Us recomanem llegir aquest article del Carles Capdevila publicat a l’AVUI. (5/7/2009).
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/il_lusio_vocacio_passio_64685.php
Il·lusió, vocació, passió.
Leave a reply
La prova de 6è d’Educació Primària.
Per: Miquel Pagès.
Els resultats de la prova feta als alumnes de 6è d’Educació Primària no han estat massa satisfactoris. Com és ben sabut de tothom els mitjans de comunicació han informat sobretot del 25% d’alumnes que no han aprovat les proves de llengua catalana, castellana i matemàtiques. I certament no són uns resultats gens satisfactoris per al conjunt del país.
Les anàlisis encara s’estan fent i són prou complexes. En primer lloc caldria evitar de totes totes passar-se les responsabilitats d’uns als altres. L’altre dia n’hi havia un que deia, doncs ara que facin la prova a Educació Infantil i si els resultats no són bons els responsables són els següents.
Més enllà d’anecdotes – il·lustratives però- i interpretacions de vegades interessades segons qui parla, com a país no podem estar satisfets del que ens descriu aquesta prova feta al final de l’Educació Primària. Cal però analitzar-la amb cura.
Us recomanem llegir la notícia que apareix a l’AVUI del 21-6-2009. S’hi esmenten coses interessants com per exemple que més enllà del component social i econòmic que té una incidència òbvia, dintre de la mateixa franja els resultats varien segons el centre educatiu i per tant, s’aferma aquella idea de prioritzar una política micro més enllà de les necessitats globals. L’article ho defineix com el gota a gota enlloc d’abocar molta aigua a l’engròs al desert, que es perd inexorablement. Això aniria en la línia de prioritzar l’estabilitat dels equips docents i directius i dels projectes de centre i fins i tot la selecció del personal.
També es parla de la manca d’atenció continuada dels alumnes per realitzar la prova, cosa que empitjora els resultats més del que els mestres constaten diàriament a l’aula. Si això és així caldria llavors reflexionar sobre aquests aspectes que ofereixen altres perspectives i solucions.
I encara s’apunta a un altre factor per tots sabut, els alumnes que tenen pares que se n’ocupen treuen millors resultats. Dir això sembla una evidència innecessària però és una veritat incontestable que cal recordar de tant en tant.
Llegiu-lo i entre tots seguim donant-hi voltes.
http://paper.avui.cat/article/societat/167585/exit/o/fracas/escolar/centre/tambe/compta.html
Pares, demà anem d’excursió!
Per: Marc Planas.
Fa uns dies, un grup d’alumnes de primària del col·legi Virgen de la Encina de Hoyo de Manzanares (Madrid) va fer una sortida o excursió -es veu que habitual- a un indret peculiar: van anar a visitar el Museu de l’Acadèmia Militar del mateix poble. La “interessant” col·lecció del museu gira al voltant dels cursos d’especialització que imparteix l’Acadèmia Militar on hi destaquen la col·lecció de transmissors, comunicacions militars, útils per a bucejar i desactivació d’explosius. Es dóna el cas que a la caserna hi havia sospites que un grup de militars podia estar infectat per la Grip A (no fa gaire denominada Grip porcina) i, no cal dir-ho, amb aquestes dues premisses l’escàndol polític ja estava servit. Com podia ser que s’autoritzés la visita d’aquests escolars a la Acadèmia-Caserna militar havent-hi aquesta sospita? -es pregunta l’oposició-. Sense oblidar la lògica preocupació dels pares pel risc de contagi dels seus fills.
En veure la notícia, a un servidor -al marge de les disquisicions polítiques i les preocupacions familiars- li vingueren al cap, gairebé de manera automàtica, tot un seguit de reflexions que l’anaven deixant cada cop més astorat, més esglaiat, a mesura que hi anava aprofundint. Què caram hi feien uns escolars dins una caserna militar? Quina escola, quina ment privilegiada havia estat capaç de muntar i mantenir aquella excursió i amb quina finalitat? Tant interessant i imprescindible era aquesta col·lecció museística per a la formació dels alumnes? –recordem, de primària-. Quins valors hi anaven a aprendre en un indret on la democràcia i la raó brillen per la seva absència? No els preocupava als pares que els seus fills estiguessin envoltats d’armes amb el perill real que això comporta?
Bé, suposo que alguna raó hi deu haver per a realitzar i mantenir la visita a aquest museu al marge de l’agraïment per la contribució a l’economia del poble que fan els alumnes de l’Acadèmia. Penso que els pares d’aquests escolars s’haurien de plantejar principalment què volen pels seus fills, pel seu futur, quins valors els volen transmetre i valorar la conveniència de la sortida. Vés, potser me’n emporto una sorpresa!
La sort dels mestres…
Per: Marc Planas.
Decroly, Montessori, Pestalozzi; Escola tradicional, Escola nova; Malaguzzi, Teberosky; Educació formal, no formal, informal; Fitxes, Centres d’interès, Projectes… Mètodes, institucions i propostes; purs, eclèctics o simultanis, tots tenen un tret comú, tots pretenen el mateix: que els infants assoleixin els aprenentatges previstos de la millor manera possible. I de ben segur que, al darrere de tots ells, hi ha els esforços d’un equip de mestres convençuts del camí que han triat, sigui un o altre.
Per mica que ens hi esforcem tenim una alta probabilitat de què els nostres alumnes “aprenguin”, assoleixin, incorporin a les seves xarxes de coneixement els continguts que haurem treballat. I ho faran independentment de la proposta o del mètode escollit ja que, de manera natural, en aquestes edats, tenen la capacitat i la curiositat per saber, conèixer i aprendre sobre el món que els envolta. En aquest sentit, els mestres tenim sort. Amb això no vull relativitzar la nostra tasca, ans el contrari, però sí fer-ho notar ja que considero que és una dada important.
I vés que aquesta sort no acabi essent la nostra dissort! M’explico. Atès que els infants disposen d’aquesta facilitat per aprendre perquè gaudeixen de la capacitat per fer-ho i tenen aquesta curiositat innata per saber coses, conèixer-les o aprendre-les, als mestres se’ns fa més difícil fer crítica de les nostres actuacions i propostes pedagògiques perquè tendim a associar l’èxit global d’uns aprenentatges amb la metodologia triada, considerant-la, per tant, encertada o adequada.
Certament, podem aconseguir que els nostres alumnes adquireixin determinats aprenentatges per diferents vies. Ara bé, ¿Hi ha diferències substancials entre les vies escollides? ¿Importa el camí triat si amb diverses opcions podem arribar allà mateix? Certament, penso que SÍ. El resultat només és una dada més i, segons el meu parer, allò realment important, allò veritablement interessant i valuós és el procés que ha seguit l’infant per arribar als aprenentatges desitjats.
I bé, ¿Com decidir quina és l’opció adequada? La resposta és inherent al concepte d’infant que tingui el conjunt d’educadors d’un centre determinat. Si el que realment volem i desitgem són infants inserits dins el nostre context democràtic, autònoms, amb iniciativa, solidaris i crítics, la mateixa definició d’aquests descarta automàticament gran part de les nostres opcions i actuacions diàries dins l’aula. Perquè, ¿És el mateix el mot ensenyar que construir conjuntament els aprenentatges? També en aquest cas la mateixa pregunta ens dóna la resposta.
És per això que hem d’estar amatents i estar necessàriament avaluant-nos de forma continuada per tal de modificar, refer, canviar o millorar les nostres actuacions i propostes educatives i així poder progressar cap a una millor qualitat educativa per als infants. Per tant, els mestres haurem de ser capaços de crear ambients i provocar situacions de joc i aprenentatge encaminades cap a la consecució de la plena autonomia dels infants; haurem de ser capaços de crear espais rics i diversos que afavoreixin l’estimulació dels sentits i el desig d’experimentar, propostes on l’infant pugui participar activament en el procés d’aprenentatge, on pugui participar en la seva construcció.
“Per una escola del talent”
Us recomanem de llegir aquest article publicat al diari AVUI (12/4/2009) per l’Enric Roca (coordinador general d’Edu21 i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB) que tracta sobre les dificultats de trobar els alumnes amb talent que de ben segur hi ha en l’escola catalana en la mateixa proporció – diu ell – que en totes les de la resta del món.
L’autor es pregunta, com pot ser que costi tant en l’escola catalana de discernir el talent. Hi apunta algunes respostes que són d’interès.
Sovint el tema del talent així com el de l’excel·lència queden relegats a un segon terme en el debat entre mestres atesa la priorització de molts altres aspectes, sobretot quan s’ha de córrer per ajudar als qui tenen més dificultats. De tant en tant però algú diu, i tots ens hi hem trobat en les nostres reunions, i els que van bé? i els que encara podrien anar millor? i els excel·lents? És allò que els arbres no ens deixen veure el bosc.
No cal dir que no es tracta només d’una preocupació interessant per l’excel·lència respecte a l’assoliment dels continguts sinó com el professor Enric Roca remarca també del talent de les habilitats que sovint a l’escola se’ns escapen. I hi són.
Fem-les sorgir doncs, que es visualitzin.
http://paper.avui.cat/article/dialeg/160718/una/escola/talent.html
“Ideas worth spreading”. TED California
Per: Miquel Pagès.
Extenent valuoses idees, aquest és el lema que mou anualment una trobada – meeting– que es fa a Monterey, California on personalitats diverses exposen el seu pensament a l’entorn de les més diverses qüestions, amb la voluntat de reflexionar i innovar.
Us recomanem en aquest cas que mireu la intervenció de Ken Robinson que fa una magnífica conferència, tant per la forma com pel contingut reflexionant sobre l’educació.
Amb un domini magistral del discurs i una expressió que sap captar l’atenció en tot moment Robinson repassa l’actualitat de les idees força que mouen l’educació, segons ell encara ancorades en el segle XIX.
Al llarg de la seva exposició fa una abrandada defensa de la creativitat i la imaginació.
No deixa indiferent. Si teniu 15 minuts paga la pena.
TOC-TOC “la guia dels infants per a mares i pares”
Per: Marc Planas.
Adreçada a pares, mares i infants, l’excel·lent revista mensual TOC-TOC –que es distribueix gratuïtament en escoles, biblioteques, centres cívics, teatres, museus, hospitals… de Barcelona- ens ofereix una agenda completa i detallada de les activitats culturals i lúdiques que al llarg del mes hi podem fer amb els nostres fills i filles (teatre, tallers, música, contes, titelles, xerrades, festes, tradicions…), acompanyada de diversos i interessants articles que, d’una banda, reflexionen al voltant de les relacions que tenim amb els nostres fills, i de l’altra, recorden, recomanen i aprofundeixen sobre les iniciatives, les celebracions i les festes més importants del mes.
Per altra banda, cal destacar la pàgina web de què disposen: www.toctoc.cat , on l’oferta d’agenda familiar, cultural i lúdica s’amplia a tot Catalunya. Ressalto especialment l’apartat “juguem” que ens ofereix tot un seguit de propostes –tradicions, literatura, cuina, música, jocs, multimèdia i manualitats- en forma d’activitats infantils per fer a casa amb la finalitat d’afavorir els vincles familiars.
Bé, de ben segur que si hi accediu quedareu sorpresos positivament d’aquesta iniciativa sorgida d’un col·lectiu de mares i pares interessats, preocupats pel creixement i l’educació integral dels seus fills.
L’escola, parlem?
Per: Xavier Agustí.
M’he permès manllevar aquest eslògan publicitari d’una coneguda entitat d’estalvi on s’acaba demanant o concedint crèdit. I és que si alguna cosa li fa falta a l’escola és crèdit, però no precisament econòmic. Cal que l’escola i els seus professionals tinguin la solvència, el prestigi i la consideració que altres professionals tenen en altres camps.
Parlem, doncs? Però, a qui ens adrecem? Als pares i mares dels nostres alumnes? Al nostre entorn social més proper? A la societat en general? A les institucions, als nostres governants? Als propis mestres?
Sens dubte a tots plegats perquè l’escola necessita de l’esforç i la col·laboració de tothom i ningú en pot quedar al marge. I sobretot necessita d’un reconeixement autèntic, sincer, creïble. L’autoritat d’un bon mestre no pot ser discutida, ni qüestionada, sinó reforçada i apuntalada per tots aquells actors d’aquest edifici en construcció permanent que em diem educació.
Parlem també d’una discordança, d’aquest binomi escola / societat que tants i tants cops esdevé el reflexe d’allò que desitjaríem amb el que ens trobem més enllà de les aules. Aquesta desconnexió es fa palesa sovint quan els pares no viuen sota els mateixos valors que l’escola propugna. I molt especialment quan comprovem, en general, que el compromís i la responsabilitat envers l’educació dels seus fills minva dia rera dia. I aquest és un dels pilars fonamentals que l’escola no pot suplir. O els mestres compten amb la complicitat dels pares i el suport i la credibilitat dels seu entorn social més proper, o l’edifici trontollarà a cada cop de vent com a menor dels mals.
Parlem, per tant, i busquem les complicitats necessàries, no fos cas que un dia els mestres ens trobem preguntant portes endins i enfora de les nostres aules….Que hi ha algú?
“L’escola contra el món”
Per: Miquel Pagès.
“L’escola contra el món” de Gregorio Luri (Edicions La Campana) ens aporta una conclusió rotunda: l’optimisme no tan sols és possible, sinó que és el primer deure moral de l’educador.
El llibre de Gregorio Luri fa una anàlisi exhaustiva del que ha estat l’escola moderna en transició cap a la postmodernitat i ho fa sense gaires manies. Parla clar i s’entén bé el que defensa. Repassa el paper dels mestres, dels pares, dels sindicats i de l’administració. Ofereix molta comparativa internacional pels coneixements que té de les escoles d’Europa i a més a més farceix el seu assaig d’un sòlida base filosòfica i de pensament.
No amaga el seu ideari des de la mateixa presentació on ja adverteix que “el pessimisme és infecciós. I per aquesta mateixa raó, l’ètica de la pedagogia és en primer lloc, l’optimisme i la confiança. L’optimisme, a més de ser possible és absolutament necessari. Ara bé, -afegeix- que sigui possible no vol dir que sigui fàcil”. I encara “Així com en economia les notícies pessimistes incrementen el pessimisme, en educació parlar de malestar incrementa el malestar”.
S’extén amb profunditat en el que anomena la moral fashion versus la moral del sentit comú de forma que la gent que es guia per la primera té frustracions i els altres en canvi problemes de consciència. De manera rigorosa i a la vegada amb dosis d’humor intel·ligent va desgranant el seu pensament centrat en el paper del mestre com a base de l’educació. “L’escola – diu- necessita mestres que sigui corredors de fons” per això defensa el paper de l’autoritat del mestre i la primacia de la comunitat que ens fa ciutadans.
Sens dubte un llibre amb l’ampolla mig plena…
Quantitat vs Qualitat
Per: Marc Planas.
Sabem que, durant els primers anys de vida, el cervell de l’infant té una gran plasticitat. El pes cerebral canvia i augmenta de manera significativa fins els 6 anys (però especialment entre els 0-3 anys), arribant a assolir, aproximadament, entre el 80 i el 85% del seu pes total.
És en aquesta etapa de creixement, de desenvolupament global de l’infant on es construeixen, on es creen la major part de connexions interneuronals, de circuits nerviosos, de ramificacions o contactes sinàptics. Les investigacions neurobiològiques sustenten que en el moment de néixer les connexions neuronals pràcticament no estan establertes; així doncs, serà l’experiència, altrament dita estímuls externs, l’encarregada de provocar la creació d’aquestes xarxes neuronals, l’encarregada de modular el cervell en aquestes edats primerenques.
Evolució de les connexions neuronals
Un dels agents estimuladors importants que tindrà l’infant el trobarà en l’escola. D’aquesta manera, tenint en compte la base abans descrita, algunes pràctiques escolars encaminen la seva acció pedagògica a embotir els infants amb una càrrega “curricular” excessiva, desmesurada –innecessària per tant-, amb la finalitat que l’alumnat adquireixi, “aprengui” el màxim de coneixements possibles. Quants més continguts millor! pensen. Cert és que els infants tenen una alta capacitat d’aprenentatge en aquestes edats però no tot s’hi val. Al meu entendre, aquestes pràctiques educatives confonen una cosa bàsica, i és que de la quantitat no se’n deriva necessàriament la qualitat. Els continguts escolars són importants però ho són més els camins que els mestres triem perquè els alumnes els puguin adquirir. Per tant, no hem d’oblidar que la tasca dels mestres hauria de ser la presentació de propostes educatives qualitativament variades, adequades, engrescadores; propostes que parteixin dels interessos reals dels infants (que després pot transformar en projectes de treball) i, sobretot, propostes que li provoquin un conflicte cognitiu (que topin amb els coneixements previs que l’infant té sobre qualsevol contingut per, d’aquesta manera, poder-se construir un model propi sobre aquest objecte de coneixement) que hagi de resoldre de manera autònoma, que s’hi hagi d’esforçar, amb l’acompanyament del mestre. És des d’aquest punt de vista que estarem estimulant contínuament la creació i manteniment d’aquestes xarxes neuronals que els serviran com a base sòlida per a futurs aprenentatges.
En paraules d’Ausubel, l’infant haurà realitzat un aprenentatge significatiu, haurà integrat els coneixements en les xarxes memorístiques i els podrà usar sempre que els necessiti.