Us explicaré l’experiència que he tingut avui a la sortida d’espectacle a Terrassa.
He anat amb els alumnes del cicle infantil a Terrassa per a veure una representació de titelles.
El Jhefferson és un nen amb la Síndrome Down de 7 anys que fa poc ha arribat de Colòmbia. No està acostumat a veure espectacles de representació dins un teatre i té una especial por a sons forts, espais tancats i foscos.,…Tots sabem que les persones amb la Síndrome Down es caracteritzen per ser especialment afectives.
Mentre tots els alumnes anaven entrant al teatre jo esperava amb el Jhefferson per trobar el moment de convènce’l i poder superar les seves pors.
Dins el teatre hi havia una cafeteria amb grups de persones que prenien quelcom per esmorzar. En Jhefferson tot apropant-se a les taules de la cafeteria ha començat a petonejar tothom. Tothom menys una taula on hi havien dues noies i un noi. Una d’elles en veure que el nen no li feia el petó li ha demanat verbalment. En Jhefferson, evidentment, s’hi ha acostat i ha passat la ronda de petons.
Amb una certa distància jo em mirava “l’espectacle” i puc dir que era realment admirable. Em deia a mi mateixa com un nen tan petit i amb problemes de comunicació verbal pot aconseguir aquest efecte tan meravellós. La gent demanava el petó d’una criatura.
Estava repartint tantes emocions en Jhefferson!
Aquests espectacle m’ha fet pensar en allò que ens agrada, que no fem ni demanem i que tan ens podria aportar. En com hi ha quelcom que podem fer amb un nen i no entre els adults i també en com en Jhefferson SENT l’efecte que produeixen els seus petons en els altres.
Fa poc llegia en un llibre la potència d’una abraçada cap a una persona que no coneixes! Així d’entrada penses que és irrisori anar repartint abraçades pel món, però hi ha quelcom que ens perdem. Prejudicis, mals aprenentatges, … i què sé jo quantes coses més.
Avui el Jhefferson, un nen de 7 anys amb molts problemes de comunicació verbal m’ha ensenyat a comunicar-me d’una altra manera. Gràcies Jhefferson! El món vist per tu és diferent!
M’ha emocionat enormement aquest escrit.
El meu fill es un nen molt “trasto”, digue’m que es un nen de quatre anys amb molta energia però aquesta no només la fa servir per jugar sino que fa una cosa que a mi em te el cor robat: va donant petons i abraçades a la gent, generalment a la que coneix però si en algun moment algú li demana un petó no té cap problema en donar-ho; per mi es un exemple a seguir ja que els nens tenen l’ànima pura i ens recorden a cada moment que si son capaços de mirar als altres amb els ulls d’un nen la nostra convivència serà com a mínim més senzilla i a la vegada més enriquidora.
Gràcies per fer-me reviure tot això i gaudir amb la teva història.
gràcies per emociona-te
Que bonic!
He descobert el teu bloc per casualitat mentres buscava informació sobre l’escolat activa i m’he trobat això tant bonic…
A partir d’avui m’afegeixo el teu blog a favoritos.
Gràcies per fer blogs així. 🙂
Glòria
Animadora Infantil
Glòria,
Gràcies per les teves paraules. Fins aviat.
Les abraçades no tenen temps de caducitat. Del 2008 al 2012 sempre fan un efecte emocionalment màgic, si es fan amb ganes i bé.
Moltes gràcies per aquest blog, no et coneixo però segur que ets una persona marevellosa, he entrat aquest blog per sorpresa i m’ha encantant, tindre que anotar-ho a la llibreta de les coses positives. Quina sort de tenir una mestra aixì, gracies per enriquir-nos .
Silvia
Quina sort navegar per Internet i trobar aquestes coses tan fantàstiques!!! Moltes gràcies per transmetre aquests coneixements tan enriquidors.