Us recomanem llegir aquest article del Carles Capdevila publicat a l’AVUI. (5/7/2009).
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/il_lusio_vocacio_passio_64685.php
Us recomanem llegir aquest article del Carles Capdevila publicat a l’AVUI. (5/7/2009).
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/il_lusio_vocacio_passio_64685.php
Per: Miquel Pagès.
Els resultats de la prova feta als alumnes de 6è d’Educació Primària no han estat massa satisfactoris. Com és ben sabut de tothom els mitjans de comunicació han informat sobretot del 25% d’alumnes que no han aprovat les proves de llengua catalana, castellana i matemàtiques. I certament no són uns resultats gens satisfactoris per al conjunt del país.
Les anàlisis encara s’estan fent i són prou complexes. En primer lloc caldria evitar de totes totes passar-se les responsabilitats d’uns als altres. L’altre dia n’hi havia un que deia, doncs ara que facin la prova a Educació Infantil i si els resultats no són bons els responsables són els següents.
Més enllà d’anecdotes – il·lustratives però- i interpretacions de vegades interessades segons qui parla, com a país no podem estar satisfets del que ens descriu aquesta prova feta al final de l’Educació Primària. Cal però analitzar-la amb cura.
Us recomanem llegir la notícia que apareix a l’AVUI del 21-6-2009. S’hi esmenten coses interessants com per exemple que més enllà del component social i econòmic que té una incidència òbvia, dintre de la mateixa franja els resultats varien segons el centre educatiu i per tant, s’aferma aquella idea de prioritzar una política micro més enllà de les necessitats globals. L’article ho defineix com el gota a gota enlloc d’abocar molta aigua a l’engròs al desert, que es perd inexorablement. Això aniria en la línia de prioritzar l’estabilitat dels equips docents i directius i dels projectes de centre i fins i tot la selecció del personal.
També es parla de la manca d’atenció continuada dels alumnes per realitzar la prova, cosa que empitjora els resultats més del que els mestres constaten diàriament a l’aula. Si això és així caldria llavors reflexionar sobre aquests aspectes que ofereixen altres perspectives i solucions.
I encara s’apunta a un altre factor per tots sabut, els alumnes que tenen pares que se n’ocupen treuen millors resultats. Dir això sembla una evidència innecessària però és una veritat incontestable que cal recordar de tant en tant.
Llegiu-lo i entre tots seguim donant-hi voltes.
http://paper.avui.cat/article/societat/167585/exit/o/fracas/escolar/centre/tambe/compta.html
Us recomanem de llegir aquest article publicat al diari AVUI (12/4/2009) per l’Enric Roca (coordinador general d’Edu21 i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB) que tracta sobre les dificultats de trobar els alumnes amb talent que de ben segur hi ha en l’escola catalana en la mateixa proporció – diu ell – que en totes les de la resta del món.
L’autor es pregunta, com pot ser que costi tant en l’escola catalana de discernir el talent. Hi apunta algunes respostes que són d’interès.
Sovint el tema del talent així com el de l’excel·lència queden relegats a un segon terme en el debat entre mestres atesa la priorització de molts altres aspectes, sobretot quan s’ha de córrer per ajudar als qui tenen més dificultats. De tant en tant però algú diu, i tots ens hi hem trobat en les nostres reunions, i els que van bé? i els que encara podrien anar millor? i els excel·lents? És allò que els arbres no ens deixen veure el bosc.
No cal dir que no es tracta només d’una preocupació interessant per l’excel·lència respecte a l’assoliment dels continguts sinó com el professor Enric Roca remarca també del talent de les habilitats que sovint a l’escola se’ns escapen. I hi són.
Fem-les sorgir doncs, que es visualitzin.
http://paper.avui.cat/article/dialeg/160718/una/escola/talent.html
Per: Miquel Pagès.
Extenent valuoses idees, aquest és el lema que mou anualment una trobada – meeting– que es fa a Monterey, California on personalitats diverses exposen el seu pensament a l’entorn de les més diverses qüestions, amb la voluntat de reflexionar i innovar.
Us recomanem en aquest cas que mireu la intervenció de Ken Robinson que fa una magnífica conferència, tant per la forma com pel contingut reflexionant sobre l’educació.
Amb un domini magistral del discurs i una expressió que sap captar l’atenció en tot moment Robinson repassa l’actualitat de les idees força que mouen l’educació, segons ell encara ancorades en el segle XIX.
Al llarg de la seva exposició fa una abrandada defensa de la creativitat i la imaginació.
No deixa indiferent. Si teniu 15 minuts paga la pena.
Per: Miquel Pagès.
El llibre de Gregorio Luri fa una anàlisi exhaustiva del que ha estat l’escola moderna en transició cap a la postmodernitat i ho fa sense gaires manies. Parla clar i s’entén bé el que defensa. Repassa el paper dels mestres, dels pares, dels sindicats i de l’administració. Ofereix molta comparativa internacional pels coneixements que té de les escoles d’Europa i a més a més farceix el seu assaig d’un sòlida base filosòfica i de pensament.
No amaga el seu ideari des de la mateixa presentació on ja adverteix que “el pessimisme és infecciós. I per aquesta mateixa raó, l’ètica de la pedagogia és en primer lloc, l’optimisme i la confiança. L’optimisme, a més de ser possible és absolutament necessari. Ara bé, -afegeix- que sigui possible no vol dir que sigui fàcil”. I encara “Així com en economia les notícies pessimistes incrementen el pessimisme, en educació parlar de malestar incrementa el malestar”.
S’extén amb profunditat en el que anomena la moral fashion versus la moral del sentit comú de forma que la gent que es guia per la primera té frustracions i els altres en canvi problemes de consciència. De manera rigorosa i a la vegada amb dosis d’humor intel·ligent va desgranant el seu pensament centrat en el paper del mestre com a base de l’educació. “L’escola – diu- necessita mestres que sigui corredors de fons” per això defensa el paper de l’autoritat del mestre i la primacia de la comunitat que ens fa ciutadans.
Sens dubte un llibre amb l’ampolla mig plena…
El guix, l’@ i l’ampolla mig plena.
Primer hi havia aquell estri que deixa aquella pols que impregna les mans, que sura en l’aire quan espolses els esborradors, que cau per terra sota la pissarra fent un polsim farinós, neu escolar.
El guix….
Després responies un missatge rere l’altre, obries correus sense segell ni carta, perduda la gràcia d’obrir un sobre, i era una arroba rere l’altra, aquella ensaïmada tipogràfica que t’advertia del pas del temps, ai! els temps estan canviant…
Era l’@ …
I un company et deia cada dia és tot més complicat, no tenim temps per fer res, no tenim temps per pensar… pares i alumnes, administració, lleis que canvien contínuament, currículums, nous termes que cal introduir en el teu codi lingüístic, nous fenòmens socials, més problemes, el respecte per terra, els valors perduts, més…. Ho veig tot molt malament, no ens en sortirem, cada dia estan pitjor, has vist com pugen?, els nivells van baixant, que no ho veus que els nivells cauen i cauen sense fons a la vista…?
L’ampolla buida del tot…
I heus aquí que l’estómac comença a revoltar-se i les vísceres més profundes se’t regiren i et va pujant un neguit interior que es transforma en pensament quan el cervell el processa i recorda que volies ser mestre per canviar el món, santa innocència que diria aquell, era jove -proposes com a excusa- i et revoltes en el més endins del teu ésser i te’n vas cap a l’aula, agafes el guix, t’embrutes a gust, després engegues l’ordinador, l’utilitzes tu a ell, els mires allà asseguts i armat amb les idees de sempre i la renovació necessària, entre guix i @ , m’encanta el nou i m’enamora el vell, penses que l’ampolla encara és mig plena i amb un pessic de bon humor fas una mirada nova , un dia més ets mestre.
Benvinguts al bloc, diàleg de mestres, amb la modesta intenció d’escriure i compartir amb vosaltres aquest espai amb tot el bagatge, amb el guix, l’@ i això sí, l’ampolla mig plena.