Per: Miquel Pagès.

Els resultats de la prova feta als alumnes de 6è d’Educació Primària no han estat  massa satisfactoris. Com és ben sabut de tothom els mitjans de comunicació han informat sobretot del 25% d’alumnes que no han aprovat les proves de llengua catalana, castellana i matemàtiques. I certament no són uns resultats gens satisfactoris per al conjunt del país.

Les anàlisis encara s’estan fent i són prou complexes. En primer lloc caldria evitar de totes totes passar-se les responsabilitats d’uns als altres. L’altre dia n’hi havia un que deia, doncs ara que facin la prova a Educació Infantil i si els resultats no són bons els responsables són els següents.

Més enllà d’anecdotes – il·lustratives però- i interpretacions de vegades interessades segons qui parla, com a país no podem estar satisfets del que ens descriu aquesta prova feta  al final de l’Educació Primària. Cal però analitzar-la amb cura.

Us recomanem llegir  la notícia que apareix a l’AVUI del 21-6-2009. S’hi esmenten coses interessants com per exemple que més enllà del component social i econòmic que té una incidència òbvia,  dintre de la mateixa franja els resultats varien segons el centre educatiu i per tant,  s’aferma aquella idea de prioritzar una política micro més enllà de les necessitats globals. L’article ho defineix com el gota a gota enlloc d’abocar molta aigua a l’engròs al desert, que es perd inexorablement.  Això aniria en la línia de prioritzar l’estabilitat dels equips docents i directius i dels projectes de centre i fins i tot la selecció del personal.

També es parla de la manca d’atenció continuada dels alumnes per realitzar la prova, cosa que empitjora els resultats més del que els mestres  constaten diàriament a l’aula.  Si això és així caldria llavors reflexionar  sobre aquests aspectes que ofereixen altres perspectives i solucions.

I encara s’apunta a un altre factor per tots sabut, els alumnes que tenen pares que se n’ocupen treuen millors resultats. Dir això sembla una evidència innecessària però és una veritat incontestable que cal recordar de tant en tant.

Llegiu-lo i entre tots seguim donant-hi voltes.

http://paper.avui.cat/article/societat/167585/exit/o/fracas/escolar/centre/tambe/compta.html

Per: Marc Planas. 

Fa uns dies, un grup d’alumnes de primària del col·legi Virgen de la Encina de Hoyo de Manzanares (Madrid) va fer una sortida o excursió -es veu que habitual- a un indret peculiar: van  anar a visitar el Museu de l’Acadèmia Militar del mateix poble. La “interessant” col·lecció del museu gira al voltant dels cursos d’especialització que imparteix l’Acadèmia Militar on hi destaquen la col·lecció de transmissors, comunicacions militars, útils per a bucejar i desactivació d’explosius. Es dóna el cas que a la caserna hi havia sospites que un grup de militars podia estar infectat per la Grip A (no fa gaire denominada Grip porcina) i, no cal dir-ho, amb aquestes dues premisses l’escàndol polític ja estava servit. Com podia ser que s’autoritzés la visita d’aquests escolars a la Acadèmia-Caserna militar havent-hi aquesta sospita? -es pregunta l’oposició-. Sense oblidar la lògica preocupació dels pares pel risc de contagi dels seus fills.

En veure la notícia, a un servidor -al marge de les disquisicions polítiques i les preocupacions familiars- li vingueren al cap, gairebé de manera automàtica, tot un seguit de reflexions que l’anaven deixant cada cop més astorat, més esglaiat, a mesura que hi anava aprofundint. Què caram hi feien uns escolars dins una caserna militar? Quina escola, quina ment privilegiada havia estat capaç de muntar i mantenir aquella excursió i amb quina finalitat? Tant interessant i imprescindible era aquesta col·lecció museística per a la formació dels alumnes? –recordem, de primària-.  Quins valors hi anaven a aprendre en un indret on la democràcia i la raó brillen per la seva absència? No els preocupava als pares que els seus fills estiguessin envoltats d’armes amb el perill real que això comporta?

Bé, suposo que alguna raó hi deu haver per a realitzar i mantenir la visita a aquest museu al marge de l’agraïment per la contribució a l’economia del poble que fan els alumnes de l’Acadèmia. Penso que els pares d’aquests escolars s’haurien de plantejar principalment què volen pels seus fills, pel seu futur, quins valors els volen transmetre i valorar la conveniència de la sortida. Vés, potser me’n emporto una sorpresa!

Per: Xavier Agustí.

M’he permès manllevar aquest eslògan publicitari d’una coneguda entitat d’estalvi on s’acaba demanant o concedint crèdit. I és que si alguna cosa li fa falta a l’escola és crèdit, però no precisament econòmic. Cal que l’escola i els seus professionals tinguin la solvència, el prestigi i la consideració que altres professionals tenen en altres camps.

Parlem, doncs? Però, a qui ens adrecem? Als pares i mares dels nostres alumnes? Al nostre entorn social més proper? A la societat en general? A les institucions, als nostres governants? Als propis mestres?

Sens dubte a tots plegats perquè l’escola necessita de l’esforç i la col·laboració de tothom i ningú en pot quedar al marge. I sobretot necessita d’un reconeixement autèntic, sincer, creïble. L’autoritat d’un bon mestre no pot ser discutida, ni qüestionada, sinó reforçada i apuntalada per tots aquells actors d’aquest edifici en construcció permanent que em diem educació.

Parlem també d’una discordança, d’aquest binomi escola / societat que tants i tants cops esdevé el reflexe d’allò que desitjaríem amb el que ens trobem més enllà de les aules. Aquesta desconnexió es fa palesa sovint quan els pares no viuen sota els mateixos valors que l’escola propugna. I molt especialment quan comprovem, en general, que el compromís i la responsabilitat envers l’educació dels seus fills minva dia rera dia. I aquest és un dels pilars fonamentals que l’escola no pot suplir. O els mestres compten amb la complicitat dels pares i el suport i la credibilitat dels seu entorn social més proper, o l’edifici trontollarà a cada cop de vent com a menor dels mals.

Parlem, per tant, i busquem les complicitats necessàries, no fos cas que un dia els mestres ens trobem preguntant portes endins i enfora de les nostres aules….Que hi ha algú?