TRANSICIÓ CAP A LA DEMOCRÀCIA

  1. LA TRANSICIÓ CAP A LA DEMOCRÀCIA 

La transició va ser un procés polític condicionat per diferents factors. Va ser un procés en el que la Corona i una part dels polítics franquistes van tenir un paper important però també el van tenir els moviments socials i els canvis que s’havien produit al llarg dels anys 60, La desaparició de Franco implicava 3 alternatives polítiques diferents: 

  1. Els immobilistes. Aquests defensaven la continuïtat del franquisme sense canvis. 2. Els reformistes. Defensaven un projecte de reforma de les institucions que acabés portant a la democratització. 
  2. L’oposició antifranquista que defensava la ruptura amb el règim i la construcció d’un sistema democràtic. 

El 22 de novembre del 75, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei segons preveia la “Ley de Sucesión”. Aquesta proclamació va anar acompanyada d’incertesa, ja que el sector més dur del franquisme va deixar clar que obeirien perquè Franco ho havia dit. A més, l’oposició desconfiava del nou monarca perquè aquest representava el continuisme del règim. El nou monarca, en aquest context va haver de buscar el seus propis aliats per tal de mantenir la Corona. 

En primer lloc, va buscar la col·laboració del seu mentó polític Torcuato Fernández Miranda, el qual va anomenar president de les Corts i president del Consell del Regne. A continuació, el rei va disposar la continuïtat al capdavant del govern de Carlos Arias Navarro. Aquest nou govern inclouria polítics reformistes. Per tant, era un govern que no trencava amb el passat franquista. 

Aquest primer govern era vist com el govern que havia d’accelerar els canvis cap a la democràcia, però quan Arias Navarro va presentar el seu projecte, es va fer evident que la seva postura política era el continuisme. 

Davant l’immobilisme i el continuisme franquista, l’oposició va prendre la iniciativa per promoure mobilitzacions popular que reclamessin les Illibertats polítiques, l’amnistia i els estatuts d’autonomia. Serà en aquest moment quan la Junta Democrática i la Plataforma de Convergencia Democrática acabin per unir-se en l’anomenada Coordinación Democrática o Platajunta. 

En paral·lel, la conflictivitat social continuarà augmentant, i ja no serà només per reclamar millores laborals, sinó que ara ja, es demanarà de manera oberta la democràcia i la llibertat. D’aquesta protesta social, va ser resposta pel govern amb la repressió, cosa que va provocar una radicalització de les protestes. 

Dintre del franquisme, els reformistes van veure amb por que la incapacitat del govern d’Arias Navarro, la conflictivitat social i la repressió podien acabar provocant la ruptura que demanava l’oposició. Aquest sector reformista defensava un projecte de canvi que promovia una reforma progressiva del sistema polític a partir del propi règim, així com un pacte amb l’oposició. Les relacions entre Joan Carles l i Arias Navarro van deteriorar-se ràpidament. En

primer lloc, Arias Navarro no el va avisar de la mort de Franco. En segon lloc, Arias Navarro es considerava el guardià del testament polític de Franco i deixava el rei en una posició secundària, A més, l’enfrontament, cada vegada més important, entre Arias Navarro i el sector reformista del govern, van portar al rei a forçar la seva dimissió. 

El rei Joan Carles, aconsellat per Fernandez Miranda, va decidir confiar en un home jove procedent del franquisme (ministre del Movimiento) anomenat Adolfo Suárez. El 3 de juliol del 76, Suárez va ser anomenat President del Govern. L’oposició va rebre amb moltes reserves aquest nomenament, ja que l’identificaven directament amb el Movimiento i amb el franquisme. 

Suárez, una vegada ocupa el poder, pren la iniciativa i comença el contacte amb les forces democràtiques de l’oposició. Autoritza el dret de reunió, d’associació, de manifestació i concedeix un indult limitat pels que no siguin delictes de sang. A més, aquest nou govern va proposar una Llei de Reforma i Política. Aquesta reconeixia, amb limitacions, els drets fonamentals de les persones, la potestat legislativa, basada en la representació popular (eleccions), i la introducció dun sistema democràtic. 

El següent pas era portar la llei a les Corts. Tot i que la llei proposava el desmantellament de les Corts i l’inici d’un procés que conduiria cap a la democràcia, d’aquesta va ser aprovada per 425 vots a favor i 59 en contra. Aquesta nimietat va ser possible gràcies a les converses subterrànies que el govern havia portat a terme amb molts procuradors franquistes, als quals se’ls va garantir que, s’instaurava la democràcia, no s’exigirien responsabilitats polítiques per als còmplices de la dictadura. Aquesta aprovació evidenciava també la incapacitat del sector immobilista per oposar-se a les reformes. El 15 de desembre del 76, la llei va ser sotmesa a referèndum popular. L’oposició va dubtar de què fer. 

– D’una banda, no podia acceptar una reforma política legitimada pel franquisme. – Però de l’altre, no podia oposar-se a l’obertura política. 

Finalment, la llei serà aprovada pel 81% dels votants, però amb un 30% d’abstencionisme. El projecte de Suàrez comportava la reforma política del règim des del propi règim, una transformació des de dalt. 

En els mesos següents, es va iniciar un procés de negociacions entre el govern i les forces polítiques democràtiques per tal d’ampliar l’amnistia, legalitzar partits polítics i celebrar eleccions generals. 

Paral·lelament, s’aprovaran decrets que van permetre la llibertat sindical i una ampliació de l’amnistia, així com també la legalització dels partits polítics, excepte el PCE i ERC. A continuació, es va dissoldre el TOP, el Movimiento Nacional i el Sindicato Vertical. 

Aquest procés de canvi polític feia evident la necessitat de mantenir la via pacífica. L’oposició no va dubtar a l’hora de manifestar la repulsa per la violència per aconseguir la democràcia, però si que es va començar a produir un desencantament entre sectors d’esquerres que consideraven que el trencament amb el franquisme no era prou profund.

– Organitzacions d’extrema esquerra, com el GRAPO o ETA, va intensificar la seva acció violenta per aconseguir una ruptura profunda. 

– Organitzacions d’extrema-dreta també van respondre amb violència per aturar la reforma democràtica. 

L’acció més dura de la extrema-dreta va ser l’assassinat, el gener del 1977, de 6 advocats laboralistes propes al PCE en el seu despatx d’advocats. L’enterrament dels morts va ser una multitudinària manifestació contra aquestes accions i en contra de la protecció que semblaven tenir per part de les forces de l’ordre de l’Estat. 

En aquest context, a l’abril del 77, el govern després de rebre acusacions per ser massa tou amb l’exèrcit i el franquisme, i veien la força de l’oposició, va decidir legalitzar el PCE i, a continuació, va convocar eleccions generals pel juny del 77. 

LES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES DE 1977 

Les eleccions podien significar la substitució del personal polític franquista i la introducció d’una nova classe política democràtica. Ara bé, Suárez no pretenia descavalcar-se del procés reformista, sinó que volia continuar dirigint-lo després de la legitimització de la Transició mitjançant el vot ciutadà. En conseqüència, Suárez va presentar-se a les eleccions com a candidat d’una coalició, la Unión de Centro Democrático (UCD), que aglutinava sectors reformistes del vell règim franquista, partits conservadors, democristians, liberals i, fins i tot, alguns socialdemòcrates. 

La jornada electoral va transcórrer amb una normalitat absoluta i amb una alta participació. El triomf va ser per a la UCD, que gràcies al seu discurs moderat va aconseguir una majoria de 166 diputats. En segon lloc, el PSOE de Felipe González assolia els 118 diputats, seguit del PCE de Santiago Carrillo amb 20, l’Alianza Popular de Manuel Fraga amb 16, el Pacte Democràtic de Catalunya de Jordi Pujol amb 11 i el PNB amb 8. 

Així, el mapa electoral espanyol va configurar-se com un sistema bipartidista imperfecte en el qual UCD i PSOE aplegaven el 63% dels sufragis. Els resultats de les eleccions demostraven que Espanya volia un canvi de règim, però que aquest seguiria conduit des de la moderació política de la UCD d’Adolfo Suárez que constituiria el primer govern democràticament legitimat des de 1936. Igualment, el PSOE emergia com el primer partit de l’esquerra gràcies a una generació de joves polítics que semblava oferir un projecte polític adequat per a la nova conjuntura del país. 

En canvi, a la dreta la gran derrotada va ser l’Alianza Popular de Manuel Fraga, un líder que malgrat haver estat un dels impulsors del reformisme franquista havia destrossat la seva imatge davant de la ciutadania arran de la política repressiva practicada en el Ministeri de la Governació durant el govern d’Arias Navarro. I a l’esquerra els grans derrotats van ser els comunistes del PCE, un partit que havia liderat l’antifranquisme però que arribava a 1977 sense la necessària renovació generacional i amb problemes per transmetre la imatge de pactisme, modernitat i moderació que reclamava la ciutadania.

LA CONSTITUCIÓ DE 1978 I L’ESTAT DE LES AUTONOMIES 

Immediatament després de les eleccions generals del 15 de juny de 1977 i de la signatura dels Pactes de la Moncloa (veure punt 4.1.) a l’octubre, tot i que la cambra mai va declarar-se constituent, i sota la garantia del control governamental del procés gràcies a la majoria absoluta, es van iniciar les tasques de redacció d’una constitució democràtica per al conjunt de l’Estat espanyol. Els ponents de la comissió redactora van ser parlamentaris de tots els partits amb representació a les Corts: Miguel Herrero de Miñón (UCD), José Pedro Pérez Llorca (UCD), Gabriel Cisneros (UCD), Gregorio Peces-Barba (PSOE), Jordi Solé-Tura (PCE-PSUC), Manuel Fraga (AP) i Miquel Roca (CiU). 

Les negociacions sobre el redactat final de la Constitució van allargar-se fins l’octubre de 1978. Seguint la política de consens, la fase final de la construcció de la nova democràcia espanyola es fonamentaria en la negociació i l’acord entre les diferents forces polítiques tant a la dreta com a l’esquerra democràtiques. Finalment, el text va ser aprovat pel Congrés de Diputats per 325 vots favorables, 6 en contra (Euzkadiko Ezquerra i cinc membres d’AP) i 14 abstencions (PNB i alguns diputats d’AP). 

Després d’una intensa campanya institucional, la Constitució va ser aprovada per referèndum el 6 de desembre de 1978 amb una aclaparadora victòria del “sí” del 87% dels vots. Tanmateix, el text constitucional va ser aprovat amb un abstencionisme del 33%, és a dir, els vots favorables suposaven un 58% del cens electoral. 

La reduida manifestació en el referèndum posava de manifest ‘el desencant i l’esgotament de la població espanyola amb la política després del llarg procés de transíció. Tot i el relat mitificat d’aquells dies, la realitat és que a l’esquerra existia la sensació que la reforma democràtica i social profunda que necessitava Espanya havia fracassat. Igualment, entre alguns sectors conservadors i entre els nostàlgics del franquisme es creia que la Constitució havia fet massa concessions socials i nacionals. 

Així, des d’una certa ambigüitat calculada per no incomodar determinades forces polítiques i l’exèrcit, Espanya es convertia en un Estat social i democràtic de dret organitzat com una democràcia parlamentària. Així, la Corona veia limitades les seves funcions a tasques representatives i l’exèrcit quedava finalment sotmès al poder civil. Igualment, la Constitució fixava el caràcter no confessional de l’Estat, abolia la pena de mort i desenvolupava una àmplia declaració de drets fonamentals i llibertats civils i polítiques. 

La Constitució de 1978 també recollia els principis de la política sociali econòmica i reconeixia el capitalisme mitjançant la llibertat de mercat, amb la possibilitat, això sí, ď’introduir la planificació econòmica a través de la intervenció de l’Estat en la propietat per motius d’interès públic. Territorialment, l’Estat s’organitzaria en municipis, províncies i Comunitats Autònomes, donant lloc a l’Estat de les Autonomies. El castellà era declarat llengua oficial de l’Estat, però les llengües pròpies de les nacionalitats històriques adquirien caràcter cooficialitat a les autonomies. també s’establia un Tribunal Constitucional que vetllaria pel seu compliment. Finalment, s’introduïen els mecanismes necessaris per a la reforma de la Constitució.

Contingut de la Constitució 

En el títol preliminar es contenen els principis fonamentals de la Constitució: 1. Es defineix a Espanya com un Estat social i democràtic de Dret, es proclama que la sobirania nacional resideix al poble i es defineix la forma política de l’Estat com una Monarquia parlamentària. 

  1. L’article 2 fa compatible la unitat de la Nació amb el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions. Aquesta és una de les grans novetats de la Constitució. 3. 3. El títol I és el més extens de la Constitució i conté els drets, Ilibertats i deures dels espanyols. Aquí es recullen els drets individuals com el dret a la vida, a la integritat física, la llibertat ideològica, religiosa i de culte, a la llibertat d’expressió, a l’educació, etc. També s’inclouen alguns drets socials com la protecció a la família, disposar d’un habitatge digne, gaudir del medi ambient, dret al treball, a la protecció de la salut, etc. 

L’única modificació realitzada en la Constitució fins a l’any 2006 es va realitzar en 1992 per concedir el dret al vot en les eleccions municipals als ciutadans de la Unió Europea que viuen a Espanya. Aquesta modificació es feia necessària després de la ratificació per Espanya del Tractat de la Unió Europea. 

  1. Pel que fa a la Corona s’estableix que el Rei és el Cap de l’Estat i es fixen les seves funcions, atribucions i prerrogatives. El seu poder és formal. 
  2. La Constitució estableix la separació de poders i organitza els poders de l’Estat: 3. Les Corts estan formades per dues Càmeres: el Congrés dels Diputats i el Senat. Ambdues són triades per sufragi universal i exerceixen el poder legislatiu. 4. El Govern, que exerceix el poder executiu, dirigeix la política interior i exterior d’Espanya. També té potestat legislativa ja que pot presentar projectes de lleis a les Corts i desenvolupa els reglaments de les lleis aprovades. El President del Govern és investit pel poder legislatiu. 
  3. Els Jutges i magistrats exerceixen el poder judicial. Es crea el Tribunal Constitucional la funció del qual és evitar qualsevol violació de la Constitució i vigilar que no hi hagi lleis que contradiguin al text constitucional. És també el màxim òrgan encarregat de protegir els drets 2. 4. i llibertats fonamentals. 
  4. En el seu títol VIII la Constitució de 1978 va tractar d’abordar un dels problemes històrics del nostre país: conjuminar la unitat de l’Estat amb la diversitat de regions i nacionalitats que ho componen. 
  5. Es van establir els Ilits legals perquè els territoris que ho desitgessis i que complissin una sèrie de requisits poguessin constituir-se en Comunitats autònomes. 8. Les Comunitats Autònomes que es constituïssin tindrien un Estatut d’Autonomia en el qual es recollirien les competències que assumien. Els Estatuts d’Autonomia han de ser aprovats per les Corts Generals. 
  6. Aprobada la Constitució, es van constituir en el període 1979-1983 les actuals Comunitats Autònomes i el nostre país va quedar conformat per 17 Comunitats i dues Ciutats Autònomes (Ceuta i Melilla constituïdes en 1995). Cadascuna d’aquestes comunitats posseeix una Assemblea Legislativa i un Govern propis. 
  7. La Constitució també estableix el principi de solidaritat i l’equilibri econòmic entre les diferents regions del territori espanyol.
  8. Espanya segueix en el punt 4. 
  9. La recuperació de l’autonomia catalana 
  10. El restabliment de la Generalitat 

La mort del general Franco i el nomenament del príncep Joan Carles com a nou rei d’Espanya assenyalen simbòlicament l’inici d’una nova etapa històrica per a Catalunya, un període de transició, condicionat per factors de caràcter divers, que culminaria amb la restauració de la democràcia i l’autonomia política. Un procés en el qual van ser especialment importants la corona i una part essencial del personal polític del franquisme, però també la pressió dels moviments socials i l’oposició democràtica. 

Catalunya i el “problema català” van adquirir una especial importància a partir del novembre de 1975 dins del procés polític espanyol que obria la mort del dictador. I és que una de les vies d’aigua més grans que van precipitar cap al naufragi el model de reforma mínima i vergonyosa del govern dď’Arias Navarro va ser la diferència abismal entre l’oferiment d’un “régimen administrativo especial para las cuatro provincias catalanas” inspirat per Joan Antoni Samaranch, que podria arribar com a màxim a ser una Mancomunitat de Diputacions, i la demanda popular d’un Estatut d’Autonomia. 

En aquest context, després de l’experiència de l’Assemblea de Catalunya, la creació, el desembre de 1975, del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, un organisme que aplegava la major part dels partits polítics catalans, és una mostra de l’interès que existia en aquells moments per preparar la transició cap a un règim democràtic. De la mateixa manera, van avançar les negociacions entre l’oposició catalana i el conjunt de forces democràtiques espanyoles, les quals van assumir les demandes del restabliment de l’autonomia política en les anomenades nacionalitats històriques. 

L’oposició s’organitzava i les forces antifranquistes van promoure mobilitzacions populars. Així, els dies 1 i 8 de febrer de 1976, van produir-se grans manifestacions a Barcelona, duríssimament reprimides pel règim, en les quals es demanava l’amnistia dels presos. La lluita no es va aturar aquí, i l’11 de setembre de 1976 un gran nombre de catalans van concentrar-se a Sant Boi, la ciutat on és enterrat Rafael de Casanova, per reivindicar el restabliment de la Generalitat al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. 

A Madrid, mentrestant, el rei Joan Carles I cessava Carlos Arias Navarro i nomenava com a president del govern Adolfo Suárez, el qual dirigiria el procés de Transició convocant eleccions constituents pel 15 de juny de 1977. Amb una participació del 79,3%, el resultat de les eleccions a Catalunya va atorgar la majoria a la coalició dels Socialistes de Catalunya, integrada pel PSC-Congrés de Joan Raventós i la Federació Catalana del PSOE, amb el 28% dels vots. En segon lloc es situava el PSUC, liderat per Gregorio López Raimundo, amb el 18% dels sufragis. En canvi, els Centristes de Catalunya-UCD de Suárez es quedaven amb el 16% dels vots, percentatge similar al de la coalició del Pacte Democràtic liderada per Jordi Pujol. De la mateixa manera, al Senat s’imposava l’Entesa dels Catalans, candidatura que aplegava socialistes, comunistes i republicans.

A conseqüència de les eleccions, el 25 de juny de 1977, van reunir-se els diputats i senadors catalans, els quals van constituir l’Assemblea de Parlamentaris per exigir la restauració de la Generalitat, la derogació de l’abolició de l’Estatut de 1932, la recuperació de l’autonomia política, el retorn del president Tarradellas i la constitució d’un govern català provisional. 

Les gestions van accelerar-se com a conseqüència de la pressió reivindicativa de la societat catalana i del marc polític diferencial que presentava Catalunya. Per això, Suárez va veure’s obligat a iniciar una reforma política que en aquells moments tenia un límits força confusos. En realitat, l’Operació Tarradellas era una maniobra intel·ligent que en el fons només buscava neutralitzar la majoria d’esquerres sorgida democràticament de les urnes. Així, Tarradellas es convertiria en l’interlocutor preferent sobre el “problema català”. 

D’aquesta manera, el 17 de juny, Josep Tarradellas, el vell president català que es trobava a l’exili en el sud de França, va traslladar-se a Madrid, on va negociar personalment amb Suárez el restabliment de la màxima institució catalana. Aquest va ser l’únic acte polític de tota la Transició espanyola en el qual es reconeixia l’antiga legalitat republicana. El govern Suárez desactivava així bona part del potencia desestabilitzador que les reivindicacions catalanes podien tenir per la reforma política en curs. Els acords van arribar el 2 de juliol, però a continuació tot va semblar aturar-se. 

Tanmateix, l’11 de setembre de 1977 una nova manifestació multitudinària va prendre el passeig de Gràcia de Barcelona i el 29 de setembre un reial decret restaurava la Generalitat. El president Tarradellas va tornar a Catalunya el 23 d’octubre i el desembre va constituir un Consell Executiu amb representació de totes les forces polítiques parlamentàries, amb l’única excepció de l’AP que s’oposava a l’autonomia. Tarradellas era fidel a la seva teoria política: Catalunya només podria negociar un Estatut amb garanties si es presentava unida enfront el govern central. 

L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE SAU I LES COMPETÈNCIES DE LA GENERALITAT La proclamació de la Constitució de 6 de desembre de 1978, en la qual es reconeixien els drets de les nacionalitats històriques, i també de l’anomenat Estat de les Autonomies i el desafortunat “café para todos”, van obrir el cami cap a l’elaboració de l’Estatut de Sau, aprovat per ampli consens polític de l’Assemblea de Parlamentaris el desembre de 1978. El març de l’any següent, l’Estatut era presentat al Congrés dels Diputats de Madrid per a la seva aprovació. Tanmateix, la tramitació parlamentària de l’Estatut i la negociació amb el govern de l’UCD, que no tenia pressa per concretar les reclamacions autonomistes en unes autonomies reals, van allargar-se fins el desembre. Així, el projecte de Sau va rebre considerables retallades, però finalment va veure la llum verda. 

Aprovat per referèndum del poble català l’octubre de 1979 (88,1%), ì posteriorment ratificat pel Congrés i el Senat espanyols, el nou Estatut suposava un important increment respecte a l’autonomia de 1932 en matèries de llengua, ensenyament, cultura i mitjans de comunicació. En canvi, era inferior en el camp de justícia i ordre públic i deixava ambigus els aspectes financers de l’autonomia. El gener de 1980 entrava, finalment, en vigor l’Estatut d’Autonomia. La recuperació política de Catalunya després de la dictadura ja era un fet.

Catalunya recuperava una estructura política de la qual havia estat privada durant quatre dècades. Faltava, però, el més difícil: la reconstrucció nacional, la introducció dels fonaments de la cohesió social i l’articulació d’una veritable Espanya plural. 

L’Estatut reconeixia Catalunya com una nacionalitat que exercia l’autogovern com a comunitat autònoma de l’Estat espanyol i definia el català com la llengua pròpia en cooficialitat amb el castellà. La Generalitat quedava configurada per un Parlament elegit per sufragi universal, un president elegit pel Parlament i un Consell Executiu. L’organització judicial a Catalunya culminava en un Tribunal Superior de Justícia. 

El text atorgava a la Generalitat competències legislatives i executives. Totes dues podien ser exclusives (el seu exercici està limitat només per la Constitució espanyola i per l’Estatut) o compartides amb l’Estat. 

Les competències exclusives de la Generalitat eren de matèries com el dret civil català, el turisme, la cultura, la investigació, el règim local, l’ordenació del territori, les obres públiques internes, l’assistència social i l’educació; i compartides amb l’Estat en matèries com treball, justícia, ports i aeroports, ordenació del transport, medi ambient, institucions penitenciàries, etc. L’Estatut també preveia la creació d’una policia autonòmica (Mossos d’Esquadra). 

El finançament autonòmic provenia de les transferències de l’Estat, dels recursos propis generats per la Generalitat i dels impostos cedits totalment o parcialment per l’Estat, com ara el de successions i donacions. 

L’ETAPA DEL CONSENS POLÍTIC (1978 – 1982) 

Crisi económica i Pactes de la Moncloa 

La fi del franquisme i la Transició d’Espanya cap a la democràcia van coincidir amb una crisi econòmica internacional desfermada arran d’una gran pujada dels preus del petroli el 1973. Les característiques de l’economia espanyola van fer que la crisi energètica derivés en una crisi industrial que va comportar uns índex d’atur elevadíssims i un procés inflacionista que va assolir taxes superiors al 20% anual. D’aquesta manera, la crisi econòmica dels anys setanta va traduir-se a Espanya en una caiguda de les exportacions, una forta davallada dels ingressos procedents del turisme i el retorn d’un nombre considerable d’emigrants procedents dels països europeus també afectats per la crisi. 

Entre 1973 i 1977, els governs franquistes i predemocràtics de Carlos Arias Navarro i Adolfo Suárez no van afrontar les mesures urgents i pertinents per combatre la crisi. Unes polítiques d’ajustament econòmic en plena crisi política terminal del franquisme i en l’inici de les reformes democràtiques podien conduir a greus confrontacions socials que podien desestabilitzar el procés i, per tant, havien d’evitar-se. Tanmateix, arribats a 1977, la urgència d’afrontar el sanejament i la modernització d’una economia marcada per les grans taxes d’inflació, les fallides empresarials, una taxa d’atur desfermada i la creixent mobilització del moviment obrer convertien la lluita contra la crisi econòmica en un element central. Només després de la victòria electoral de la UCD el 1977, amb la tranquil·litat i legitimitat que aquesta conferia al govern Suárez, es va donar pas a les dures mesures restrictives que buscaven atacar la crisi econòmica. Tanmateix, Suárez era conscient de la

impopularitat de la política econòmica que volia emprendre i, per aquesta raó, va voler trobar un pacte d’Estat amb les altres forces parlamentàries i amb els sindicats. L’inici de les converses proposada pel govern de la UCD ràpidament va ser recolzada pel PCE i el PSOE, així com per la dreta, la patronal i els representants sindicals. D’aquesta manera, la redacció de la nova Constitució va veure’s condicionada des del govern per la “bona voluntat” a l’hora de fer possible el pacte econòmic i social. 

Els dies 8 i 9 d’octubre de 1977 van reunir-se, en el Palau de la Moncloa, representants del govern de la UCD amb delegats del PSOE, del PCE, d’AP, de CiU, del PNB, dels sindicats i de la patronal amb l’objectiu de pactar un programa de sanejament econòmic mitjançant la lluita contra la inflació i l’establiment d’un pacte d’actuació política reformista en el camp econòmic que assegurés que els costos de la crisi es repartien de manera equitativa. Els acords als quals van arribar, els anomenats Pactes de la Moncloa, van ser signats el 25 d’octubre. 

Per controlar la inflació i els preus, a més de devaluar fortament la pesseta, es va dissenyar una estratègia de control i reducció de la despesa pública. Igualment, es va acordar un programa que buscava racionalitzar el consum d’energia, una política de rendes que tendís a la moderació salarial, la reducció de les quotes de la Seguretat Social percebudes de les nòmines dels treballadors, la moderació dels costos financers, i la liberalització dels mercats. 

De la mateixa manera, van establir-se un conjunt de reformes estructurals, fiscals, laborals i d’elaboració d’un veritable Estat de Benestar. Així, la reforma tributària va introduir l’impost sobre el patrimoni i el naixement de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF). A més, la reforma de la Seguretat Social i l’increment de la despesa pública destinada al seu finançament va permetre l’extensió de l’assegurança d’atur, l’assistència sanitària i les pensions de jubilació. És a dir, amb un retard considerable respecte del seu entorn europeu, Espanya introduïa una estructura tributària progressiva i assentava les bases de l’incipient Estat del Benestar. 

Ara bé, el desenvolupament de la crisi econòmica i les seves conseqüències socials van continuar evolucionant de forma crítica en els anys següents. L’evolució econòmica posterior a 1978, malgrat les reformes, va implicar que fossin els assalariats els que suportessin el principals esforç d’una crisi aprofundida per la manca d’inversions empresarials i les mesures internacionals. D’aquesta manera, l’atur, especialment elevat entre els joves, i la urgència d’iniciar una reconversió industrial que canviés el sistema productiu serien els principals problemes amb els quals s’hauria d’enfrontar la naixent democràcia espanyola. 

El segon govern de Suárez (1979-1981) 

Després d’aprovar-se la Constitució, les Corts van ser dissoltes i en les noves eleccions celebrades l’1 de març de 1979 va tornar a triomfar la UCD de Suárez. No va ocórrer així en les eleccions municipals, les primeres democràtiques des de la II República, celebrades poc després. L’esquerra va conquistar els principals ajuntaments mitjançant l’aliança del PSOE i el PCE.

Malgrat aquesta aliança, Felipe González va forçar un gir polític i ideològic en el PSOE després de la celebració de la seva XXVIII Congrés. El PSOE va abandonar el marxisme com a ideologia oficial i es va configurar com un partit d’esquerra moderada que podia aspirar al poder en unes properes eleccions. 

L’any 1979 es va iniciar un procés de deterioració política que culminarà amb el cop d’estat frustrat en 1981. Diversos factors expliquen aquesta crisi política: 

– La brutal campanya terrorista d’ETA que va causar 77 morts en 1979 i 95 en 1980. Aquests van ser els dos anys més letals de la banda. 

– El consegüent desassossec en els cercles militars d’extrema dreta que van iniciar contactes per a la preparació d’un cop. 

– La fi del consens amb l’inici per part del PSOE d’una dura campanya d’oposició. – L’aprovació dels Estatuts d’Autonomia del País Basc i Catalunya a finalitats de 1979 i les consegüents eleccions autonòmiques que van donar majoria a les forces nacionalistes. Convergència i Va unir de Jordi Pujol i el PNB. 

– La crisi interna de UCD. Les disensiones i crítiques internes en un partit que havia nascut de forma artificial van ser minant a poc a poc la posició de Suárez, sovint enfrontat amb membres del seu propi partit. 

Tots aquests factors van precipitar la dimissió de Suárez el 29 de gener de 1981. Calvo Sotelo, dirigent de UCD, va ser designat candidat a la presidència. Després de no obtenir majoria suficient en una primera votació, es va fixar per al dia 23 de febrer la segona votació per a la seva investidura. 

Aquest dia la democràcia espanyola va viure el seu moment més difícil. Un cop d’estat dirigit per generals com Milans del Bosch i Armada, va tenir com a principal element l’assalt a les Corts i el segrest del govern i el cos legislatiu per part d’un grup de guàrdies civils dirigits per Tejero. 

El cop va fracassar amb la intervenció decisiva del rei i Calvo Sotelo va substituir a Suárez al capdavant del govern. 

EL COP D’ESTAT DEL 23-F 

Malestar en l’exèrcit 

Els primers símptomes de malestar en l’exèrcit van aparèixer a l’abril de 1977. Amb motiu de la legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE) el dia 9 d’abril, Dissabte Sant, va dimitir l’almirall Xiula dóna Veiga, ministre de Marina, i el Consell Superior de l’Exèrcit va emetre una nota en la qual manifestava la seva disconformitat amb aquesta legalització, encara que l’acatés. 

Al novembre de 1978 va tenir lloc la desarticulació de l’Operació Galàxia, una intentona colpista que planejava un cop d’estat contra el Govern de Suárez. Pretenia frenar les reformes polítiques que estava duent a terme el Govern abans de la celebració del referèndum de la Constitució. El seu principal responsable, Antonio Tejero, va ser condemnat a set mesos de presó. Tejero protagonitzaria anys més tard el cop d’estat de 1981.

L’1 de febrer de 1981, el Col·lectiu “Ametllers” va publicar en el periòdic L’Alcàsser un article clarament colpista.1 El periodista Emilio Romero Gómez va publicar dies abans del cop un article en el diari ABC en el qual criticava durament al dimitit Adolfo Suárez, defensava la necessitat d’«un cop de timó» i proposava al general -posteriorment implicat en el cop Alfonso Armada com a possible candidat a president del Govern. 

Crisi del Govern 

Mentre creixia la voluntat colpista en sectors de l’exèrcit i de l’extrema dreta, el Govern d’Adolfo Suárez va progressar en l’inici de la dècada cap a una profunda crisi, que durant 1980 es va tornar cada vegada més insostenible. Entre els principals esdeveniments van destacar la dimissió al gener del ministre de Cultura, Manuel Clavero, la remodelació del Govern al maig, la moció de censura presentada contra Suárez per part del Partit Socialista Obrer Español (PSOE) a la fi de maig, la dimissió al juliol del vicepresident del Govern, Fernando Abril Martorell, que va produir una nova remodelació al setembre. 

La feblesa creixent de Suárez en el si del seu propi partit va propiciar la presentació de la seva dimissió com a president del Govern i president de la Unió de Centre Democràtic (UCD) el 29 de gener de 1981. En la seva intervenció televisiva Suárez va assegurar que no volia que la democràcia fos un parèntesi en la història d’Espanya.. 

Enmig d’aquest tibant clima, es van engegar els processos de substitució de Suárez. Després d’una ronda de contactes amb els líders dels partits polítics, el rei Juan Carlos I va designar a Leopoldo Calvo-Sotelo candidat a president del Govern el 10 de febrer de 1981. 

Primera votació de la sessió d’investidura 

En aquest enrarit escenari, el 19 de febrer de 1981 va començar la sessió d’investidura al Congrés dels Diputats, on Calvo-Sotelo va presentar la seva proposta de Govern. En la votació del dia 20 nó va obtenir la majoria absoluta necessària, pel que havia de produir-se una nova votació quaranta-vuit hores després, el dia 23 de febrer, tal com estableix l’article 99 de la Constitució espanyola. Es el dia que triarien els colpistes per a la seva temptativa de cop d’Estat, Una temptativa en la qual anaven a confluir les voluntats d’un cop dur, promogut pel tinent general Milans del Bosch i un de tou promogut pel general Armada. 

Desenvolupament del cop d’estat 

A les sis en punt de la tarda del 23 de febrer de 1981 va començar la segona votació nominal per a la investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo com a president del Govern al Congrés dels Diputats. A les 18:23 hores, es va iniciar el cop a l’irrompre en l’hemicicle del Congrés dels Diputats encapçalats pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero des de la tribuna, va cridar «Quiet tothom!» i va donar ordre que tots es tiressin al sòl. 

Ocupació militar de València 

Poc després de l’entrada de Tejero al Congrés i seguint el pla previst, es va revoltar a València el Capità General de la lII Regió Militar, Jaime Milans del Bosch.. Els efectius es van desplegar des del port de València fins al centre de la ciutat, on apuntaven als edificis institucionals, com l’Ajuntament o les Corts valencianes. L’ocupació, que rebia el nom d’Operació Turia, era clau perquè altres regions militars s’incorporessin al cop d’estat.

Milans va intentar convèncer a altres militars de secundar l’acció. 

Aquella nit la ciutat va estar envoltada de militars amb blindats i altres camions de l’exèrcit que havien sortit de les bases de Bétera i Paterna. Una columna blindada es va dirigir a la base aèria de Manises per convèncer al seu comandant que se sumés al cop, però aquest no solament no ho va fer, sinó que va amenaçar fins i tot amb desplegar dues caces equipats amb míssils aire-terra contra els tancs, optant aquests per tornar. 

Govern provisional de sotssecretaris 

A les nou de la nit, un comunicat del Ministeri de l’Interior informava de la constitució d’un govern provisional amb els sotssecretaris de tots els ministeris, presidit per Francisco Laína, director de la Seguretat de l’Estat, per assegurar la governació de l’Estat i en estret contacte amb la Junta de Caps d’Estat Major. 

Negativa del rei 

La negativa del rei Juan Carlos I a recolzar el cop va permetre avortar-ho al llarg de la nit. El propi monarca es va assegurar mitjançant gestions personals i dels seus col·laboradors la fidelitat dels comandaments militars, encara que algunes anessin ambigües, com per exemple la resposta del capità general de Balears. Fins a la una de la nit van tenir lloc gestions des de l’Hotel Palace, als voltants del Congrés, lloc triat com a centre d’operacions pel general Aramburu Topete, llavors director general de la Guàrdia Civil (tenint sota les seves ordres directes a comandaments del cos, com el coronel cap de Madrid Constantino Gómez González) i el general Sáenz de Santa María, al seu torn director general de la Policia Nacional. 

El monarca també va comptar amb l’ajuda de Sabino Fernández Campo, en aquell moment secretari general de la Casa del Rei, que va ajudar al rei realitzant cridades a diversos sectors militars com a capitanies generals, estat major, etcètera. 

El cop tou d’Armada 

El general Alfonso Armada formava part del pla colpista. Armada havia estat nomenat Segon Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit setmanes abans de l’assalt al Congrés i havia estat un home de confiança del rei. Armada volia donar un cop tou emulant al cop que va dur a terme el general francès De Gaulle en 1958. L’objectiu d’Armada no era acabar amb la monarquia ni amb la democràcia, sinó convertir-la en un succedani de democràcia. 

Després de l’assalt al Congrés de Tejero i l’ocupació de València de Milans del Bosch, Armada pretenia acostar-se al rei per oferir-se com a solució i reconduir el cop en suposat benefici del país i de la Corona. Pretenia comparèixer al Congrés com enviat del rei per proposar un Govern de compromís presidit per ell mateix, No obstant això, el seu pla es va veure truncat: el secretari del rei, Sabino Fernández Camp, no va permetre que Armada acudís al Palau de la Zarzuela, impedint que exercís la seva influència sobre el monarca. 

Més tard, quan van ser descoberts els plans d’Armada, seria rellevat del seu lloc de Segon Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit per la seva implicació en la trama colpista. No obstant això, el propi Armada ha negat que proposés tal Govern o que volgués donar un «cop tou».

Intervenció televisiva del rei 

A la una i catorze minuts de la matinada del dia 24 de febrer es va emetre a través de la primera cadena de televisió un missatge del rei Juan Carlos I, vestit amb uniforme de Capità General dels Exèrcits. El missatge havia estat gravat una hora abans en el despatx del rei en el Palau de la Zarzuela. El rei es va dirigir a la nació per situar-se contra els colpistes, defensar la Constitució espanyola, cridar a l’ordre a les Forces Armades en la seva qualitat de Comandant en Cap i desautoritzar a Milans del Bosch. A partir d’aquest moment el cop es dóna per fracassat. 

La Corona, símbol de la permanència i unitat de la pàtria, no pot tolerar en forma alguna accions o actituds de persones que pretenguin interrompre per la força el procés democràtic que la Constitució votada pel poble espanyol va determinar en el seu moment a través de referèndum. 

Final del cop 

Cap a la 1:00 de la matinada, el tinent general Milans del Bosch va rebre la trucada del Rei ordenant-li retirar les tropes. Poc després, Milans va donar l’ordre de tornar a les seves unitats als contingents militars que ocupaven València. A les 5:45 la Capitania General de la III Regió Militar va fer un comunicat en el qual anul·laven les mesures d’estat d’excepció. 

D’altra banda, Tejero va resistir fins al migdia del dia 24. Cap a les 10:00 hores es va permetre la sortida de les diputades del Congrés dels Diputats. A les 10:30, Tejero va negociar amb Armada les condicions de la seva rendició. Les condicions incloïen la sortida de Tejero sense la presència de periodistes i que els guàrdies de rang fins a tinent no serien jutjats, La Zarzuela va donar la seva conformitat lacord. Aquest pacte es coneix com el pacte del capó, ja que es va signar sobre el capó d’un Land Rover. 

Al migdia es van incorporar a l’Hemicicle els diputats que la nit anterior havien estat obligats a abandonar-ho. Seguidament, es va procedir a desallotjar el Congrés dels Diputats i a les 12:15 tot havia acabat. 

El judici i les conseqüències del cop 

Després del cop van quedar alguns interrogants, especialment referits al paper que va jugar cadascun dels principals colpistes i especialment a les intencions i suports d’Armada. Les conseqüències més destacades van ser l’inici d’un procés d’involució autonòmica amb l’aprovació de la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), posteriorment declarada parcialment inconstitucional, i que la monarquia va sortir poderosament reforçada entre la població i els mitjans polítics. 

El judici davant el Consell Suprem de Justícia Militar va començar el 19 de febrer de 1982.84 El 3 de juny es va fer pública la sentència del conegut com a Judici de Campament. Després dels recursos imposats davant el Tribunal Suprem, est va fer pública la sentència ferma el 28 d’abril de 1983. Van ser condemnats a 30 anys de reclusió, com a principals responsables del cop d’estat, Milans del Bosch, Alfonso Armada i Antonio Tejero Molina.

La trama civil del cop mai va ser investigada de manera rigorosa, sent l’únic civil condemnat el exdirigente dels Sindicats Verticals de la dictadura franquista Juan García Carrés. 

El “Elefant Blanc” 

La identitat del popularment conegut com a «Elefant Blanc», el militar promotor del cop al que Tejero esperava al Congrés dels Diputats per fer-se càrrec del govern va ser durant un temps motivo d’especulació. No obstant això els fets i persones semblen clars. 

La crisi de la UCD 

Després d’aquest intent, 2 dies després tots els partits polítics van recolzar el nomenament de Calvo Sotelo, al capdavant del nou gabinet per donar estabilitat al Règim. Entre les seves principals mesures podem destacar: 

  1. a) La llei de divorci que va comptar amb l’oposició dels democristianos de la UCD b) Va rellançar el procés autonòmic. Va arribar a un acord amb el PSOE que va permetre elaborar 9 nous estatuts d’autonomia, amb els quals només quedaven pendents Madrid, Castella-lleó, Extremadura i Balears, que es resoldrien en 1983, ja amb el govern socialista. 
  2. c) L’Acord Nacional d’Ocupació (juny de 1981) per frenar el principal problema d’Espanya,l’atur, amb el suport de la CEOE (Conf. espanyola d’organitzacions empresarials), UGT I 
  3. d) L’ingrés d’Espanya en l’OTAN (maig 1982) de manera precipitada el que va provocar una ona de protestes populars i va trencar el consens anterior de la política exterior. El PSOE va prometre que si guanyava les eleccions sotmetria a referèndum nacional la permanència d’Espanya en l’OTAN 

Però, al llarg de 1982 es va accentuar la crisi de la UCD. Suárez va abandonar el partit i va fundar el CDS (Centre democràtic i Social). Landelino Lavilla va ocupar la presidència de la UCD, substituint a Calvo Sotelo que va romandre com a president del Govern. 

Les eleccions gallegues i andaluses confirmen la caiguda en picat de la UCD que solament va obtenir el 13 % dels vots. Davant aquesta situació, Calvo Sotelo es va veure obligat a convocar noves eleccions a l’octubre de 1982 que van ser guanyades pel PSOE iniciant la dècada dels governs socialistes (1982-1996). 

El PSOE va aconseguir un triomf arrollador amb més de 10 milions de vots i majoria absoluta al Congrés dels Diputats. El projecte de “canvi” de Felipe González havia atropellat a una UCD que gairebé va desaparèixer en les eleccions i va ser substituïda per l’Aliança Popular de Manuel Fraga com el principal partit de la dreta.

Aquest article ha estat publicat en 1.3. Interpretar els canvis i continuïtats dels fets i fenòmens històrics, contextualitzar-los, establir relacions de simultaneïtat entre diferents territoris, per comprendre’n la multicausalitat hist, 11.2. Analitzar els fets i fenòmens socials a partir de la informació obtinguda de fonts diverses, tenint en compte les diferents percepcions i valors que emanen dels drets humans, i formar-se una opi, 3.3. Interpretar la historicitat del present i analitzar les decisions que es prenen ara, per actuar sobre el futur., 8. Transició a la democràcia (1975-2016), HISTÒRIA d'ESPANYA, SOCIALS 4t ESO, Transició a la democràcia (1975-1977). Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.