Per: Marc Planas. 

Decroly, Montessori, Pestalozzi; Escola tradicional, Escola nova; Malaguzzi, Teberosky; Educació formal, no formal, informal; Fitxes, Centres d’interès, Projectes… Mètodes, institucions i propostes; purs, eclèctics o simultanis, tots tenen un tret comú, tots pretenen el mateix: que els infants assoleixin els aprenentatges previstos de la millor manera possible. I de ben segur que, al darrere de tots ells, hi ha els esforços d’un equip de mestres convençuts del camí que han triat, sigui un o altre.

Per mica que ens hi esforcem tenim una alta probabilitat de què els nostres alumnes “aprenguin”, assoleixin, incorporin a les seves xarxes de coneixement els continguts que haurem treballat. I ho faran independentment de la proposta o del mètode escollit ja que, de manera natural, en aquestes edats, tenen la capacitat i la curiositat per saber, conèixer i aprendre sobre el món que els envolta. En aquest sentit, els mestres tenim sort. Amb això no vull relativitzar la nostra tasca, ans el contrari, però sí fer-ho notar ja que considero que és una dada important.

I vés que aquesta sort no acabi essent la nostra dissort! M’explico. Atès que els infants disposen d’aquesta facilitat per aprendre perquè gaudeixen de la capacitat per fer-ho i tenen aquesta curiositat innata per saber coses, conèixer-les o aprendre-les, als mestres se’ns fa més difícil fer crítica de les nostres actuacions i propostes pedagògiques perquè tendim a associar l’èxit global d’uns aprenentatges amb la metodologia triada, considerant-la, per tant, encertada o adequada.

Certament, podem aconseguir que els nostres alumnes adquireixin determinats aprenentatges per diferents vies. Ara bé, ¿Hi ha diferències substancials entre les vies escollides? ¿Importa el camí triat si amb diverses opcions podem arribar allà mateix? Certament, penso que SÍ. El resultat només és una dada més i, segons el meu parer, allò realment important, allò veritablement interessant i valuós és el  procés que ha seguit l’infant per arribar als aprenentatges desitjats.

I bé, ¿Com decidir quina és l’opció adequada? La resposta és inherent al concepte d’infant que tingui el conjunt d’educadors d’un centre determinat. Si el que realment volem i desitgem són infants inserits dins el nostre context democràtic, autònoms, amb iniciativa, solidaris i crítics, la mateixa definició d’aquests descarta automàticament gran part de les nostres opcions i actuacions diàries dins l’aula. Perquè, ¿És el mateix el mot ensenyar que construir conjuntament els aprenentatges? També en aquest cas la mateixa pregunta ens dóna la resposta.

És per això que hem d’estar amatents i estar necessàriament avaluant-nos de forma continuada per tal de modificar, refer, canviar o millorar les nostres actuacions i propostes educatives i així poder progressar cap a una millor qualitat educativa per als infants. Per tant, els mestres haurem de ser capaços de crear ambients i provocar situacions de joc i aprenentatge encaminades cap a la consecució de la plena autonomia dels infants; haurem de ser capaços de crear espais rics i diversos que afavoreixin l’estimulació dels sentits i el desig d’experimentar, propostes on l’infant pugui participar activament en el procés d’aprenentatge, on pugui participar en la seva construcció.

Per: Marc Planas. 

Sabem que, durant els primers anys de vida, el cervell de l’infant té una gran plasticitat. El pes cerebral canvia i augmenta de manera significativa fins els 6 anys (però especialment entre els 0-3 anys), arribant a assolir, aproximadament, entre el 80 i el 85% del seu pes total.

És en aquesta etapa de creixement, de desenvolupament global de l’infant on es construeixen, on es creen la major part de connexions interneuronals, de circuits nerviosos, de ramificacions o contactes sinàptics. Les investigacions neurobiològiques sustenten que en el moment de néixer les connexions neuronals pràcticament no estan establertes; així doncs, serà l’experiència, altrament dita estímuls externs, l’encarregada de provocar la creació d’aquestes xarxes neuronals, l’encarregada de modular el cervell en aquestes edats primerenques.

Evolució de les connexions neuronals

Un dels agents estimuladors importants que tindrà l’infant el trobarà en l’escola. D’aquesta manera, tenint en compte la base abans descrita, algunes pràctiques escolars encaminen la seva acció pedagògica a embotir els infants amb una càrrega “curricular” excessiva, desmesurada –innecessària per tant-, amb la finalitat que l’alumnat adquireixi, “aprengui” el màxim de coneixements possibles. Quants més continguts millor! pensen. Cert és que els infants tenen una alta capacitat d’aprenentatge en aquestes edats però no tot s’hi val. Al meu entendre, aquestes pràctiques educatives confonen una cosa bàsica, i és que de la quantitat no se’n deriva necessàriament la qualitat. Els continguts escolars són importants però ho són més els camins que els mestres triem perquè els alumnes els puguin adquirir. Per tant, no hem d’oblidar que la tasca dels mestres hauria de ser la presentació de propostes educatives qualitativament variades, adequades, engrescadores; propostes que parteixin dels interessos reals dels infants (que després pot transformar en projectes de treball) i, sobretot, propostes que li provoquin un conflicte cognitiu (que topin amb els coneixements previs que l’infant té sobre qualsevol contingut per, d’aquesta manera, poder-se construir un model propi sobre aquest objecte de coneixement) que hagi de resoldre de manera autònoma, que s’hi hagi d’esforçar, amb l’acompanyament del mestre. És des d’aquest punt de vista que estarem estimulant contínuament la creació i manteniment d’aquestes xarxes neuronals que els serviran com a base sòlida per a futurs aprenentatges.

En paraules d’Ausubel, l’infant haurà realitzat un aprenentatge significatiu, haurà integrat els coneixements en les xarxes memorístiques i els podrà usar sempre que els necessiti.