Autor: Jordi

La Unitat divina o tawhīd

Posted by

0

El monoteisme pur o tawhīd, és a dir, la idea de la unitat divina, és el fonament i nucli de l’islam. La Unitat absoluta, que també es pot anomenar l’Ésser Absolut, requereix d’una gran capacitat d’abstracció per a ser pensada, ja que si la intentem descriure amb paraules o imatges la limitem i perdem el seu caràcter absolut.

La Unitat de l’Ésser Absolut és així el misteri de misteris, del qual nosaltres i totes les coses en formem part misteriosament. L’Absolut en estat de no-manifestació no entra mai en el llenguatge humà. Fins aquí, la Unitat no pot ni tant sols anomenar-se «Déu», ja que el concepte de Déu requereix del concepte de criatura. Tanmateix, segons una tradició profètica atribuïda a Hz. Muhàmmadﷺ Déu amà ser conegut i per això creà el món. L’amor és per tant el fonament de tota l’existència. El món és així fruit de l’autorevelació divina, i el propòsit de la seva creació és que es descobreixi el tresor ocult, que les criatures coneguin al Seu Creador, és a dir, Al·là.

A través de la reflexió sobre els signes o senyals presents en el món i en la vida de les persones s’infereix la realitat divina. I el Seu coneixement passa necessàriament per la Seva adoració. S’adora l’únic ésser digne de ser adorat, doncs és l’únic necessari, existent per si mateix i etern. Ja Parmènides, pensador antiquíssim, havia dit que l’Ésser és ingènit i indestructible. I és absolutament independent, cosa que el fa digne de ser adorat, doncs ningú adora un ésser que sap que és dependent d’altres. L’essència divina és Quelcom més enllà de tots els éssers que existeixen de manera limitada, Quelcom que es constitueix la font mateixa d’aquests éssers i els hi dona existència. La raó busca el fonament més incondicionat de tots, i si està sana (no velada per les passions) s’adona que aquest no pot ser altre que Al·là, l’Únic, l’Independent, el que no té necessitats. La sura 112 de l’Alcorà el descriu així:

«Digues: Ell és Al·lāh, U: Al·lāh, l’Etern (el fonamental, l’indivís, l’independent que no té necessitats). No engendra ni ha estat engendrat; i res pot ser comparat amb Ell»

I Ibn ʿArabī, el gran metafísic sufí de la Múrcia del S. XII, ho diu així:

«[L’Ésser absolut] és la font mateixa de l’Ésser de totes les coses que existeixen; és el Creador que les determina, les divideix i les disposa. Lloat sigui! Ell és Al·lāh, el Viu, l’Etern, l’Omniscient, l’Únic, el que disposa tot el que desitja, l’Omnipotent»

Poema “Calendari” de Miquel Martí i Pol

Posted by

0

Calendari

De tan veloç, aquest món no commou.

Pugna el silenci per guanyar nous àmbits,
però només hi ha lloc per la notícia.

De tan veloç, el món es desgavella.

Cap pensament no sap dir l’hora exacta
i el venerable racó dels profetes
ara l’ocupen mitjans mediàtics.

Algú pot dir si el vent bufa a deshora?
si “fer l’amor” és o no un eufemisme?
si es compliran les promeses i els pactes?
si de tant viure no perdrem la vida?
o si ens sobraran fulls de calendari
quan ja no hi hagi temps per repensar-se?

“El món va a la catàstrofe”, ja ho deia
el gran Vicent anys ha. Contrast estúpid:
per descansar fem esports d’aventura.
-No exagereu?
-Doncs no, gens no exagero,
només cal que mireu al voltant vostre.

El naixement de Jesús (Isa)

Posted by

0

 

 

Jesús Fill de Maria (Isa ben Maryam a l’Alcorà) va néixer a Betlem i va créixer a Natzaret, Palestina. Segons els evangelis, l’àngel de Déu va anunciar a Maria que per intervenció de l’Esperit Sant tindria un fill, Jesús. En aquest punt l’Alcorà afirma el mateix que els evangelis, és a dir, que Jesús va ser concebut per Maria sense que hagués tingut relacions sexuals amb cap home, sino per intevenció de l’àngel Gabriel, qui va ‘insuflar’ part de l’esperit diví en Maria. Aquest fet però és interpretat de diferent manera pel cristianisme i per l’islam. Mentre el cristianisme veu en aquest miracle que Jesús és el fill de Déu (ja que no té un pare humà com la resta de mortals), l’islam l’interpreta com a signe del poder diví, que crea ilimitadament sense necessitar de causes intermedies; és a dir, Jesús és considerat en l’islam un signe que apunta a Déu i al seu poder creador, però no es considera fill de Déu ni Déu mateix.

Jesús va néixer a Betlem i va créixer a Natzaret. L’evangeli de Lluc explica que Josep, de la familia de David, havia anat a Betlem amb la familia, i que, estant allà, Maria havia donat a llum Jesús. Al cap d’uns dies Josep i Maria van portar el nen a Jerusalem per presentar-lo en el Temple. I l’evangeli de Mateu narra que uns savis arribats d’Orient van arribar a Jerusalem i van preguntar on havia nascut el rei dels jueus. Guiats per un estel van trobar a Jesús, al qual van oferir com a dons or, encens i mirra. El rei d’aleshores, Herodes, en assabentar-se del naixement de Jesús va voler matar-lo, i per això Josep, advertit en somnis, va fugir a Egipte amb Maria i Jesús. Després de la mort d’Herodes, van tornar a Israel i es van instal·lar a Natzaret.

Diferents textos de la Bíblia i de l’Alcorà narren el naixement de Jesús:

“26 El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, 27 a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. 28 L’àngel entrà a trobar-la i li digué:

–Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.

29 Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. 30 L’àngel li digué:

–No tinguis por, Maria. Déu t’ha concedit la seva gràcia. 31 Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. 32 Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. 33 Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.

34 Maria preguntà a l’àngel:

–Com podrà ser això, si jo sóc verge?

35 L’àngel li respongué:

–L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. 36 També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, 37 perquè per a Déu no hi ha res impossible.

38 Maria va dir:

–Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.

I l’àngel es va retirar”.

Lc 1, 26-38 (Nou Testament – Evangeli de Lluc)

“(45) He ahí, que los ángeles dijeron: “¡Oh María! En verdad, Dios te anuncia la buena nueva, mediante una palabra procedente de Él, [de un hijo] que será conocido como el Ungido, Jesús, hijo de María; de gran eminencia en este mundo y en la Otra Vida, y [será] de los allegados a Dios. (46) Y hablará a la gente desde la cuna y de adulto, y será de los justos.”

(47) Dijo: “¡Oh Sustentador mío! ¿Cómo podré tener un hijo, si ningún hombre me ha tocado?”

Respondió [el ángel]: “Así ha de ser: Dios crea lo que Él quiere: cuando dispone un asunto, le dice tan sólo: “Sé” –y es. (48) Y Él enseñará a tu hijo la revelación y la sabiduría, la Tora y el Evangelio, (49) y [le hará] un enviado a los hijos de Israel”.

Alcorà, 3:45-49.

Perquè és “Muhàmmad” i no “Mahoma”

Posted by

0

A països com Espanya o França, entre d’altres, s’ha generalitzat una traducció errònia del nom de l’últim profeta. Enlloc d’anomenar-lo pel seu nom correcte, “Muhàmmad”, se li diu “mahoma” a Espanya o “mahomet” a França.

Aquestes traduccions són incorrectes, ja que si mirem el seu significat filològic veiem que volen dir el contrari del significat de “Muhàmmad” com “el més alabat” (per les seves nobles qualitats).

“mahoma” o “mahomet” vindrien de la paraula àrab “mahomit”, que vol dir “el maleït” o “el menys alabat”, és a dir, exactament el contrari que el noble significat de “Muhàmmad”, nom que prové de l’arrel HAMD, que significa “alabar”.

Per això celebrem que als documents sobre l’islam que ofereixen les institucions catalanes, com la DGAR, l’Ajuntament de Barcelona o Audir entre d’altres ja trobem corregit l’error històric i s’esmenta el darrer profeta amb el seu nom veritable, Muhàmmad.

El culte als ídols en l’Aràbia d’abans de Muhàmmad

Posted by

0

Abans de la vinguda de l’últim profeta (Muhàmmad), molt poques persones d’Aràbia eren monoteistes, apart d’algunes comunitats de cristians i jueus. S’havia oblidat el monoteisme pur d’Abraham, qui havia construit el temple de la Kaba, a la Meca, molts segles abans.

 

(Font: www.otsiera.com)

La majoria d’àrabs adoraven a diferents ídols (estàtues que representaven diferents déus). En una de les biografies més importants sobre la vida del profeta Muhàmmad hi podem llegir:

“En un extenso círculo alrededor de la Kaabah, a cierta distancia de ella, había 360 ídolos y, además, casi todas las casas de la Meca tenían su dios, un ídolo grande o pequeño que era el centro del hogar. Cuando un hombre marchaba de casa, especialmente si salía de viaje, lo último que hacía antes de partir era ir ante el ídolo y pasarle la mano para obtener bendiciones de él, y eso mismo era lo primero que hacía al regreso. Y la Meca no era excepción en cuanto a estas cosas, porque estas prácticas imperaban en toda Arabia”.

M. Lings, Muhammad (capítulo 6)

Abd al-Muttalib (l’avi del profeta Muhàmmad) sempre havia resat a Al·là, a qui considerava la “Gran realitat”. Però el seu càrreg d’amfitrió de la Kaba feia que estés obligat a acollir els ídols (estàtues) que els peregrins portaven i que representaven diverses divinitats. Inclús ell mateix havia estat educat per adorar una de les tres divinitats que estaven a fora de la Meca i que alguns àrabs anomenaven “les tres filles de Déu”.

Amb la vinguda del profeta Muhàmmad, l’últim dels enviats de Déu, enviat a la humanitat 600 anys després del profeta ‘Isa (Jesús), es renovà el monoteisme pur d’Abraham. La idea de la Unitat divina ensenyava que els ídols eren construccions dels humans i que no tenien cap poder, ja que tot el poder era del Déu Únic, Al·là.

Juventud

Posted by

0

En la seva juventud, abans de rebre la profecia, Muhàmmad es va destacar per ser una persona integra, de noble caràcter i plenament confiable. Aquesta característica fou bàsica en l’acceptació de l’Alcorà, doncs els pobles, per lògica natural, donen credibilitat a allò que algú els diu, no sobre la base de que la noticia els satisfaci, sino sobre la base del prestigi de l’emissari. Veieu els següents articles:

El “digne de confiança” i matrimoni amb Khadija (Muhàmmad. Explorant l’islam) (pàg. 9)

L’Amîn, digne de confiança (pàg. 16)