Per: Marc Planas.
Decroly, Montessori, Pestalozzi; Escola tradicional, Escola nova; Malaguzzi, Teberosky; Educació formal, no formal, informal; Fitxes, Centres d’interès, Projectes… Mètodes, institucions i propostes; purs, eclèctics o simultanis, tots tenen un tret comú, tots pretenen el mateix: que els infants assoleixin els aprenentatges previstos de la millor manera possible. I de ben segur que, al darrere de tots ells, hi ha els esforços d’un equip de mestres convençuts del camí que han triat, sigui un o altre.
Per mica que ens hi esforcem tenim una alta probabilitat de què els nostres alumnes “aprenguin”, assoleixin, incorporin a les seves xarxes de coneixement els continguts que haurem treballat. I ho faran independentment de la proposta o del mètode escollit ja que, de manera natural, en aquestes edats, tenen la capacitat i la curiositat per saber, conèixer i aprendre sobre el món que els envolta. En aquest sentit, els mestres tenim sort. Amb això no vull relativitzar la nostra tasca, ans el contrari, però sí fer-ho notar ja que considero que és una dada important.
I vés que aquesta sort no acabi essent la nostra dissort! M’explico. Atès que els infants disposen d’aquesta facilitat per aprendre perquè gaudeixen de la capacitat per fer-ho i tenen aquesta curiositat innata per saber coses, conèixer-les o aprendre-les, als mestres se’ns fa més difícil fer crítica de les nostres actuacions i propostes pedagògiques perquè tendim a associar l’èxit global d’uns aprenentatges amb la metodologia triada, considerant-la, per tant, encertada o adequada.
Certament, podem aconseguir que els nostres alumnes adquireixin determinats aprenentatges per diferents vies. Ara bé, ¿Hi ha diferències substancials entre les vies escollides? ¿Importa el camí triat si amb diverses opcions podem arribar allà mateix? Certament, penso que SÍ. El resultat només és una dada més i, segons el meu parer, allò realment important, allò veritablement interessant i valuós és el procés que ha seguit l’infant per arribar als aprenentatges desitjats.
I bé, ¿Com decidir quina és l’opció adequada? La resposta és inherent al concepte d’infant que tingui el conjunt d’educadors d’un centre determinat. Si el que realment volem i desitgem són infants inserits dins el nostre context democràtic, autònoms, amb iniciativa, solidaris i crítics, la mateixa definició d’aquests descarta automàticament gran part de les nostres opcions i actuacions diàries dins l’aula. Perquè, ¿És el mateix el mot ensenyar que construir conjuntament els aprenentatges? També en aquest cas la mateixa pregunta ens dóna la resposta.
És per això que hem d’estar amatents i estar necessàriament avaluant-nos de forma continuada per tal de modificar, refer, canviar o millorar les nostres actuacions i propostes educatives i així poder progressar cap a una millor qualitat educativa per als infants. Per tant, els mestres haurem de ser capaços de crear ambients i provocar situacions de joc i aprenentatge encaminades cap a la consecució de la plena autonomia dels infants; haurem de ser capaços de crear espais rics i diversos que afavoreixin l’estimulació dels sentits i el desig d’experimentar, propostes on l’infant pugui participar activament en el procés d’aprenentatge, on pugui participar en la seva construcció.
Molt interessant aquest escrit. Es podria dir allò que els nens aprenen malgrat els mestres. Que en algun cas seria cert. (també malgrat els pares i ja posats a dir el mateix sistema educatiu en ple). Però més enllà d’això em sembla remarcable decidir el mètode en virtut del mateix concepte d’infant que tinguem. De quina mena de ciutadà volem per al futur. Aquesta seria la qüestió, em sembla.