Per fer menjablanc
Tens de guardar esta regla; a cada meitadella de llet hi tens de posar tres onces de farina d’arròs i nou onces de sucre. Prendràs ta casserola o altre instrument d’aram estanyat, tira-hi ta farina d’arròs, i vés-hi tirant la llet a poc a poc, i ab la cullera vés remenant fins que hi sia tota la llet i no hi hage grumolls; luego posa-ho al foc, ab una tira d’escorça de poncem o llimona de satalia si en tens i son sucre, i planta-ho al foc que sia algo violent de bones brases i sense fum, i en haver algo que bull trau-ne l’escorça de la llimona perquè no s’hi conega molt i no se’n vàgia a bocins per la plata, i t’aviso, que des que entra al foc fins que n’ix, sempre s’ha remenar, i com més està a les immediates d’estar bé més s’ha de remenar ab coratge i vigor, i si vols saber quan tindrà lo punt, trau-ne una mica abla punta del ganivet i fes-ho refredar algo i en ser fred, toca lo menjablanc ab lo dit, i si no s’apega al dit, ja està bé, i si s’apega, més bullir; i en tenir lo punt, com està dit, així ben calent buida-ho a les plates, i luego pren la plata pels costats, i bellugant perquè la pasta se posi ben plana mentre és calent, i se toca en ser fred o se remena fa mal visatge.
Anònim (1999). Avisos i instruccions per lo principiant cuiner compost per un home d’ara (manuscrit inèdit de 1831). Reus: Edicions del Centre de Lectura. Pròleg de Manuel Vázquez Montalbán
|
(El menjablanc ja es troba en receptaris de l’edat mitjana tot i que la seva elaboració ha anat evolucionant al llarg dels segles): […] consta d’ametlles crues i pelades, remullades i mòltes com una pasta, amb una cullerada de farina d’arròs per cada got d’aigua; una cullerada de midó i una cullerada i mitja de sucre; canyella i llimona. És la menja característica del dijous i el divendres sants, a tot el Camp de Reus. Violant i Simorra, R. (1957). Etnografia de Reus i la seva comarca. Reus: Edicions Rosa de Reus. |
MÉS SOBRE EL MENJABLANC
Els flams
Als Països Catalans, com no podia ser d’una altra manera, hi som molt aficionats. Ja ho va dir el periodista i polític Ferran Agulló en el Llibre de la cuina catalana: “Encara que generalitzat arreu del món, aquest postre exquisit fa flaire de cosa nostrada. Si, com diem, ha envaït totes les cuines, no el trobareu a faltar mai en les llistes dels nostres restaurants de tota mena, i sovinteja, els dies de festa sobretot, en les cases particulars, partint-se amb la crema, els honors dels àpats de festa major”.
Agulló no conegué els flams envasats en plàstic i no es pogué imaginar tampoc l’efecte degeneratiu que tindrien les postres industrials sobre els coneixements culinaris de restaurants i particulars, i, de retruc, entre el paladar del veïnat en general, cada vegada més estopenc. Els xiquets, ara, demanen flams pel seu nom comercial, que és l’únic que coneixen, perquè les mares ni en saben ni en volen fer. Per què n’han de fer si ja els venen fets? És una pregunta que ni tan sols té sentit. Entre els flams industrials hi ha de tot, n’hi ha que també es poden menjar, però, és clar, són fills rebordonits de la química moderna i no podran tenir mai la flonjor de la llet acabada de quallar, la delicadesa dels flams naturals que hem menjat sempre, mòrbids i tremolosos com els pits d’una adolescent.
Sempre ha estat considerat una llepolia i així és com el trobem en una poesia que porta per títol Bona vida, publicada en el setmanari L’Esquella de la Torratxa del 5 d’agost de 1892; en donaré la primera quarteta: “Menjaré biftechs, rostits, / menjaré bon flicandó, / menjaré bons flams, croquetas… / menjaré de lo milló.”
El baró de Maldà també en menjava sovint, segons que deixà escrit en el Calaix de sastre; aquesta citació és del 10 de febrer de 1812:
“Avui, dies de ma estimada filla Maria Escolàstica, havent-se ja celebrats en taula, en lo dinar, ab lo plat delicat de cassola de arròs ab sucre i tot lo demés que hi entra de tocino etc. La superabundant bucòlica ha estat a set hores de la nit […] consistint ab un bon sopar i berenar en gran taula parada d’uns vint-i-quatre coberts en la sala, ab molts plats i viandes d’empanada de llebre, perdius, gallines, botifarres, bunyols, peres, flam, menjablanc, ampolles de bons vins, pareixent tot aquell aparato un sopar de boda”.
Marqués, Vicent (12 abril 2010). El sentit del gust. Diari Avui.
- Il·lustració del primer número de L’Esquella de la Torratxa, per Apel·les Mestres
Si voleu llegir un extracte de l’article Per la Costa Brava, de Ferran Agulló, CLIQUEU-HI.