Per: Xavier Agustí.

M’he permès manllevar aquest eslògan publicitari d’una coneguda entitat d’estalvi on s’acaba demanant o concedint crèdit. I és que si alguna cosa li fa falta a l’escola és crèdit, però no precisament econòmic. Cal que l’escola i els seus professionals tinguin la solvència, el prestigi i la consideració que altres professionals tenen en altres camps.

Parlem, doncs? Però, a qui ens adrecem? Als pares i mares dels nostres alumnes? Al nostre entorn social més proper? A la societat en general? A les institucions, als nostres governants? Als propis mestres?

Sens dubte a tots plegats perquè l’escola necessita de l’esforç i la col·laboració de tothom i ningú en pot quedar al marge. I sobretot necessita d’un reconeixement autèntic, sincer, creïble. L’autoritat d’un bon mestre no pot ser discutida, ni qüestionada, sinó reforçada i apuntalada per tots aquells actors d’aquest edifici en construcció permanent que em diem educació.

Parlem també d’una discordança, d’aquest binomi escola / societat que tants i tants cops esdevé el reflexe d’allò que desitjaríem amb el que ens trobem més enllà de les aules. Aquesta desconnexió es fa palesa sovint quan els pares no viuen sota els mateixos valors que l’escola propugna. I molt especialment quan comprovem, en general, que el compromís i la responsabilitat envers l’educació dels seus fills minva dia rera dia. I aquest és un dels pilars fonamentals que l’escola no pot suplir. O els mestres compten amb la complicitat dels pares i el suport i la credibilitat dels seu entorn social més proper, o l’edifici trontollarà a cada cop de vent com a menor dels mals.

Parlem, per tant, i busquem les complicitats necessàries, no fos cas que un dia els mestres ens trobem preguntant portes endins i enfora de les nostres aules….Que hi ha algú?