Category Archives: Catalunya

El cas Marco

sdeportats.jpg

1.gif Revista El Triangle, nº14, 23 al 29 de mayo de 2005

Els catalans de Mauthausen. S’obre un debat sobre el futur de l’associació

El cas Marco fa explotar les tensions internes a l’Amical
Perp Martí

L’entitat ha perdut activistes i molts dels seus membres, els més vinculats als deportats, són contraris a la gestió de l’actual junta que presideix provisionalment la historiadora Rosa Toran, a qui s’acusa d’autoritarisme i de manca de comunicació

És un tema delicat, però se n’ha de parlar. L’esclat del cas Marco, el descobriment que el president de l’Amical de Mauthausen no havia estat mai presoner en un camp de concentració nazi, ha fet aflorar les tensions internes que des de fa molt de temps sacsejaven la vida de l’entitat. La gestió de la junta directiva és vista per un ampli sector dels associats com una mostra d’autoritarisme, manca de comunicació amb els socis i voluntat de protagonisme. Des de la dimissió forçada d’Enric Marco, s’ha fet càrrec de la presidència de l’Amical la historiadora Rosa Toran, que n’exercia la vicepresidència. Amb ella hi ha persones com Jesús Ruiz, el tresorer, i la vocal Margarita Sala, que formen una mena de nucli dur de l’associació.

Un estil prepotent

L’estil de direcció de l’Amical no té gaire a veure amb el dels temps ja llunyans en què va ser fundada per un reduït grup de supervivents amb Joan Pagès i Neus Català al capdavant, als anys seixanta.

La falta d’informació als socis i a diversos membres de la junta per part de l’equip Marco-Toran a l’hora de prendre decisions ha estat un continu motiu de conflictes. Les reunions de la directiva solien desenvolupar-se enmig de fortes discussions. A això, cal afegir-hi que dos dels quatre treballadors de l’entitat són un fill de Toran i una filla de Ruiz, cosa que ha molestat alguns associats. La manera de fer dels responsables de l’Amical va fer que molts membres actius se’n desentenguessin els darrers anys. Un d’ells és Jordi Riera, un figuerenc que va tenir el pare a Mauthausen i ara presideix l’entitat Triangle Blau, creada fa pocs mesos, present a les comarques gironines i que aplega més d’una cinquantena de persones. “Volem divulgar la deportació i fer-ho en un ambient amical”, explica Riera, que continua a l’Amical, però molt desvinculat. És un dels qui s’han separat de l’activitat a l’associació. Enric Urraca, nebot de Juan de Diego, un dels primers republicans catalans a ser enviat a Mauthausen, era vocal d’Amical fins fa una setmana: “Vaig dimitir pel fet d’estar en desacord amb la manera de fer les coses de la junta, una manera una mica estalinista, tot i que reconec que han fet moltes coses i moltes les han fet bé”. Urraca se sent molt vinculat a l’esperit fundacional de l’entitat, que ara creu que s’ha perdut. “Molts ens hem sentit una mica bandejats, hem tingut la sensació de no ser escoltats”. Rosa Toran afirma a EL TRIANGLE: “No tinc constància de cap malestar; el que sí que constato és que hem rebut molts missatges de suport i moltes noves afiliacions”. Per a ella, el problema està tancat. Sobre les acusacions de nepotisme que afecten parents d’ella i del tresorer, diu que “es van fer unes entrevistes i es van presentar uns currículums. El procés de selecció va ser del tot clar”. El problema de fons, però, no és la situació interna o les baralles que es poden produir, d’altra banda inevitables en moltes entitats. El problema és què cal fer amb la memòria. I el paper que ha de tenir l’Amical en el futur. Una veu autoritzada en aquest sentit és Llibert Tarragó, un català fill d’exiliats republicans. El seu pare era Joan Tarragó, matrícula 4355 de Mauthausen, un dels fundadors del Comitè de Solidaritat i Resistència dels Espanyols a Mauthausen, junt amb Joan Pagès, Mariano Constante, José Perlado, Manuel Razola i d’altres. “Vaig conviure vint anys amb el meu pare i us puc assegurar que conviure amb un exdeportat és una experiència molt difícil i que marca per a tota la vida”.

Per a Tarragó, “cal obrir un debat sobre què vol ser l’Amical, cap a on vol anar. Això, a l’Amical de França ja s’està fent, i a proposta dels deportats supervivents, perquè volen que es plantegi si, després d’ells, l’Amical ha de continuar, i què ha de ser. Una associació d’aquest tipus ha d’esdevenir, al capdavall, un centre de recerca?, una associació per la memòria?, què ha de ser?”. Tarragó va ser membre de la junta de l’Amical: “Penso que hi pot haver sorpreses en el cas Marco, sento dolor i crec que l’ambient de treball dins l’entitat ja fa temps que era difícil, amb ganes de dimissió de molts. Potser caldria pensar en un temps de reflexió, o en un començar de nou. La taca és tan gran que sento la necessitat d’una renovació absoluta. En tot cas, les crítiques que jo pugui fer a l’Amical les faré a dins”. Sobre el paper dels mitjans de comunicació en aquesta història, creu que “s’ha de fer un esforç per comprendre l’immens dolor i la ferida oberta que representa aquest tema per als exdeportats i per als seus familiars”.

La història pendent

Llibert Tarragó treballa des de fa quatre anys per la causa dels exdeportats, principalment a França, “però aquesta memòria és europea”. I hi ha batalles pendents de guanyar en aquest àmbit: “França no ha fet encara un reconeixement específic dels deportats espanyols detinguts en el seu territori”.

L’historiador Benito Bermejo, autor de Francisco Boix, el fotógrafo de Mauthausen (RBA, Barcelona), és un dels qui més saben sobre els deportats. Ell és qui ha descobert la mentida d’Enric Marco -i de dos falsos deportats més- i creu que encara s’han de saber coses del que va representar l’horror nazi. “No hem trobat encara -explica Bermejo- documentació sobre les ordres emeses des del règim franquista perquè els republicans espanyols no fossin considerats presoners de guerra sinó apàtrides. És possible fins i tot que aquesta documentació no existeixi. Sabem que el ministre d’Exteriors de Franco, Serrano Suñer, desconfiava del cos diplomàtic i és possible que la comunicació entre ell i les autoritats nazis no seguís el curs habitual”. Ha causat molta sorpresa que els embolics de Marco no hagin estat descoberts per una historiadora com Rosa Toran, autora d’un llibre interessant, Els camps de concentració nazi. Paraules contra l’oblit (Edicions 62, Barcelona). Precisament en aquesta obra s’inclou una breu biografia d’exdeportats i del fals Marco. En el text es diu que el personatge va fugir d’Espanya el 1941 i va arribar a Marsella, on fou detingut per la Gestapo. Però Marsella va quedar, després de la derrota de França, sota les ordres del règim del mariscal Pétain. Fins al novembre de 1942, els alemanys no hi van posar els peus.

Una vida de pel·lícula. El cas té implicacions internacionals
“Nuestro amigo Marco” o un ridícul per a Catalunya

El Govern d’Àustria està indignat perquè l’expresident de l’Amical ha fet un dels prefacis d’una exposició a l’antic camp de Mauthausen

Enric Marco és un supervivent, però no dels camps d’extermini. Home sense passat, mereixeria una atenció especial la seva etapa al capdavant de la CNT durant la transició, enmig de forts enfrontaments interns i l’esclat del cas Scala. Tota mena d’especulacions envolten la seva actuació en aquell temps. Marco va encetar el penúltim capítol de la seva vida, el de l’Amical, quan va aterrar a l’associació d’exdeportats, davant la sorpresa de tothom, i va entrar a la junta directiva que aleshores, el 2000, presidia Joan Escuer, un expresoner d’edat molt avançada i salut precària. Sembla que l’havia recomanat Josep Zamora, home voluntariós i que va treballar molt pels expresoners, antic membre de la Resistència francesa. El fet que Zamora no hagués estat als camps d’extermini alemanys explicaria que hagués estat relativament fàcil per a Marco enganyar-lo. En canvi, qui no se’l va creure mai, segons fonts de l’Amical, va ser Antoni Roig, antic secretari d’organització de l’entitat en temps de Joan Escuer de president. A poc a poc, Roig va anar desvinculant-se de l’entitat, a mesura que Marco hi anava agafant protagonisme. El 2003, un Escuer ja molt malalt -moriria poc després- va deixar la presidència, que va passar a Marco, ja que era l’únic “deportat” de la junta i en un clima de tensions internes sempre presents. Sembla que Roig posava obertament en dubte les afirmacions de Marco que havia estat pres a Mauthausen i a Flossenburg, i mostrava les seves credencials dels governs francès i austríac que el reconeixien com a deportat. Unes credencials que Marco, evidentment, mai no podia mostrar. Corren per Internet versions semblants a aquesta (www.rebelion.org). Roig va morir al juny de 2004; Zamora, al gener de 2005.

Indignació a Àustria

El cas Marco té implicacions internacionals perquè el tema dels deportats afecta tot Europa. Enric Marco ha estat la imatge dels expresoners catalans a Europa. Fa dues setmanes es va inaugurrar al Lloc de la Memòria de Mauthausen, a l’indret on va estar el camp, una gran exposició sota el títol “Imatges de Mauthausen”. El Govern d’Àustria, a través del Ministeri de l’Interior, administra el centre. En ocasió de la mostra es va demanar a un seguit d’entitats d’expresoners que enviessin material gràfic per a l’exposició i s’ha editat un catàleg amb aquest motiu. Entre els autors del prefaci hi ha la presidenta de l’Amical francesa, membres del Govern austríac i, of course, l’inefable Enric Marco. Aquest titula el seu text “Un llegat per al futur”, i parla en plural, “nosaltres, els qui vam patir…”. El descobriment de la gran mentida ha causat una gran indignació en el Govern austríac. En el moment d’inaugurar-se l’exposició, algú va demanar que es retirés la distribució del catàleg, però ja era massa tard. A França s’inaugurarà aquesta mostra el 22 de juny i s’ha decidit eliminar de “manera industrial” les pàgines del text de Marco.

Problemes de memòria. Mentides diverses, negacionistes i aprofitats
Impostures des del començament
Binjamin Wilkomirski

Es va fer famós el cas de Binjamin Wilkomirski, autor de l’obra Fragments d’una infantesa en temps de guerra, editada a Alemanya el 1995. Era una mena de llibre de records del seu autor, que es presentava com un jueu originari de Letònia que havia estat internat a Auschwitz. L’autor va ser convidat a programes de televisió i a fer conferències i va gaudir d’un període efímer de popularitat. Aviat es va descobrir que la seva història era una suma de falsedats. Wilkomirski ni era jueu ni va estar mai en un camp.

Dos mentiders cara a cara
El cas d’Antonio Pastor

L’historiador Benito Bermejo ha descobert altres “Marcos”. Un d’ells era Antonio Pastor, de Granada, que acaba de morir després d’una llarga malaltia. Tot i així, Canal Sur ha donat la notícia com la mort de “l’últim deportat andalús”. Ni és l’últim -encara en viuen alguns-ni de bon tros deportat. A pesar d’això, Pastor, al costat de Marcos i d’un altre mentider, García Peluyera, d’Astúries, van assistir a l’acte celebrat fa mesos al Congrés dels Diputats en homenatge als deportats. Es dóna la circumstància que Marco i Pastor es van trobar l’any passat en l’enterrament d’un antic presoner. Aleshores, algunes persones van comentar a Marco que hi havia sospites que Pastor no era qui afirmava ser. La resposta de Marco va ser antològica: “No importa, si fa una tasca positiva de divulgació del que va passar, no li donem més voltes”. En realitat, s’estava defensant ell mateix.

El revisionisme es frega les mans
Demagògia a la xarxa

Diversos portals d’Internet han esdevingut novament la pista d’aterratge per als ideòlegs revisionistes. L’afer Marco ha donat munició suficient per omplir pàgines i articles que han arribat a les latituds més insospitades. Un dels llocs on s’apilonen més comentaris és el planeta virtual impulsat pel líder neonazi nord-americà David Duke, antic dirigent del Ku-Klux-Klan i actualment fugat a Rússia per un delicte d’evasió de divises. A l’anomenada Stormfront White Nationalist Community, s’hi penja un escrit de Daniel J. Sunpens publicat al butlletí electrònic ultra Libertad Digital, punt de trobada d’articulistes com Jiménez Losantos o Amando de Miguel. El text dedicat a les mentides d’Enric Marco suscita una bateria d’opinions que tant discuteixen l’Holocaust com especulen amb l’existència d’altres invencions referides al règim nazi.

Font: http://www.exilioydeportacion.com/new20050610.htm

Sequera a Catalunya

sau.jpg

MEDI AMBIENT

Més previsió i seguir en el camí de l’estalvi

En l’actual panorama de sequera no hi ha solucions fàcils a la vista, coincideixen els experts en medi ambient consultats per l’AVUI, tenint en compte, apunten alguns, la “controvèrsia política” que envolta el tema i el fet que falta informació per poder fer una anàlisi acurada de totes les alternatives. Hi ha coincidència a destacar que cal actuar amb més previsió, que el transvasament del Segre no és una bona opció (tot i que alguns el veuen inevitable en la situació extrema actual, mentre que d’altres són més partidaris de la interconnexió). Defensen que a mitjà i llarg termini caldrà continuar apostant pel camí iniciat en la millora de l’estalvi i la reutilització del

Ramon Folch

Doctor en biologia i socioecòleg

“L’aigua no s’improvisa”, afirma Ramon Folch, un dels especialistes en medi ambient de més prestigi de Catalunya. L’actual sequera deixa en evidència que s’havien d’haver fet previsions més acurades i tenir en consideració els escenaris més pessimistes, que son els que s’estan produint. “Ara, a corre-cuita, no se m’acut que es pugui fer gran cosa més del que ja s’està intentant posar en marxa: molt estalvi, màxima reutilització, aigua dels aqüífers, vaixells…”, indica Folch abans de reconèixer que la camisa no li arriba al cos perquè “si les coses van molt mal dades potser no hi arribarem a temps”. Respecte al transvasament temporal del Segre, Folch indica que “donades les circumstàncies extremes i sempre que sigui una actuació puntual, potser s’haurà d’acceptar que no hi ha més remei que assumir-lo”. En tot cas, “la sequera d’aquesta temporada ens ha de servir de lliçó per fer els deures”. Per a aquest expert, els deures a mig fer són, entre moltes altres actuacions, l’aprofitament d’aigua de pluja i “el rescat de les aigües depurades”, que podrien sumar una aportació de 200 hectòmetres cúbics d’aigua a Catalunya.

Rafael Mujeriego

Catedràtic d’enginyeria ambiental de la UPC. President del Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua de Catalunya

La controvèrsia política dificulta l’estudi de la realitat actual i l’adopció de les millors solucions tècniques al problema de la sequera, argumenta Rafael Mujeriego. Tot i que la Generalitat no ha facilitat totes les dades necessàries per fer una anàlisi tècnica acurada, el president del Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua (òrgan assessor del departament de Medi Ambient) coincideix amb el Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports quan afirma que el transvasament del Segre “no sembla la millor alternativa”. Per contra, caldria estudiar més a fons, i sense prejudicis, l’alternativa de connexió de les xarxes de subministrament de Tarragona i l’àrea de Barcelona, indica Mujeriego. A mitjà i llarg termini, “cal fer un discurs diferent perquè tot indica que les pluges seran més esporàdiques i les sequeres més recurrents”. Per tant, cal millorar l’eficiència en sectors com l’agrícola i preparar els centres d’intercanvi de drets de l’aigua. El Roine continua sense ser una alternativa viable des del punt de vista ecològic i econòmic.

Lucila Candela

Professora d’enginyeria del terreny de la UPC. Membre del Consell Nacional de l’Aigua del ministeri de Medi Ambient

En l’actual panorama de la sequera no hi ha solucions fàcils a la vista, i menys encara si no s’han posat sobre la taula les informacions necessàries per fer una anàlisi acurada, explica Lucila Candela, una de les persones que van poder expressar els dubtes tècnics sobre el Pla Hidrològic que va elaborar el govern del PP. De moment, en aquest sentit, no es pot saber realment si el projecte de transvasament del Segre és factible o no, ni quin seria el cost real de l’obra, ni la disponibilitat real d’aigua… Per endavant, però, Lucila Candela reconeix que un dels problemes és que no es pot parlar de transvasaments, i no per qüestions tècniques, sinó per tàctiques polítiques i per la càrrega social d’aquesta paraula. Per no tornar a caure en els mateixos errors, l’experta de la UPC demana que es facin “bons balanços i bones prospectives, anàlisis més acurades sobre la realitat actual i les expectatives de pluviometria, que realment no són gens positives”. A partir de les dades, caldrà planificar el futur amb més marge de seguretat, incrementar la capacitat dels recursos, millorar l’eficiència i només en ultimíssim extrem pensar de nou en els transvasaments.

Narcís Prat

Catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona i assessor del conseller de Medi Ambient i Habitatge

Narcís Prat ha sigut un dels primers especialistes que han deixat clara la seva opinió sobre el projecte elaborat pel departament de Medi Ambient per fer front a la sequera. “Transvasar el Segre des del Cadí és la pitjor opció”, va explicar Prat en una entrevista a l’AVUI que han recollit desenes d’entitats com a punt de referència sobre aquesta polèmica proposta. Aquest catedràtic d’ecologia de la UB és, a més, un dels pocs experts que han conegut de primera mà les dades analitzades pel departament de Medi Ambient per intentar solucionar un problema que té revolucionat mig Catalunya. A banda de la visió general que li aporta ser un dels principals promotors de la denominada nova cultura de l’aigua, Narcís Prat aporta a aquesta polèmica una visió clara de la protecció de la vida dels rius. És evident que cal garantir el subministrament d’aigua als ciutadans, afirma Prat, però això s’hauria d’aconseguir sense haver de destruir els ecosistemes de forma irreversible. El futur s’ha de dibuixar continuant en el camí de l’eficiència, l’estalvi, la recuperació de recursos que anys enrere es consideraven inservibles i noves alternatives com les dessalinitzadores. Els grans transvasaments d’aigua no seran mai una bona alternativa, indica Prat. En concret, la proposta del Roine podria convertir-se en un malbaratament de recursos econòmics i en una font que promogués, de nou, la cultura del consumisme d’aigua.

Josep Carles Balasch

Professor d’hidrologia de superfície de la UdL

La solució per a una emergència com l’actual és molt difícil, perquè s’ha perdut massa temps i no hi ha una sola opció, afirma Balasch. A parer seu, el transvasament del Segre és una barbaritat perquè els cabals que porta a la Cerdanya són exigus i a l’octubre estaran entre 2 i 3 metres cúbics per segon com a màxim. “Treure aigua a la capçalera demostra poc interès per conservar el que tenim”: aquesta solució “faria malbé el sistema de ribera, d’una riquesa excepcional, al marge del perill per a la recuperació de la llúdriga i la fauna piscícola”, explica. Aquest professor d’hidrologia de superfície va destacar la dificultat del projecte de Medi Ambient, perquè “caldria un bombeig de més de 250 metres de desnivell fins a la boca del túnel del Cadí”. Segons aquest professor, el minitransvasament de l’Ebre permetria més aigua i el principal avantatge és que no té cap impacte ambiental “perquè treure un 0,6% de l’Ebre és insignificant”. Això sí, caldrien més quilòmetres de canonades. A mitjà i llarg termini, sosté que el minitransvasament segueix sent una bona opció i també el del Roine, però en aquest darrer, com que és internacional, la Generalitat hi té poc a dir. “S’han fet les coses amb tan poca cura que ara tot són urgències -declara-; ja fa quatre estius que hi ha alertes i els rius estan en un estat penós”. Balasch aposta per un canvi de model perquè l’actual es basa en grans consums i els abastaments s’esgoten. “Si ara es parla de l’Ebre i el Segre, què vindrà després?”.

Jordi Blay

Professor de geografia de la URV

Les restriccions són una amenaça “que hauria de fer reflexionar a tothom, ciutadans i govern”, explica Jordi Blay. El professor de la URV recorda que als anys 80, a Reus, quan no hi havia minitransvasament, es va restringir el consum fins a 20 hores al dia, i avui és un dels municipis del Camp que més estalvia. Blay atribueix l’estat d’emergència actual no a la sequera, “perquè anteriorment trobem registres pluviomètrics semblants”, sinó a una falta de previsió del govern anterior i al creixement “desorbitat i innecessari”, que porta més despesa d’aigua. Aquest creixement, critica Blay, s’ha dut a terme sense incentivar mesures d’estalvi i reutilització de l’aigua, com la instal·lació de sistemes de recollida de la pluja (les cisternes de la cultura mediterrània). En aquest sentit, malgrat no estar-hi d’acord, augura que si es continua amb aquesta dinàmica “els transvasaments seran l’única solució”. Blay els veu justificats si són puntuals, “però tot i així s’està creant un precedent” que entra en contradicció amb la nova cultura de l’aigua.

Sergi Sabater

Catedràtic d’ecologia i membre de l’Institut d’Ecologia Aquàtica de la UdG

Tant a nivell immediat com a mig termini, segons Sabater, el que s’ha de fer és encetar un debat científic i tècnic seriós per planificar cap on van els sectors socials, econòmics i naturals del país i, posteriorment, prendre decisions polítiques. Sabater creu que el debat s’hauria de lligar amb la planificació del territori i que caldria plantejar qüestions com si es pot conrear de tot a Catalunya o si s’hi pot mantenir el nombre d’indústries i piscines que hi ha. Com a ecòleg, admet que parlar de transvasaments el posa una mica “neguitós” per les conseqüències sobre l’ecosistema, però tampoc veu amb bons ulls la construcció de dessalinitzadores. Tot i així, com a ciutadà i tenint en compte la situació, entén aquestes decisions.

Font: L’Avui, 8 abril 2008

[kml_flashembed movie=”http://www.edu365.cat/primaria/muds/socials/riuscat/imatges/riuscat.swf” width=”500″ height=”500″/]

Quan plovien bombes

barcelonasotalesbombes.jpg

1.gif El 13 de febrer de 1937, fa tot just setanta anys, el vaixell de guerra italià Eugenio di Savoia bombardejava Barcelona i hi feia divuit morts. Era el primer bombardeig dels molts que hagué de sofrir durant la guerra del 1936-1939 la capital catalana, la primera gran ciutat europea víctima de bombardeigs sistemàtics.

Coincidint amb l’aniversari, la regidoria Ciutat del Coneixement de l’Ajuntament de Barcelona ha preparat l’exposició ‘Quan plovien bombes. Els bombardeigs i la ciutat de Barcelona durant la guerra civil’, que, oberta avui mateix, es podrà visitar al Museu d’Història de Catalunya (MHC) fins el 13 de maig.

Font: Diari de l’Escola

ncat.gif

1.gif L’exposició fa memòria dels bombardeigs sobre Barcelona i ret homenatge a les víctimes i a la resistència ciutadana. Quatre són els àmbits temàtics que la integren: ‘Trànsits’, que contrasta la vida quotidiana de la Barcelona actual amb el subsòl que amaga, una xarxa de més de 1.450 quilòmetres; ‘La ciutat sota les bombes’, que ensenya les conseqüències dels atacs; ‘Propaganda i contra-propaganda: veritats i mentides’, que fa avinent la importància del factor propagandístic durant la guerra; i ‘Teixint la supervivència’, que descriu la reacció ciutadana a la barbàrie.

En el marc de la commemoració del setantè aniversari dels bombardeigs sobre Catalunya durant la Guerra Civil, la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya promou una sèrie d’iniciatives, no tan sols a Catalunya, sinó en altres països europeus.

Protagonitzats per l’aviació feixista italiana, que col·laborava amb les forces revoltades contra la República, els bombardeigs sobre Barcelona viscuts els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 no només van causar pràcticament una quarta part del nombre total de les víctimes de bombardejos a la ciutat durant la guerra, sinó que van inaugurar un nou model de guerra: el bombardeig sistemàtic sobre la població civil, una pràctica que ben aviat va ser coneguda per les poblacions de la resta del planeta.

El que es visqué a Barcelona fou compartit també àmpliament per la resta de Catalunya. Foren més de 140 les ciutats atacades, amb un total de prop de 5.000 víctimes durant els tres anys que durà la guerra, amb capítols especialment sagnants com ara els bombardejos patits per ciutats com Lleida, Granollers o Figueres. De fet, si en la història de la Guerra Civil hi ha un territori especialment afectat pels bombardejos, i en ell una ciutat particularment colpida, aquest i aquesta són Catalunya i Barcelona. Les seves víctimes representen el 70% de les morts produïdes per aquest motiu a l’Espanya republicana.

En aquest sentit vindicar, rememorar i explicar allò que va passar aquells terribles dies de la primavera del 1938 a Barcelona, no és tan sols un exercici de memòria de l’horror, sinó una aportació a la construcció de la memòria democràtica europea i global.

Font: Barcelona bombardejada

1.gif Webs

Serrat, Eurovisió 1968

joanmanelserrat.jpg

1.gif  Minuts per la nostàlgia: el cas Serrat, el 1968
Dissabte, 22 de febrer de 2003 a les 0:08
Informa: Ignasi Fleix

L’afer Operación Triumfo-Beth-Eurovisión darrerament ha ocupat un espai important al fòrum de Racó Català ocasionant des de temperades a abrandades intervencions. Possiblement molts dels que han intervingut en aquests debats ho han fet sense tenir present que no és la primera vegada que un cantant català, i el poble de Catalunya es troba en aquesta disjuntiva. Parlo del 1968, quan Joan Manuel Serrat, després d’haver estat seleccionat per representar TVE a Eurovisión va refusar participar-hi pel fet no poder-ho fer en català. Aquella actitud li va costar un “desterrament” temporal i les conseqüents mesures de repressió econòmica i de mercat. Però la qualitat humana i artística del personatge van impedir que aquestes accions de càstig afectessin la seva dilatada i exitosa trajectòria.

A continuació us transcric literalment un fragment del llibre “La Nova Cançó” de Jordi Garcia-Soler (Edicions 62), on es relata l’afer Serrat-Eurovisión. Malgrat l’extensió del text recomano la seva lectura atenta, perquè la història és sucosa, conté elements velats –motivats per la data de la seva publicació: el 1976- i, a més, considero que es tracta d’un bon material per reflexionar al voltant del tema “OperaciónTruimfo-Beth-Eurovisión” des d’una perspectiva valenta.

La «bomba Serrat»

L’any 1967 va quedar molt clar que l’opció inicial, encara avui plenament vigent, de reivindicació exclusivament lingüística i cultural seria refusada amb força, mentre que la cançó catalana comercialitzada o practicada a través d’un plurilingüisme més o menys clar i evident seria acceptada i, fins i tot, sostinguda per part del sistema cultural establert i tot el complex i poderós engranatge deIs mitjans de comunicació de massa existents al nostre país i, en general, a tot l’Estat.
I com a eloqüent demostració de tot això, la creixent ascensió de Joan Manuel Serrat. Televisión Española li donava suport i amb ella, com a curiós reflex, tots els mass media nacionals i estatals. Així ens ho explica l’Àngel Casas:

«Joan Manuel Serrat, com la resta de cantants nascuts a l’ombra de la “nova cançó”, havia tingut més aviat poques oportunitats a Televisión Española. La veritat és que per a TVE, Serrat practicament no existia. Devia ser un més deIs qui cantaven en català o, en el pitjor deIs casos, un d’aquests cantants “que fan política”.
»Això no obstant, ja l’any 1967, Joan Manuel Serrat i les seves cançons havien creuat l’àmbit estrictament català i els seus discs començaven a treure el cap en alguns establiments de Madrid.
»”El Gran Musical”, el programa “pop” de la Cadena SER, s’havia apuntat un exit fins i tot a Catalunya -on aquesta emissió mai no arriba a tenir l’èxit viu que tenia a la resta de la península-, en oferir la seva hora de programa la veu, la guitarra i les “petites coses” de Joan Manuel Serrat, després d’haver estat “punxant” durant moltes setmanes el disc que contenia la Cançó de matinada.
»El clima era eufòric i l’èxit fou abassegador. Serrat, en català, es convertia en l’ídol de tota Espanya.
»¿ Un triomf de la nova cançó o una mostra de la subtil habilitat madrilenya per integrar els de “províncies”?»

El cert és que Serrat, cantant encara només en català, s’havia convertit en el nou ídol de la cançó popular a tot l’Estat espanyol. La seva Cançó de matinada, sens dubte la seva creació millor i més sensible, va ocupar molt de temps els primers llocs de totes les llistes d’èxits espanyols, i en Serrat es va convertir gairebé de sobte en l’indiscutible successor de Raphael a nivell de grans masses. Sorgit del grup Els Setze Jutges i cultivador d’un estil que rebia, a parts iguals, influències d’alguns grans cantautors francesos -Jacques Brel, sí, però encara molt més Guy Beart i, en menys grau, Salvatore Adamo- i de les tonades espanyoles d’anys anteriors, en Serrat havia sabut connectar ‘amb la sentimentalitat popular d’aquella època, amb el gust massiu de sectors amplis de públic, i ho havia fet cantant en català. EIs seus èxits es multiplicaren vertiginosament, en un crescendo molt notable. L’1 d’abril de 1967, després de la Jacinta, en Marian Alberó i Joselyne Jocya, en Serrat ocupa la segona part d’un parell de recitals que se celebren al Palau de la Música Catalana –fins llavors només en Raimon havia actuat allí tot sol, tot i que més tard també ho han fet, a més del mateix Serrat, en Lluís Llach, en Francesc Pi de la Serra, l’Enric Barbat, l’Ovidi Montllor i la Maria del Mar Bonet. Poc temps després d’aquells recitals triomfals, que ,ja marquen el seu llançament al més alt nivell de popularitat, en Serrat és considerat «important de l’any», en un concurs de caràcter gairebé oficial, i els premis i els reconeixements públics a la seva tasca arriben un rera l’altre. I també arriba la crisi, que un cop més té com a catalitzador la concessió anual del Gran Premi del Disc Català; aquell any l’obté en Serrat en més d’un apartat i, poc després, també li és atorgat el Gran Premio Nacional del Disco.

Seguidament, gairebé sense solució de continuïtat, corren els primers rumors sobre el bilingüisme imminent d’en Serrat. El mateix Serrat havia declarat que no pensava cantar en castellà «porque no me da la gana»… Però li va donar la gana molt poc temps després. La noticia va sorprendre alguns, la majoria, mentre que d’altres, defensors, de totes totes, del cantant, la van considerar absolutament lògica i normal. El 16 de gener de 1968 surt una noticia igual de sorprenent: en Serrat representarà a Televisión Española al Gran Premi de la Cancó d’Eurovisió. Tot i que pugui resultar insistent, potser convé tornar a citar aquí l’Àngel Casas, sens dubte un dels comentaristes musicals més informats sobre tot el que va succeir llavors :

«Pel desembre de 1967, en Joan Manuel Serrat es converteix en artista de Novola per a tota la seva producció castellana. Per a aquesta operació hi ha cançons preparades per tal de començar el llançament. Però el més urgent ara és enviar a Televisión Española unes cançons que siguin possibles candidates a participar al Festival d’Eurovisió que se celebrà I’any vinent, car el termini d’admissió acaba I’últim dia d’aquest desembre.

A la crida de Televisión, han acudit com mosques les cases discogràfiques. Hom dóna per suposat que en el proper certamen eurovisiu TVE tirarà la casa per la finestra per promocionar el cantant designat. Promoció televisiva i gratuïta, cosa que no passa cada dia.

De fet, encara no parlen de cantants, sinó de cançons, però el fantasma d’en Serrat a Eurovisió ja comença a fer-se present. Informacions de sota ma, trucades amb preguntes inoportunes… Més reunions al despatxet de l’Escamilla. [Segons l’Àngel Casas, “en Salvador Escamilla era, llavors, el primer showman de la radiodifusió espanyola”, com deien els anuncis i les targes de Radioscope, el programa radiofònic bilingüe que presentava diàriament des deIs micròfons d’EAJ-l Radio Barcelona. El programa havia donat entrada, d’una manera pionera i indiscriminada, als noms que sorgiren amb la nova cançó deIs primers anys: en Serrat, en Raimon, en Pi de la Serra, la Guillermina Motta, l’Enric Barbat, la Núria Feliu, etcetera, posaren al costat de l’Escamilla; prop del pastís, a les fotografies que encara es conserven de les celebracions deIs primers aniversaris de l’emissió. Amb els rumors, les radicalitzacions i les tibantors, en Salvador Escamilla, en nom de la fidelitat a l’amic i fent gala d’una habilitat professional sense límits, es va posar de la part d’en Serrat. El va defensar amb vehemència més que amb arguments, amb l’instint de la fidelitat més que amb la raó, i va llançar atacs furibunds -atacs privilegiats, per dir la veritat- contra els qui no formaven en les files serratistes.]

En Serrat ja ha decidit el seu futur televisiu i bilingüe, i, per la seva condició de fill d’aragonesa i català, fa broma sobre aquesta propera situació que ja s’ha signat de forma oficial al despatx de Zafiro.
“Yo, bilingüe…, bilingüe”.

Per a la candidatura d’en Serrat -tot i que es tracta d’una presentació de cançons, cal no oblidar que la imatge de l’intèrpret sol ser decisiva- hom ha presentat dos temes: un del mateix Serrat, que anirà inclosa les properes gravacions, Los titiriteros, i un altre del Dúo Dinámico, que, tot i que no són artistes Zafiro, pertanyen a la colla artística de Lasso de la Vega. La, la, la n’és el títol, i serà la cançó designada, No obstant, en Serrat, conscient de la concessió que significa el fet no solament d’anar a Eurovisió representant un mitja estatal, sinó també de fer el joc d’interpretar una cançó fluixa i descaradament comercial, pressiona els directius de la seva nova casa discografica per tal que ells convencin els capitosts de Televisió sobre el poc adeqüada i fluixa que és aquesta cançó.

L’equip d’experts de TVE dictamina que Los titiriteros és millor, però que La, la, la té unes característiques idònies per a la mena de certamen que és Eurovisió.

Ja esta decidida la cançó, La, la, la. Ja esta decidit l’interpret, en Joan Manuel Serrat. Per a Televisión Española la integració d’en Serrat en l’engranatge paraoficial és summament positiva i important. És allargar una mà cap a un moviment cultural que cada cop augmentava la seva imatge de “proscrit”. És desautoritzar els qui acusen Televisión Española de marginar la cultura i la cançó catalanes. És afillar un home que, dins de tot, també ha dit coses, i en català, a canvi d’una petita concessió.

Serrat té fusta d’ídol. Fins i tot d’ídol més d’aquesta època que el mimat Raphael. I es perfila com el més directe rival del “niño”; per tant, millor tenir-lo dintre. Serrat a Eurovisió! ».

Tot i que és molt extensa, la citació ens situa clarament en tot un procés molt curiós, que pocs dies després, el vint-i-cinc de març, explotarà en allò que fou anomenat la «bomba Serrat», en anunciar-se públicament, mitjançant una estranya carta del cantant, que es nega a representar TVE a Eurovisió sinó canta en català. Malgrat haver presentat ell mateix cançons en castellà a la preselecció, malgrat haver acceptat tota la campanya de promoció duta a terme per tota Europa i malgrat haver fet ja els enregistraments corresponents, Serrat assegura que només anirà a Londres si pot cantar el La, la, la en català. Val a dir que allò sorprèn tothom.

Que ha passat? Pel que sembla, poc temps després de la designació oficial d’en Serrat com a representant segur de TVE a Eurovisió, algunes importants forces vives catalanes, relacionades amb determinats estaments bancaris, culturals i discogràfics de la Ciutat Comtal, celebraren tres reunions decisives -en un bar cèntric la primera, en els despatxos de dos destacats advocats barcelonins les dues restants- i com a resultat de les reunions es gestiona, de primer amb Lasso de la Vega i més tard, a París, directament amb el mateix Serrat, un fer marxa enrera sobre la decisió inicial. Es cercava, per damunt de tot, un cop d’efecte teatral que ajudés a salvar la imatge pública del cantant, francament deteriorada aleshores a Catalunya, a causa del seu canvi d’actitud. Davant d’altres postures de tarannà més radical, sembla que fou el mateix representant del cantant qui va proposar finalment la idea que en Serrat cantés una sola estrofa en català, la qual cosa podria satisfer ja un bon nombre dels seus seguidors de primera hora. Sigui com sigui, els fets s’esdevingueren aleshores a una velocitat realment insospitada: el cantant es va quedar a París esperant notícies i rebent diverses visites importants, mentre Lasso de la Vega viatjava cap a Barcelona i anunciava la decisió del seu representat, mitjançant una carta oberta que causa autèntic astorament entre els informadors locals. Les reaccions populars foren lògicament contradictòries i per uns moments es va ser a punt d’arribar a un acord, prèvia concessió mútua per part d’en Serrat i de TVE. Però arriba, com no podia deixar de passar, la fatídica trucada de les altures, i tot se’n va anar en orris de cop i volta: en Serrat fou urgentment substituït per la Massiel, la cantant madrilenya va guanyar a Londres -«i Una nueva Agustina de Aragón!», va titular-ho algun diari amb afanys sensacionalistes- i s’obrí un curt període d’absoluta prohibició radiofònica i televisiva sobre les cançons, la persona i fins i tot el nom del cantant barceloní -no obstant, la prohibició fou de curta durada en el terreny de la ràdio i a TVE s’acaba més recentment arran de la reaparició d’en Serrat davant les cameres de TVE en un recital molt ampli, presentat el mes de març de 1974 amb gran aparat publicitari, com a senyal de la tan anunciada i esbombada «apertura»… «La prohibició sobre Serrat -escriu l’Angel Casas, poc després del triomf de la Massiel- segueix vigent. Això, però, no és motiu perquè les cançons del català, un cop asserenat i reincorporat a poc a poc, vagin filtrant-se per tal d’esdevenir al nou i indiscutible número u dels show-business.

L’afer La, la, la empal·lideix i Serrat queda, guanyant insòlitament la seva batalla amb TVE. Rient-se’n una mica, potser. Posant en evidencia el fet que un organisme oficial com Televisión Española fa ús, sense cap mena de dubte, de les llistes negres.»

Font: http://www.racocatala.cat

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/5HQGU44U-hE” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]
[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/se24_GEA8vc” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]

L’Enciclopèdia

Nova versió de l’Enciclopèdia Catalana a Internet. Un exemple:

Valentí Almirall i Llozer

Barcelona, 8 de març de 1841 – 20 de juny de 1904

Polític i escriptor.

Retrat de Valentí Almirall per Ramon Casas – Fototeca.cat

Fill d’una família benestant de la burgesia comercial barcelonina, estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, però hagué d’abandonar-la pel fet d’haver criticat durament una obra del professor Claudi Lorenzale. Passà a estudiar dret a la universitat de Barcelona, on es llicencià el 1863. Fou persona d’una vasta cultura. Posseïdor de béns propis i sense prou vocació per a l’advocacia, només l’exercí ocasionalment; en canvi, actuà intensament en la vida pública del Principat, arribant a ésser durant uns anys la figura més important del ressorgiment polític català. El 1868 participà en la preparació i en els fets de la revolució de setembre a Barcelona. El mateix any intervingué en la fundació del Partit Republicà Democràtic Federal al Principat, fou elegit primer president del Club dels Federalistes, dirigí “El Federalista”, i col·laborà, entre d’altres periòdics, a la “Revista Republicano-Federal”; publicà també diversos fulls i opuscles de propaganda, com Guerra a Madrid! i Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España. Republicà federal intransigent, es declarà hostil a tota mena d’entesa amb els monàrquics. Prengué part important en el pacte de Tortosa (18 de maig de 1869), signat entre representants d’entitats republicanes del Principat, el País Valencià, les Balears i Aragó. Pel juliol del mateix any, fundà a Barcelona el diari “El Estado Catalán”, que dirigí fins a la seva desaparició el 1873 […]

Font: L’Enciclopèdia

Girona medieval

Gironès, Catalunya des de l’aire:

[kml_rm movie=”http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/cat_aire/001_69543.rm” width=”352″ height=”288″/]

Girona, Viure Catalunya:

[kml_rm movie=”http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/viure_cat/001_71737.rm” width=”352″ height=”288″/]

Gironès, Comarques.com:

[kml_rm movie=”http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/comarques/001_69642.rm” width=”352″ height=”288″/]

Enllaços:

Download link

Panoràmiques 360

Panoràmiques 360

~

~

    ~

    Per veure algunes fotografies necessiteu el DevalVR o el Quicktime:

    Descarregeu-vos DevalVR Descarregeu-vos de franc el Quicktime

    ~

    Panoràmiques per pobles a Vistes 360:

    Abdó Terradas, primer dirigent republicà

    abdoterradaspauli.jpg

    1. Abdó Terradas i Paulí, (Figueres 1812 – Medina Sidonia 1856)
    Polític republicà. Va ser un veritable home d’acció que va prendre part en tots els moviments polítics i revolucionaris que hi va haver a Catalunya de 1830 a 1850.

    Va estudiar un temps a Perpinyà. L’any 1840 es va traslladar a viure a Barcelona, on la seva actuació política podia tenir més ressò. Hi va començar a difondre l’ideari republicà a través d’un full volant, la “Hoja Terradas”, que més endavant es va convertir en la publicació periòdica “El Republicano” (1842). També va col·laborar en “El Huracán” i va ser autor de la poesia La Campana, que va esdevenir un himne revolucionari.
    Al gener de 1842 va ser elegit alcalde de Figueres, però les autoritats no van acceptar l’elecció, que es va haver de repetir fins a cinc vegades. A l’abril de 1842 es va exiliar a Perpinyà. Al novembre de 1842 hi va haver una revolta generalitzada dels republicans contra el govern d’Espartero. En Terradas va entrar amb 600 homes per la frontera per unir-s’hi però va ser detingut i empresonat a Barcelona. Alliberat per la Milícia Nacional es va tornar a exiliar a Perpinyà.
    Va ser deportat pel general Espartero a Medina Sidonia l’any 1855, on va morir.
    Va escriure, entre altres obres, la farsa antimonàrquica Lo Rey Micomicó.

    Font: Històries de Catalunya

    2. Abdó Terradas, primer dirigent republicà, periodista i alcalde de Figueres (1)

    De la llarga llista de catalans il·lustres dels qui gairebé no en sabem res Abdó Terradas n’és un més. Neix el 16 de juny de 1812 a Figueres. Entra a la Milícia Nacional (MN) als 14 anys i als 16 és sergent. La MN era un cos militar creat pel Règim Liberal i que pretenia ser una mena de nació en armes o exèrcit popular. Tenia un caràcter urbà i popular i es va oposar amb eficàcia al carlisme, és a dir a les forces clericals i reaccionàries que volien tornar a la monarquia absoluta i la inquisició. Foren precisament els carlins els que van assassinar el seu pare l’any 1835.

    Terradas coneix Ramon Xauradó a la MN i coincideixen a la maçoneria. Xauradó és l’autor l’any 1832 de la primera proposta de Constitució republicana (Bases de una constitución politica o principios fundamentales de un sistema republicano). Tots dos pertanyen al grup carbonari “Los Vengadores de Alibaud” –el carbonarisme és un moviment d’ideologia liberal, organitzat en societats secretes relacionades amb la maçoneria– que es fusiona (1836) amb la “Sociedad de los Derechos del Hombre” i creen “La Federación”. Aquí coincideixen amb Joan Munts el principal dirigent obrer de l’època. Terradas col·labora en la creació de l’Associació Mútua de Treballadors (1838). També presideix “La Sociedad Patriótica y Constitucional” (1840).

    L’any 1843 el trobem presidint la Junta Revolucionària de l’Empordà. Els comunistes carbonaris francesos d’Etienne Cabet l’ajuden. És detingut a Tolosa. La justícia francesa obre causa contra “un perillós complot d’inspiració comunista”. La reacció a Barcelona no es fa esperar, el 12 d’agost se celebra una manifestació a la Rambla reclamant-ne la llibertat. Es crida “Visca la Junta Central” (volen una Junta central i Corts constituents), “Mórin els traïdors” i “Llibertat per a en Terradas”. Els manifestants són descrits com a persones que vesteixen amb gorra, brusa i espardenyes. És la indumentària típica de la classe obrera de l’època. En aquest moment el batalló de la Milícia Nacional de Barcelona conegut com el de la “Brusa” és desarmat. Terradas és jutjat a Tolosa el 21 d’agost. Etienne Cabet vol ser el seu defensor però no el deixen. Per fi és absolt. Haurà estat pres durant set mesos.

    Primer alcalde republicà de Catalunya

    Les eleccions municipals se celebren el 5 de desembre de 1841, i permeten la participació de gairebé tots els veïns (majors de 21 anys), la qual cosa s’acosta bastant al que serà després el sufragi universal masculí. Els veïns elegeixen una Junta d’electors (majors de 25 anys) que es reuneix el 12 de desembre. Les eleccions són impugnades per les forces reaccionàries per irregularitats formals. Es fa una segona elecció, per tandes, Juntes parroquials i Junta d’electors (22 i 29 de desembre) que també és impugnada i se n’ha de fer una tercera i definitiva (1 i 2 de gener). El divendres 7 de gener és la presa de possessió, per fi Abdó Terradas és elegit alcalde de Figueres. Serà el primer alcalde republicà de l’Estat. La Diputació de Barcelona anul·la el nomenament perquè al·lega que no compleix el requisit de residència i veïnat establert per la llei. El dia 9 torna a ser nomenat oficialment. La Diputació torna a anul·lar el nomenament perquè en la presa de possessió Terradas no jura fidelitat al regent. De l’11 al 23 de gener, intenta prendre possessió per tercera vegada, de fet és la cinquena elecció. En aquest interval la reacció catòlico-conservadora vol aturar les forces progressistes i fa una denúncia contra Terradas per l’edició de las Hojas republicanas. És detingut i empresonat a Girona el dia 18, l’endemà és absolt per unanimitat del jurat. Tres resultats successius de les juntes parroquials i cinc votacions per unanimitat de la Junta d’electors clarifiquen l’enorme simpatia de l’electorat figuerenc pel patrici republicà.

    La reacció no cessa en el seu intent d’acabar amb l’experiència republicana. Arriben a Figueres dues companyies de soldats per detenir Terradas. Aquest ordena al comandant de la milícia formar un piquet de vint homes per protegir la Casa de la Vila. Terradas cedeix la vara d’alcalde tot protestant i remarca que ho fa per força, i és conduït al Castell de Figueres. Vint-i-cinc dies després se celebra la vista pública amb 1500 persones expectants. El 2 d’abril es dicta sentència absolutòria. Abdó Terradas només va ser alcalde tres dies.

    Una de les qüestions de fons és que existien àmplies evidències de corrupció a la hisenda municipal i Terradas tenia fama d’home incorruptible que posaria ordre a tant desori. Poques setmanes més tard es fa a Figueres una manifestació republicana (juny 1842). Es crida “Visca Terradas”, es proclama la república i es canta “La Campana” amb una bandera roja.

    Líder i creador de la premsa republicana

    Abdó Terradas crea el primer periodisme republicà a Catalunya amb l’edició el 1841 d’unes fulles volants: Hojas republicanas. L’agost d’aquest any Terradas pateix un atemptat: 50 homes armats l’intenten assassinar a casa seva. Sembla que els assaltants estan a sou de dos regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Després crea el diari El Republicano que s’edita des de l’1 d’octubre fins al 12 de novembre de 1842, quan la redacció és assaltada per la policia i detenen els redactors. És un dels desencadenants de la revolta de novembre de 1842. Es tracta d’un avalot popular entre treballadors i guardes al Portal de l’Àngel. És l’inici de la insurrecció popular contra el govern que acaba amb el bombardeig de Barcelona per Espartero el dia 3 de desembre. L’endemà del bombardeig, 600 homes són dispersats a la frontera, amb Terradas al front, quan volien entrar a Catalunya.

    L’any 1850 Abdó Terradas és president del reorganitzat Partit Republicà Demòcrata. Tenen el primer èxit electoral en les eleccions de 1851, amb l’elecció a Barcelona d’Estanislau Figueres (districte de la Llotja) i d’Ildefons Cerdà (districte de Sant Pere). Celebren la victòria i l’inspector de Vigilància i Seguretat Pública, Ramon Serra i Monclús, els adverteix que es prepara un assassinat. El 24 de juny de 1851 Francesc de Paula Cuello –director d’El Republicano– de 27 anys, és apunyalat set vegades al carrer Basses de Sant Pere. És enterrat sense flors, corones ni ciris i amb una cinta roja i sobre un coixí una gorra vermella. L’opinió popular deia que ho havia fet la colla d’en Tarrés, grup de delinqüents en connivència amb les autoritats. El procés és sobresegut l’any següent.

    Torna a ser elegit alcalde

    Terradas es torna a presentar a l’alcaldia de Figueres el 24 de setembre i l’1 d’octubre de 1854. Torna a ser el vencedor indiscutible. També va acabar essent destituït, però aquest cop el seu mandat va durar deu mesos. Pel novembre Terradas és nomenat comandant del primer batalló de la Milícia Nacional de Figueres. La Diputació i el governador civil de Girona no ho toleren. Addueixen un pretext per suspendre l’Ajuntament i tornar-hi a posar els d’abans.

    Terradas aplica les seves conviccions en la tasca de govern. Per exemple, es nega una i altra vegada a finançar l’Església catòlica. Totes les demandes per finançar amb diners públics processons, misses o altres actes religiosos són rebutjades. No s’oposa als seus actes sinó a pagar-los. Alguna vegada planteja mesures alternatives. Per exemple en comptes de finançar la processó de Requesens, l’Ajuntament opta per oferir una sopa de pobres en tornar la processó. No assisteix tampoc a les misses ni a les processons. (Els nostres polítics d’esquerres en podrien prendre nota i imitar-lo). El governador civil i la Diputació de Girona volen que l’Ajuntament financi les activitats clericals. El 21 de juliol l’Ajuntament rep una carta de la Diputació on s’exigeix que es paguin 8.000 rals a l’Església. Tres dies després Terradas és destituït del càrrec d’Alcalde.

    En aquests mesos l’Ajuntament manté una actitud de respecte total envers la llibertat religiosa, per exemple demanen una reforma arquitectònica de l’església; l’Ajuntament s’hi mostra favorable i dóna els permisos. Durant aquests mesos desenvoluparan una frenètica activitat municipal. Destaquem les obres públiques per donar treball als aturats.

    L’ideari de Terradas

    El pensament polític de Terradas és influït per La conspiració dels iguals de Babeuf o Buenarroti. El podríem definir com un republicà, socialista que està a favor de la llibertat, la democràcia, la igualtat, els drets humans, la sobirania del poble, el sufragi universal, l’educació gratuïta i la república federal. Terradas creu en un ampli moviment per l’emancipació format per republicans, liberals de bona fe i treballadors.

    L’escriptor Terradas

    Abdó Terradas és un home culte que desenvolupa una activitat literària interessant. L’any 1835 publica La Esplanada. Escenas tràgicas de 1828. És una obra que critica durament l’absolutisme de l’última època de l’Antic Règim (l’ominosa dècada). Pocs anys després publica Lo rey Micomicó una sàtira brutal contra la monarquia. És una obra teatral revolucionària a la manera de Robrenyo. De fet Terradas es pot considerar el continuador de Robrenyo, que fou el pioner del primer teatre en català. Lo rey Micomicó s’estrena a Barcelona el mateix any de la mort de Robrenyo (1838). Va ser un èxit sensacional.

    Joaquim Molas (2) oposa Robrenyo, Terradas, Clavé i Robert als conservadors “projectats al passat” Milà i Fontanals, Rubió i Ors, Bofarull i Aguiló. Segons Molas “defensen el català viu i vulgar, busquen una transformació total de la vida del país”. Àngel Carmona (3) referint-se a Terradas escriu que és “un català imaginatiu, audaç i generós, un ‘honrat apòstol’ (que) incorporava a la seva feina la rialla del poble”. Per Carmona és decisiva l’aportació de Terradas “al retrobament del país”. Xavier Fàbregas (4) a més hi veu el preludi d’alguns procediments de Frederic Soler Pitarra. Els atacs a la monarquia i a la religió no són circumstancials com en Robrenyo sinó integrals a la institució i a la fe.

    Terradas va ser l’autor de La Campana (vegeu text adjunt). És un himne revolucionari que és considerat la Marsellesa catalana. Datada a primers de 1842 sembla que la música va ser obra de Josep Anselm Clavé. Juan Gutiérrez el cap superior polític prohibeix La Campana (1842).

    Terradas és un home prolífic, original, pioner i multidisciplinar. Introdueix l’ús del català en els mítings i d’aquesta forma la llengua catalana entra en el llenguatge de la política. Té temps també per traduir l’obra de E. Cabet Història Popular de la Revolució Francesa (1839).

    Els catalans icarians

    A partir de les idees de Cabet (Allons en Icarie) un grup de voluntaris catalans participen en la creació d’una colònia comunista experimental als EUA. Volien “substituir el privilegi i la propietat individual, per la igualtat i el comunisme”. Un dels més destacats serà Narcís Monturiol que a banda d’inventar el submarí publica un fulletó contra la pena de mort l’any 1844. El primer grup el formen Santiago i Pere Montaldo (advocat), Joan Rovira (metge) i Francesc Sunyer Capdevila (estudiant de medicina), Borràs pare i fill (llibreters), Monturiol (advocat) Ignasi Montaldo (professor de matemàtiques), els germans Clavé, Pau Alsina (el futur primer diputat obrer d’Espanya) i Orellana (militar). Orellana i Monturiol tradueixen Viaje a Icaria i l’opuscle De que manera soy comunista y mi credo comunista. Es tractava de “construir un nou paradís en un lloc remot”. Terradas té una actitud crítica, semblant a la de Marx i Engels per la mateixa època, però la seva relació és estreta, sembla que va ser protagonista de l’experiència icariana de vida comunitària al barri del Poble Nou de Barcelona.

    Epíleg

    Tres anècdotes il·lustren el tarannà del nostre home. L’any 1854, abans de ser alcalde, resulta que se suïcida una persona i els catòlics no el deixen enterrar al cementiri. Terradas cedeix un camp de la seva propietat per tal que el puguin enterrar. L’any 1868 el mort és traslladat al cementiri amb una làpida que diu: “Al primer librepensador español, José Sicras. El pueblo de Figueres”. La segona és que tenia una bona amistat amb un afrancesat, Tomàs Puig, i respongué personalment de la seguretat de la seva vídua. La tercera anècdota ens vincula Terradas amb un dels homes més injustament oblidats de la nostra història: Ramon Xauradó. El 4 de maig de 1841 es fa una manifestació en commemoració del quart aniversari de la mort de Xauradó a la plaça de Sant Jaume (Pl. de la Constitució) que anirà fins al cementiri. Allí Terradas li fa un míting en homenatge.

    El 2 de setembre de1855 es produeix un motí a la plaça de Figueres. Significa el darrer exili a Perpinyà (havia patit moltes deportacions i exilis, per exemple a Vilafranca, després a Sarrià i més tard a Sigüenza l’any 1845). És indultat i torna a Figueres però és detingut de nou i confinat a Medina Sidonia on mor l’1 de maig de 1856. Ni les robes ni els béns de Terradas no arriben mai a la seva família. Tampoc arriben a bon fi els intents de la Junta Revolucionària de Figueres de 1868 de traslladar les seves despulles a la ciutat.

    La mort de Cuello i Terradas, la fugida de Pere Montaldo (fuig als EUA on participa a la Guerra de Secessió, és ferit i condecorat. Formà part del bàndol federalista i antiesclavista de Lincoln) i l’anada de Santiago Montaldo i Joan Rovira a Icària, culminen l’etapa dels pioners de la democràcia i el socialisme. La segona generació sorgirà amb força i florirà en el sexenni revolucionari i la I República. Estanislau Figueras serà president de la I República, Joan Tutau ministre d’Hisendai Francesc Suñer Capdevila major ministre d’Ultramar.

    1. Apunt fet a partir del llibre de Jaume Guillamet: Abdón Terradas. Primer dirigent republicà. Periodista i alcalde de Figueres. Institut d’Estudis Empordanesos. Figueres, 2000. (El recomanem amb entusiasme).
    2. Molas, Joaquim: Diccionari de la literatura catalana. Ed. 62. Barcelona, 1979.
    3. Carmona, Angel. Dues Catalunyes, jocs floralescos i xarons. Ed. Ariel. Barcelona, 1967.
    4. Fábregues, Xavier: Teatre català d’agitació política. Ed. 62. Barcelona, 1975.

    La campana

    “Ja la campana sona, lo canó ja retrona…
    ¡Anem, anem republicans, anem! ¡A la victòria anem!

    “Ja es arribat lo dia
    Que l’poble tant volia:
    Fugiu, tirans, lo poble vol ser rey…
    Ja la campana…

    “La bandera adorada
    Que jau allí empolvada,
    Correm, germans, a l’aire enarbolem!
    Ja la campana…

    “Mireula que és galana
    l’ensenya ciutadana,
    Que llibertat nos promet, si la alsem.
    Ja la campana…

    “Lo garrot, la escopeta,
    La fals y la forqueta,
    ¡Oh catalans! ¡ab valor empuyen!
    Ja la campana…

    “La cort i la noblesa,
    L’orgull de la riquesa
    Caigan de un cop fins al nostre nivell.
    Ja la campana…

    La milicia i lo clero
    No tingan més que un fuero:
    Lo poble sols de un y altre es lo rey.
    Ja la campana…

    “Los públichs funcionaris
    No tingan amos varis:
    Depengan tots del popular Congrés
    Ja la Campana…

    “Los ganduls que s’mantenen
    Del poble, y luego s’venen,
    Morin cremats, sino pau no tindrem.
    Ja la campana…

    “Y los que tras ells vingan,
    Bo será que entès tingan
    Que són criats, no senyors de la grey.
    Ja la campana…

    “Un sol pago directe,
    Y un sol ram que l’colecte:
    Tothom de allí será pagat com deu.
    Ja la campana…

    Que pagui qui té renda,
    O bé alguna prebenda;
    Lo qui no té, tampoch deu pagar res.
    Ja la campana…

    “Lo delme, la gabella,
    Lo dret de la portella,
    No, jornalers, may més no pagarem.
    Ja la campana…

    Font: Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

    Vegeu també: Catalunya segle XIX ; Les Bullangues de mitjan segle XIX