El guix, l’@ i l’ampolla mig plena.

Primer hi havia aquell estri que deixa aquella pols que impregna les mans, que sura en l’aire quan espolses els esborradors, que cau per terra sota la pissarra fent un polsim farinós, neu escolar.

El guix….

Després responies un missatge rere l’altre, obries correus sense segell ni carta, perduda la gràcia d’obrir un sobre, i era una arroba rere l’altra, aquella ensaïmada tipogràfica que t’advertia del pas del temps, ai! els temps estan canviant…

Era l’@ …

I un company et deia cada dia és tot més complicat, no tenim temps per fer res, no tenim temps per pensar… pares i alumnes, administració, lleis que canvien contínuament, currículums, nous termes que cal introduir en el teu codi lingüístic, nous fenòmens socials, més problemes, el respecte per terra, els valors perduts, més….  Ho veig tot molt malament, no ens en sortirem, cada dia estan pitjor, has vist com pugen?, els nivells van baixant, que no ho veus que els nivells cauen i cauen sense fons a la vista…?

L’ampolla  buida del tot…

I heus aquí que l’estómac comença a revoltar-se i les vísceres més profundes se’t regiren i et va pujant un neguit interior que es transforma en pensament quan el cervell el processa i recorda que volies ser mestre per canviar el món, santa innocència que diria aquell, era jove -proposes com a excusa- i et revoltes en el més endins del teu ésser i te’n vas cap a l’aula, agafes el guix, t’embrutes a gust, després engegues l’ordinador, l’utilitzes tu a ell, els mires allà asseguts i armat amb les idees de sempre i la renovació necessària, entre guix i @ , m’encanta el nou i m’enamora el vell, penses que l’ampolla encara és mig plena i amb un pessic de bon humor fas una mirada nova , un dia més  ets mestre.

Benvinguts al bloc, diàleg de mestres, amb la modesta intenció d’escriure i  compartir amb vosaltres aquest espai amb tot el bagatge, amb el guix, l’@ i això sí, l’ampolla mig plena.