LA GUERRA CIVIL (1936-1939) 

CAUSES

L’intent de millorar les condicions de la classe mitjana i popular generarà l’animadversió (confrontament) de l’exèrcit, l’església i l’oligarquia (terratinents), en contra de la República. 

La polarització de la societat. Trobarem una societat dividida en dos blocs, el que es traduirà també en una polarització electoral. 

La conflictivitat social i laboral. Aquesta conflictivitat vindrà donada de la mà de l’esquerra, la qual cada vegada estarà més a prop de la revolució i, també, de la dreta, especialment de la Falange i d’altres grups d’extrema dreta. 

La conspiració militar. Una part de l’exèrcit, membres de la UME (Unión Militar Española), la qual era una associació militar clandestina, antidemocràtica i antirepublicana, conspiraran contra la República i en favor de la monarquia / dictadura. 

L’espiral de violència al carrer, que s’accentuarà arrel de l’assassinat del militar republicà José Castillo, per membres d’extrema dreta. L’extrema esquerra, en resposta, assassinarà a un diputat de drete la Guerra Civil. Calvo Sotelo (monàrquic i conservador). Aquest serà el detonant de la Guerra Civil. 

  1. DEL COP D’ESTAT A LA GUERRA CIVIL 

En el context de crisi política i social durant els primers mesos del 36, s’iniciaran els preparatius d’un cop d’Estat en contra de la República. Aixi, els generals Franco, Goded, Sanjurjo i Mola, iniciaran els preparatius definitius. El lideratge del cop quedarà en mans del general Sanjurjo, el qual estava exiliat a Portugal. Els colpistes comptaran amb l’ajuda econòmica d’un industrial mallorquí, Joan Marc, de la Itàlia feixista, de l’Alemanya nazi i d’industrials com Francesc Cambó. A més, políticament totes les forces de dretes i extrema dreta també donaran suport al cop d’Estat. El 13 de juliol del 1936, com a resposta a l’assassinat del militar republicà José Castillo, es produirà l’assassinat del parlamentari Calvo Sotelo. La mort d’aquest polític accelerarà els plans, ja que els colpistes tenien un motiu per justificar l’aixecament. 

El 17 de juliol del 1936 a Melilla, el coronel Yagüe, el cap de la legió, s’aixecarà en armes contra la República. Ràpidament s’estén per tot el protectorat. El 18 de juliol, un dia després, Franco aixecarà Canàries i, una vegada assegurat el triomf de l’aixecament, es traslladarà al Marroc amb avió i es posarà al capdavant de l’exèrcit d’Àfrica. Després creuarà cap a la Península. Entre el 18 i el 19 de juliol, altres guarnicions militars d’Espanya, s’uniran al cop. d’Estat, com la Falange i els carlins. 

El cop d’Estat estava previst pel 18 de juliol, però es va avançar al 17 de juliol. Això va donar un avís a la República, que també va actuar malament. 

El govern de la República, presidit per Casares Quiroga, trigarà a reaccionar i, en dos dies, els revoltats es faran forts a Pamplona, Sevilla, Castella i Lleó i a part d’Aragó. A

continuació, Casares Quiroga dimitirà i es formarà un nou govern que, el dia 19, accedirà a l’entrega d’armes a les milícies dels sindicats per enfrontar-se als militars. El president del poder a partir d’aquest moment serà José Giral. Una part de l’exèrcit es mantindrà fidel a la República, però l’exèrcit com a tal serà dissolt pel govern. 

2.2 LA INSURRECCIÓ A CATALUNYA 

Pel que fa a Catalunya, l’aixecament militar havia de ser dirigit pel general Goded, el qual, en primer lloc aixecarà les Balears. Després vindrà a Barcelona i també l’aixecarà. 

El problema de Goded és que no comptava amb el no suport de la població. A més, els partits que podien donar-li suport i les organitzacions, com la falange, no tenien presencia a Catalunya. Per últim, el principal partit conservador català, la Lliga, no va participar ni va donar suport explícit al cop d’Estat. Tot i que després del 18 de juliol, molts dels seus dirigents marxin de Catalunya per passar al bàndol nacional (el de Franco). Tot i aquesta manca de suport, els militars creien que una bona part de l’exèrcit participaria de la insurrecció i que la guàrdia civil també s’afegiria. 

El 19 de juliol esclatarà la insurrecció a Barcelona, però els insurrectes seran aturats gràcies a la població, partits i sindicats d’esquerres que seran armats per la pròpia Generalitat. A més, les forces d’ordre públic es mantindran fidels a la República. La revolta a Barcelona fracassarà i provocarà que els insurrectes de la resta de Catalunya s’acabin rendint. El general Goded serà arrestat i, posteriorment, jutjat i afusellat. 

En conclusió, la revolta fracassarà a Catalunya i en tots aquells llocs on les forces obreres i d’esquerres tenien més presència (País Basc, Andalusia, València, Astúries i Madrid). 

Per la seva part, els revoltats controlaran l’Espanya interior. Per tant, Espanya quedarà dividida amb unes noves froteres marcades per la geografia electoral del febrer del 36. 

2.3 LA CONSOLIDACIÓ DELS BÀNDOLS 

BÀNDOL NACIONAL: dirigit per militars que comptaran amb el suport de les classes altes i dels sectors més conservadors. Aquest bàndol defensava la unitat d’Espanya, aturar una possible revolució social i, a continuació, imposar una dictadura militar que restablís l’ordre públic. Es calcula que uns 90 mil soldats donaven suport, més uns 45 mil de l’exèrcit africà, més alguns milicians carlistes i falangistes. 

A més, aviat existiria un altre factor que diferenciaria els bàndols: el suport d’Alemanya i d’Itàlia. 

BÀNDOL REPUBLICÀ: format per classes populars, obrers i camperols, classes mitjanes intel·lectuals. Aquest bàndol defensarà la legitimitat de la República i de les reformes. El control del carrer estarà en mans dels obrers i dels milicians, En paral·lel, existirà un govern republicà legitimitat a nivell internacional, que controlarà les reserves d’or, de la indústria del 112 mil soldats.

  1. PER QUE LA GUERRA CIVIL VA ASSOLIR UNA DIMENSIÓ INTERNACIONAL? L’esclat de la Guerra Civil espanyola als anys 30, provocarà un fort impacte a la política mundial. Tot els governs del món i partits polítics internacionals, sindicats i, fins i tot, els intel·lectuals, es veuran obligats a definir la seva decisió respecte al conflicte. De let, ta Guerra Civil serà interpretada com un enfrontament entre les forces democràtiques i els règims feixistes en expansió. Més enllà de les qüestions internes, la Guerra Civil va ser vista com un microcosmos, en el qual ja s’estava produint l’enfrontament armat que molts sector de l’opinió pública internacional temien que esclataria. (El que s’interpretà és, que serà el pròleg de la Guerra Mundial. 

A partir de l’esclat de la Guerra Civil, tots dos bàndols buscaran suport i ajuda internacional. la República esperava comptar amb l’ajuda dels governs democràtics europeus (Anglaterra, França..), especialment de França, la qual estava governada per un Front Popular, el qual estava presidit per Leon Blum. En canvi, des de el punt de vista dels règims democràtics, la intervenció directa a la Guerra Civil espanyola podia suposar un greu perill pel feble equilibri que hi havia en aquell moment a Europa. França, que es trobava amenaçada per Alemanya i Itàlia, tot i rebre la petició d’ajuda per part de la República espanyola, optarà per la neutralitat. Per la seva part, Anglaterra, que en aquell moment defensava la política de contenció amb Alemanya i Itàlia, comunicarà al govern francès que si França intervenia, no li donaria suport a nivell internacional. 

Aquesta darrera pressió d’Anglaterra, serà decisiva perquè França acabi proposant a la resta de governs un política de no-intervenció. Aquesta política serà acceptada per tots, incloent Alemanys, Itàlia i la URSS, Per tant, a l’agost del 36, es crearà el Comitè Europeu de No-intervenció, amb seu a Londres i format per 27 països. 

A la pràctica, la República serà l’única perjudicada per la neutralitat europea, perquè li estaven negant la defensa a un govern legítim i sobirà. 

Tot i l’existència d’aquest Comitè, Itàlia i Alemanya en cap moment respectaran la no intervenció. Enviaran tropes, material de guerra, armament, municions i, fins i tot, Hitler enviarà la legió Condor. Hitler utilitzarà el conflicte com un banc de proves per provar les seves armes. A més, Hitler i Mussolini veien en els militars espanyols un fre a l’expansió del primeres i estratègiques, com per exemple els militars. D’altra banda, el règim italià enviarà armament i tropes. Ho farà per assegurar el control del Mediterrani. 

La República, per la seva part, veu que les potències europees no només no li envien tropes ni armament, sinó que, a més, embarguen les armes (no li vendran armes i, a més, impediran que arribin armes a Espanya). La República haurà de recórrer al mercat negre. En un primer moment, la República s’abastirà d’un material antic, car i que no funcionava. 

La URSS respectarà el Comitè, però a l’octubre del 36 comença a enviar armament i assessors polítics i militars (estratègies). Ho fa, a canvi, de que el govern de Largo Caballero pugi fer servir les reserves d’or del Banc d’Espanya. Per tant, el govern de la República es veurà lligat a la URSS.

Pel que fa a la població, a nivell internacional, els obrers i sectors progressistes defensaran la República. Això donarà lloc a la creació de les Brigades Internacional. Aquesta combatents vindran des de tot arreu per defensar la República i, sobretot, perquè la Guerra Civil serà la primera oportunitat d’enfrontar-se al feixisme, es calcula que, aproximadament, van arribar uns 60 mil voluntaris. Però aquesta xifra no es comparable amb els soldats alemanys. 

  1. BÀNDOL REPUBLICÀ 

La insurrecció militar dels juliol del 36, suposarà un trasbals social, econòmic i polític per Espanya. En un primer moment, la inoperància del govern es veurà ràpidament superada per la ràpida resposta de les organitzacions obreres. Per aturar la insurrecció militar, el nou president govern, José Giral, lliurarà armes a les milícies dels partits i sindicats, dissoldrà l’exèrcit i crearà batallons de voluntaris per integrar-se a les milícies. En conseqüència, en el territori republicà es crearà una estructura de poder vertebrada a partir dels sindicats i partits d’esquerres que, de fet, eren els únics que podien defensar la legalitat republicana. L’aparició d’òrgans revolucionaris de poder paral·lel al govern. 

A Catalunya es crearà el Comitè de Milícies Antifeixistes, i que serà una mena de paral·lel a la Generalitat. En aquests primers mesos també es produiran accions de repressió espontània contra tots aquells elements que poguessin tenir relació amb els insurrectes (burgesia, església, exèrcit, propietaris de terres, etc.). D’aquesta manera, enmig d’aquest clima revolucionari trobarem que es produiran assassinats, detencions il·legals, saquejos, crema d’esglésies i convents, i es de guerra, requisaran béns particulars i d’institucions. 

Com a conseqüència d’aquesta repressió, també veurem que es produiran fets greus com el de la Presó Model a Barcelona, (incendi dut a terme pels anarquistes) o el de Paracuellos del Jarama (el Partit Comunista decideix fer un trasllat de presos i, durant el cami, els assassina). Una altra part d’aquests favorables al cop d’Estat fugiran a França, o bé creuaran a la zona nacional, per estar segurs. D’altres que no puguin marxar, el que faran serà amagar-se. 

A nivell econòmic, veurem que l’aparició d’aquests poders (locals i regionals) de tipus revolucionari aniran acompanyats d’una gran transformació econòmica. La revolució anirà de la mà de les col·lectivitzacions, tant al camp com a les zones industrials. Com a resultat, posaran l’economia sota el poder dels obrers i camperols. La revolució no només anava en contra del cop d’estat, sinó en contra del capitalisme burgès. Trobem dos models diferents de col·lectivització: 

– En el primer model els treballadors es van posar al capdavant de la indústria perquè, a I’hora de tancar la feina després del cop d’estat, es van trobar que els empresaris havien fugit, o bé, havien estat detinguts o assassinats. 

– El segon model de col·lectivització consistirà en què els treballadors es faran amb el uobəs 13 control i la direcció de les empreses, tot i que l’empresari continua present. Els treballadors comunicaran als empresaris que des d’aquell moment, explotarien l’empresa amb règim d’autogestió. En el camp agrari trobaríem també ocupació de terres. (El poble ocuparà totes les fàbriques, camps i el govern no sabrà que fer. O

ho acceptava o es posava en contra. No té altra opció que acceptar-ho, i per això ho legalitza, per tal de no posar-se en contra dels obrers). 

A partir d’aquest moment s’elaboraran una sèrie de decrets, tant del govern central com de la Generalitat de Catalunya, que donaran cobertura legal a les confiscacions. A més, voldrà tenir també l’opció de mantenir l’activitat productiva, aixecar la indústria de guerra (que no existia) i garantir la subsistència de la població. A l’agost del 1936 es crearà el Consell d’Economia de Catalunya, que s’encarregarà de reorganitzar l’economia catalana i, a l’octubre del mateix any, s’elaborarà un decret de col·lectivitzacions que legalitzava totes les col·lectivitzacions fetes fins llavors. A més, també es regularan els salaris a nivell estatal, s’establirà el control de la banca, es crearan institucions de crèdit públic, és a dir, tota una sèrie de mesures revolucionàries. Es calcula que cap al final de la guerra, Espanya tindrà més de 40 mil empreses controlades pels obrers, més de 2000 col·lectivitzacions i, en canvi, a Catalunya hi haurà poca terra col·lectivitzada (perquè hi havia poca terra i no existien els latifundis). 

Els comunistes del PCE seran els principals enemics d’aquesta revolució. Ells defensaven I’stalinisme i anaven en contra dels trotskistes, és a dir, anaven en contra de la revolució perquè prioritzaven la guerra. En canvi, el POUM, la CNT-FAI… defensaran aquesta revolució. Aquesta acabarà fracassant tant pels obstacles com per la pròpia resistència que es trobarà al territori republicà. Es calcula que cap a la primavera del 37, la revolució acabarà. Això coincideix amb els fets de maig del 37. 

4.2 EL GOVERN DE LARGO CABALLERO (Setembre 1936-Maig 1937) Els de setembre del 1936 el socialista Largo Caballero formarà a Madrid un govern integrat per republicans i socialistes al que, dos mesos més tard, s’afegiran els anarquistes (Frederica Montseny). L’objectiu d’aquest govern serà recuperar un poder d’estat fort, unit per un pacte antifeixista que també concentrés els esforços bèl·lics a partir de la militarització de les milicies, la creació d’un exèrcit popular i la fi de la revolució. En aquest govern, trobarem problemes greus i diferències internes polítiques, entre elles, pel fet que els anarquistes, tot i formar part d’aquest govern, continuaran defensant la seva política, les col·lectivitzacions i, a més, es negaven a que les milicies s’integressin en l’exèrcit. Serà durant aquest govern que es traslladarà el govern de Madrid a València, per allunyar-se del front. 

A Catalunya, Companys seguirà sent el president de la Generalitat i el 26 de setembre es formarà també un govern d’unitat presidit per Tarradellas. Es dissoldrà el Comitè de Milícies Antifeixistes, els comitès locals seran substituïts per Ajuntaments, es centralitzarà la policia, etc. 

ELS FETS DE MAIG DEL 1937 

L’inici de la Guerra Civil acaba donant lloc a una experiència revolucionària. Tot això acaba donant lloc a problemes entre les forces polítiques revolucionàries que integraven el Bàndol Republicà.

D’una banda, la CNT-FAI, recolzats pels comunistes del POUM i el sector d’esquerres del PSOE, eren partidaris d’aprofundir en la revolució, ja que consideraven que aquesta era l’única garantia de guanyar la guerra. A més, també es negaven a integrar les milícies en l’exèrcit. D’altra banda, el Partit Comunista, el PSUC i el sector de dretes del PSOE defensaven la restauració de les institucions anteriors a la guerra, la paralització de les col·lectivitzacions i la paralització de la revolució. A Catalunya, les tensions i aquestes diferències augmentaran fins al punt que Andreu Nin (secretari del POUM) serà exclòs del govern de la Generalitat arrel de la seva postura anti- stalinista. A més, serà difamat en una campanya liderada pel PSUC. D’aquesta manera, començarà una nova on l’equilibri de forces canviarà. El PSUC es convertirà en el partit marxista més poderós de Catalunya, mentre que el POUM haurà de buscar el suport de la CNT. Aquestes tensions i rivalitats, sobretot entre la CNT i el PSUC es faran evidents a inicis del 1937. 

El gener del 37 a la Fatarella es viurà un enfrontament armat entre aquests dos grups i la 13 responsabilitat serà atribuïda als anarquistes. A l’abril del 37, la tensió augmentarà de nou i, a Puigcerdà, es produiran enfrontaments armats entre els anarquistes i les forces d’ordre públic de la Generalitat. El maig del 37, la tensió arribarà al seu màxim punt i, a més, coincidirà amb el govern de Largo Caballero degut a que aquest també experimentarà un descens en la influència dels ministres anarquistes. La inestabilitat social, el clima d’inseguretat i l’escassetat i encariment dels productes bàsics feia preveure una generalització dels conflictes. 

El 3 de maig, les tensions esclataran a Barcelona, La Generalitat donarà l’ordre perquè les forces policials desallotgin l’edifici de la telefònica de Barcelona, controlat pels anarquistes. 

Aquest edifici era de gran importància perquè des d’allà es controlaven totes les comunicacions. Això dona lloc a un enfrontament armat i obert entre els anarquistes amb el suport del POUM contra els comunistes del PSUC, recolzats per la resta de partits. A més, veiem les dues posicions respecte a la revolució: la de la revolució dels anarquistes i la de no- revolució dels comunistes. 

Entre els dies 3 i 6 de maig, Barcelona estarà sotmesa a una lluita oberta, fratricida que omplirà la ciutat de barricades i de batallons. Tot això es saldarà amb 200 morts i la derrota política dels anarquistes i del POUM. A més, enfonsarà el govern en una profunda crisis. Els Fets de Maig serviran com a pretext perquè el govern de la República enviï 5000 guàrdies d’assalt per posar fi al conflicte i, a més, permetrà reduir la capacitat i l’autonomia política de Catalunya. 

Els Fets de Maig posaran en evidència les tensions i els dos grans problemes del bàndol republicà: 

  1. PRIMER PROBLEMA: les diferències greus entres les forces antifeixistes per la direcció militar i política de la guerra i del procés revolucionari. 
  2. SEGON PROBLEMA: les diferències entre el govern de Madridi el govern de la Generalitat per les reticències del govern republicà sobre la capacitat de la Generalitat per governar, dirigir i controlar els sectors polítics i sindicals.

CONSEQÜÈNCIES: S’il·legalitza el POUM, el seu líder, Andreu Nin serà assassinat per espies de la URSS. La CNT abandona el govern de la Generalitat i el PSUC es convertirà en el partit hegemònic de Catalunya. 

4.3. EL GOVERN DE JUAN NEGRÍN (Maig 1937- Abril 1939): LA RESISTÈNCIA A ULTRANÇA 

Els Fets de Maig comportaran modificacions polítiques importants dins del bàndol republicà. Els anarquistes perdran influència i els comunistes la guanyaran gràcies, també a l’ajuda militar de la URSS. 

El curs desfavorable de la guerra acusarà als comunistes en contra de Largo Caballero. A més, els comunistes, seguint les directrius soviètiques de perseguir els trotskistes, demanaran la il·legalització del POUM i que els seus líders fossin detinguts i acusats de ser responsables dels Fets de Maig i de col·laborar amb el feixisme. Largo Caballero es negarà a il·legalitzar el POUM, però haurà de dimitir. 

El 17 de maig, Manuel Azaña, president de la República, encarregarà un nou govern a Juan Negrín (líder comunista). Aquest govern estarà recolzat pel PSOE, però els anarquistes seran exclosos. Juan Negrín sí que il·legalitzar el POUM i durà a terme una dura repressió contra els seus militants. Això provocarà que el partit s’acabi dissolent. 

El juny del 37 es formarà un nou govern de la Generalitat integrat per ER i el PSUC, sense la participació de la CNT. 

El novembre del 1937, Negrín decidirà traslladar el govern de la República de València a Barcelona, on també es trobava el govern del País Basc. La decisió del trasllat va estar motivada per la necessitat de controlar els recursos econòmics i militars d’una de les zones més riques i poblades del bàndol republicà. 

El govern de la República, una vegada instal·lat a Barcelona, assumirà l’ordre públic, la gestió de proveiments, el comerç exterior, entre d’altres. Deixarà molt afeblit el govern de la Generalitat i les seves competències. 

El 1938 la situació serà tan desesperada al territori republicà que veurem escassetat d’aliments, desastres militars continus i una desmoralització i cansament entre la població. Davant d’aquesta situació, Negrín, amb l’esperança d’aconseguir suport internacional, proposarà una sortida negociada del conflicte i publicarà el programa dels Tretze Punts, on exposarà les condicions necessàries per la fi de la violència. És a dir, intentarà pactar amb Franco. Aquesta oferta serà rebutjada per Franco i, a més, la proposta tampoc rebrà l’aval internacional per forçar el bàndol nacional a la negociació. 

A partir d’aquest moment, Negrín es mostrarà partidari a la resistència a ultrança de la República. Aquesta posició es justificava en el fet que la tensa situació política internacional, provocada per l’expansionisme nazi, podia precipitar Europa cap a la guerra en qualsevol moment. Això podria ser beneficiós per Espanya, ja que permetria a la República incorporar se a un conflicte internacional contra els totalitarismes i, per tant, rebre l’ajuda demanada.

Tot i les esperances de Negrín de que esclataria una Segona Guerra Mundial, el govern britànic continuarà defensant la política de contenció. El setembre de 1938, signaran el Pacte de Munich, i es reconeix l’annexió dels Sudets per part d’Alemanya, per tal de mantenir la pau. Negrín davant d’aquest fet continuarà insistint en la necessitat de resistir, tot i que la guerra ja es veia perduda. 

Entre gener i febrer del 39, Catalunya serà ocupada pels nacionals, i això suposarà l’exili dels instal-lats a Barcelona, juntament amb els seus dirigents. A finals de febrer, Gran Bretanya i França reconeixeran el govern de Franco com a legítim a Espanya. Azaña, des de l’exili, dimitirà. Negrín mantindrà la necessitat de resistir, però l’1 d’abril s’acabarà la guerra i 4 mesos després, l’1 de setembre, esclatarà la Segona Guerra Mundial. 

  1. BÀNDOL NACIONAL 

Una vegada ha fracassat el cop d’estat del 18 de juliol, es plantejarà el problema de la divisió del poder entre els insurrectes des del punt de vista militar i polític. 

A nivell polític, les organitzacions que donaven suport al cop representaven corrents polítiques molt diferents. 

A nivell militar tampoc hi havia una comandament únic. Franco tenia el control del Marroc i de les Canàries, Mola el nord de la Península, Queipo de Llano tenia Andalusia i, a més, el cap del cop d’estat havia mort. A partir del fracàs del cop, el 24 de juliol es crea la Junta de Defensa Nacional a Burgos, presidida pel militar més antic, Miguel Cabanellas. Es dona el primer pas cap a la centralització del poder militar. 

Aquesta Junta estava formada únicament per militars, però no tenia atribucions a la direcció militar de la guerra, sinó que s’encarregava de governar el territori ocupat. Les primeres mesures que prendrà la Junta, serà la prohibició de tota l’activitat política de partits polítics i sindicats, suspendre la Constitució del 1931 i paralitzar la reforma agrària. També engegarà una dura repressió sobre qualsevol intent de resistència. 

Entre l’agost i el setembre del 36 es fa evident la necessitat de tenir també, un comandament militar únic. La Junta de Defensa Nacional decidirà crear aquest comandament militar únic i, a proposta del general Quinderal, Franco serà anomenat comandant amb cap. A més, Franco havia consolidat el seu lideratge dins l’exèrcit després de l’alliberament de l’alcàsser de Toledo. També era reconegut per Hitler i Mussolini com a únic interlocutor. 

A partir de l’1 d’octubre del 36 es farà un decret on Franco serà anomenat generalíssim de tots els exèrcits sota el seu comandament i també, cap del Alzamiento Nacional. A partir d’aquest moment la Junta serà dissolta i es crea la Junta Técnica del Estado, amb seu a Valladolid i a Burgos, Franco estableix la seva caserna de general a Salamanca. 

Després d’aquesta primera fase d’unificació política i militar, Franco s’enfrontarà amb la independència de la que encara gaudien la Falange i els carlins.

La política del nou cap d’estat a la zona nacional serà la de construir un estat amb sistema feixista de partit únic. Al mateix temps que la guerra s’allargava, Franco va poder consolidar el seu poder i lideratge, i es va imposar a les diferents forces que donaven suport a la insurrecció. D’una banda, la Falange havia perdut el seu fundador, José Antonio Primo de Rivera, i patia una profunda crisi de direcció. A més, els antics falangistes es veien qüestionats pels nous afiliats. D’altra banda, els carlins tenien molts efectius militars propis i aquesta autonomia generava molts problemes a l’exèrcit, fins al punt que Franco va obligar a marxar a l’exili al seu líder. 

Franco ben aviat es disposarà a liquidar qualsevol tipus de resistència i d’oposició dintre del bàndol nacional. Amb l’ajuda del seu cunyat Ramon Serrano Suñez, decretarà a l’abril del 1937, la unificació forçada dels dos moviments en l’anomenada Falange Española Tradicionalista i de la JONS. En aquest partit s’integraven totes les altres forces polítiques que donaven suport al bàndol nacional. També, aquest partit servirà per controlar i influenciar qualsevol tipus d’activitat política, A més, estarà liderat per Franco com a cap suprem. Qualsevol intent d’oposició al decret serà durament reprimit i, a més, el partit únic també tindrà una estètica feixista. Els seus membres (militars) duran la camisa de color blau (color dels falangistes) i una boina de color vermell. 

El juliol de 1937, els bisbes espanyols faran públic una carta pastoral col·lectiva on donen suport a Franco i al bàndol nacional. Al mes d’octubre, el Vaticà, reconeixerà diplomàticament el règim de Franco, amb la qual cosa, el procés d’institucionalització continuarà desenvolupant-se, fins que el gener del 38 desapareixerà la Junta Técnica i es formarà el primer govern de la zona nacional, el govern de Burgos. Franco, a partir d’aquest moment, ostentarà la condició de Caudillo de España i concentrarà en la seva persona la presidència del govern i de l’Estat fins l’any 1973. 

Aquest nou Estat estarà inspirat en el feixisme italià. Defensarà un model conservador i catòlic i es basarà en tres pilars: Església, Exèrcit i la Falange. Aquest govern abolirà tota la legislació republicana en matèria econòmica, social i laboral, i restaurarà la pena de mort, suprimirà les llibertats religioses, polítiques i de premsa, restaura la confessionalitat de l’Estat, deroga el matrimoni civil, el divorci, recupera el pressupost pel clergat i recupera l’ensenyament religiós. 

El març del 38, s’aprova la primera de les Lleis Fonamentals anomenada Fuero del Trabajo, març d’inspiració feixista i que establia la creació d’un sindicat únic que agrupava empresaris i | treballadors, al mateix temps que prohibia les vagues i manifestacions. 

En conclusió, durant la Guerra Civil es posaran les bases del nou règim franquista que consistirà en un dictadura militar i en un Estat totalitari. 

  1. EVOLUCIÓ DEL CONFLICTE BÈL-LIC (BATALLES) 

BATALLA DE MADRID: 

Una vegada el cop d’estat fracassa, les tropes del bàndol nacional tindran com a primer objectiu arribar a Madrid i prendre la ciutat, ja que, a més de ser la capital, era el símbol de la República.

Les tropes d’Àfrica, comandades pel general Yagüe, aniran desplaçant-se cap al nord, primer per Andalusia i després per Extremadura. Badajoz resistirà i això acabarà amb més de 2000 morts del bàndol republicà. El setembre del 36, Franco, que ja era el cap de l’exèrcit després de posar fi al setge de l’alcàsser de Toledo (va alliberar als insurrectes tancats a l’alcàsser envoltat per republicans), es dirigirà també cap a Madrid. A partir d’aquest moment, trobarem a les portes de Madrid a Franco i al general Yagüe. 

Davant d’aquesta situació, el govern de la República decretarà la mobilització general de la població per salvar Madrid. Fortifiquen els accessos a la ciutat i a les institucions (Banc d’Espanya, museus…). Els partits polítics i els sindicats animaran a la defensa de la ciutat, i es farà popular el crit del “No passaran”. 

El 6 de novembre del 36, el govern de la República es traslladarà a València i Madrid es quedarà sota el govern d’una Junta, presidida pel general Miaja. Tot i els atacs aeris que rebrà, Madrid resistirà l’ofensiva entre el novembre i el gener del 37 per els avions Junkers alemanys. Aquesta resistència serà gràcies a l’arribada de les Brigades Internacionals. La Esc resisténcia de Madrid posarà fi a la querra de columnes i, com a conseqüència, s’allargala er periode de guerra. 

BATALLES DEL JARAMA I GUADALAJARA 

Fracassat l’intent d’entrar a Madrid, els insurrectes iniciaran una nova estratègia per intentar aillar la capital de la resta de territoris republicans i, d’aquesta manera, tallar les comunicacions amb València (perquè estava el govern), En primer lloc, Franco intentarà dur a terme una maniobra el 9 de febrer del 37 que donarà lloc a la batalla del Jarama. Aquesta sera la primera derrota dels insurrectes. La segona batalla, la de Guadalajara, es produirà el març del 37 en la que els insurrectes rebran el sUport de les tropes italianes de Mussolini. Aquesta batalla també serà una gran victòria per l’Exèrcit Popular de la República. A més, provocara un nou canvi d’estratègia dels insurrectes. 

BATALLA DEL NORD 

Franco, després del fracàs a l’atac de Madrid canviarà d’estratègia. Abandonarà l’atac a Madrid i traslladarà l’ofensiva a nous escenaris (més febles). Entre la primavera i la tardor de 1937, la lluita la trobarem al nord peninsular, Els insurrectes, liderats per Mola, atacaran Biscaia a finals de març. A l’abril, es bombardeja la ciutat de Gernica per la legió Còndor alemanya. Aquest bombardeig d’una ciutat sense cap interès militar suposarà un escàndol internacional. Aquest fet es convertirà en rutinari durant la Segona Guerra Mundial. 

Durant la campanya del nord, el general Mola morirà en un accident d’avió, sent l’únic militar que podia fer ombra a Franco, i d’aquesta manera, aquest va consolidar el seu poder. 

El juny de 1937, la ciutat de Bilbao caurà en mans dels insurrectes. En part, gràcies a la superioritat dels insurrectes i, d’altra part, gràcies a la col·laboració de l’anomenada Cinquena Columna de Franco, que va ajudar a trencar el cinturó de ferro de la ciutat.

La Cinquena Columna de Franco estava formada per republicans que col·laboraven amb el bàndol nacional. 

Bilbao té siderúrgia, metalls… serà l’única ciutat que es prepararà per la guerra i s’envoltarà per un cinturó de ferro. Però un dels membres va passar els plànols al bàndol de Franco (era membre d’aquesta Columna).

 

Una vegada cau Bilbao, el govern de la República intentarà reduir la pressió sobre aquest territori, i inicia dues ofensives: a Brunete (prop de Madrid) i a Belchite (Aragó). La primera campanya, la de Brunete, acabarà en la derrota i la segona, la de Belchite, no només acabarà en derrota, sinó que, a més, precipitarà la caiguda del nord a finals del 37. 

La caiguda del nord no només implicarà la pèrdua del territori, de les mines i de la indústria, sinó que també els franquistes podran concentrar totes les seves tropes al sud peninsular. 

LA FRACTURA DEL TERRITORI REPUBLICÀ 

El desembre de 1937, l’exèrcit republicà ja estava reorganitzat amb les Brigades Mixtes, liderat per Vicente Rojo. A partir d’aquest moment, l’exèrcit intentarà capgirar el desenvolupament de la guerra i es dotarà de comandaments professionals. Aquest noU exèrcit intentarà prendre la iniciativa i durà a terme diverses ofensives. 

A principis del 38, trobarem la batalla de Terol, que suposarà l’entrada a la ciutat dels republicans, tot i que poc després, els nacionals l’ocuparan. 

A partir d’aquest moment, l’exèrcit de Franco, iniciarà la campanya d’Aragó, que tenia com a objectiu arribar a Catalunya i al Mediterrani i, per tant, trencar el territori republicà. Una vegada arribin al Mediterrani, en lloc d’entrar a Catalunya, l’exèrcit nacional es dirigirà cap al sud, ampliant el territori controlat. 

LA BATALLA DE L’EBRE 

La batalla de l’Ebre serà una de les grans batalles i de les més importants. Serà l’últim intent i l’última gran ofensiva dels republicans per aturar l’exèrcit nacional, recuperar el territori i reunificar les dues zones. 

La batalla començarà el 25 de juliol del 38. El govern de la República destinarà més de 300 mil homes, el que permetrà una primera avançada cap a Grandesa. Aquesta arribada serà contestada i contraatacada per l’exèrcit nacional, que rebrà armament, aviació i tropes per part dels alemanys i dels italians. 

El setembre del 38 i amb la batalla en marxa, el govern de Negrín, pressionat pel Comitè de No-intervenció, i veient la possible derrota, ordenarà la retirada de les Brigades Internacionals. Per la seva part, Franco, com a resposta a aquesta pressió, retirarà una part de les tropes estrangeres, però continuarà utilitzant l’armament i l’aviació.

A partit de l’octubre del 38, la batalla es generalitzarà i a principis de novembre, els republicans hauran de replegar-se i creuar el riu Ebre, mentre que l’exèrcit nacional, ocuparà el sud de Tarragona i creuarà l’Ebre. 

Aquesta batalla es donarà per acabada el 16 de novembre, i suposarà l’enfonsament definitiu de l’exèrcit republicà. Tot i que la República, el mes de novembre, encara tenia Catalunya, Madrid, Castella la Manxa, Murcia i part de València, l’avenç de les tropes franquistes ja no trobaran resistència. A partir de mitjans del 38, s’iniciarà l’assalt definitiu contra Catalunya, la qual caurà en poques setmanes, tot i que faran una crida a la mobilització popular. Tarragona serà ocupada el 15 de gener del 39, Barcelona el 26 i Girona el 4 de febrer. La caiguda de Girona implicarà la fugida cap a França de milers de refugiats. Abandonaran, entre ells, Lluís Companys, el govern de la Generalitat, el de la República i el del País Basc. El 9 de febrer l’exèrcit nacional arribarà a la frontera francesa. 

LA FI DE LA GUERRA 

El febrer de 1939, la República només controlarà l’anomenada zona centre. Negrín, el febrer tornarà de l’exili francès, ja que volia continuar la querra, i ho farà amb el suport dels comunistes, amb l’objectiu de mantenir viu el conflicte fins a l’inici de la Segona Guerra Mundial. El febrer, Anglaterra i França, reconeixeran el govern de Franco i el març del 39, Azaña dimitirà com a president de la República. 

A inicis de març del 39, es donarà un cop d’estat, encapçalat pel coronel Casado, el qual navia preparat en els mesos anteriors. El coronel Casado, el febrer del 39, iniciarà els contactes amb l’anomenada Cinquena Columna de Franco à Madrid. Començarà la recerca de suports dintre del bàndol republicà, per tal d’aconseguir posar fi à la resistència a ultrança de Negrin i, d’altra banda, per tal d’aconseguir una pau honorable (la rendició, és a dir, pactar per acabar amb la guerra sense repressió). 

A partir de finals de febrer, Casado intensificarà els contactes i es comença a parlar de derrocar el govern de Negrín. Paral·lelament, s’iniciarà una altra conspiració entre els militars vinculats a la Cinquena Columna de Franco, a la zona de Cartagena (Múrcia). Aquesta segona conspiració, tenia com a objectiu posar fi a la base i a la flota naval de la República, que estava a Cartagena. 

El 5 de març, es produiran dos esdeveniments paral·lels. D’una banda, es realitzarà el cop d’estat de Casado a Madrid, el qual donarà Iloc a una mini guerra civil, entre els partidaris de resistir i els partidaris de Casado, Aquesta mini guerra civil durarà fins el 12 de març. En paral·lel, el mateix 5 de març, les forces franquistes s’apoderaran de la base naval de Cartagena i, amenaçaran en fer servir la força per atacar la flota republicana, si aquesta no abandonava la base. La flota republicana, per tant, abandonarà el port. 

A partir del 12 de març, el coronel Casado comunicarà al govern de Burgos, la voluntat de negociar la pau honorable i establir les condicions. Dies després, la resposta de Franco arribarà i aquesta serà una negativa. Franco es negava a negociar cap condició i només acceptarà la rendició incondicional. Hores després del trencament de les negociacions,

l’exèrcit franquista entrarà a la ciutat de Madrid, i s’iniciarà l’ofensiva final en tots els fronts. Finalment, la guerra acabarà l’1 d’abril. 

  1. LES CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA 

8.1. EXILI: Durant tota la guerra, viurem casos d’exili polític en els dos bàndols. Però, el gran moment es produirà en els mesos finals de la guerra. Les tropes franquistes aniran avançant, i totes aquelles persones que havien tingut relació amb els partits polítics o sindicats d’esquerres, fugiran d’Espanya per por a la repressió. Franco, en el seus missatges radiofònics, ja havia anunciat quines serien les mesures que aplicarien. 

Es calcula que mig miliớ de persones van abandonar Espanya. Un primer grup ho farà cap a França, on van ser tancats en camps de concentració i, fins i tot, a la platja d’Argeles. La concentració de refugiats respondrà a la por ia la preocupació de França, per la reacció d’Alemanya i d’Itàlia. (Alemanya i Itàlia exigien que França retornés els refugiats a Espanya, França es nega i per això els tanquen). En qüestió de mesos, aquests refugiats espanyols en territori francès, veuran l’esclat de la Segona Guerra Mundial i la invasió alemanya de França els forçarà a escollir entre abandonar el país, o bé, allistar-se a la Legió Estrangera de l’Exèrcit Francès. Molts d’aquests espanyols moriran durant la Segona Guerra Mundial o en camps d’extermini nazi. Un altre grup de refugiats abandonarà Espanya, en direcció a Šud-Amèrica. Un tercer grup, marxarà en direcció Regne Unit o a la URSS. 

8.2. DEMOGRAFIA: No hi haurà una xifra oficial sobre la quantitat de morts, però es calcula que va ser al voltant de mig milió (La propaganda feixista, deia que aquesta xifra era d’un milió). A aquesta xifra se li han d’afegir les persones que van morir en els anys posteriors a la guerra a causa de malalties i malnutrició. 

8.3. ECONOMIA: Serà la ruïna del país. Les infraestructures i les comunicacions quedaran destruïdes, l’economia queda paralitzada i s’han de pagar els deutes de guerra. A més, els habitatges quedaran destruïts i desapareixen bona part de les reserves d’or a Espanya. 

8.4. POLÍTICA: Desapareix la democràcia a espanya, es suspenen les llibertats, s’il·legalitzen partits i sindicats, i la Unitat Indissoluble de la Pàtria. 

8.5. SOCIETAT: El domini per part de l’oligarquia industrial, agrícola, de l’Església i dels terratinents sobre el poder social. 

8.6. CULTURA: L’elit intel·lectual, artístic… haurà d’exiliar-se. Això provocarà el retrocés cultural del país. 

8.7. MORAL: Les generacions eu van viure la guerra quedaran marcades el patiment, la repressió, no s’oblidaran fàcilment i, a més, el règim de Franco, no farà mai un per sempre. La gest per afavorir la reconciliació.

Aquest article ha estat publicat en 3.2. Interpretar el context actual a partir de l’anàlisi històrica, per fer propostes de futur raonades., 4.2. Analitzar els rols dels individus i els grups socials en els canvis històrics., 6. La Guerra Civil (1936-1939), Competència 3. Interpretar que el present és producte del passat, per comprendre que el futur és fruit de les decisions i accions actuals, Competència 4. Identificar i valorar la identitat individual i col·lectiva per comprendre la seva intervenció en la construcció de subjectes històrics, Competència 5. Explicar les interrelacions entre els elements de l’espai geogràfic, per gestionar les activitats humanes en el territori amb criteris de sostenibilitat., COMPETÈNCIES, EN BLANC I NEGRE, Guerra Civil Espanyola, MEMÒRIA HISTÒRICA, SOCIALS 4t ESO. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.