Per: Marc Planas. 

Sabem que, durant els primers anys de vida, el cervell de l’infant té una gran plasticitat. El pes cerebral canvia i augmenta de manera significativa fins els 6 anys (però especialment entre els 0-3 anys), arribant a assolir, aproximadament, entre el 80 i el 85% del seu pes total.

És en aquesta etapa de creixement, de desenvolupament global de l’infant on es construeixen, on es creen la major part de connexions interneuronals, de circuits nerviosos, de ramificacions o contactes sinàptics. Les investigacions neurobiològiques sustenten que en el moment de néixer les connexions neuronals pràcticament no estan establertes; així doncs, serà l’experiència, altrament dita estímuls externs, l’encarregada de provocar la creació d’aquestes xarxes neuronals, l’encarregada de modular el cervell en aquestes edats primerenques.

Evolució de les connexions neuronals

Un dels agents estimuladors importants que tindrà l’infant el trobarà en l’escola. D’aquesta manera, tenint en compte la base abans descrita, algunes pràctiques escolars encaminen la seva acció pedagògica a embotir els infants amb una càrrega “curricular” excessiva, desmesurada –innecessària per tant-, amb la finalitat que l’alumnat adquireixi, “aprengui” el màxim de coneixements possibles. Quants més continguts millor! pensen. Cert és que els infants tenen una alta capacitat d’aprenentatge en aquestes edats però no tot s’hi val. Al meu entendre, aquestes pràctiques educatives confonen una cosa bàsica, i és que de la quantitat no se’n deriva necessàriament la qualitat. Els continguts escolars són importants però ho són més els camins que els mestres triem perquè els alumnes els puguin adquirir. Per tant, no hem d’oblidar que la tasca dels mestres hauria de ser la presentació de propostes educatives qualitativament variades, adequades, engrescadores; propostes que parteixin dels interessos reals dels infants (que després pot transformar en projectes de treball) i, sobretot, propostes que li provoquin un conflicte cognitiu (que topin amb els coneixements previs que l’infant té sobre qualsevol contingut per, d’aquesta manera, poder-se construir un model propi sobre aquest objecte de coneixement) que hagi de resoldre de manera autònoma, que s’hi hagi d’esforçar, amb l’acompanyament del mestre. És des d’aquest punt de vista que estarem estimulant contínuament la creació i manteniment d’aquestes xarxes neuronals que els serviran com a base sòlida per a futurs aprenentatges.

En paraules d’Ausubel, l’infant haurà realitzat un aprenentatge significatiu, haurà integrat els coneixements en les xarxes memorístiques i els podrà usar sempre que els necessiti.