Escola del Soleràs

Amb els nens i nenes de 6è hem estat treballant els diferents sectors econòmics que existeixen i hem parlat una mica sobre l’economia catalana. Per tal de reforçar aquest darrer, podeu ampliar una mica els vostres coneixements només llegint aquest article.

Catalunya és un país de tradició industrial des del segle XIX.

En l’actualitat la indústria, el turisme i els serveis són els principals sectors econòmics de Catalunya. El creixement mitjà anual del període 1995-2004 en termes reals va ser inferior a la mitjana espanyola. No obstant això, el 2005 va créixer un 3,3%, el mateix percentatge que la mitjana espanyola i per damunt la mitjana europea. Segons les mateixes fonts, Catalunya es troba a la quarta posició de la classificació de comunitats segons llur Producte Interior Brut per capita en paritat de poder adquisitiu i aporta el 18,8% del PIB total d’Espanya, 25,5% del sector industrial del PIB i el 17,5% del sector dels serveis. La taxa d’atur catalana, el 2005 era del 6,6%.

Durant el 2008, el creixement del PIB de Catalunya ha anat minvant de forma molt clara, passant del 3,6% d’evolució interanual durant el 2007, a 2,5% el primer trimestre i a 1,5% el segon trimestre.
Com a percentatge del total espanyol, les exportacions d’alta tecnologia de Catalunya representaren, el 2005, el 34,6%. El mateix any les importacions de Catalunya van representar el 29% del total espanyol i les exportacions el 26,8%. De les despeses per a la recerca i el desenvolupament de l’Estat, el 22,8% es van realitzar a Catalunya.

Catalunya és la primera destinació turística d’Espanya; el 2005 va rebre 13,2 milions de turistes entre gener i novembre, equivalent al 25,3% de tots els turistes que van arribar a Espanya, un increment del 12,7% en un any. Les principals destinacions turístiques de Catalunya són la ciutat de Barcelona i les platges de Costa Brava i de Costa Daurada, així com els Pirineus amb 10 estacions d’esquí: Baquèira-Beret, La Molina, Espot Esquí, La Masella, Port Ainé, Vall de Núria, Boí Taüll, Port del Comte, Rasos de Peguera, Tavascan Pleta del Prat i Vallter 2000.

El preu de l’habitatge a Catalunya és el segon més alt d’Espanya, després de Madrid. El 2005 es pagaven 3.397 euros per metre quadrat. No obstant això, per ciutat, Barcelona és la ciutat més cara d’Espanya, amb un preu mitja de 3.700 euros el metre quadrat.

Des del punt de vista financer, cal destacar la tradició i èxit de les caixes d’estalvis de Catalunya, major, fins i tot, que els bancs privats. De les 46 caixes d’estalvi espanyoles, 10 són catalanes. Destaquen, especialment, La Caixa, la primera caixa d’estalvis d’Europa i Caixa Catalunya.

Infraestructura

Catalunya està ben comunicada tant per terra, mar i aire. Per a accedir per terra existeix una àmplia xarxa d’autopistes i carreteres i la xarxa de trens.

Aeroports

Aeroport Internacional de Barcelona – El Prat, situat a quinze quilòmetres de Barcelona, és el més important de Catalunya i el segon d’Espanya. L’aeroport disposa de dos grans terminals, la T1 i la T2, amb una capacitat per a més de 55 milions de passatgers a l’any.

Aeroport de Girona-Costa Brava, utilitzat especialment per les companyies de baix cost, és la base del trasllat de turistes a la Costa Brava.

Aeroport de Reus, orientat al turisme de la província de Tarragona. A poc més d’una hora de Barcelona.

Aeroport de Sabadell, no té vols comercials però admet aviació executiva.

Aeroport de Lleida-Alguaire, inaugurat el 2010.

Aeroport de la Seu d’Urgell, tancat en 1984 i reobert el 2010.

Ports

Els dos principals ports de Catalunya, tant pel transport de passatgers com de mercaderies són el Port de Barcelona i el Port de Tarragona que, a més, estan considerats dos dels ports més importants d’Espanya i del Mediterrani.
A part, el litoral català té una gran quantitat de ports, tant de pescadors com d’esportius.

Xarxa viària

A Catalunya hi ha 12.000 quilòmetres de vies per al trànsit d’automòbils, tot i que 10.843 d’aquests quilòmetres corresponen a carreteres de calçada única. 962 són d’autopistes (665 amb peatge i 307 lliures de pagament). D’aquests 12.000 quilòmetres, 5.600 corresponen a carreteres la titularitat de les quals és de la Generalitat de Catalunya, 4.400 a les diputacions provincials i 1.955 al Ministeri de Foment de l’Administració central.
L’estructura de les autopistes està centralitzada cap a Barcelona. La principal autopista és l’AP-7, coneguda com “Autopista del Mediterrani”, que travessa Catalunya unint, per un costat, Barcelona amb La Jonquera, passant per Girona, i Barcelona amb València, passant per Tarragona. L’AP-7 té un desviament que uneix Molins de Rei amb Montmeló, evitant passar per Barcelona ciutat. Aquesta carretera, la B-30, és el tercer cinturó de Barcelona i va de nord a sud del Vallès. L’AP-2, que uneix Barcelona amb Saragossa, passant per Lleida, és la segona autopista en trànsit de vehicles. La C-32, també coneguda com “Autopista Pau Casals”, uneix Barcelona amb El Vendrell amb túnels que eviten el Parc Natural del Garraf. Amb una longitud total de 56,3 quilòmetres, la C-32 és l’autopista més cara d’Europa al tenir dos peatges. L’autopista de pagament de Barcelona a Palafolls també s’anomena C-32 tot i que és coneguda com “Autopista del Maresme”. Finalment, la C-25 uneix Riudellots de la Selva (Girona) amb Cervera (Lleida) evitant Barcelona. Té 153 quilòmetres i és coneguda com “Eix Transversal”.

Ferrocarril

Catalunya va ser el primer territori de la península en tenir ferrocarril, el 28 d’octubre de 1848, quan es va inaugurar la línia entre Barcelona i Mataró, d’una distància de 28,4 km. Els anys següents, abans de l’entrada del segle XX, es van construir més de 1.000 quilòmetres de via (quasi el 80% de les vies actuals), amb diverses rutes entre les principals ciutats catalanes i Barcelona. La majoria de les vies van ser finançades pel capital privat d’industrials que volien agilitzar el transport de les seves mercaderies fins la gran ciutat.
Actualment, tot i que s’han modernitzat els trens, la xarxa viària segueix sent pràcticament la mateixa que fa cent anys, amb una estructura molt centralitzada cap a Barcelona. Les dues rutes principals són la de la costa, que uneix França i el País Valencià pel litoral català, i la ruta cap a Saragossa, que uneix Barcelona amb Lleida passat per Manresa.

Les propietàries de les línies ferroviàries de Catalunya són l’ADIF i els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Operen a Catalunya les operadores Renfe i FGC.
Durant els primers mesos del 2008, va entrar en servei la línia d’alta velocitat (AVE) a l’Estació de Sants, amb tres línies de servei: Barcelona – Madrid, Barcelona – Sevilla i Barcelona – Màlaga. La línia d’alta velocitat serà prolongada fins la frontera francesa, on continuarà fins a connectar amb l’actual xarxa francesa d’alta velocitat, de manera que s’establirà, també, una connexió ferroviària ràpida entre Barcelona i París.
D’altra banda, el govern de la Generalitat de Catalunya va anunciar el desembre del 2005 un pla per a construir 1.100 quilòmetres de noves línies, 300 en vies convencionals i 800 en vies d’alta velocitat, que uniran les principals ciutats catalanes de forma transversal. El pla suposarà la inversió de 25.000 milions d’euros entre el 2006 i el 2026.

Altres transports públics

L’única xarxa de metro de Catalunya és el Metro de Barcelona que comunica entre si les ciutats de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Sant Boi de Llobregat i Montcada i Reixac. Actualment hi ha nou línies en marxa comptant les que gestiona TMB i les de FGC. A la província de Barcelona també s’hi pot trobar el tramvia (Trambaix i Trambesòs) i el Bicing, un sistema de lloguer de bicicletes.

També hi ha una complerta xarxa d’autobusos arreu dels municipis catalans.