L’islam és la religió dels musulmans, és a dir, d’aquells que es subjecten al manament diví i viuen en pau confiant en Al·là (Déu), esperant arribar a la salvació en el Dia de la Retribució.
Des dels origens de la humanitat hi ha hagut persones amb aquesta actitud, i per tant el concepte de musulmà/na és trans cultural i trans històric.
L’islam no és la religió exclusiva dels àrabs, només un 20% dels musulmans són àrabs, la resta són persones de totes les cultures i pobles del món.
La paraula “islam” no fa referència a cap persona, tribu, ètnia o lloc geogràfic, sinó que es refereix a una manera de viure i d’entendre la vida, a una actitud.
Concretament, les paraules ‘islam‘ i ‘muslim‘ (musulmà /musulmana) es formen a partir de l’arrel S L M, la qual té el significat principal de ‘Pau‘ o ‘estar en pau‘.
I amb aquesta arrel es forma també el bell nom de Déu “Al-Salam” (la Pau), i és pronunciada en la salutació musulmana “la pau sigui amb vosaltres” (as-salamu alaykum).
Però l’arrel S L M vol dir també ‘salut‘ (estar sa), ‘seguretat‘ (estar segur), ‘compleció‘ (estar sencer o complet) i ‘Escala‘.
La paraula ‘islam’, doncs, es pot traduir per “pacificació“, “salvació“, “sanació” o “compleció“.
El significat de la paraula islam és així el d’una actitud que porta a la pau, que serveix d’escala per arribar a la pau, a la salut, a la seguretat i a la compleció.
I la persona que adopta o posa en pràctica aquesta actitud s’anomena musulmà o musulmana (muslim). Es pot dir també que musulmà és “qui arriba a la pau” o també “qui arriba a la seguretat“.
En què consisteix aquesta actitud que porta a la pau?
Aquesta actitud consisteix en una donació, lliurament o auto-submissió voluntària a Déu o Al·là. A quin Déu? A l’Únic, el mateix de tota la tradició monoteista, un Déu proper i no llunyà, present en tot i arreu, i que cal descobrir.
L’Alcorà diu que tots els profetes han estat musulmans, no només Muhàmmad, sinó també els anteriors, com Abraham, Moisès o Jesús entre d’altres, perquè tots ells tenien aquesta actitud de subjecció i adoració al Déu Únic.
Els musulmans creuen en tots ells, tots són profetes de l’islam (per això milions de musulmans al món es diuen “Isa” (Jesús), “Musa” (Moisès) o “Ibrahim” (Abraham) entre d’altres. Així com milions de musulmanes es diuen com la mare de Jesús, Maria, de la qui un capítol de l’Alcorà en porta el seu nom (“Maryam”).
També es pot dir que l’actitud de l’islam consisteix en una “harmonització amb la realitat“, fruit d’aquesta actitud de subjecció.
El musulmà o musulmana, doncs, és aquella persona que, més enllà d’una identitat cultural determinada, adopta una actitud de subjecció a la voluntat divina. No es tracta d’una adhesió cega, sinó d’un acte que és fruit de la confiança i del coneixement.
Es confia en l’exemple inspirador de persones properes, familiars, amics o mestres, i sobretot en l’exemple de la vida dels profetes. I amb el coneixement que es va adquirint es reforcen les premisses de la fe, assumides només a mitges al principi en base a la confiança feta.
L’islam és en aquest sentit i en essència el més oposat al fanatisme o la fe cega, i bona prova d’això és la primera paraula que es va revelar de l’Alcorà, l’últim llibre revelat a la humanitat, una ordre de buscar el coneixement que se li dona al profeta Muhàmmad: Iqra! (Llegeix!).
Per estar en pau i en harmonia amb la realitat, el musulmà busca el coneixement contingut en l’Alcorà, l’últim dels llibres revelats, i en el costum del profeta Muhàmmad, l’últim dels profetes, el qui tanca el llarg cicle de la profecia, enviat a tots els pobles del món. I amb els llibres de saviesa aprofundeix el seu coneixement, i si cal viatja per trobar-lo.
Subjectar-se plenament al manament diví, l’actitud del musulmà/na, passa doncs per creure en la compleció del cicle profètic, és a dir, en acceptar que la cadena de profetes es conclou amb Muhàmmad com a darrer profeta enviat i amb l’Alcorà com a darrer llibre revelat.
Aquesta actitud de subjecció a la voluntat divina que adopta el musulmà/musulmana passa sobretot per incorporar a la seva vida la pràctica dels cinc pilars de l’islam (declarar la unitat divina i la condició profètica de Muhàmmad, resar cinc vegades al dia, donar almoina, dejunar el mes de Ramadà i fer el pelegrinatge a la Meca si es tenen mitjans), detallats tant a l’Alcorà com a la sunna o costum del profeta Muhàmmad.
Amb aquesta pràctica constant, que manté durant tota la vida fins a la mort, el musulmà o musulmana espera arribar a la salvació.
I aquesta actitud de subjecció al manament diví abasta també la dimensió horitzontal del món, no només la ritual. La conducta ètica i moral formen part de la religió (dîn) dels musulmans tant com en puguin formar part els rituals religiosos. Sense una conducta justa, l’àmbit ritual perd el seu sentit i valor.
El següent article explica bé el sentit de l’islam:
Sobre el significado de la palabra islam, article de J. Bellver
