És un jugador de futbol que és molt bo i juga al FC. Barcelona. És un jugador que no és del nostre país, però diu que es vol quedar a viu aquí i jugar sempre en aquest equip. Gràcies a ell, s’ha guanyat moltes copes.
Fa un metre seixanta-sis i té vint -i-tres anys. Té la cara ovalada i els cabells castanys, les pestanyes petites i negres i la boca petita amb uns llavis prims i rossats. EL nas el té gran igual que les seves orelles. Té uns braços forts i unes mans grans.
Medeix un metre setanta-cinc. Té els ulls verd, el cabell castany.Li agrada fer esport però el que practica professionalment és el de pilot de Formula 1. Va ser dos vegades campió del món amb el cotxe Renault. Després de córrer amb Renault, el va fixar el cotxe Mecedes on va tindre una temporada una mica dolenta, va tornar al cotxe Renault on va tindre un resultat de gairebé d’èxit . Després el va fixar la marca Ferrarion actualment pot ser una altra vegada campió del món.
És alt, té la cara rodona, té els ulls blaus i brillants, té les pestanyes petites.Té la boca gran i els llavis gruixuts, les orelles grans, té el nas recte i gruixuts,té els cabells arrissats i llargs, té les espatlles perfectes i la cintura també perfecta. Té la roba del F.C. Barça, és molt amable i li agrada jugar al F.C.Barça.
Juga a futbol amb el Barcelona. Té cresta, és una persona que ha arribat nova a l’equip aquest any, és alt, prim, fa molts gols, porta unes botes fuxia amb ratlles verdes, els peus llargs, amb músculs, xuta molt fort, passa la pilota als altres companys d’equip, és delanter i és molt simpàtic i rialler.
Resum: John Lennon va néixer el 29 d’octubre de 1940 enmig del xiulets de les bombes. La seva infància va ser molt dura. Malgrat el pocs anys que va viure, gairebé uns quaranta, Jonh va revolucionar el món de la música pop. Amb el grup The Beatles, a la dècada de 1960, van pujar a les llistes d’èxits de tot el món, i es van fer ressò d’un estil de vida hippi que va marcar tota una generació. Jonh va ser un músic i compositor de notable qualitat. Després de la dissolució del grup musical i la seva vida amb l’artista Yoko Ono, John es va convertir en una icona del pacifisme, truncada paradoxalment a mans d’un fanàtic. Sempre que escoltem Imagine ens envaeix una estranya sensació, entre la nostàlgia i l’esperança.
Opinió: Aquest llibre és molt bonic, i m’ha agradat molt llegir-lo, perquè t’explica el que sentia Jonh quan es va morir la seva mare, però en Paul Mcartney l’ajudava a superar tot allò, perquè no només es va morir la mare d’en Jonh també es va morir la mare d’en Paul uns anys enrere, i ell al final ho va superar tot.
Sóc l’ Anneliese Marie Franc. Vaig néixer el 12 de juny del 1929 a Frankfurt, una ciutat del centre d’ Alemanya. Segons m’ha explicat el meu pare els jueus formaven un poble que fa molts segles vivia en un lloc anomenat Palestina. Aleshores va començar la diàspora, els jueus ens vam repartir per tot el món. Les coses es van posar tan difícils que vam haver de marxar a Holanda. Allí vaig fer una amiga que es deia Hanna i vaig trobar un noi. El dia que vaig complir 13 anys em van regalar moltes coses i un diari molt especial. De sobte algú va trucar a la porta: era una carta pel pare, i deia que ell i la Margot anessin al SS. El SS era una mena de policia al servei del Hitler, que era el cap d’Estat d’Alemanya. Quan el van elegir es considerava l’amo del país i la seva raça ell creia que era millor que la jueva. Per això va pensar que s’havien d’exterminar. El pare ens va explicar que feia més d’un any que preparaven un refugi per amagar-nos-hi quan calgués. Era a Presengratch 263, li vaig dir la casa del darrere. Allí teníem una ràdio i jo sempre l’escoltava, apart d’escriure el diari. El dia 4 d’agost del 1944 va entrar un de la SS i ens va ficar en un tren desconegut. Ens van portar a un camp de concentració d’Auschuitz. Dels 8 amagats es va salvar el meu pare, que no va parar fins que van publicar el meu diari i la casa del darrere es va convertir en un museu.
adrià garriga tapies
LA VIOLÈNCIA I LA NO-VIOLÈNCIA
Resum: El llibre en concret parla de la violència.
Sempre hi ha algú que forma la violència.
Hi ha moltes maneres de provocar-la, mirant de reüll i fent carotes n’és una, perquè a la persona la mires de reüll i potser l’ acabaràs pegant.
També hi ha la següent: passar directament a pegar. Aquesta és la que més es coneix. Al llibre hi surt una historieta que a una botiga de vendre pa, la dependenta, a la gent gran els donava el pa recent fet, i en canvi a l’altra gent, els donava el pa que li sobrava del dia abans. Van quedar en un acord: que no anirien a buscar més pa, ni coques, ensaïmades, pastissos…fins que un dia la pastissera es va quedar arruïnada. Això és la no violència.
Opinió personal: Aquest llibre m’ha semblat meravellós. Jo també estic contra la violència.
Maira Troyano Tapies
Resum:
A diferència dels animals i les plantes, les persones podem parlar. Les paraules ens arriben al cor, ens inspiren, ens entristeixen, t’emocionen…
Però les paraules també serveixen per pensar, com més gran és el nostre repertori de mots més oportunitats tenim de trobar els que ens calen. Els mots serveixen per moltes coses, com per descriure penes, alegries, disgustos, amistats…
Tots tenim dret a parlar però també el tenim a fer silenci.
Però de vegades callar és com no fer res, com si amaguèssim alguna cosa, de vegades el silenci és aclaparador. Sovint ens costa parlar dels nostres problemes però quan ho fem ens alleugem.
Opinió:
Aquest llibre m’ha agradat bastant perquè, com tots els altres em fa reflexionar sobre certes coses que faig malament. El recomano a tothom perquè reflexioni amb el que fa.
MARCEL MARTÍNEZ SANMARTÍN
