ÍNDEX de l’article:
1-La creença com a actitud humana fonamental
2-Relació entre creença i confiança
3-La confiança en els profetes
4-L’enfortiment de la fe
- La creença com a actitud humana fonamental
Ser humà implica tenir una visió o perspectiva determinada de la realitat, és a dir, una opinió sobre el món. En altres paraules, la creença, creure en quelcom, és inevitable, tothom creu en alguna cosa. I les creences, conscients o inconscients, estan a l’arrel de cada pensament i de cada acció humana. Així, tant els creients com els no creients fan un acte de fe en uns principis que escapen a la comprensió lògica de la raó.
El creient creu en un Déu creador, que és perfecte i Etern, i això no ho pot entendre només amb la raó, sinó que al principi necessita fer un acte de fe en el missatge revelat pels diferents profetes que li diuen que això és així. A l’altre costat, les persones que es declaren ‘no creients’ també estàn ‘lligades’ a una visió de la realitat i a unes creences que condicionen la seva manera de viure. Per exemple, la persona que declara que no creu en un principi creador que ha creat tot l’univers, està creient en l’eternitat de la matèria. I creure que la matèria és eterna, que no té principi ni fi, és un acte de fe que escapa també a la comprensió lògica de la raó.
Creure, per tant, és quelcom genuïnament humà que està a la base de l’actitud de les persones davant la vida. Per exemple, no viurà igual una persona que creu que tot s’acaba amb la mort que una persona que creu en la continuació de la vida després de la mort. Les accions de l’una i de l’altra es troben condicionades per les seves creences més profundes, i sovint aquest condicionament es dóna de forma inconscient.
2. Relació entre creença i confiança
“FE: Creença ferma en la fidelitat, en la veracitat, en la capacitat, d’algú, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia, d’alguna cosa. Tenir fe en algú. Una persona digna de fe. Tenir fe en el seu metge. Prestar fe a una noticia. Una noticia digna de fe. Tenir fe en un medicament.[…]. // Creença en els dogmes revelats de la religió”.
Pompeu Fabra, Diccionari general de la llengua catalana.
Si mirem el sentit original del terme ‘creença’ o ‘fe’ veiem que està íntimament relacionat amb la idea de confiança i de confiar. En els textos sagrats veiem aquesta relació. Molt sovint, però, la definició moderna de creença, com veurem, difereix bastant d’aquesta idea de confiança.
Si analitzem la Bíblia veiem que en el Nou Testament (Bíblia cristiana), escrit en grec, la paraula original que després s’ha traduït per ‘fe’ és el terme grec ‘Pistis’. Els diccionaris de grec tradueixen aquesta paraula com a ‘confiança’, ‘fe’, ‘confiar en altres’, etc.
I si anem a la Torà (Antic Testament) veiem que el terme hebreu original és ‘emunà’, que evoca també la idea de ‘confiança’.
A l’Alcorà veiem també aquesta relació: el concepte de ‘creença’ o ‘fe’ correspon al verb àrab āmana, format a partir dels fonemes radicals ‘A M N’, arrel lingüística a partir de la qual es formen els diferents conceptes relacionats amb la creença. Però a partir de la mateixa arrel es formen també termes que denoten la idea de ‘confiar’ (amina), de ‘confiança’ (amāna), ‘digne de confiança’ (amīn), etc.
És a dir, la idea de creure o tenir fe i la idea de confiar estan íntimament relacionades i no es poden deslligar i entendre per separat.
Aquesta idea de creure en el sentit de confiar que veiem en els tres textos sagrats, difereix però de la definició moderna de creença que veiem sovint. Si pistis, emuná o āmana impliquen la idea de ‘confiança’, ens hem de preguntar perquè aquesta noció ha estat exclosa de la definició que sovint es fa del terme “fe”, que ha arribat a ser definit en la nostra cultura com a “ferma creença en quelcom del que no es té prova”. És a dir, la definició moderna de fe exclou totalment la idea de confiança i es focalitza només en el fet de no tenir una prova d’allò en el que es creu. La dimensió humana de la creença com a confiança queda així erradicada, i la creença es converteix en quelcom buit que depèn únicament de tenir o no una prova. Moltes persones pensen que la fe consisteix només en creure en coses del que no es té prova, i d’aquí que els textos sagrats siguin etiquetats de irracionals pels qui no hi creuen.
3. La confiança en els profetes
Ara bé, sense el factor humà de la confiança ni el coneixement religiós ni el coneixement en general no serien possibles, ja que el progrés en el coneixement s’ha basat sempre en la confiança en l’experiència prèvia d’altres éssers humans.
En el terreny de la religió, el coneixement es basa en l’experiència prèvia dels profetes. La creença està formada de diferents ‘articles de fe’: creure en Déu, en els àngels, en els llibres revelats, en els profetes, en la resurrecció o dia del judici, i en la providència o intervenció divina en el món. Les persones ‘normals’, però, no tenen l’experiència directa d’aquests articles de fe, i han de fer un primer ‘acte de fe’: creure en el missatge que han portat els qui sí que han tingut aquesta experiència, els profetes, és a dir, han de creure en les revelacions profètiques.
Però la creença en els profetes és possible només si existeix una relació de confiança. Si mirem els textos sagrats i les tradicions o reculls històrics que ens han arribat veiem que els profetes eren considerats gent de la màxima confiança abans inclús de rebre la revelació divina. En alguns casos portaven ‘signes divins’ o feien miracles per reforçar la confiança de les persones en ells.
Per exemple, Moisès (Musa a l’Alcorà) va portar els nou signes que el validaven com a missatger de Déu. Jesús (‘Isa a l’Alcorà) va fer múltiples miracles que provaven qui era. I en el cas del profeta Muhàmmad, el seu prestigi d’home de confiança es sumava als signes divins que portava.
Cal recordar aquí que el profeta Muhàmmad, quan encara no havia rebut la revelació de l’Alcorà, era conegut a la Meca com el amīn, ‘el digne de confiança’, ja que tothom confiava en ell alhora de dipositar les mercaderies en les seves mans per a que comerciés amb elles durant els seus viatges i els hi retornés els beneficis, ningú dubtava d’ell. Quan algú havia de transportar els seus béns, carregats damunt dels camells, a través dels deserts, buscava Muhàmmad perquè dirigís l’expedició. S’havia guanyat el sobrenom d’Amin, que vol dir “el fidel” “aquell en qui pots confiar”. Aquest gran prestigi d’home íntegre i digne de confiança fou bàsic en l’acceptació de l’Alcorà.
Els pobles, per lògica natural, donen credibilitat a allò que algú els diu, no sobre la base de que la noticia els satisfaci, sino sobre la base del prestigi de l’emissari. Les noticies extraordinàries que portaven els profetes només podien ser acceptades si eren gent de la màxima confiança.
4. L’enfortiment de la fe
La fe inicial en el missatge revelat és per tant necessària. Ara bé, els textos sagrats insisteixen en que aquesta fe inicial s’ha de desenvolupar. Segons les religions monoteistes la fe és quelcom innat en l’ésser humà, és com una llavor que ja existeix a l’interior, però s’ha de regar per a que fructifiqui. La fe es pot desenvolupar de vàries maneres:
Una d’elles és a través dels ritus propis de cada religió. A través de ritus com la oració i d’altres tècniques o mètodes espirituals la fe va passant de ser una creença o hipòtesis simplement intel·lectual a una realitat viva que el creient experimenta en la seva persona. La dimensió espiritual es va fent així cada cop més present en la seva vida. La fe es considera així com una llum que permet anar augmentant el coneixement espiritual. Es considera també, simbòlicament, com un punt blanc que, en augmentar, va netejant la negror de l’esperit fins a deixar-lo net per complet. Aquesta és la dimensió operativa de la creença: el creient es troba al principi ‘velat’ en relació al coneixement de Déu, i només orientant-se a allò diví, actuant com si ja conegués a Déu, és a dir, tenint fe, pot apartar els vels que amaguen a Déu.
Una altra forma de desenvolupar i enfortir la creença o fe és l’ús de la raó com a instrument que ajuda a verificar els punts de la doctrina religiosa. L’ús de la raó implica d’una banda l’estudi dels textos sagrats, i de l’altra la reflexió sobre els signes presents en la natura i en les pròpies persones que apunten a la realitat divina. L’ús de la raó ha d’anar acompanyat, però, del mètode espiritual. Les pràctiques espirituals preparen el terreny per a les intuïcions de la raó. És així com la raó i el cor avancen conjuntament en el camí de la recerca espiritual.
