Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;

per més frescor, les vol collides d’un infant.

Per’xò la néta més petita, que és Pandara,

sabeu, la que s’encanta davant d’una claror

i va creixent tranquil·la i en admiració

i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,

ella, que encar no diu paraules ben ardides

i que en barreja en una música els sentits,

            cull ara les maduixes arrupides,

            tintat de rosa el capciró dels dits.

Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,

            al jaç de maduixeres.

I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,

i el cossiró decanta abans que el pensament.

Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,

i creu que el cel s’acaba darrera del jardí.

En va la maduixera son bé de Déu cobria;

en treure les maduixes del receret ombriu,

Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:

si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;

ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.

És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.

El món, en meravelles i jocs atrafegat,

És petit i vermell i fresc com les maduixes.

            Carner, Josep (1994). Els fruits saborosos.Barcelona:Edicions 62

 

Si voleu llegir més sobre Josep Carner:

Literatura catalana a Internet

Selecció de poemes

 

Vídeu El falcó. Cançons. Serrat