Author Archives: Andreu Guiu

World Clock

[kml_flashembed movie="http://www.poodwaddle.com/worldclock.swf" width="525" height="525"/]

[kml_flashembed movie="http://www.poodwaddle.com/timezone.swf" width="525" height="525"/]

Font: Web

Picasso

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/fjoWCdzhuFI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Text:

El Picasso català
dimarts, 15 d’agost de 2006 | 13:08h

Pablo Ruiz Picasso arribà a Barcelona a l’edat de 14 anys, en poc temps s’integrà a l’elit intel.lectual i modernista barcelonina, els anys a la capital catalana foren claus pel seu desenvolupament artístic, probablement sense Els Quatre Gats la carrera del pintor hauria seguit un camí molt diferent i parlaríem de Georges Braque com l’únic iniciador del cubisme. Picasso era un pintor d’unes qualitats realment excepcionals, això és vàlid tant a Màlaga com a Galícia, igualment fora de Catalunya hauria arribat l’èxit i hauria estat un pintor conegut a la seva època, però és de suposar que sense l’empenta de la influència d’artistes com RUSIÑOL, Casas o Nonell, hauria trigat molt més a trencar amb l’estil academicista que li imposava el seu pare, avui en dia no seria un pintor gaire conegut fora del territori espanyol. He posat Rusiñol en majúscules pel convenciment que la fascinació que provocava a tothom el paisatgista català deuria influenciar fortament Picasso, no en va és coneguda l’afició de Pablo Ruíz per “El Greco” -afició que també mostrà Dalí anys més tard-, i curiosament fou Rusiñol qui en va recuperar la memòria quan a l’Estat espanyol El Greco era gairebé desconegut o bé ignorat i ridiculitzat. La història oficial però sembla decidida a ignorar expressament els fets, tot i que Picasso parlava català tan habitualment com ho feia en castellà o francès i que ell mateix es considerés català, les senyoretes que podeu veure a la fotografia són considerades per mig món tan franceses com el formatge de Camembert, el quadre, -pintat i inspirat a Barcelona- és sempre titulat “Les senyoretes d’Avinyó” i mai com s’hauria de dir correctament “Les senyoretes del carrer d’Avinyó”. Igualment la majoria de les biografies, inclús les editades a casa nostre, minimitzen la influència catalana de Picasso, la referència és sempre com a pintor malagueny i se’n destaca sempre la seva espanyolitat exagerada aprofitant la seva afició a la tauromàquia. La realitat però sempre és molt més complexa que els esquemes simplistes que la cultura oficial intenta imposar.

malagueño nació y murió
de pantalón corto en Galícia, de largo ya en Barcelona,
de acordeón universal en Francia
ciudadano de la libertad.

(Jose Manuel Alonso –Picasso, Neruda, Casals, Pablos universales)

En aquests temps en què sembla que electoralment interessa mostrar com a català només tot allò que es fa i es desfà al Principat, caldria que paréssim atenció en casos com aquest, sembla com si només poguéssim considerar com a catalans aquells que viuen i treballen a Catalunya i presenten un bon índex de mediocritat, quan la fama creua les fronteres, llavors en diem simplement, espanyol. Ara però és l’hora dels catalans ens diuen, “visca la mediocritat!” hauríem de contestar, per ser conseqüents.

Font: Els blocs de Vilaweb

L’oblit del passat: Catalunya i Andorra

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/oblit_passat/001_618288.rm" width="352" height="288"/]

“L’oblit del passat” dedica el capítol a la restauració de les talles i pintures murals romàniques de Catalunya i Andorra. Així mateix, parla de la necessitat de conservar els edificis modernistes, que ja comencen a mostrar signes de degradació.

Escultures policromades, retaules i pintures murals dels segles XI, XII i XIII, procecedents de les esglésies romàniques dels Pirineus, es van treure, a partir del 1917, dels seus emplaçaments originals per evitar que caiguessin en mans dels col·leccionistes i dels museus estrangers. Ara s’exposen al Museu Nacional d’Art de Catalunya, ubicat al Palau Nacional, un edifici que va ser l’emblema de l’Exposició Internacional celebrada a Barcelona l’any 1929.

Al cor dels Pirineus, el principat d’Andorra guarda importants tresors romànics, com ara Sant Joan de Caselles, a Canillo. En aquesta església del segle XI hi ha una majestat del segle XII. Es tracta d’una escultura de pedra de Jesucrist crucificat sobre un fons de pintura mural.

L’església romànica més antiga que es conserva a Andorra és la de Santa Coloma, amb fragments de pintures murals. També cal destacar Sant Martí de la Cortinada, on hi ha uns frescos restaurats.

Entre els segles IX i XIII, l’arquitectura religiosa tenia un estil robust i senzill, amb murs gruixuts, absis semicirculars, finestres estretes i una decoració mural austera i sintètica. Aquestes són les característiques de l’art romànic.

A partir de l’any 1917 es van començar a arrencar les pintures de les esglésies romàniques per protegir-les de l’expoli. La tècnica per arrencar les pintures era poc coneguda a Catalunya, així que van ser experts italians els encarregats de dur a terme l’operació.

A esglésies com Santa Maria de Taüll o Sant Climent de Taüll hi ha reproduccions de les pintures originals.

El programa també dedica un apartat a la difícil restauració del monestir de Sant Pere de Rodes. Fundat al segle VIII sobre unes ruïnes romanes, hi són visibles les diverses fases constructives. El monestir el van abandonar els monjos al segle XVIII, i, des d’aleshores, ha estat objecte d’importants robatoris, de manera que molt del seu patrimoni està dispers en col·leccions privades.

Les condicions externes han obligat a protegir amb vidres la portalada del monestir de Ripoll, l’obra escultòrica més rellevant del segle IX.

A la ciutat de Barcelona hi ha un important patrimoni modernista, bàsicament d’Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. La seva obra va contagiar els artesans que col·laboraven en la construcció dels edificis: vitrallers, forjadors, ceramistes, escultors, mosaïcistes…

Entitats com la Fundació Amatller vetllen per la conservació del patrimoni cultural. L’industrial xocolater Antoni Amatller, interessat per l’art, va encarregar a l’arquitecte Puig i Cadafalch que reconstruís un edifici al passeig de Gràcia i el convertís en una casa que no tingués res a veure amb l’estil de l’època.

L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de Lluís Domènech i Montaner, és un bon exemple de la combinació de l’art modernista i la utilitat pública. El procés de restauració de l’edifici, però, és força complicat.

També és difícil la restauració d’obres d’Antoni Gaudí, com el Parc Güell o la Casa Milà, coneguda com la Pedrera. Aquest edifici va estar descuidat durant molts anys i no va començar a ser restaurat fins que una entitat financera el va comprar sencer l’any 1986.

Gaudí va morir l’any 1926 i va deixar inacabada la Sagrada Família. El conjunt escultòric de Josep Maria Subirachs a la façana de la Passió ha estat objecte de dures crítiques. Tot i que encara no està acabada, la Sagrada Família ja té algunes parts que han sofert diversos desperfectes.

Font: Edu3