

    Viatge a viatge sempre torno amb la mateixa sensació :com anem cap allà amb l’afany, les ganes, la necessitat i la convicció de donar i com tornem amb la sensació que hem rebut més que no pas hem donat.
    El repte comença ara, un cop aquí, com poder transformar el que hem aprés allà al nostre mon d’aquí, dificil tasca, amiga meva. Si els humans no haguéssim oblidat tantes coses, no ens caldria fugir del nostre entorn per re-trobar el que viu al fons, potser molt al fons de nosaltres!
    Una abraçada gambiana

  3. Nati, Mercedes,
    Gràcies pels vostres comentaris. Anem construint(nos).
    Una abraçada dolça.
    Àdama

  4. JosepRamon diu:

    Tere,
    No només m’expliques el viatge iniciàtic a l’Àfrica negra.
    Ho traspues, ho dius amb el ulls quan parles d’aquella terra, de les persones que has conegut per enllà.
    Ja saps el que t’ha passat, la coneixença, la implicació, l’aldarull de l’ànima, jo li dic “catarsis etnòloga” que deixa una empremta molt i molt important als que viatgen per primer cop a l’Àfrica negra amb els ulls i les mans obertes.

    Petons catàrtics
    Atiom Anejan
    “Nom Diola amb el que em varen batejar ja fa un temps”

  5. Gràcies Josep Ramón,
    Què t’haig de contestar a tu que tan coneixes l’Àfrica negra! Veurem les seqüeles de les empremtes.
    Una abraçada sentida.
    Àdama (nom mandinga)

  6. jordi O diu:

    He tancat els ulls hi he intentar llegir el que hauria escrit un Gambià o un Senegalès que hagués passat 4 setmanes a l’estiu a casa nostra….

  7. Bona pensada Jordi. Tens l’escrit? M’agradaria llegir-lo.
    Una abraçada dolça, dolça.

  8. Eugènia diu:

    M’he emocionat llegint el teu text, Tere, i els profunds comentaris dels teus amics. M’han tocat fons.

    Espero amb expectació que arribi dimarts: marxo amb els meus fills a La Casamance, primera immersió a l’Àfrica negra tal com diu el teu amic Josep Ramon. Seran només 8 dies, hi anem amb la Fundació Guné, i tinc la impressió que em faltarà temps… Però espero compartir amb vosaltres a la tornada.

    Una abraçada il.lusionada,

    Eugènia

  9. Eugènia diu:

    Ah, i per cert Tere: l’enhorabona per aquest bloc!

    Eugènia

  10. Gràcies Eugènia per les teves dues intervencions. El bloc és una continuació del que tu fas. Una contribució més per millorar aquest món.
    Sort per la Casamance.

  11. ebrima diu:

    I would love if you can creat the translation verse into english for the benefit of those who cannot read spanish…

    Regards,
    Ebrima jagne (uno+ gambia office)

  12. Ebrima Hello, I’d love to translate texts in English but it’s impossible because I do not know English. I am truly sorry. A hug from Spain. Thanks for reading the blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *