Avui el codi de barres fa 50 anys

Història del codi de barres

El GTIN, conegut com Global Trade Identification Number (el número Global d’Identificació d’ítem o de productor) , compleix 50 anys. L’any 1971, després d’un llarg debat, els líders de la indústria de consum massiu i retail , decideixen fer servir un codi universal de productes que va marcar una fita en la història de la innovació i tecnologia de el sector.

La simbologia que acompanya el GTIN , l’igualment famós codi de barres , és qui captura i fa possible l’automatització de la informació d’identificació estàndard i única dels productes a comercialitzar a nivell global, a més que agilitza els processos en la compra, millorant la qualitat de vida dels consumidors.

GS1 és l’associació responsable de l’èxit d’aquest invent i de la seva transcendència i acceptació en el món i en molts sectors, gràcies als beneficis demostrats. El seu ús permet fer visible la informació entre els socis de la cadena de valor dels sectors, com ara retail d’aliments, fabricants, exportadors, salut, agroindústria, automotriu, entre molts altres i va obrir les portes de l’B2B i B2C. L’impacte per a les empreses va ser important: amb la digitalització de la informació i identificació dels seus productes van aconseguir accedir a mercats que estaven fora de la seva zona, a més d’arribar a més consumidors.

Imatge de previsualització de YouTube

Què és un codi de barres?

Imatge de previsualització de YouTube

Com funciona un codi de barres?

Imatge de previsualització de YouTube

Com funciona?

Imatge de previsualització de YouTube

Com generar un codi de barres?

Imatge de previsualització de YouTube
Publicat dins de 1.1. Analitzar l’evolució d’un fet o fenomen i situar-lo cronològicament, per comprendre’n les causes i les conseqüències., 11.1. Identificar les característiques de les principals formes d’organització social i econòmica per formar-se una opinió i construir un pensament crític, ECONOMIA 4rt ESO | Deixa un comentari

275 anys del naixement de Goya

El Museu del Prado exposa les pintures negres amb motiu de l’efemèride del naixement de l’artista Francisco Goya.

Imatge de previsualització de YouTube

Per a més informació sobre l’exposició “El Roto”:

https://www.museodelprado.es/actualidad/exposicion/el-roto-no-se-puede-mirar/330c0d3a-fe3e-3c0a-8beb-4e78a304eeea

Publicat dins de 4. Era contemporània: arts dels segles XIX i XX, Goya, HISTÒRIA de L'ART, S. XIX: pintura | Deixa un comentari

Desinformació

El govern amaga les informacions sobre els bens del rei emèrit

Imatge de previsualització de YouTube
Publicat dins de 8. Transició a la democràcia (1975-2016), Competència 11. Formar-se un criteri propi sobre problemes socials rellevants per desenvolupar un pensament crític, HISTÒRIA d'ESPANYA | Deixa un comentari

VOCABULARI d’HISTÒRIA d’ESPANYA

AFRICANISTA: Es diu dels oficials de l’exèrcit que havien ascendit per mèrits de guerra durant el conflicte del Marroc (1906- 1927). Els oficials es declaraven partidaris de la presència d’Espanya al Marroc, dels ascensos per mèrits de guerra, de la intervenció de l’exèrcit en política donant suport als sectors més conservadors i que defensen que l’exèrcit és l’última reserva de la identitat i dels valors patris. Generals africanistes van ser Millán Astray, Franco, Yagüe, etc.

AIT: Associació Internacional de Treballadors, coneguda també com la I Internacional. Creada el 1864, a Londres, agrupava sindicats, socialistes utòpics, socialistes marxistes i anarquistes. Després del fracàs de la Comuna de París de 1871 es dividirà pels enfrontaments entre els marxistes i els anarquistes. A partir de 1872 desapareix. Els anarquistes es declararan partidaris de la I Internacional.

AUTARQUIA: Política econòmica marcada per l’intent d’una autosuficiència econòmica estatal i evitar la dependència de les importacions. El general Francisco Franco va intentar crear un sistema autàrquic en la primera fase de la seva dictadura (1939-1950).

AUTORITARISME: Tendència política partidària d’un poder central fort i de la limitació de les llibertats individuals, socials i polítiques. Partidaris de l’existència d’un dictador civil o militar. A Espanya és molt important al segle XX i part de la idea de Joaquín Costa que demanava “un dictador de ferro” que portés a terme una revolució des del poder i transformés a la societat.

BALDÍOS: Terres sense explotació econòmica; aquelles en què no es desenvolupa agricultura.

BANCARROTA: Crisi d’una empresa o Estat; és incapaç de fer front a el pagament dels seus deutes, dels interessos i dels treballadors.

BATALLA DEL EBRE: És la batalla més sagnant i important de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939. A l’abril de 1938 les tropes franquistes arriben a la Mediterrània i divideixen la zona republicana en dos. Al juliol l’exèrcit de Catalunya creua l’Ebre i s’inicia una batalla de desgast fins al novembre. Les tropes republicanes són destruïdes i la seva derrota origina la caiguda de Catalunya.

BEL·LICISTA: Partidari de resoldre les qüestions polítiques mitjançant la força. Partidari que l’Estat tingui un exèrcit fort.

BOLXEVIC: Partidari de les idees de Lenin (en el poder en la Rússia postrevolucionària de 1917-1922). Socialista revolucionari, defensor d’un partit obrer fort i jerarquitzat i de traspassar als consells o assemblees d’obrers i camperols tot el poder. Per extensió comunista.

BRIGADES INTERNACIONALS: Unitats militars creades durant la Guerra Civil Espanyola compostes fonamentalment per voluntaris estrangers. Estan presents en totes les grans batalles des de novembre de 1936 a novembre de 1938. En elles tindran molta força els comunistes.

CACIQUISME: Pràctica electoral “viciada” creada durant la Restauració Borbònica (1875-1923). Es basava en l’existència de personalitats (Cacics) que controlaven els vots d’una circumscripció electoral mitjançant la utilització de la força, les amenaces, la corrupció i els favors administratius. Van arribar a controlar la vida política local i provincial.

CAP D’ESTAT: Nom que rep la figura més representativa d’un país. És, generalment una figura amb prestigi, que tracta d’unificar els criteris dels partits polítics. Les constitucions de cada país determinen les seves funcions. En una monarquia constitucional la direcció de el Cap de l’Estat la representa el monarca que és vitalici (rei / reina) i en un sistema republicà l’ostenta el president de la República que sol ser elegit per un període que assenyala la Constitució.

CAP DE GOVERN: Persona que dirigeix el poder executiu i presideix el Consell de Ministres. A Espanya és el President de Govern José María Aznar. A Estats Units el president és alhora Cap d’Estat i Cap de Govern. Es tria periòdicament segons la Constitució

CARLISTES:  Partidari de la branca dinàstica de Carles Maria Isidre. Sorgeixen en 1833 per oposició a Isabel II. Es declaren partidaris del manteniment de l’Antic Règim: monarquia absolutista, poder cultural i econòmic per a l’Església Catòlica, mayorazgos i furs. Les zones on tindran més importància són el País Basc i Navarra per on la defensa de les lleis tradicionals (furs) i del mayorazgo. També seran molt importants a Catalunya i a l’altiplà sud. La Tercera Guerra Carlista es va donar entre 1869-1876 amb el seu pretendent Carles VII. Posteriorment durant la Guerra Civil (1936-1939) donaran suport als rebels feixistes denominant requetés o tradicionalistes.

CARTA ATORGADA: Constitució concedida pel Rei i que no reconeix tots els drets polítics i socials. (Miniconstitución). A Espanya hi ha dues Cartes Atorgades: la de Baiona (1808) i la de la Regent Maria Cristina (1834).

CATOLICISME: Corrent d’el cristianisme que mantenen com a dogma la Santíssima Trinitat, la Immaculada Concepció de Maria, els Set Sagraments (Baptisme, Confirmació, Confessió, Eucaristia, Matrimoni, Ordre Sacerdotal i Extrema Unció) i al Papa com vicari de Crist a la Terra.

CEDA: Confederació Espanyola de Dretes Autònomes. Associació electoral política nascuda a la II República Espanyola (1931-1939). Representava a la burgesia més conservadora i oposada a les reformes econòmiques i socials. El seu líder va ser Gil Robles

CENSURA : Control ideològic cultural pel qual un poder s’atribueix la facultat de prohibir la difusió d’idees escrites o filmades que vagin contra els seus fonaments bàsics. La censura va ser controlada per la Inquisició fins al segle XIX, amb Ferran VII. Posteriorment l’exercirà ala oligarquia de l’Estat i l’última en què va existir censura a Espanya va ser a la dictadura del General Franco (1939-1975).

CONCORDAT: Nom que rep el tractat entre la màxima autoritat eclesiàstica (la Santa Seu o Vaticà) i un estat particular.

CONSTITUCIÓ: Llei fonamental d’un estat que estableix les normes bàsiques per a l’organització dels diferents òrgans del seu govern, així com les relacions entre aquests. En les Constitucions solen aparèixer descrits els drets (declaració de drets) i deures dels habitants d’un estat, l’organització i la relació entre els diferents poders de l’estat (legislatiu, executiu i judicial).

CORTSDenominació de diverses institucions dels Estats hispànics que han experimentat gran evolució des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat. En l’Antic Règim es constituïen amb la representació dels tres estaments: noblesa, clergat i tercer estat. Amb el liberalisme, les Corts o Parlament van passar a ser l’òrgan legislatiu i representatiu de la nació, reposant-hi la sobirania nacional. Poden ser unicamerales o bicamerals. Les Corts l’únic comès és l’elaboració d’una Constitució s’anomenen ” Corts Constituents ”

COMITÈS PARITARIS: Òrgan de conciliació format per la patronal i els sindicats (UGT) creats durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1929). Pretenia evitar les vagues i els conflictes laborals. Emetien laudes d’obligat compliment.

COMUNIÓ TRADICIONALISTA: Moviment polític d’ideologia carlista nascut en el període final de la Restauració i que es va caracteritzar per la seva defensa de l’catolicisme i la defensa l’ordre social. Tindrà molta importància a la II República i va recolzar l’aixecament de l’general Franco. En 1937 va ser unificat en Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS

COMUNISTA: Membre de el Partit Comunista d’Espanya creat el 1921, escindit de l’PSOE. La seva ideologia és marxista leninista (bolxevics). El partit es va caracteritzar per una extremada disciplina i una jerarquia centralitzada. Va aconseguir les seves màximes quotes de poder durant la Guerra Civil de 1936-39. Va ser el principal partit opositor a l’general Franco (1939-1975).

COMUNS: Terres que pertanyien als ajuntaments i que podien ser usades lliurement pels veïns. En elles s’incloïen les deveses boyales, les muntanyes i pastures d’alçada. Van ser desamortitzades gràcies a la llei de Madoz (1854). Alguns ajuntaments de nord van tornar a comprar-les.

CONCERT ECONÒMIC: Acord econòmic i fiscal entre les diputacions basques i el govern central. Es crea després de la desaparició dels furs en 1876. La diputacions tenen totes les competències fiscals i lliuren a l’Estat una quota de diners depenent dels serveis i inversions que presta el govern central. Abolit durant la dictadura del general Franco (1939-1975) va ser novament posat en actiu amb la Constitució de 1978.

CONCILI: Assemblea dels bisbes, arquebisbes i cardenals d’un territori. El Concili Ecumènic el convoca el Papa i en el s’aproven els dogmes i les pràctiques religioses dels catòlics. Concilis importants: Nicea (325), Trento (1545-1563) i Vaticà II (1962-1965).

CONFEDERACIÓ HIDROGRÀFICA: Institució pública creada a inicis de segle XX per Maura (1907). La seva funció és regularitzar i racionalitzar l’ús de l’aigua de les conques hidrogràfiques. Es van crear seguint les idees regeneracionistes de Joaquín Costa.

CONGRÉS: És una de les càmeres en què es divideix les Corts d’Espanya. També anomenada cambra baixa. Els diputats són elegits en circumscripcions provincials depenent de el nombre d’habitants. El Congrés designa el President de Govern i aprova en última instància els pressupostos generals de l’Estat i les lleis.

COP D’ESTAT: Canvi de govern o intent de canvi de govern que es realitza no per motius d’unes eleccions realitzades, sinó per una acció de força, generalment recolzant-se en la intervenció de l’exèrcit. A Espanya van ser molt habituals en els segles XIX i XX des del cop d’general Elío (1814) amb Ferran VII (1814-1833) fins a l’intent de coronel Tejero (1981).

CNT:  Sindicat assembleari de tendència anarquista creat el 1910. Serà el sindicat que major nombre d’afiliats tingui a Espanya. En totes les consultes electorals es va declarar abstencionista. Va participar en tots els grans moviments huelguísticos i després de l’esclat de la revolta del general Franco va arribar a dominar Catalunya; Aragó i el Llevant.

DEMÒCRATA: Persona d’ideologia liberal que defensa el vot universal i un sistema representatiu pur. La majoria d’ells es declararan republicans. Neixen durant el Bienni Progressista (1854-1856). Tindran gran importància durant la I República i el seu líder serà Castelar.

DICTADURA: Forma política de govern en la qual qui està en el poder ho fa sense el consentiment dels governats. En les dictadures el governant exerceix el poder al marge de les lleis, no accepta cap tipus de control democràtic, concentra en les seves mans tots els poders i suspèn les principals llibertats individuals. Habitualment les dictadures són producte d’un cop d’estat militar, que pot comptar amb suports civils més o menys amplis.

DIRECTORI CIVIL: Segon govern creat pel dictador Miguel Primo de Rivera que durarà des de 1926 a 1929. La seva preocupació fonamental serà aconseguir un desenvolupament econòmic ràpid i evitar el problema de l’atur. El ministre més important serà José Calvo Sotelo. Es va dur a terme una política d’obres públiques (carreteres, ferrocarrils i embassaments) alhora que es reformava el sistema bancari. La crisi de 1929 i l’oposició de l’oligarquia a una reforma fiscal, la qual va debilitar.

DIRECTORI MILITAR: Govern militar creat pel dictador Miguel Primo de Rivera i que durarà des de 1923 a 1926. La preocupació fonamental va ser el problema de la Guerra del Marroc i el manteniment de l’ordre públic (evitar les vagues i perseguir els sindicats anarquistes).

DESAMORTITZACIÓ: Llei per la qual es destrueix la vinculació dels béns immobles, ja siguin civils (mayorazgos), eclesiàstics o públics (de l’Estat o ajuntaments). Significa treure les propietats a les “mans mortes” i convertir-les en propietats privades. A Espanya les més importants són: Mendizábal (1836) i Madoz (1854).

DESARROLLISMO: Etapa econòmica de, la dictadura del General Franco caracteritzada per un creixement econòmic rapidíssim. S’inicia en 1.959 amb el Pla d’Estabilització i dura fins 1.973. Aquest creixement està basat en la inversió estrangera, en el turisme i en els aporti s econòmics dels emigrants espanyols a Europa. Per intentar controlar i dirigir el creixement es van elaborar els famosos Plans de Desenvolupament. El ministre més important va ser López Rodó.

EMANCIPACIÓ: Procés d’independència de les colònies espanyoles durant el segle XIX.

ENCASELLAT: Durant la Restauració Borbònica (1875-1923) quan en una circumscripció electoral només es presentava un candidat, aquest quedava automàticament triat. Els partits conservador i liberal es posaven d’acord per evitar les confrontacions electorals lliures.

ESTATUT D’AUTONOMIA: Norma jurídica suprema de cada comunitat autònoma. Els primers estatuts autonòmics es van redactar en la II República (1931-1939) a Catalunya i País Basc, van desaparèixer durant el franquisme i actualment existeixen 17. En ells s’estableixen les competències pròpies de cada comunitat

EXÈRCIT POPULAR: Exèrcit creat, durant la Guerra Civil Espanyola de 1936-39, pel govern republicà. Al es van integrar les restes de l’exèrcit regular lleial a la República i les milícies dels diferents partits i organitzacions obreres. Al tindran un gran protagonisme els quadres de comandaments comunistes.

FALANGE ESPANYOLA TRADICONALISTA i de les JONS: Partit polític controlat per Franco i Serrano Súñer el 1937. Per evitar les dissensions internes en el si del bàndol antirepublicà, es va optar per unificar les principals forces que donaven suport als exèrcits revoltats. Es va unificar els falangistes i els carlins (tradicionalistes) sota l’única autoritat de general Franco. Als líders falangistes i carlistes que es van oposar se’ls va jutjar, va expulsar i va bandejar (Hendilla, Fal Conde).

FALANGISTA: Membre de el partit Falange Espanyola creat per José Antonio Primer de Rivera a 1.933. D’ideologia feixista (negació de la lluita de classes, ultranacionalista i partidari d’usar la violència com a arma política) es van enfrontar a socialistes, anarquistes i comunistes durant la II República. Posteriorment es van unir grups feixistes minoritaris com les Juntes Ofensives Nacional Sindicalista (JONS). Van recolzar l’Alçament Nacional i la seva ideologia es convertirà en la ideologia oficial de la dictadura del general Franco (1939-1975).

FEDERALISME: Doctrina política que planteja la necessitat de lluitar contra l’autoritarisme i el centralisme i defensa l’autonomia de l’individu, del municipi, de la regió i de la federació. Per tant, propugna la unió de diversos estats nacionals en un organisme supranacional dotat de poders centrals, tal és el cas d’Alemanya o EUA A Espanya, Pi i Margall va ser el principal teòric en el Sexenni Revolucionari, amb el Partit Republicà Federal .

FORALISME: Corrent que defensa la restauració dels privilegis històrics per als territoris forals espanyols, especialment al País Basc, Navarra, València i Catalunya. Els furs són propis de l’Antic Règim i, per això. el carlisme els tenia com un dels seus objectius en la seva lluita contra la consolidació de el liberalisme.

FRONT POPULAR: Coalició de partits republicans d’esquerres (PSOE, PCE,), i de centreesquerra (Esquerra Republicana) que es unió en 1935 enfront de la coalició de dretes (CEDA). Van obtenir el suport electoral dels abstencionistes anarquistes davant el perill feixista que podia significar el triomf de les dretes. Van vèncer en les eleccions generals de febrer de 1936 que significarà l’enfrontament definitiu a Espanya, que desembocarà en l’esclat de la Guerra Civil al juliol de 1936.

GENERALITAT: Diputació del General. Nom de les assemblees permanents de les Corts de Catalunya i València. A Catalunya es va convertir en un òrgan de govern imprescindible des 1359. La componien tres diputats i 3 oïdors. Serà el govern de Catalunya. Va dirigir a Catalunya durant la rebel·lió de 1640 contra Felip IV. Va ser suprimida per Felip V amb el Decret de Nova Planta. Es va restaurar durant la Transició i ara dirigeix la Comunitat Autònoma Catalana.

GOVERN DE CONCENTRACIÓ: És aquella forma de govern en què partits de diferents ideologies i que, generalment, enfrontats en les seves postures polítiques i socials, decideixen governar junts davant la gravetat de la situació política d’un país i que arraconen momentàniament les seves diferències.

GOVERN PROVISIONAL: Se li denomina així als governs resultants d’un procés revolucionari i no de la decisió dels electors. Generalment, aquests governs provisionals prenen una sèrie de mesures urgents i convoquen eleccions a corts Constituents.

GOVERN DE CONCENTRACIÓ: És aquell en el qual participen la gran majoria dels partits polítics, de diferents ideologies, i normalment enfrontats en les seves postures polítiques i socials. Sol respondre a situacions especialment difícils i greus per a l’estat, arraconant temporalment les seves diferències.

INI: Són les sigles de l’Institut Nacional d’Indústria, que va ser un holding d’espanyol empreses, generalment deficitàries però bàsiques per al desenvolupament de país i que necessitaven enormes inversions i, per tant, serà un holding estatal, de diners públics. Va ser fundat en 1941 i englobava empreses com Renfe, Iberia, Banc Exterior d’Espanya, Hunosa. Aquest institut va començar a desaparèixer amb l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea el 1986.

JUNTA DE DEFENSA : Associació de caps i oficials de l’exèrcit creades en 1.917 com a grup de pressió. Pretenia defensar els seus interessos corporativistes i els privilegis de l’exèrcit. Pertanyien a el grup d’oficials peninsulars contraris als ascensos per mèrits de guerra, a la intervenció en els assumptes interns d’Espanya, i enfrontats als oficials africanistes. Era el grup més progressista i professional de l’exèrcit espanyol

JUNTA SUPREMA CENTRAL: Organització polític-administrativa creada el 1808 després de l’abdicació de Baiona. Estarà integrada per patriotes i governarà en les zones lliures de la dominació francesa i no admetrà l’autoritat de Josep I. Té l’autoritat suprema enfront de les Juntes locals o provincials. És la dipositària de la sobirania nacional.

KRAUSISME: Corrent intel·lectual i pedagògica que es desenvolupa a Espanya a partir de l’últim terç de segle XIX, que té el seu origen en l’obra de l’alemany Kraus. Aquest corrent es caracteritza per basar l’ensenyament en mètodes moderns i crítics molt experimentals. La Institució Lliure d’Ensenyament fundada per Giner de los Ríos, tindrà molta importància perquè d’ella sorgiran la major part dels intel·lectuals de la generació de l’98 i de l’27 (Residència d’Estudiants de Madrid).

LAÏCISME: Actitud i doctrina que considera la religió com un assumpte estrictament personal i privat, propugnant en conseqüència la independència religiosa de l’Estat i de la societat de tota influència religiosa. En el terreny polític, el laïcisme reivindica la separació de l’Església de l’Estat, així com la secularització de la vida civil i de l’ensenyament.

LEGIÓ: Unitat bàsica de l’exèrcit romà. Unitat de xoc de l’exèrcit espanyol durant les guerres del Marroc. Es va caracteritzar per la seva extremada violència en el combat i per la seva disciplina. Per ingressar-hi no s’exigien condicions i per aquest motiu se li denominant-se Terç d’Estrangers. Creada per Millán Astral va tenir en Franco a un dels seus oficials més condecorats.

LEGIÓ CÓNDOR: Unitat militar d’aviació enviada per l’Alemanya Nazi en ajuda de la revolta del general Franco. Va participar en totes les grans batalles de la Guerra Civil (1936-39). És responsable del bombardeig i destrucció de Guernica (abril de 1937) .Va ser una unitat d’ensinistrament de l’aviació alemanya que va participar en la II Guerra Mundial (1939-1945).

LEGISLATIU: És el poder de l’Estat que elabora i aprova les lleis. En els sistemes liberals burgesos està en l’assemblea representativa, parlament o corts. Els membres de parlament són triats pel poble sobirà mitjançant sufragi censatari o sufragi universal. És el poder més important.

LLEI AZAÑA: Llei de reforma militar proposada pel Ministre de la Guerra Manuel Azaña en el primer govern de la II República (Bienni Reformista 1931-1933). Es pretenia reduir el nombre de caps i oficials i modernitzar l’exèrcit. Se’ls concedia la jubilació amb tot el sou.

LLEI DE FUITES: Pràctica o ús comú que les forces de seguretat (Guàrdia Civil i Carrabiners) van aplicar per reprimir els moviments anarquistes i “huelguísticos” en els anys 20. Consistia en la detenció per la seva identificació dels líders obrers i pretextant que havien intentat fugir se’ls assassinava. Aquesta pràctica il·legal no era investigada pels jutges.

LLEI DE JURISDICCIONS: Llei excepcional aprovada per Alfons XIII el 1906 per la que les crítiques a l’exèrcit, a el rei o als símbols de l’Estat (bandera i himne) eren jutjats per tribunals militars a “judicis de guerra”. Aquesta llei va permetre als militars convertir-se en àrbitres de la vida política i en un potent grup de pressió que controlava totes les publicacions i els discursos polítics.

LLEI DE MANCOMUNITATS: Llei proposada per Maura en el seu primer govern (1905) i aplicada per Dada en 1914. Aquesta llei concedia a les regions i ajuntaments una autonomia econòmica i administrativa. En ella estava previst el pacte entre ajuntaments i entre comarques. Era una llei descentralitzadora que responia als desitjos autonomistes dels catalans.

LLEIS DE ÍNDIES: Es denomina així a tota la legislació que tenia com a objecte el govern d’Amèrica. Les Lleis d’Índies s’inicien amb la Lleis de Burgos de 1512 on es reconeixia la llibertat i igualtat dels indis alhora que es reglamentava l’encomana. Van ser posteriorment modificades per les Nova Lleis d’Índies de 1542.

LLIGA REGIONALISTA: Agrupació política catalana fundada per Prat de la Riba i que es convertirà en el principal partit polític de la burgesia catalana a la primera meitat de segle XX. El seu polític més important serà Francesc Cambó. Defensava l’autonomia econòmica, administrativa i política de Catalunya. Serà l’origen dels partits nacionalistes catalans

LIBERAL: Partidari de el sistema polític basat en la igualtat davant la llei, la sobirania nacional, la separació de poders i l’elecció del legislatiu, és a dir, constitucional. Partidari d’una economia basada en la propietat privada i la no intervenció de l’Estat, és a dir, partidari de el sistema capitalista. És propi de les revolucions i governs de segle XIX i base de el sistema democràtic actual.

LIBERAL MODERAT: Persona que és partidària de la igualtat davant la llei, de l’elaboració d’una constitució on es reculli la divisió de poders i un sistema representatiu. Era partidari d’un sistema electoral molt censatari, amb un poder executiu del rei molt ampli i d’una administració central preeminent. A més defensaven una política d ‘ “ordre” i econòmicament proteccionistes. Es desenvolupa a partir de 1837 i és pròpia de l’oligarquia terratinent. El seu representant màxim és el general Narváez (1837-1854).

LIBERAL PROGRESSISTA: Persona que és partidària de la igualtat davant la llei, de l’elaboració d’una constitució on es reculli la divisió de poders i un sistema representatiu. Era partidari així mateix d’un sufragi censatari ampli, de el desenvolupament de les llibertats individuals, d’un poder real feble i econòmicament lliurecanvistes. El seu màxim representant serà el general Espartero president de govern en 1835-37 i 1854-56. D’aquest grup sorgiran els demòcrates i els liberals radicals, que tindran gran importància en la I República (1874) i en la Restauració (1875-1923).

LIBERALISME DOCTRINARI: És la doctrina i pràctica política associada a el grup anomenat dels doctrinaris , que durant la Restauració borbònica a França (1814-1830). A l’ésser una fórmula de transacció entre la monarquia hereditària i el govern representatiu, defineix la forma de govern amb un clar pronunciament a favor de la monarquia. Aquest reconeixement va portar aparellat el principi de sobirania compartida , així com estar en contra de la igualtat i del sufragi universal.

LIBERALISME POLÍTIC: Filosofia política originada al segle XVIII que neix com a oposició al despotisme que suposen les monarquies absolutes. El liberalisme proposa com a alternativa l’existència de formes de govern representatives (els governats elegeixen els seus representants), i rep el seu nom perquè se suposa que l’objectiu últim d’aquesta forma de govern seria garantir les llibertats individuals dels ciutadans, per a això aquestes llibertats són recollides en una Constitució.

MANS MORTES: Propietats immobles vinculades i, per tant, inalienables (que no es poden dividir ni vendre) pertanyents, en la seva major part a l’Església. Desapareixen en les desamortitzacions de Mendizábal (1836) i Madoz (1854).

MILÍCIES: Agrupacions de civils armats que actuaran al marge de la jerarquia militar. Elegiran els seus comandaments i tindran el seu propi codi. Apareixen en la Guerra de la Independència (1808-1814) i seran bàsiques per entendre la Guerra Civil Espanyola (1936-39). En aquesta última cada partit polític i sindicat van crear les seves pròpies unitats militars al marge de l’exèrcit regular. Els anarquistes (CNT i FAI) van constituir la milícia més poderosa i es van oposar a la militarització.

MONARQUIA ABSOLUTA: Sistema polític que considera el rei representant de Déu i titular de tots els poders de l’Estat, sense cap restricció i sense que hagi de retre comptes a ningú. L’absolutisme ha estat un sistema polític propi de moltes èpoques, però amb l’Antic Règim aconsegueix gran elaboració teòrica, perfeccionant la situació establerta per la monarquia autoritària.

MONARQUIA LIBERAL O CONSITITUCIONAL: sistema polític que, a diferència de la monarquia absoluta, en la qual el rei disposa de tots els poders, els poders de l’monarca es veuen retallats per l’existència d’un Parlament elegit per votació i per la publicació d’una Constitució , les disposicions legals es troben per sobre dels poders reals.

MOVIMENT NACIONAL: Nom amb el qual es designa als revoltats el 18 de juliol de 1936. Agrupava a l’exèrcit revoltat ia les forces polítiques de centre i de dreta que els van donar suport (falangistes, carlins, conservadors monàrquics i la CEDA). A la fi de la guerra, 1939, es va articular com a partit polític amb diverses tendències.

OLIGARQUIA; Minoria privilegiada que té el poder excloent a la resta de la població. Etimològicament significa el govern d’uns pocs. L’oligarquia espanyola de segle XIX i XX va estar composta per  la noblesa i l’alta burgesia financera i terratinent; van fer un pacte tàcit per governar el país segons els seus interessos, a través del partit moderat o conservador. L’oligarquia terratinent serà la gran protagonista del caciquisme.

PACTE D’OSTENDE: Acord polític entre liberals progressistes, demòcrates, unionistes i alguns líders moderats per organitzar una revolta contra el govern d’Isabel II. Fruit d’aquest acord serà la revolució de 1868, “La Gloriosa”, que enderrocarà a la monarquia isabelina.

PACTE DEL PARDO: Acord subscrit en 1885 entre Cánovas i Sagasta, caps dels partits conservador i liberal, per donar suport a la regència de la Sra. Maria Cristina i la continuïtat dels Borbons a Espanya. A la pràctica suposarà la consolidació d’un torn pacífic de govern entre els dos grans partits polítics de la Restauració.

PACTE DE SANT SEBASTIÀ: Acord polític entre socialistes, republicans, nacionalistes i altres forces minoritàries per organitzar una revolta contra el govern d’Alfonso XIII, signat el 1930. El Comitè revolucionari establert serà el futur Govern Provisional de la II República. Conseqüència d’aquest acord va ser la formació d’una coalició electoral per a les municipals de 1931. La victòria d’aquesta coalició va suposar la caiguda d’Alfons XIII.

PARTIT POLÍTIC: Agrupació de ciutadans amb l’objectiu d’aconseguir el poder polític (a través d’unes eleccions), d’acord a unes idees ia un model d’organització social i econòmica de la societat. Són pròpies de les societats democràtiques. Les dictadures, encara que s’oposen a el pluralisme polític, instauren el domini d’un partit únic.

PARTIT REFORMISTA: Partit republicà fundat per Melquíades Álvarez a 1.912. Era un partit liberal progressista format per intel·lectuals reformistes. Entre ells destaquen Ortega i Gasset i Manuel Azaña.

PARTIT REVOLUCIONARI CUBÀ: Grup polític independentista cubà fundat per José Martí en 1894. Es convertirà en la principal força política i promourà la guerra del Francès cubana (1895-1898).

PARTIT NACIONALISTA BASC: Partit polític nacionalista fundat per Sabino Arana Goiri en 1894. Defensava els furs bascos, la religió catòlica i la defensa dels valors burgesos moderats. S’oposava a la pèrdua d’identitat de poble basc per efecte de la industrialització i de la immigració. D’ideologia republicana es va estendre entre els burgesos moderats i els propietaris de les zones rurals.

PARTIT RADICAL: Agrupació política nascuda durant el Sexenni Democràtic, estructurada al voltant de la figura de Ruiz Zorrilla després de la mort de Prim. La seva ideologia era demòcrata progressista. Els seus partidaris van contribuir a l’establiment de la I República el 1873.

PARTIT REPUBLICÀ RADICAL: Partit republicà fundat per Alejandro Lerroux. Era un partit minoritari que pretextant lluitar per reivindicacions socials i contra la corrupció, va promoure motins i revoltes a Barcelona durant de la “Setmana Tràgica” de 1909. Posteriorment passarà a donar suport a les forces de dretes i es declararà antisocialista i antinacionalista. Formarà govern amb suport de la CEDA en 1935.

PLA MARSHALL: Ajuda econòmica nord-americana per a la reconstrucció dels països europeus després de la II Guerra Mundial. Ideat i planificat pel general Marshall, Secretari d’Estat (Ministre d’Afers Exteriors) tenia com a objectiu recuperar la capacitat productiva europea per evitar l’extensió del bloc socialista. Es va oferir a tots els països occidentals excepte Espanya. Van acceptar França, Gran Bretanya, Alemanya Occidental i Itàlia. Per pressions soviètiques la van rebutjar Txecoslovàquia, Hongria, Iugoslàvia i Polònia. En total es calcula que hi va haver una inversió de 14000 milions de dòlars de 1952.

PLANS D’ESTABILITZACIÓ: Conjunt de mesures econòmiques adoptades a Espanya entre 1957 i 1960 amb l’objectiu d’equilibrar l’economia espanyola i alliberar les seves estructures per establir les bases necessàries per al desenvolupament, a el temps que s’augmenta la integració amb altres economies exteriors (regulació de preus i desaparició de controls intervencionistes).

PLANS DE DESENVOLUPAMENT: Programació general de l’economia d’un país durant un període determinat. A Espanya els plans de Desenvolupament Econòmic i Social comencen el 1964. Hi ha tres plans, un cada quatre anys, abandonats a partir de la crisi econòmica de 1973. Es persegueix la modernització de les estructures productives. Els beneficis de la planificació es deuen en bona mesura a la coincidència en el temps amb una etapa de prosperitat general a nivell mundial.

POLS DE DESENVOLUPAMENT: Beneficis fiscals i econòmics que es concedeixen a determinades ciutats, generalment de l’interior (Valladolid, Saragossa, Burgos, etc.), durant l’aplicació dels Plans de Desenvolupament entre 1964 i 1972. Hi va haver 12 pols de desenvolupament i és la primera vegada que el producte industrial supera el producte agrícola en l’economia espanyola.

PRAGMÀTICA SANCIÓ: Llei elaborada per Carles IV el 1789 i posada en vigor per Ferran VII en 1.830 per la qual s’anul·lava la Llei Sàlica. Aquesta llei va permetre l’accés a el poder d’Isabel II.

PROLETARIAT: Classe social sorgida al segle XIX amb l’adveniment de la Revolució Industrial. Són els treballadors i treballadores que no són amos dels mitjans de producció (edificis, màquines i matèries primeres) i reben un salari a canvi de la venda de la seva força de treball.

PRONUNCIAMENT: Amenaça militar que pretén el canvi de govern. S’inicia amb manifestacions (discursos, publicacions, pamflets, etc.) que pretenen canviar l’acció de govern. Si no s’aconsegueix es produeix la revolta militar i el cop d’Estat. El primer pronunciament a Espanya va ser el de Reg en 1820 i l’últim el de Miguel Primo de Rivera el 1923. Van ser molt nombrosos al llarg de segle XIX.

PROPIS: Béns immobles (edificis i terres) propietat dels ajuntament i municipis. Constitueixen la seva principal font d’ingressos durant els segles XVIII i XIX. Aquests béns eren llogats o arrendats a particulars pels ajuntaments en pública subhasta. Van ser desamortitzats per Madoz en 1854.

PROTECCIONISME: Política econòmica de l’Estat tendent a protegir els productes nacionals enfront de la competència exterior. Per a això es col·locaven aranzels a les duanes als productes estrangers i fins i tot s’arribava a imposar quotes. Aquesta política serà defensada pels liberals moderats durant el regnat d’Isabel II i durant la Restauració. És el sistema oposat a l’lliurecanvisme dels progressistes.

PROTECTORAT: Territori administrat per una potència estrangera que mantindrà algunes institucions natives i autoritats autòctones, però la potència estrangera es farà a càrrec de la política exterior, l’economia i la defensa d’aquest territori. A Espanya se li va concedir el Protectorat de el Nord del Marroc (el Rif) el 1906. En la pràctica és un colonialisme encobert que generarà molts problemes a Espanya amb les revoltes de les càbiles (tribus) rifenyes.

QUINTES: Reemplaçament anual per a l’Exèrcit. En el seu origen, al segle XVIII, la cinquena és un sorteig entre els homes de cada poble. El nom se segueix emprant en el segle XIX per referir-se a el sistema de reclutament obligatori. Fins mesurats de 1920 hi ha la possibilitat d’eludir aquesta obligació pel pagament d’una quantitat en metàl·lic (redempció) o soldats de quota

RADICAL: Denominació que reben els individus d’ideologia liberal progressista i reformista. Els partits radicals es van a caracteritzar per la seva lluita contra la corrupció, les peticions socials i per la seva populisme.

REALENGO: Terres i ciutats que depenen directament de l’autoritat del rei. Terres que no estan sotmeses a cap senyor feudal ja sigui laic o eclesiàstic.

REFERÈNDUM: Procés jurídic pel qual se sotmet a votació popular algun assumpte d’especial importància, perquè sigui ratificat pel poble espanyol. En general, sol ser una pregunta, on els electors contesten SI o NO.

REFORMA AGRÀRIA: Projectes tendents a transformar la desigual estructura de la propietat de terres existent en el camp espanyol (latifundi i minifundi). Les primeres idees sorgeixen al segle XVIII, a partir del Reformisme Il·lustrat (Jovellanos). El tema pren protagonisme al segle XX, quan el desigual repartiment de la terra s’associa a l’augment de la conflictivitat social agrària. A la II República (1931-1939) s’aconsegueixen aprovar diversos projectes, però la seva aplicació serà lenta i desigual. L’arribada de la Dictadura de Franco (1939) posarà fi a les expropiacions.

  • Repartiment: Sistema de repoblació utilitzat a la península en els segles XIV i XV. El rei distribuïa entre els conqueridors d’una ciutat dels béns immobles de l’interior de les muralles i les terres abandonades pels musulmans després de la conquesta. Aquesta mesura va beneficiar a la noblesa i als el clergat.

REGENCIAInstitució que ostenta la Prefectura de l’Estat després de la mort o abdicació del rei quan el seu successor no ha estat elegit o està incapacitat o és menor d’edat. Aquesta institució està regulada en les Constitucions dels Estats monàrquics. També es denomina regència, al període en que les tasques de govern no les exerceix el Rei per minoria d’edat, incapacitat o absència prolongada. A l’Espanya Contemporània assenyalem la de Maria Cristina de Borbó (1833-1840), la del General Espartero (1840-1843) i la de Maria Cristina d’Habsburg (1885-1902).

  • Regeneracionisme: Terme que apareix a Espanya a la fi de segle XIX per englobar els projectes crítics amb el sistema de la Restauració i denuncien els problemes polítics, socials i econòmics que afectaven Espanya. És un moviment de la petita i mitjana burgesia, marginada de el poder per la oligarquia dominant, que prendrà protagonisme a partir del “desastre” de 1898. Un dels seus majors representants serà l’economista Joaquín Costa.

REPOBLACIÓ: Procés d’ocupació i posada en producció de terres per part dels cristians a les terres arrabassades als musulmans durant la Reconquesta (segles de l’IX a l’XIV) .Hi ha diverses formes: Presura, Concejil, donadíos. Tenen molta importància perquè es generen els sistemes de propietats de la terra en els diferents territoris espanyols que duraran fins al segle XIX.

REPÚBLICA: Forma de govern en la qual el cap de l’estat no ho és de forma hereditària (com en una monarquia on el poder passa de pares a fills i s’exerceix fins a la mort), sinó que els estats republicans estan governats per persones que han estat elegits per votació popular, sent el President de la República el Cap de l’estat.

REPUBLICÀ FEDERALISTA: Partidari de la teoria política que proposa el principi d’un pacte lliurement establert entra les diferents regions espanyoles que posseeix les seves institucions de govern pròpies, formant un Estat i acatant l’autoritat d’un govern central. A Espanya sorgeixen els federalistes després de “La Gloriosa” (1868) i la seva figura més excel·lent va ser Pi i Margall.

REQUETÉ: Milicià pertanyent a les Comunió Tradicionalista (carlistes) que va participar en la Guerra Civil Espanyola (1936-39).

RESTAURACIÓ: Període de la història d’Espanya que transcorre des del retorn dels Borbons en 1874 amb Alfons XII, fins al Cop d’Estat de Primo de Rivera el 1923. Serà una forma de govern basat en el sistema liberal, bipartidista (Conservadors i Liberals) i amb fort poder real. Va ser el sistema ideat per Cánovas del Castell i marginarà a altres forces socials (partits obrers, nacionalistes …).

REVOLUCIÓ DELS PREUS: Inflació produïda per l’arribada massiva de metalls preciosos de les colònies americanes. S’inicia durant el regnat de Felip II i continuarà durant el regnat de Felip III i Felip IV. Va originar la crisi de l’agricultura i de l’artesania castellana per falta de competitivitat.

REVOLUCIÓ D’OCTUBRE 1934: Revolta encapçalada per les organitzacions socialistes UGT i PSOE a partir de la declaració de vaga general, en un context europeu d’ascensió de les forces feixistes (Mussollini i Hitler). En l’únic lloc que va tenir èxit va ser a Astúries, on intervindrà l’exèrcit, a el comandament del general Franco, per imposar l’ordre públic. La repressió posterior va ser atroç i serà un dels elements mobilitzadors que duran a el triomf a el Front Popular el 1936.

REVOLUCIÓ “LA GLORIOSA” : Nom amb què es coneix la Revolució iniciada el setembre de 1868, mitjançant un pronunciament militar encapçalat pel general Prim , posant fi al regnat d’Isabel II. Va pretendre transformar les estructures econòmiques i democratitzar les institucions polítiques de país.

RIFENY: Habitant del Rif, regió muntanyosa de nord del Marroc. Les càbiles (tribus) rifenyes van protagonitzar la resistència armada contra el domini militar espanyol a la zona del protectorat durant el primer terç de segle XX, derrotant en diverses ocasions als exèrcits regulars espanyols.

SETMANA TRÀGICA: Nom amb que es coneix el conjunt d’actes de protesta produïts a Catalunya en l’última setmana de juliol de 1909. La decisió de Maura de mobilitzar els reservistes per incrementar l’exèrcit expedicionari a l’Àfrica, va originar onades de protestes a tot Espanya. Les organitzacions obreres catalanes, sobretot les anarquistes, van decretar la vaga general per impedir l’embarcament dels reservistes catalans. El motí es va estendre i va prendre clars tints anticlericals amb l’assalt i crema de convents i esglésies. L’exèrcit va intervenir i es va dur a terme un fort repressió.

SENAT: Assemblea de notables. Durant la República Romana va ser l’òrgan legislatiu i administratiu més important i el que triava als alts magistrats. A partir de les revolucions burgeses de segle XIX els parlaments tindran dues cambres: el Congrés i el Senat. Per accedir al Senat s’exigia uns requisits d’edat i riquesa més alts, per això era una càmera més conservadora. En la Constitució de 1978 el Senat és una cambra de representació territorial.

SERVIL (SER VII) : Qualificatiu despectiu aplicat als patriotes d’ideologia absolutista durant l’època de les Corts de Cadis (1812) que defensaven la Restauració de l’Antic Règim a la figura de Ferran VII.

SEPARACIÓ DE PODERS: Idea propugnada per Montesquieu en la seva obra “ L’esperit de les lleis “. Enfront de la concentració de poders de l’absolutisme, per assegurar el respecte als drets dels ciutadans, el Liberalisme va dividir les competències de la sobirania entre tres poders, que havien de equilibrar-se entre si, evitant  el predomini d’un sobre els altres: el legislatiu ( elabora les lleis), l’executiu (pren les decisions d’acord a les lleis) i el judicial (jutja si les accions s’ajusten a les lleis).

SINDICAT: Associació de treballadors organitzada per la defensa dels seus interessos econòmics i `polítics. A Espanya són legalitzats en 1887. Els sindicats espanyols més antics són el socialista UGT (1888) i l’anarquista CNT (1910). Aquests sindicats tindran una enorme expansió a partir de 1.917 i seran un punt de referència bàsic en la II República i la Guerra Civil. En els anys finals del franquisme (1962) sorgirà CCOO, que serà legalitzat el 1977.

SOBIRANIA NACIONAL: Aquest concepte reconeix que l’origen de el poder es troba en el conjunt dels habitants d’un país, la nació. En les constitucions liberals i democràtiques s’esmenta aquest principi, contemplant la seva aplicació (el govern de la vila pel poble) mitjançant l’elecció de representants.

SOCIALISME: Ideologia sorgida al segle XIX a partir dels escrits de Sant Simó, Proudhon, Fourier, Marx i Engels. Preconitza l’organització de la classe proletària per aconseguir millores laborals i econòmiques. Demanaran la intervenció l’estat en economia i la creació d’un “Estat de benestar”. La seva meta última és la desaparició de la propietat privada i de les diferències de classe amb la col·lectivització dels mitjans de producció. La força socialista més important d’Espanya serà el PSOE, fundat el 1878.

SOCIETAT DE CONSUM: Concepte amb què es vol caracteritzar les societats occidentals capitalistes en la segona meitat de segle XX. L’elevació de el nivell de vida permet l’increment de la demanda de productes elaborats per al consum familiar i individual. Els mitjans de comunicació de massa insten els individus a incrementar la seva despesa.

SOMETENT: Cos paramilitar o milícia composta per petits propietaris i burgesos, organitzada per al manteniment de l’ordre burgès i per a la repressió de la revoltes socials. Seran important els sometents catalans que actuaran en el primer terç de segle XIX. També reben aquest nom les antigues milícies dels territoris forals.

SUFRAGI: Sinònim de vot; és una de les expressions màximes d’un sistema democràtic, el dret dels ciutadans d’elegir els seus representants polítics. El sufragi pot ser restringit o censatari i universal.

  • CENSATARI: La paraula sufragi es refereix a el dret d’algunes persones per elegir els seus representants o per aprovar o rebutjar una llei. En el sufragi censatari només poden votar els individus que gaudeixen d’un nivell determinat de renda (normalment propietaris de terres o negocis de diversa classe) o un determinat nivell d’estudis o categoria social. Això significava habitualment que els pobres i els analfabets quedaven marginats de el dret a vot.
  • UNIVERSAL: El dret a vot s’estén a tots els habitants majors d’edat d’un país, sempre entenent que, fins al segle XX, habitualment aquest dret només arribava als homes, per això, de vegades se li defineix com sufragi universal masculí . És un sistema de votació típic de les democràcies que s’instal·len a partir del segle XX. El sufragi universal masculí apareix a Espanya en la constitució de 1869 (La Gloriosa) i posteriorment amb Sagasta el 1890. El sufragi universal, incloent a les dones, s’aconseguirà a Espanya durant la Segona República (1931). La Constitució de 1978 reconeix el dret universal de vot a tots els espanyols majors de 18 anys.

TERÇOS: Unitat bàsica de l’arma d’infanteria en l’exèrcit espanyol durant l’Edat Moderna. En aquestes unitats hi havia piquers (piques o llances llargues), mosqueters i arcabussers. Comptaven així mateix amb una unitat de cavalleria de suport. Van destacar per la seva disciplina en el combat al barrejar veterans amb novells.

TRACTAT: Pacte entre nacions o tendències polítiques amb el qual es tracta de finalitzar un conflicte o desacord.

TOTALITARISME: Se li denomina així a l’estat en què aquest ho és tot. L’estat està per sobre dels individus i per això no hi ha llibertats polítiques, ni públiques ni privades. El totalitarisme es caracteritza per l’exercici de la violència per a la seva imposició, per la concentració de poders, l’exaltació del seu líder i l’existència d’un únic partit, il·legalitzant a la resta. 

UNIÓ GENERAL DE TREBALLADORS (UGT): Sindicat socialista fundat per Pablo Iglesias a 1.888. Tindrà la seva major expansió i protagonisme polític en la primera meitat de segle XX.

UNIÓ LIBERAL: Agrupació política sorgida al Bienni Progressista (1854-1856) que ocupava responsabilitats de govern en el regnat d’Isabel II. D’ideologia liberal-conservadora i posició centrista davant moderats i progressistes. El General O’Donell és el seu líder indiscutible. A partir de 1866 els unionistes participaran en la conspiració formada per enderrocar Isabel II.

UNIÓ PATRIÒTICA: Agrupació cívica de suport a la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). D’ideologia conservadora i corporativista (el seu lema: “Pàtria, Religió i Monarquia”), va ser creada al principi com a alternativa als partits polítics parlamentaris, però va fracassar com a organisme per a la mobilització de les masses a favor de el règim militar.

USATGES: Recull de el dret de la ciutat de Barcelona elaborat al segle XI que acabarà estenent-se a tot Catalunya, Balears i Sardenya. Regulava tant els assumptes públics (institucions, eleccions …) com privats. Algunes restes de dret privat i familiar continuen estant vigents.

VERGARA, CONVENI: Acord signat el 1839 pel General Espartero i el Cap carlista Maroto, a través d’un famós abraçada que posa fi a la primera guerra carlina. A canvi del lliurament de les armes i la submissió dels carlins a la Monarquia Constitucional es garanteix la pervivència dels furs a les províncies basques.

Publicat dins de 7.1. Explicar com incideixen les polítiques de les diverses administracions territorials en la vida quotidiana de la ciutadania, per poder exercir els drets, assumir les responsabilitats i fer propost, 7.2. Explicar els diferents models d’organització política, econòmica i territorial i les desigualtats socioeconòmiques que es generen, per fer propostes d’actuació local de manera raonada., 7.3. Analitzar alguns dels principals problemes geoeconòmics i els agents que hi intervenen a escala mundial, i valorar com afecten la nostra vida quotidiana, per plantejar propostes alternatives, Competència 7. Analitzar diferents models d’organització política, econòmica i territorial, i les desigualtats que generen, per valorar com afecten la vida de les persones i fer propostes d’actuació, HISTÒRIA d'ESPANYA, HISTÒRIA del MÓN COMTEMPORANI, SOCIALS 4t ESO | Deixa un comentari

Pedres d’ensopegar = Stolpersteine

“Pedres d’ensopegar”: una visió diferent del record de l’Holocaust

Un joc de Stolpersteine ​​a Berlín que commemora una família.
Un joc de Stolpersteine ​​a Berlín que commemora una família. Fotografia: Sean O’Connor

Un artista alemany ha col·locat ara més de 70.000 pedres d’ estolpersteïna , convertint-les en el monument descentralitzat més gran del món a l’Holocaust, però no tothom ho aprova.

Diverses desenes de veïns de Duisburger Strasse a Berlín es van reunir per commemorar les persones que van morir a l’ Holocaust al carrer . Per a Volker Spitzenberger, que viu aquí des del 2010 amb el seu marit, les històries dels residents locals assassinats pels nazis eren un record esgarrifós de les atrocitats del passat, però res més que quan l’organitzador va esmentar Manfred Hirsch, un noi que va ser deportat a l’edat de quatre anys de la casa al número 18.

“Aquesta és casa nostra”, va dir Spitzenberger, amb una forta respiració.

Els monuments de la memòria són omnipresents a Berlín. La ciutat té almenys 20 monuments commemoratius de les víctimes de l’Holocaust, sobretot el monument als 19.000 metres quadrats de Peter Eisenman als jueus assassinats d’Europa .

Però el memorial previst per a Hirsch és diferent. De poc menys de 10 cm quadrats, pot ser fàcil d’enyorar: una petita pedra de llautó, encastada directament sota els peus, a l’empedrat del carrer.

Una flor posada sobre un Stolperstein individual a Berlín.
Una flor posada sobre un Stolperstein individual a Berlín. Fotografia: (c) Sean O’Connor

Conegudes com a ” Stolpersteine ” o “pedres d’ensopegar”, ara hi ha més de 70.000 blocs commemoratius d’aquest tipus en més de 1.200 ciutats i pobles d’ Europa i Rússia. Cadascun commemora una víctima fora de la seva última residència escollida lliurement.

Les pedres representen una nova visió del record urbà. Si el gran monument d’Eisenman, situat al cor governamental de Berlín, posa l’èmfasi en l’escala i la culpabilitat política de l’Holocaust, la Stolpersteine se centrarà en les seves tragèdies individuals.

La inscripció de cada pedra comença “Aquí va viure”, seguida del nom, la data de naixement i el destí de la víctima: internament, suïcidi, exili o, en la gran majoria dels casos, deportació i assassinat.

“Per llegir la pedra, cal inclinar-se davant la víctima”  Michael Friedrichs-Friedländer

Junts, la Stolpersteine constitueix ara el monument descentralitzat més gran del món.

“Em sembla molt més commovedor que aquests memorials colossals o laberíntics, que per a mi em semblen bastant bombàstics i anònims”, diu Marion Papi, traductora i escriptora que també viu a les portes de Spitzenberger a la Duisburger Strasse. “Els Stolpersteine són molt més vius i personals”.

La idea va ser concebuda per primera vegada per l’artista Gunter Demnig a Colònia el 1992 com a part d’una iniciativa en commemoració de les víctimes gitanes i sinti de l’Holocaust. Va instal·lar el primer Stolperstein de Berlín quatre anys després.

Ara ha col·locat més de 70.000 pedres, supervisant personalment la redacció i la instal·lació de cadascuna. La tasca el manté a la carretera durant 300 dies a l’any.

Un grup de berlinesos en una iniciativa de neteja de Stolpersteine.
Un grup de berlinesos en una iniciativa de neteja de Stolpersteine. Fotografia: Sean O’Connor

“Una persona només s’oblida quan s’oblida el seu nom”, sol dir, citant el Talmud.

Avui en dia, la Stolpersteine existeix en 20 idiomes i 24 països. El 2017, l’ escola Pestalozzi de Buenos Aires es va convertir en el primer lloc fora d’Europa que n’acollia un, en honor a centenars de nens jueus alemanys que hi van trobar refugi a l’exili.

A diferència d’alguns altres memorials que se centren en grups perseguits específics, els Stolpersteine honoren totes les víctimes del règim nazi, inclosos els jueus, els sinti, els gitanos, els discapacitats, els dissidents i els ciutadans afro-alemanys i “asocials”. La 70.000a Stolperstein va ser col·locada per a Willy Zimmerer, un home alemany amb dificultats d’aprenentatge assassinat a l’hospital psiquiàtric Hadamar, a fora de Frankfurt.

Malgrat el seu ampli i internacional abast, la Stolpersteine continua sent una iniciativa de base. Els grups locals, sovint residents en un carrer concret o escolars que treballen en un projecte, es reuneixen per investigar les biografies de les víctimes locals i recaptar els 120 € que costa instal·lar cada pedra.

A Duisburger Strasse, Norbert i Astrid Wollschäger van convidar tothom al seu apartament a unir-s’hi. Aproximadament la meitat van estar d’acord.

“Aniríem als arxius per parelles”, diu Wollschläger. “Realment t’ho fa fora”. Diuen que els nazis mantenien registres minuciosos. “Fins a l’última cullera de plata que va deixar una víctima”.

Encara que esgotador emocionalment, el projecte va relacionar els Wollschlägers amb els seus veïns. “Ens reuníem regularment i parlàvem dels nostres progressos. Va fer que el nostre edifici se sentís com una comunitat ”.

Abans de procedir, els organitzadors han de rastrejar tants familiars de la víctima com puguin per demanar-los la seva aprovació i convidar-los a la cerimònia d’instal·lació. Dietmar Schewe, de 67 anys, director d’escola retirat, va donar la benvinguda a 25 visitants d’Israel a la cerimònia abans del seu edifici.

Una espelma i roses posades en un joc de Stolpersteine ​​a Berlín en una cerimònia commemorativa del 80è aniversari de la Kristallnacht.
Una espelma i roses posades en un joc de Stolpersteine ​​a Berlín en una cerimònia commemorativa del 80è aniversari de la Kristallnacht. Fotografia: Eliza Apperly

“Els apartaments encara tenen moltes de les seves característiques originals, de manera que els hostes podien imaginar-se que” la meva besàvia tenia aquest mànec de la porta “, diu Schewe. “Em va semblar una petita però important trobada amb l’entorn viscut dels seus parents”.

La Stolpersteine no està convençuda de tothom . Charlotte Knobloch , cap de la comunitat jueva de Munic i Baviera, s’ha oposat fermament al projecte. Knobloch, que va sobreviure a l’Holocaust amagat amb una família cristiana, considera inacceptable la col·locació de Stolpersteine sota els peus.

“Crec fermament que hem de fer tot el possible per assegurar-nos que el record preservi la dignitat de les víctimes”, ha dit.

“Per a mi, ensopegar amb un tros de metall a terra és tot menys digne”.

En una decisió controvertida, l’ ajuntament de Munic va prohibir Stolpersteine el 2004. La decisió es va confirmar el 2015 , malgrat que més de 100.000 persones van signar una petició a favor seu. L’estiu passat, Munic va presentar un projecte de record alternatiu , també situat davant l’última casa de la víctima, però presentant plaques biogràfiques i fotografies sobre columnes d’acer inoxidable.

Per a Michael Friedrichs-Friedländer, de 69 anys, l’artesà que fabrica cada Stolperstein , les crítiques al projecte són injustificades. “No se m’acut una forma millor de recordar”, diu. “Si voleu llegir la pedra, heu de prosternar-vos davant la víctima”.

Friedrichs-Friedländer ha inscrit totes les Stolperstein des del 2005, quan l’escala creixent del projecte va fer que Demnig ja no tingués temps per fabricar i instal·lar les pedres.

A l’estudi de Michael Friedrichs-Friedländer, l’artesà que grava cada Stolperstein a mà.
A l’estudi de Michael Friedrichs-Friedländer, l’artesà que grava cada Stolperstein a mà. Fotografia: Eliza Apperly

Al seu petit garatge del suburbi nord-est de Berlín, Friedrichs-Friedländer grava cada pedra a mà, lletra a lletra, amb un martell i segells de metall portàtils. Treballa principalment sol i en silenci, sis dies i almenys 50 hores a la setmana. En total, ha inscrit més de 63.000 estolpersteïnes.

Malgrat diverses propostes per mecanitzar el procés, Friedrichs-Friedländer insisteix que es mantindrà manual. “Per mostrar respecte a les víctimes, s’ha de fer a mà”, diu durant un breu descans de cigarrets. “L’Holocaust va ser tan sistemàtic. El que van inventar com a mitjans de matança massiva, es va automatitzar més o menys. No volem res semblant “.

L’obra pot ser devastadora, com el moment en què va inscriure el 34 Stolpersteine per col·locar-lo fora d’un antic orfenat jueu a Hamburg. Però Friedrichs-Friedländer se sent obligat a continuar amb allò que veu com un imperatiu moral i polític, més encara davant d’una ultradreta ascendent a Alemanya i a tot Europa.

“Em sento responsable”, diu Friedrichs-Friedländer. “Quan coneixeu la història i veieu el que passa avui, hi ha tants paral·lels”.

Seguiu Guardian Cities a Twitter , Facebook i Instagram per unir-vos al debat, conèixer les nostres millors històries o inscriure-us al butlletí setmanal

Article publicat a  https://www.theguardian.com/cities/2019/feb/18/stumbling-stones-a-different-vision-of-holocaust-remembrance
Publicat dins de 11.2. Analitzar els fets i fenòmens socials a partir de la informació obtinguda de fonts diverses, tenint en compte les diferents percepcions i valors que emanen dels drets humans, i formar-se una opi, 9.1. Contextualitzar i difondre elements del patrimoni cultural passat i present i de l’entorn proper, per afavorir-ne la conservació i salvaguarda., Competència 10. Valorar les expressions culturals pròpies, per afavorir la construcció de la identitat personal dins d’un món global i divers, Competència 13. Pronunciar-se i comprometre’s en la defensa de la justícia, la llibertat i la igualtat entre homes i dones, Competència 4. Identificar i valorar la identitat individual i col·lectiva per comprendre la seva intervenció en la construcció de subjectes històrics, HISTÒRIA del MÓN COMTEMPORANI, L'holocaust jueu, La UE, MEMÒRIA HISTÒRICA, SOCIALS 4t ESO, STOLPERSTEINE projecte | Deixa un comentari

TRANSICIÓ CAP A LA DEMOCRÀCIA

  1. LA TRANSICIÓ CAP A LA DEMOCRÀCIA 

La transició va ser un procés polític condicionat per diferents factors. Va ser un procés en el que la Corona i una part dels polítics franquistes van tenir un paper important però també el van tenir els moviments socials i els canvis que s’havien produit al llarg dels anys 60, La desaparició de Franco implicava 3 alternatives polítiques diferents: 

  1. Els immobilistes. Aquests defensaven la continuïtat del franquisme sense canvis. 2. Els reformistes. Defensaven un projecte de reforma de les institucions que acabés portant a la democratització. 
  2. L’oposició antifranquista que defensava la ruptura amb el règim i la construcció d’un sistema democràtic. 

El 22 de novembre del 75, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei segons preveia la “Ley de Sucesión”. Aquesta proclamació va anar acompanyada d’incertesa, ja que el sector més dur del franquisme va deixar clar que obeirien perquè Franco ho havia dit. A més, l’oposició desconfiava del nou monarca perquè aquest representava el continuisme del règim. El nou monarca, en aquest context va haver de buscar el seus propis aliats per tal de mantenir la Corona. 

En primer lloc, va buscar la col·laboració del seu mentó polític Torcuato Fernández Miranda, el qual va anomenar president de les Corts i president del Consell del Regne. A continuació, el rei va disposar la continuïtat al capdavant del govern de Carlos Arias Navarro. Aquest nou govern inclouria polítics reformistes. Per tant, era un govern que no trencava amb el passat franquista. 

Aquest primer govern era vist com el govern que havia d’accelerar els canvis cap a la democràcia, però quan Arias Navarro va presentar el seu projecte, es va fer evident que la seva postura política era el continuisme. 

Davant l’immobilisme i el continuisme franquista, l’oposició va prendre la iniciativa per promoure mobilitzacions popular que reclamessin les Illibertats polítiques, l’amnistia i els estatuts d’autonomia. Serà en aquest moment quan la Junta Democrática i la Plataforma de Convergencia Democrática acabin per unir-se en l’anomenada Coordinación Democrática o Platajunta. 

En paral·lel, la conflictivitat social continuarà augmentant, i ja no serà només per reclamar millores laborals, sinó que ara ja, es demanarà de manera oberta la democràcia i la llibertat. D’aquesta protesta social, va ser resposta pel govern amb la repressió, cosa que va provocar una radicalització de les protestes. 

Dintre del franquisme, els reformistes van veure amb por que la incapacitat del govern d’Arias Navarro, la conflictivitat social i la repressió podien acabar provocant la ruptura que demanava l’oposició. Aquest sector reformista defensava un projecte de canvi que promovia una reforma progressiva del sistema polític a partir del propi règim, així com un pacte amb l’oposició. Les relacions entre Joan Carles l i Arias Navarro van deteriorar-se ràpidament. En

primer lloc, Arias Navarro no el va avisar de la mort de Franco. En segon lloc, Arias Navarro es considerava el guardià del testament polític de Franco i deixava el rei en una posició secundària, A més, l’enfrontament, cada vegada més important, entre Arias Navarro i el sector reformista del govern, van portar al rei a forçar la seva dimissió. 

El rei Joan Carles, aconsellat per Fernandez Miranda, va decidir confiar en un home jove procedent del franquisme (ministre del Movimiento) anomenat Adolfo Suárez. El 3 de juliol del 76, Suárez va ser anomenat President del Govern. L’oposició va rebre amb moltes reserves aquest nomenament, ja que l’identificaven directament amb el Movimiento i amb el franquisme. 

Suárez, una vegada ocupa el poder, pren la iniciativa i comença el contacte amb les forces democràtiques de l’oposició. Autoritza el dret de reunió, d’associació, de manifestació i concedeix un indult limitat pels que no siguin delictes de sang. A més, aquest nou govern va proposar una Llei de Reforma i Política. Aquesta reconeixia, amb limitacions, els drets fonamentals de les persones, la potestat legislativa, basada en la representació popular (eleccions), i la introducció dun sistema democràtic. 

El següent pas era portar la llei a les Corts. Tot i que la llei proposava el desmantellament de les Corts i l’inici d’un procés que conduiria cap a la democràcia, d’aquesta va ser aprovada per 425 vots a favor i 59 en contra. Aquesta nimietat va ser possible gràcies a les converses subterrànies que el govern havia portat a terme amb molts procuradors franquistes, als quals se’ls va garantir que, s’instaurava la democràcia, no s’exigirien responsabilitats polítiques per als còmplices de la dictadura. Aquesta aprovació evidenciava també la incapacitat del sector immobilista per oposar-se a les reformes. El 15 de desembre del 76, la llei va ser sotmesa a referèndum popular. L’oposició va dubtar de què fer. 

– D’una banda, no podia acceptar una reforma política legitimada pel franquisme. – Però de l’altre, no podia oposar-se a l’obertura política. 

Finalment, la llei serà aprovada pel 81% dels votants, però amb un 30% d’abstencionisme. El projecte de Suàrez comportava la reforma política del règim des del propi règim, una transformació des de dalt. 

En els mesos següents, es va iniciar un procés de negociacions entre el govern i les forces polítiques democràtiques per tal d’ampliar l’amnistia, legalitzar partits polítics i celebrar eleccions generals. 

Paral·lelament, s’aprovaran decrets que van permetre la llibertat sindical i una ampliació de l’amnistia, així com també la legalització dels partits polítics, excepte el PCE i ERC. A continuació, es va dissoldre el TOP, el Movimiento Nacional i el Sindicato Vertical. 

Aquest procés de canvi polític feia evident la necessitat de mantenir la via pacífica. L’oposició no va dubtar a l’hora de manifestar la repulsa per la violència per aconseguir la democràcia, però si que es va començar a produir un desencantament entre sectors d’esquerres que consideraven que el trencament amb el franquisme no era prou profund.

– Organitzacions d’extrema esquerra, com el GRAPO o ETA, va intensificar la seva acció violenta per aconseguir una ruptura profunda. 

– Organitzacions d’extrema-dreta també van respondre amb violència per aturar la reforma democràtica. 

L’acció més dura de la extrema-dreta va ser l’assassinat, el gener del 1977, de 6 advocats laboralistes propes al PCE en el seu despatx d’advocats. L’enterrament dels morts va ser una multitudinària manifestació contra aquestes accions i en contra de la protecció que semblaven tenir per part de les forces de l’ordre de l’Estat. 

En aquest context, a l’abril del 77, el govern després de rebre acusacions per ser massa tou amb l’exèrcit i el franquisme, i veien la força de l’oposició, va decidir legalitzar el PCE i, a continuació, va convocar eleccions generals pel juny del 77. 

LES ELECCIONS DEMOCRÀTIQUES DE 1977 

Les eleccions podien significar la substitució del personal polític franquista i la introducció d’una nova classe política democràtica. Ara bé, Suárez no pretenia descavalcar-se del procés reformista, sinó que volia continuar dirigint-lo després de la legitimització de la Transició mitjançant el vot ciutadà. En conseqüència, Suárez va presentar-se a les eleccions com a candidat d’una coalició, la Unión de Centro Democrático (UCD), que aglutinava sectors reformistes del vell règim franquista, partits conservadors, democristians, liberals i, fins i tot, alguns socialdemòcrates. 

La jornada electoral va transcórrer amb una normalitat absoluta i amb una alta participació. El triomf va ser per a la UCD, que gràcies al seu discurs moderat va aconseguir una majoria de 166 diputats. En segon lloc, el PSOE de Felipe González assolia els 118 diputats, seguit del PCE de Santiago Carrillo amb 20, l’Alianza Popular de Manuel Fraga amb 16, el Pacte Democràtic de Catalunya de Jordi Pujol amb 11 i el PNB amb 8. 

Així, el mapa electoral espanyol va configurar-se com un sistema bipartidista imperfecte en el qual UCD i PSOE aplegaven el 63% dels sufragis. Els resultats de les eleccions demostraven que Espanya volia un canvi de règim, però que aquest seguiria conduit des de la moderació política de la UCD d’Adolfo Suárez que constituiria el primer govern democràticament legitimat des de 1936. Igualment, el PSOE emergia com el primer partit de l’esquerra gràcies a una generació de joves polítics que semblava oferir un projecte polític adequat per a la nova conjuntura del país. 

En canvi, a la dreta la gran derrotada va ser l’Alianza Popular de Manuel Fraga, un líder que malgrat haver estat un dels impulsors del reformisme franquista havia destrossat la seva imatge davant de la ciutadania arran de la política repressiva practicada en el Ministeri de la Governació durant el govern d’Arias Navarro. I a l’esquerra els grans derrotats van ser els comunistes del PCE, un partit que havia liderat l’antifranquisme però que arribava a 1977 sense la necessària renovació generacional i amb problemes per transmetre la imatge de pactisme, modernitat i moderació que reclamava la ciutadania.

LA CONSTITUCIÓ DE 1978 I L’ESTAT DE LES AUTONOMIES 

Immediatament després de les eleccions generals del 15 de juny de 1977 i de la signatura dels Pactes de la Moncloa (veure punt 4.1.) a l’octubre, tot i que la cambra mai va declarar-se constituent, i sota la garantia del control governamental del procés gràcies a la majoria absoluta, es van iniciar les tasques de redacció d’una constitució democràtica per al conjunt de l’Estat espanyol. Els ponents de la comissió redactora van ser parlamentaris de tots els partits amb representació a les Corts: Miguel Herrero de Miñón (UCD), José Pedro Pérez Llorca (UCD), Gabriel Cisneros (UCD), Gregorio Peces-Barba (PSOE), Jordi Solé-Tura (PCE-PSUC), Manuel Fraga (AP) i Miquel Roca (CiU). 

Les negociacions sobre el redactat final de la Constitució van allargar-se fins l’octubre de 1978. Seguint la política de consens, la fase final de la construcció de la nova democràcia espanyola es fonamentaria en la negociació i l’acord entre les diferents forces polítiques tant a la dreta com a l’esquerra democràtiques. Finalment, el text va ser aprovat pel Congrés de Diputats per 325 vots favorables, 6 en contra (Euzkadiko Ezquerra i cinc membres d’AP) i 14 abstencions (PNB i alguns diputats d’AP). 

Després d’una intensa campanya institucional, la Constitució va ser aprovada per referèndum el 6 de desembre de 1978 amb una aclaparadora victòria del “sí” del 87% dels vots. Tanmateix, el text constitucional va ser aprovat amb un abstencionisme del 33%, és a dir, els vots favorables suposaven un 58% del cens electoral. 

La reduida manifestació en el referèndum posava de manifest ‘el desencant i l’esgotament de la població espanyola amb la política després del llarg procés de transíció. Tot i el relat mitificat d’aquells dies, la realitat és que a l’esquerra existia la sensació que la reforma democràtica i social profunda que necessitava Espanya havia fracassat. Igualment, entre alguns sectors conservadors i entre els nostàlgics del franquisme es creia que la Constitució havia fet massa concessions socials i nacionals. 

Així, des d’una certa ambigüitat calculada per no incomodar determinades forces polítiques i l’exèrcit, Espanya es convertia en un Estat social i democràtic de dret organitzat com una democràcia parlamentària. Així, la Corona veia limitades les seves funcions a tasques representatives i l’exèrcit quedava finalment sotmès al poder civil. Igualment, la Constitució fixava el caràcter no confessional de l’Estat, abolia la pena de mort i desenvolupava una àmplia declaració de drets fonamentals i llibertats civils i polítiques. 

La Constitució de 1978 també recollia els principis de la política sociali econòmica i reconeixia el capitalisme mitjançant la llibertat de mercat, amb la possibilitat, això sí, ď’introduir la planificació econòmica a través de la intervenció de l’Estat en la propietat per motius d’interès públic. Territorialment, l’Estat s’organitzaria en municipis, províncies i Comunitats Autònomes, donant lloc a l’Estat de les Autonomies. El castellà era declarat llengua oficial de l’Estat, però les llengües pròpies de les nacionalitats històriques adquirien caràcter cooficialitat a les autonomies. també s’establia un Tribunal Constitucional que vetllaria pel seu compliment. Finalment, s’introduïen els mecanismes necessaris per a la reforma de la Constitució.

Contingut de la Constitució 

En el títol preliminar es contenen els principis fonamentals de la Constitució: 1. Es defineix a Espanya com un Estat social i democràtic de Dret, es proclama que la sobirania nacional resideix al poble i es defineix la forma política de l’Estat com una Monarquia parlamentària. 

  1. L’article 2 fa compatible la unitat de la Nació amb el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions. Aquesta és una de les grans novetats de la Constitució. 3. 3. El títol I és el més extens de la Constitució i conté els drets, Ilibertats i deures dels espanyols. Aquí es recullen els drets individuals com el dret a la vida, a la integritat física, la llibertat ideològica, religiosa i de culte, a la llibertat d’expressió, a l’educació, etc. També s’inclouen alguns drets socials com la protecció a la família, disposar d’un habitatge digne, gaudir del medi ambient, dret al treball, a la protecció de la salut, etc. 

L’única modificació realitzada en la Constitució fins a l’any 2006 es va realitzar en 1992 per concedir el dret al vot en les eleccions municipals als ciutadans de la Unió Europea que viuen a Espanya. Aquesta modificació es feia necessària després de la ratificació per Espanya del Tractat de la Unió Europea. 

  1. Pel que fa a la Corona s’estableix que el Rei és el Cap de l’Estat i es fixen les seves funcions, atribucions i prerrogatives. El seu poder és formal. 
  2. La Constitució estableix la separació de poders i organitza els poders de l’Estat: 3. Les Corts estan formades per dues Càmeres: el Congrés dels Diputats i el Senat. Ambdues són triades per sufragi universal i exerceixen el poder legislatiu. 4. El Govern, que exerceix el poder executiu, dirigeix la política interior i exterior d’Espanya. També té potestat legislativa ja que pot presentar projectes de lleis a les Corts i desenvolupa els reglaments de les lleis aprovades. El President del Govern és investit pel poder legislatiu. 
  3. Els Jutges i magistrats exerceixen el poder judicial. Es crea el Tribunal Constitucional la funció del qual és evitar qualsevol violació de la Constitució i vigilar que no hi hagi lleis que contradiguin al text constitucional. És també el màxim òrgan encarregat de protegir els drets 2. 4. i llibertats fonamentals. 
  4. En el seu títol VIII la Constitució de 1978 va tractar d’abordar un dels problemes històrics del nostre país: conjuminar la unitat de l’Estat amb la diversitat de regions i nacionalitats que ho componen. 
  5. Es van establir els Ilits legals perquè els territoris que ho desitgessis i que complissin una sèrie de requisits poguessin constituir-se en Comunitats autònomes. 8. Les Comunitats Autònomes que es constituïssin tindrien un Estatut d’Autonomia en el qual es recollirien les competències que assumien. Els Estatuts d’Autonomia han de ser aprovats per les Corts Generals. 
  6. Aprobada la Constitució, es van constituir en el període 1979-1983 les actuals Comunitats Autònomes i el nostre país va quedar conformat per 17 Comunitats i dues Ciutats Autònomes (Ceuta i Melilla constituïdes en 1995). Cadascuna d’aquestes comunitats posseeix una Assemblea Legislativa i un Govern propis. 
  7. La Constitució també estableix el principi de solidaritat i l’equilibri econòmic entre les diferents regions del territori espanyol.
  8. Espanya segueix en el punt 4. 
  9. La recuperació de l’autonomia catalana 
  10. El restabliment de la Generalitat 

La mort del general Franco i el nomenament del príncep Joan Carles com a nou rei d’Espanya assenyalen simbòlicament l’inici d’una nova etapa històrica per a Catalunya, un període de transició, condicionat per factors de caràcter divers, que culminaria amb la restauració de la democràcia i l’autonomia política. Un procés en el qual van ser especialment importants la corona i una part essencial del personal polític del franquisme, però també la pressió dels moviments socials i l’oposició democràtica. 

Catalunya i el “problema català” van adquirir una especial importància a partir del novembre de 1975 dins del procés polític espanyol que obria la mort del dictador. I és que una de les vies d’aigua més grans que van precipitar cap al naufragi el model de reforma mínima i vergonyosa del govern dď’Arias Navarro va ser la diferència abismal entre l’oferiment d’un “régimen administrativo especial para las cuatro provincias catalanas” inspirat per Joan Antoni Samaranch, que podria arribar com a màxim a ser una Mancomunitat de Diputacions, i la demanda popular d’un Estatut d’Autonomia. 

En aquest context, després de l’experiència de l’Assemblea de Catalunya, la creació, el desembre de 1975, del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, un organisme que aplegava la major part dels partits polítics catalans, és una mostra de l’interès que existia en aquells moments per preparar la transició cap a un règim democràtic. De la mateixa manera, van avançar les negociacions entre l’oposició catalana i el conjunt de forces democràtiques espanyoles, les quals van assumir les demandes del restabliment de l’autonomia política en les anomenades nacionalitats històriques. 

L’oposició s’organitzava i les forces antifranquistes van promoure mobilitzacions populars. Així, els dies 1 i 8 de febrer de 1976, van produir-se grans manifestacions a Barcelona, duríssimament reprimides pel règim, en les quals es demanava l’amnistia dels presos. La lluita no es va aturar aquí, i l’11 de setembre de 1976 un gran nombre de catalans van concentrar-se a Sant Boi, la ciutat on és enterrat Rafael de Casanova, per reivindicar el restabliment de la Generalitat al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. 

A Madrid, mentrestant, el rei Joan Carles I cessava Carlos Arias Navarro i nomenava com a president del govern Adolfo Suárez, el qual dirigiria el procés de Transició convocant eleccions constituents pel 15 de juny de 1977. Amb una participació del 79,3%, el resultat de les eleccions a Catalunya va atorgar la majoria a la coalició dels Socialistes de Catalunya, integrada pel PSC-Congrés de Joan Raventós i la Federació Catalana del PSOE, amb el 28% dels vots. En segon lloc es situava el PSUC, liderat per Gregorio López Raimundo, amb el 18% dels sufragis. En canvi, els Centristes de Catalunya-UCD de Suárez es quedaven amb el 16% dels vots, percentatge similar al de la coalició del Pacte Democràtic liderada per Jordi Pujol. De la mateixa manera, al Senat s’imposava l’Entesa dels Catalans, candidatura que aplegava socialistes, comunistes i republicans.

A conseqüència de les eleccions, el 25 de juny de 1977, van reunir-se els diputats i senadors catalans, els quals van constituir l’Assemblea de Parlamentaris per exigir la restauració de la Generalitat, la derogació de l’abolició de l’Estatut de 1932, la recuperació de l’autonomia política, el retorn del president Tarradellas i la constitució d’un govern català provisional. 

Les gestions van accelerar-se com a conseqüència de la pressió reivindicativa de la societat catalana i del marc polític diferencial que presentava Catalunya. Per això, Suárez va veure’s obligat a iniciar una reforma política que en aquells moments tenia un límits força confusos. En realitat, l’Operació Tarradellas era una maniobra intel·ligent que en el fons només buscava neutralitzar la majoria d’esquerres sorgida democràticament de les urnes. Així, Tarradellas es convertiria en l’interlocutor preferent sobre el “problema català”. 

D’aquesta manera, el 17 de juny, Josep Tarradellas, el vell president català que es trobava a l’exili en el sud de França, va traslladar-se a Madrid, on va negociar personalment amb Suárez el restabliment de la màxima institució catalana. Aquest va ser l’únic acte polític de tota la Transició espanyola en el qual es reconeixia l’antiga legalitat republicana. El govern Suárez desactivava així bona part del potencia desestabilitzador que les reivindicacions catalanes podien tenir per la reforma política en curs. Els acords van arribar el 2 de juliol, però a continuació tot va semblar aturar-se. 

Tanmateix, l’11 de setembre de 1977 una nova manifestació multitudinària va prendre el passeig de Gràcia de Barcelona i el 29 de setembre un reial decret restaurava la Generalitat. El president Tarradellas va tornar a Catalunya el 23 d’octubre i el desembre va constituir un Consell Executiu amb representació de totes les forces polítiques parlamentàries, amb l’única excepció de l’AP que s’oposava a l’autonomia. Tarradellas era fidel a la seva teoria política: Catalunya només podria negociar un Estatut amb garanties si es presentava unida enfront el govern central. 

L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE SAU I LES COMPETÈNCIES DE LA GENERALITAT La proclamació de la Constitució de 6 de desembre de 1978, en la qual es reconeixien els drets de les nacionalitats històriques, i també de l’anomenat Estat de les Autonomies i el desafortunat “café para todos”, van obrir el cami cap a l’elaboració de l’Estatut de Sau, aprovat per ampli consens polític de l’Assemblea de Parlamentaris el desembre de 1978. El març de l’any següent, l’Estatut era presentat al Congrés dels Diputats de Madrid per a la seva aprovació. Tanmateix, la tramitació parlamentària de l’Estatut i la negociació amb el govern de l’UCD, que no tenia pressa per concretar les reclamacions autonomistes en unes autonomies reals, van allargar-se fins el desembre. Així, el projecte de Sau va rebre considerables retallades, però finalment va veure la llum verda. 

Aprovat per referèndum del poble català l’octubre de 1979 (88,1%), ì posteriorment ratificat pel Congrés i el Senat espanyols, el nou Estatut suposava un important increment respecte a l’autonomia de 1932 en matèries de llengua, ensenyament, cultura i mitjans de comunicació. En canvi, era inferior en el camp de justícia i ordre públic i deixava ambigus els aspectes financers de l’autonomia. El gener de 1980 entrava, finalment, en vigor l’Estatut d’Autonomia. La recuperació política de Catalunya després de la dictadura ja era un fet.

Catalunya recuperava una estructura política de la qual havia estat privada durant quatre dècades. Faltava, però, el més difícil: la reconstrucció nacional, la introducció dels fonaments de la cohesió social i l’articulació d’una veritable Espanya plural. 

L’Estatut reconeixia Catalunya com una nacionalitat que exercia l’autogovern com a comunitat autònoma de l’Estat espanyol i definia el català com la llengua pròpia en cooficialitat amb el castellà. La Generalitat quedava configurada per un Parlament elegit per sufragi universal, un president elegit pel Parlament i un Consell Executiu. L’organització judicial a Catalunya culminava en un Tribunal Superior de Justícia. 

El text atorgava a la Generalitat competències legislatives i executives. Totes dues podien ser exclusives (el seu exercici està limitat només per la Constitució espanyola i per l’Estatut) o compartides amb l’Estat. 

Les competències exclusives de la Generalitat eren de matèries com el dret civil català, el turisme, la cultura, la investigació, el règim local, l’ordenació del territori, les obres públiques internes, l’assistència social i l’educació; i compartides amb l’Estat en matèries com treball, justícia, ports i aeroports, ordenació del transport, medi ambient, institucions penitenciàries, etc. L’Estatut també preveia la creació d’una policia autonòmica (Mossos d’Esquadra). 

El finançament autonòmic provenia de les transferències de l’Estat, dels recursos propis generats per la Generalitat i dels impostos cedits totalment o parcialment per l’Estat, com ara el de successions i donacions. 

L’ETAPA DEL CONSENS POLÍTIC (1978 – 1982) 

Crisi económica i Pactes de la Moncloa 

La fi del franquisme i la Transició d’Espanya cap a la democràcia van coincidir amb una crisi econòmica internacional desfermada arran d’una gran pujada dels preus del petroli el 1973. Les característiques de l’economia espanyola van fer que la crisi energètica derivés en una crisi industrial que va comportar uns índex d’atur elevadíssims i un procés inflacionista que va assolir taxes superiors al 20% anual. D’aquesta manera, la crisi econòmica dels anys setanta va traduir-se a Espanya en una caiguda de les exportacions, una forta davallada dels ingressos procedents del turisme i el retorn d’un nombre considerable d’emigrants procedents dels països europeus també afectats per la crisi. 

Entre 1973 i 1977, els governs franquistes i predemocràtics de Carlos Arias Navarro i Adolfo Suárez no van afrontar les mesures urgents i pertinents per combatre la crisi. Unes polítiques d’ajustament econòmic en plena crisi política terminal del franquisme i en l’inici de les reformes democràtiques podien conduir a greus confrontacions socials que podien desestabilitzar el procés i, per tant, havien d’evitar-se. Tanmateix, arribats a 1977, la urgència d’afrontar el sanejament i la modernització d’una economia marcada per les grans taxes d’inflació, les fallides empresarials, una taxa d’atur desfermada i la creixent mobilització del moviment obrer convertien la lluita contra la crisi econòmica en un element central. Només després de la victòria electoral de la UCD el 1977, amb la tranquil·litat i legitimitat que aquesta conferia al govern Suárez, es va donar pas a les dures mesures restrictives que buscaven atacar la crisi econòmica. Tanmateix, Suárez era conscient de la

impopularitat de la política econòmica que volia emprendre i, per aquesta raó, va voler trobar un pacte d’Estat amb les altres forces parlamentàries i amb els sindicats. L’inici de les converses proposada pel govern de la UCD ràpidament va ser recolzada pel PCE i el PSOE, així com per la dreta, la patronal i els representants sindicals. D’aquesta manera, la redacció de la nova Constitució va veure’s condicionada des del govern per la “bona voluntat” a l’hora de fer possible el pacte econòmic i social. 

Els dies 8 i 9 d’octubre de 1977 van reunir-se, en el Palau de la Moncloa, representants del govern de la UCD amb delegats del PSOE, del PCE, d’AP, de CiU, del PNB, dels sindicats i de la patronal amb l’objectiu de pactar un programa de sanejament econòmic mitjançant la lluita contra la inflació i l’establiment d’un pacte d’actuació política reformista en el camp econòmic que assegurés que els costos de la crisi es repartien de manera equitativa. Els acords als quals van arribar, els anomenats Pactes de la Moncloa, van ser signats el 25 d’octubre. 

Per controlar la inflació i els preus, a més de devaluar fortament la pesseta, es va dissenyar una estratègia de control i reducció de la despesa pública. Igualment, es va acordar un programa que buscava racionalitzar el consum d’energia, una política de rendes que tendís a la moderació salarial, la reducció de les quotes de la Seguretat Social percebudes de les nòmines dels treballadors, la moderació dels costos financers, i la liberalització dels mercats. 

De la mateixa manera, van establir-se un conjunt de reformes estructurals, fiscals, laborals i d’elaboració d’un veritable Estat de Benestar. Així, la reforma tributària va introduir l’impost sobre el patrimoni i el naixement de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF). A més, la reforma de la Seguretat Social i l’increment de la despesa pública destinada al seu finançament va permetre l’extensió de l’assegurança d’atur, l’assistència sanitària i les pensions de jubilació. És a dir, amb un retard considerable respecte del seu entorn europeu, Espanya introduïa una estructura tributària progressiva i assentava les bases de l’incipient Estat del Benestar. 

Ara bé, el desenvolupament de la crisi econòmica i les seves conseqüències socials van continuar evolucionant de forma crítica en els anys següents. L’evolució econòmica posterior a 1978, malgrat les reformes, va implicar que fossin els assalariats els que suportessin el principals esforç d’una crisi aprofundida per la manca d’inversions empresarials i les mesures internacionals. D’aquesta manera, l’atur, especialment elevat entre els joves, i la urgència d’iniciar una reconversió industrial que canviés el sistema productiu serien els principals problemes amb els quals s’hauria d’enfrontar la naixent democràcia espanyola. 

El segon govern de Suárez (1979-1981) 

Després d’aprovar-se la Constitució, les Corts van ser dissoltes i en les noves eleccions celebrades l’1 de març de 1979 va tornar a triomfar la UCD de Suárez. No va ocórrer així en les eleccions municipals, les primeres democràtiques des de la II República, celebrades poc després. L’esquerra va conquistar els principals ajuntaments mitjançant l’aliança del PSOE i el PCE.

Malgrat aquesta aliança, Felipe González va forçar un gir polític i ideològic en el PSOE després de la celebració de la seva XXVIII Congrés. El PSOE va abandonar el marxisme com a ideologia oficial i es va configurar com un partit d’esquerra moderada que podia aspirar al poder en unes properes eleccions. 

L’any 1979 es va iniciar un procés de deterioració política que culminarà amb el cop d’estat frustrat en 1981. Diversos factors expliquen aquesta crisi política: 

– La brutal campanya terrorista d’ETA que va causar 77 morts en 1979 i 95 en 1980. Aquests van ser els dos anys més letals de la banda. 

– El consegüent desassossec en els cercles militars d’extrema dreta que van iniciar contactes per a la preparació d’un cop. 

– La fi del consens amb l’inici per part del PSOE d’una dura campanya d’oposició. – L’aprovació dels Estatuts d’Autonomia del País Basc i Catalunya a finalitats de 1979 i les consegüents eleccions autonòmiques que van donar majoria a les forces nacionalistes. Convergència i Va unir de Jordi Pujol i el PNB. 

– La crisi interna de UCD. Les disensiones i crítiques internes en un partit que havia nascut de forma artificial van ser minant a poc a poc la posició de Suárez, sovint enfrontat amb membres del seu propi partit. 

Tots aquests factors van precipitar la dimissió de Suárez el 29 de gener de 1981. Calvo Sotelo, dirigent de UCD, va ser designat candidat a la presidència. Després de no obtenir majoria suficient en una primera votació, es va fixar per al dia 23 de febrer la segona votació per a la seva investidura. 

Aquest dia la democràcia espanyola va viure el seu moment més difícil. Un cop d’estat dirigit per generals com Milans del Bosch i Armada, va tenir com a principal element l’assalt a les Corts i el segrest del govern i el cos legislatiu per part d’un grup de guàrdies civils dirigits per Tejero. 

El cop va fracassar amb la intervenció decisiva del rei i Calvo Sotelo va substituir a Suárez al capdavant del govern. 

EL COP D’ESTAT DEL 23-F 

Malestar en l’exèrcit 

Els primers símptomes de malestar en l’exèrcit van aparèixer a l’abril de 1977. Amb motiu de la legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE) el dia 9 d’abril, Dissabte Sant, va dimitir l’almirall Xiula dóna Veiga, ministre de Marina, i el Consell Superior de l’Exèrcit va emetre una nota en la qual manifestava la seva disconformitat amb aquesta legalització, encara que l’acatés. 

Al novembre de 1978 va tenir lloc la desarticulació de l’Operació Galàxia, una intentona colpista que planejava un cop d’estat contra el Govern de Suárez. Pretenia frenar les reformes polítiques que estava duent a terme el Govern abans de la celebració del referèndum de la Constitució. El seu principal responsable, Antonio Tejero, va ser condemnat a set mesos de presó. Tejero protagonitzaria anys més tard el cop d’estat de 1981.

L’1 de febrer de 1981, el Col·lectiu “Ametllers” va publicar en el periòdic L’Alcàsser un article clarament colpista.1 El periodista Emilio Romero Gómez va publicar dies abans del cop un article en el diari ABC en el qual criticava durament al dimitit Adolfo Suárez, defensava la necessitat d’«un cop de timó» i proposava al general -posteriorment implicat en el cop Alfonso Armada com a possible candidat a president del Govern. 

Crisi del Govern 

Mentre creixia la voluntat colpista en sectors de l’exèrcit i de l’extrema dreta, el Govern d’Adolfo Suárez va progressar en l’inici de la dècada cap a una profunda crisi, que durant 1980 es va tornar cada vegada més insostenible. Entre els principals esdeveniments van destacar la dimissió al gener del ministre de Cultura, Manuel Clavero, la remodelació del Govern al maig, la moció de censura presentada contra Suárez per part del Partit Socialista Obrer Español (PSOE) a la fi de maig, la dimissió al juliol del vicepresident del Govern, Fernando Abril Martorell, que va produir una nova remodelació al setembre. 

La feblesa creixent de Suárez en el si del seu propi partit va propiciar la presentació de la seva dimissió com a president del Govern i president de la Unió de Centre Democràtic (UCD) el 29 de gener de 1981. En la seva intervenció televisiva Suárez va assegurar que no volia que la democràcia fos un parèntesi en la història d’Espanya.. 

Enmig d’aquest tibant clima, es van engegar els processos de substitució de Suárez. Després d’una ronda de contactes amb els líders dels partits polítics, el rei Juan Carlos I va designar a Leopoldo Calvo-Sotelo candidat a president del Govern el 10 de febrer de 1981. 

Primera votació de la sessió d’investidura 

En aquest enrarit escenari, el 19 de febrer de 1981 va començar la sessió d’investidura al Congrés dels Diputats, on Calvo-Sotelo va presentar la seva proposta de Govern. En la votació del dia 20 nó va obtenir la majoria absoluta necessària, pel que havia de produir-se una nova votació quaranta-vuit hores després, el dia 23 de febrer, tal com estableix l’article 99 de la Constitució espanyola. Es el dia que triarien els colpistes per a la seva temptativa de cop d’Estat, Una temptativa en la qual anaven a confluir les voluntats d’un cop dur, promogut pel tinent general Milans del Bosch i un de tou promogut pel general Armada. 

Desenvolupament del cop d’estat 

A les sis en punt de la tarda del 23 de febrer de 1981 va començar la segona votació nominal per a la investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo com a president del Govern al Congrés dels Diputats. A les 18:23 hores, es va iniciar el cop a l’irrompre en l’hemicicle del Congrés dels Diputats encapçalats pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero des de la tribuna, va cridar «Quiet tothom!» i va donar ordre que tots es tiressin al sòl. 

Ocupació militar de València 

Poc després de l’entrada de Tejero al Congrés i seguint el pla previst, es va revoltar a València el Capità General de la lII Regió Militar, Jaime Milans del Bosch.. Els efectius es van desplegar des del port de València fins al centre de la ciutat, on apuntaven als edificis institucionals, com l’Ajuntament o les Corts valencianes. L’ocupació, que rebia el nom d’Operació Turia, era clau perquè altres regions militars s’incorporessin al cop d’estat.

Milans va intentar convèncer a altres militars de secundar l’acció. 

Aquella nit la ciutat va estar envoltada de militars amb blindats i altres camions de l’exèrcit que havien sortit de les bases de Bétera i Paterna. Una columna blindada es va dirigir a la base aèria de Manises per convèncer al seu comandant que se sumés al cop, però aquest no solament no ho va fer, sinó que va amenaçar fins i tot amb desplegar dues caces equipats amb míssils aire-terra contra els tancs, optant aquests per tornar. 

Govern provisional de sotssecretaris 

A les nou de la nit, un comunicat del Ministeri de l’Interior informava de la constitució d’un govern provisional amb els sotssecretaris de tots els ministeris, presidit per Francisco Laína, director de la Seguretat de l’Estat, per assegurar la governació de l’Estat i en estret contacte amb la Junta de Caps d’Estat Major. 

Negativa del rei 

La negativa del rei Juan Carlos I a recolzar el cop va permetre avortar-ho al llarg de la nit. El propi monarca es va assegurar mitjançant gestions personals i dels seus col·laboradors la fidelitat dels comandaments militars, encara que algunes anessin ambigües, com per exemple la resposta del capità general de Balears. Fins a la una de la nit van tenir lloc gestions des de l’Hotel Palace, als voltants del Congrés, lloc triat com a centre d’operacions pel general Aramburu Topete, llavors director general de la Guàrdia Civil (tenint sota les seves ordres directes a comandaments del cos, com el coronel cap de Madrid Constantino Gómez González) i el general Sáenz de Santa María, al seu torn director general de la Policia Nacional. 

El monarca també va comptar amb l’ajuda de Sabino Fernández Campo, en aquell moment secretari general de la Casa del Rei, que va ajudar al rei realitzant cridades a diversos sectors militars com a capitanies generals, estat major, etcètera. 

El cop tou d’Armada 

El general Alfonso Armada formava part del pla colpista. Armada havia estat nomenat Segon Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit setmanes abans de l’assalt al Congrés i havia estat un home de confiança del rei. Armada volia donar un cop tou emulant al cop que va dur a terme el general francès De Gaulle en 1958. L’objectiu d’Armada no era acabar amb la monarquia ni amb la democràcia, sinó convertir-la en un succedani de democràcia. 

Després de l’assalt al Congrés de Tejero i l’ocupació de València de Milans del Bosch, Armada pretenia acostar-se al rei per oferir-se com a solució i reconduir el cop en suposat benefici del país i de la Corona. Pretenia comparèixer al Congrés com enviat del rei per proposar un Govern de compromís presidit per ell mateix, No obstant això, el seu pla es va veure truncat: el secretari del rei, Sabino Fernández Camp, no va permetre que Armada acudís al Palau de la Zarzuela, impedint que exercís la seva influència sobre el monarca. 

Més tard, quan van ser descoberts els plans d’Armada, seria rellevat del seu lloc de Segon Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit per la seva implicació en la trama colpista. No obstant això, el propi Armada ha negat que proposés tal Govern o que volgués donar un «cop tou».

Intervenció televisiva del rei 

A la una i catorze minuts de la matinada del dia 24 de febrer es va emetre a través de la primera cadena de televisió un missatge del rei Juan Carlos I, vestit amb uniforme de Capità General dels Exèrcits. El missatge havia estat gravat una hora abans en el despatx del rei en el Palau de la Zarzuela. El rei es va dirigir a la nació per situar-se contra els colpistes, defensar la Constitució espanyola, cridar a l’ordre a les Forces Armades en la seva qualitat de Comandant en Cap i desautoritzar a Milans del Bosch. A partir d’aquest moment el cop es dóna per fracassat. 

La Corona, símbol de la permanència i unitat de la pàtria, no pot tolerar en forma alguna accions o actituds de persones que pretenguin interrompre per la força el procés democràtic que la Constitució votada pel poble espanyol va determinar en el seu moment a través de referèndum. 

Final del cop 

Cap a la 1:00 de la matinada, el tinent general Milans del Bosch va rebre la trucada del Rei ordenant-li retirar les tropes. Poc després, Milans va donar l’ordre de tornar a les seves unitats als contingents militars que ocupaven València. A les 5:45 la Capitania General de la III Regió Militar va fer un comunicat en el qual anul·laven les mesures d’estat d’excepció. 

D’altra banda, Tejero va resistir fins al migdia del dia 24. Cap a les 10:00 hores es va permetre la sortida de les diputades del Congrés dels Diputats. A les 10:30, Tejero va negociar amb Armada les condicions de la seva rendició. Les condicions incloïen la sortida de Tejero sense la presència de periodistes i que els guàrdies de rang fins a tinent no serien jutjats, La Zarzuela va donar la seva conformitat lacord. Aquest pacte es coneix com el pacte del capó, ja que es va signar sobre el capó d’un Land Rover. 

Al migdia es van incorporar a l’Hemicicle els diputats que la nit anterior havien estat obligats a abandonar-ho. Seguidament, es va procedir a desallotjar el Congrés dels Diputats i a les 12:15 tot havia acabat. 

El judici i les conseqüències del cop 

Després del cop van quedar alguns interrogants, especialment referits al paper que va jugar cadascun dels principals colpistes i especialment a les intencions i suports d’Armada. Les conseqüències més destacades van ser l’inici d’un procés d’involució autonòmica amb l’aprovació de la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), posteriorment declarada parcialment inconstitucional, i que la monarquia va sortir poderosament reforçada entre la població i els mitjans polítics. 

El judici davant el Consell Suprem de Justícia Militar va començar el 19 de febrer de 1982.84 El 3 de juny es va fer pública la sentència del conegut com a Judici de Campament. Després dels recursos imposats davant el Tribunal Suprem, est va fer pública la sentència ferma el 28 d’abril de 1983. Van ser condemnats a 30 anys de reclusió, com a principals responsables del cop d’estat, Milans del Bosch, Alfonso Armada i Antonio Tejero Molina.

La trama civil del cop mai va ser investigada de manera rigorosa, sent l’únic civil condemnat el exdirigente dels Sindicats Verticals de la dictadura franquista Juan García Carrés. 

El “Elefant Blanc” 

La identitat del popularment conegut com a «Elefant Blanc», el militar promotor del cop al que Tejero esperava al Congrés dels Diputats per fer-se càrrec del govern va ser durant un temps motivo d’especulació. No obstant això els fets i persones semblen clars. 

La crisi de la UCD 

Després d’aquest intent, 2 dies després tots els partits polítics van recolzar el nomenament de Calvo Sotelo, al capdavant del nou gabinet per donar estabilitat al Règim. Entre les seves principals mesures podem destacar: 

  1. a) La llei de divorci que va comptar amb l’oposició dels democristianos de la UCD b) Va rellançar el procés autonòmic. Va arribar a un acord amb el PSOE que va permetre elaborar 9 nous estatuts d’autonomia, amb els quals només quedaven pendents Madrid, Castella-lleó, Extremadura i Balears, que es resoldrien en 1983, ja amb el govern socialista. 
  2. c) L’Acord Nacional d’Ocupació (juny de 1981) per frenar el principal problema d’Espanya,l’atur, amb el suport de la CEOE (Conf. espanyola d’organitzacions empresarials), UGT I 
  3. d) L’ingrés d’Espanya en l’OTAN (maig 1982) de manera precipitada el que va provocar una ona de protestes populars i va trencar el consens anterior de la política exterior. El PSOE va prometre que si guanyava les eleccions sotmetria a referèndum nacional la permanència d’Espanya en l’OTAN 

Però, al llarg de 1982 es va accentuar la crisi de la UCD. Suárez va abandonar el partit i va fundar el CDS (Centre democràtic i Social). Landelino Lavilla va ocupar la presidència de la UCD, substituint a Calvo Sotelo que va romandre com a president del Govern. 

Les eleccions gallegues i andaluses confirmen la caiguda en picat de la UCD que solament va obtenir el 13 % dels vots. Davant aquesta situació, Calvo Sotelo es va veure obligat a convocar noves eleccions a l’octubre de 1982 que van ser guanyades pel PSOE iniciant la dècada dels governs socialistes (1982-1996). 

El PSOE va aconseguir un triomf arrollador amb més de 10 milions de vots i majoria absoluta al Congrés dels Diputats. El projecte de “canvi” de Felipe González havia atropellat a una UCD que gairebé va desaparèixer en les eleccions i va ser substituïda per l’Aliança Popular de Manuel Fraga com el principal partit de la dreta.

Publicat dins de 1.3. Interpretar els canvis i continuïtats dels fets i fenòmens històrics, contextualitzar-los, establir relacions de simultaneïtat entre diferents territoris, per comprendre’n la multicausalitat hist, 11.2. Analitzar els fets i fenòmens socials a partir de la informació obtinguda de fonts diverses, tenint en compte les diferents percepcions i valors que emanen dels drets humans, i formar-se una opi, 3.3. Interpretar la historicitat del present i analitzar les decisions que es prenen ara, per actuar sobre el futur., 8. Transició a la democràcia (1975-2016), HISTÒRIA d'ESPANYA, SOCIALS 4t ESO, Transició a la democràcia (1975-1977) | Deixa un comentari

LA GUERRA CIVIL (1936-1939) 

CAUSES

L’intent de millorar les condicions de la classe mitjana i popular generarà l’animadversió (confrontament) de l’exèrcit, l’església i l’oligarquia (terratinents), en contra de la República. 

La polarització de la societat. Trobarem una societat dividida en dos blocs, el que es traduirà també en una polarització electoral. 

La conflictivitat social i laboral. Aquesta conflictivitat vindrà donada de la mà de l’esquerra, la qual cada vegada estarà més a prop de la revolució i, també, de la dreta, especialment de la Falange i d’altres grups d’extrema dreta. 

La conspiració militar. Una part de l’exèrcit, membres de la UME (Unión Militar Española), la qual era una associació militar clandestina, antidemocràtica i antirepublicana, conspiraran contra la República i en favor de la monarquia / dictadura. 

L’espiral de violència al carrer, que s’accentuarà arrel de l’assassinat del militar republicà José Castillo, per membres d’extrema dreta. L’extrema esquerra, en resposta, assassinarà a un diputat de drete la Guerra Civil. Calvo Sotelo (monàrquic i conservador). Aquest serà el detonant de la Guerra Civil. 

  1. DEL COP D’ESTAT A LA GUERRA CIVIL 

En el context de crisi política i social durant els primers mesos del 36, s’iniciaran els preparatius d’un cop d’Estat en contra de la República. Aixi, els generals Franco, Goded, Sanjurjo i Mola, iniciaran els preparatius definitius. El lideratge del cop quedarà en mans del general Sanjurjo, el qual estava exiliat a Portugal. Els colpistes comptaran amb l’ajuda econòmica d’un industrial mallorquí, Joan Marc, de la Itàlia feixista, de l’Alemanya nazi i d’industrials com Francesc Cambó. A més, políticament totes les forces de dretes i extrema dreta també donaran suport al cop d’Estat. El 13 de juliol del 1936, com a resposta a l’assassinat del militar republicà José Castillo, es produirà l’assassinat del parlamentari Calvo Sotelo. La mort d’aquest polític accelerarà els plans, ja que els colpistes tenien un motiu per justificar l’aixecament. 

El 17 de juliol del 1936 a Melilla, el coronel Yagüe, el cap de la legió, s’aixecarà en armes contra la República. Ràpidament s’estén per tot el protectorat. El 18 de juliol, un dia després, Franco aixecarà Canàries i, una vegada assegurat el triomf de l’aixecament, es traslladarà al Marroc amb avió i es posarà al capdavant de l’exèrcit d’Àfrica. Després creuarà cap a la Península. Entre el 18 i el 19 de juliol, altres guarnicions militars d’Espanya, s’uniran al cop. d’Estat, com la Falange i els carlins. 

El cop d’Estat estava previst pel 18 de juliol, però es va avançar al 17 de juliol. Això va donar un avís a la República, que també va actuar malament. 

El govern de la República, presidit per Casares Quiroga, trigarà a reaccionar i, en dos dies, els revoltats es faran forts a Pamplona, Sevilla, Castella i Lleó i a part d’Aragó. A

continuació, Casares Quiroga dimitirà i es formarà un nou govern que, el dia 19, accedirà a l’entrega d’armes a les milícies dels sindicats per enfrontar-se als militars. El president del poder a partir d’aquest moment serà José Giral. Una part de l’exèrcit es mantindrà fidel a la República, però l’exèrcit com a tal serà dissolt pel govern. 

2.2 LA INSURRECCIÓ A CATALUNYA 

Pel que fa a Catalunya, l’aixecament militar havia de ser dirigit pel general Goded, el qual, en primer lloc aixecarà les Balears. Després vindrà a Barcelona i també l’aixecarà. 

El problema de Goded és que no comptava amb el no suport de la població. A més, els partits que podien donar-li suport i les organitzacions, com la falange, no tenien presencia a Catalunya. Per últim, el principal partit conservador català, la Lliga, no va participar ni va donar suport explícit al cop d’Estat. Tot i que després del 18 de juliol, molts dels seus dirigents marxin de Catalunya per passar al bàndol nacional (el de Franco). Tot i aquesta manca de suport, els militars creien que una bona part de l’exèrcit participaria de la insurrecció i que la guàrdia civil també s’afegiria. 

El 19 de juliol esclatarà la insurrecció a Barcelona, però els insurrectes seran aturats gràcies a la població, partits i sindicats d’esquerres que seran armats per la pròpia Generalitat. A més, les forces d’ordre públic es mantindran fidels a la República. La revolta a Barcelona fracassarà i provocarà que els insurrectes de la resta de Catalunya s’acabin rendint. El general Goded serà arrestat i, posteriorment, jutjat i afusellat. 

En conclusió, la revolta fracassarà a Catalunya i en tots aquells llocs on les forces obreres i d’esquerres tenien més presència (País Basc, Andalusia, València, Astúries i Madrid). 

Per la seva part, els revoltats controlaran l’Espanya interior. Per tant, Espanya quedarà dividida amb unes noves froteres marcades per la geografia electoral del febrer del 36. 

2.3 LA CONSOLIDACIÓ DELS BÀNDOLS 

BÀNDOL NACIONAL: dirigit per militars que comptaran amb el suport de les classes altes i dels sectors més conservadors. Aquest bàndol defensava la unitat d’Espanya, aturar una possible revolució social i, a continuació, imposar una dictadura militar que restablís l’ordre públic. Es calcula que uns 90 mil soldats donaven suport, més uns 45 mil de l’exèrcit africà, més alguns milicians carlistes i falangistes. 

A més, aviat existiria un altre factor que diferenciaria els bàndols: el suport d’Alemanya i d’Itàlia. 

BÀNDOL REPUBLICÀ: format per classes populars, obrers i camperols, classes mitjanes intel·lectuals. Aquest bàndol defensarà la legitimitat de la República i de les reformes. El control del carrer estarà en mans dels obrers i dels milicians, En paral·lel, existirà un govern republicà legitimitat a nivell internacional, que controlarà les reserves d’or, de la indústria del 112 mil soldats.

  1. PER QUE LA GUERRA CIVIL VA ASSOLIR UNA DIMENSIÓ INTERNACIONAL? L’esclat de la Guerra Civil espanyola als anys 30, provocarà un fort impacte a la política mundial. Tot els governs del món i partits polítics internacionals, sindicats i, fins i tot, els intel·lectuals, es veuran obligats a definir la seva decisió respecte al conflicte. De let, ta Guerra Civil serà interpretada com un enfrontament entre les forces democràtiques i els règims feixistes en expansió. Més enllà de les qüestions internes, la Guerra Civil va ser vista com un microcosmos, en el qual ja s’estava produint l’enfrontament armat que molts sector de l’opinió pública internacional temien que esclataria. (El que s’interpretà és, que serà el pròleg de la Guerra Mundial. 

A partir de l’esclat de la Guerra Civil, tots dos bàndols buscaran suport i ajuda internacional. la República esperava comptar amb l’ajuda dels governs democràtics europeus (Anglaterra, França..), especialment de França, la qual estava governada per un Front Popular, el qual estava presidit per Leon Blum. En canvi, des de el punt de vista dels règims democràtics, la intervenció directa a la Guerra Civil espanyola podia suposar un greu perill pel feble equilibri que hi havia en aquell moment a Europa. França, que es trobava amenaçada per Alemanya i Itàlia, tot i rebre la petició d’ajuda per part de la República espanyola, optarà per la neutralitat. Per la seva part, Anglaterra, que en aquell moment defensava la política de contenció amb Alemanya i Itàlia, comunicarà al govern francès que si França intervenia, no li donaria suport a nivell internacional. 

Aquesta darrera pressió d’Anglaterra, serà decisiva perquè França acabi proposant a la resta de governs un política de no-intervenció. Aquesta política serà acceptada per tots, incloent Alemanys, Itàlia i la URSS, Per tant, a l’agost del 36, es crearà el Comitè Europeu de No-intervenció, amb seu a Londres i format per 27 països. 

A la pràctica, la República serà l’única perjudicada per la neutralitat europea, perquè li estaven negant la defensa a un govern legítim i sobirà. 

Tot i l’existència d’aquest Comitè, Itàlia i Alemanya en cap moment respectaran la no intervenció. Enviaran tropes, material de guerra, armament, municions i, fins i tot, Hitler enviarà la legió Condor. Hitler utilitzarà el conflicte com un banc de proves per provar les seves armes. A més, Hitler i Mussolini veien en els militars espanyols un fre a l’expansió del primeres i estratègiques, com per exemple els militars. D’altra banda, el règim italià enviarà armament i tropes. Ho farà per assegurar el control del Mediterrani. 

La República, per la seva part, veu que les potències europees no només no li envien tropes ni armament, sinó que, a més, embarguen les armes (no li vendran armes i, a més, impediran que arribin armes a Espanya). La República haurà de recórrer al mercat negre. En un primer moment, la República s’abastirà d’un material antic, car i que no funcionava. 

La URSS respectarà el Comitè, però a l’octubre del 36 comença a enviar armament i assessors polítics i militars (estratègies). Ho fa, a canvi, de que el govern de Largo Caballero pugi fer servir les reserves d’or del Banc d’Espanya. Per tant, el govern de la República es veurà lligat a la URSS.

Pel que fa a la població, a nivell internacional, els obrers i sectors progressistes defensaran la República. Això donarà lloc a la creació de les Brigades Internacional. Aquesta combatents vindran des de tot arreu per defensar la República i, sobretot, perquè la Guerra Civil serà la primera oportunitat d’enfrontar-se al feixisme, es calcula que, aproximadament, van arribar uns 60 mil voluntaris. Però aquesta xifra no es comparable amb els soldats alemanys. 

  1. BÀNDOL REPUBLICÀ 

La insurrecció militar dels juliol del 36, suposarà un trasbals social, econòmic i polític per Espanya. En un primer moment, la inoperància del govern es veurà ràpidament superada per la ràpida resposta de les organitzacions obreres. Per aturar la insurrecció militar, el nou president govern, José Giral, lliurarà armes a les milícies dels partits i sindicats, dissoldrà l’exèrcit i crearà batallons de voluntaris per integrar-se a les milícies. En conseqüència, en el territori republicà es crearà una estructura de poder vertebrada a partir dels sindicats i partits d’esquerres que, de fet, eren els únics que podien defensar la legalitat republicana. L’aparició d’òrgans revolucionaris de poder paral·lel al govern. 

A Catalunya es crearà el Comitè de Milícies Antifeixistes, i que serà una mena de paral·lel a la Generalitat. En aquests primers mesos també es produiran accions de repressió espontània contra tots aquells elements que poguessin tenir relació amb els insurrectes (burgesia, església, exèrcit, propietaris de terres, etc.). D’aquesta manera, enmig d’aquest clima revolucionari trobarem que es produiran assassinats, detencions il·legals, saquejos, crema d’esglésies i convents, i es de guerra, requisaran béns particulars i d’institucions. 

Com a conseqüència d’aquesta repressió, també veurem que es produiran fets greus com el de la Presó Model a Barcelona, (incendi dut a terme pels anarquistes) o el de Paracuellos del Jarama (el Partit Comunista decideix fer un trasllat de presos i, durant el cami, els assassina). Una altra part d’aquests favorables al cop d’Estat fugiran a França, o bé creuaran a la zona nacional, per estar segurs. D’altres que no puguin marxar, el que faran serà amagar-se. 

A nivell econòmic, veurem que l’aparició d’aquests poders (locals i regionals) de tipus revolucionari aniran acompanyats d’una gran transformació econòmica. La revolució anirà de la mà de les col·lectivitzacions, tant al camp com a les zones industrials. Com a resultat, posaran l’economia sota el poder dels obrers i camperols. La revolució no només anava en contra del cop d’estat, sinó en contra del capitalisme burgès. Trobem dos models diferents de col·lectivització: 

– En el primer model els treballadors es van posar al capdavant de la indústria perquè, a I’hora de tancar la feina després del cop d’estat, es van trobar que els empresaris havien fugit, o bé, havien estat detinguts o assassinats. 

– El segon model de col·lectivització consistirà en què els treballadors es faran amb el uobəs 13 control i la direcció de les empreses, tot i que l’empresari continua present. Els treballadors comunicaran als empresaris que des d’aquell moment, explotarien l’empresa amb règim d’autogestió. En el camp agrari trobaríem també ocupació de terres. (El poble ocuparà totes les fàbriques, camps i el govern no sabrà que fer. O

ho acceptava o es posava en contra. No té altra opció que acceptar-ho, i per això ho legalitza, per tal de no posar-se en contra dels obrers). 

A partir d’aquest moment s’elaboraran una sèrie de decrets, tant del govern central com de la Generalitat de Catalunya, que donaran cobertura legal a les confiscacions. A més, voldrà tenir també l’opció de mantenir l’activitat productiva, aixecar la indústria de guerra (que no existia) i garantir la subsistència de la població. A l’agost del 1936 es crearà el Consell d’Economia de Catalunya, que s’encarregarà de reorganitzar l’economia catalana i, a l’octubre del mateix any, s’elaborarà un decret de col·lectivitzacions que legalitzava totes les col·lectivitzacions fetes fins llavors. A més, també es regularan els salaris a nivell estatal, s’establirà el control de la banca, es crearan institucions de crèdit públic, és a dir, tota una sèrie de mesures revolucionàries. Es calcula que cap al final de la guerra, Espanya tindrà més de 40 mil empreses controlades pels obrers, més de 2000 col·lectivitzacions i, en canvi, a Catalunya hi haurà poca terra col·lectivitzada (perquè hi havia poca terra i no existien els latifundis). 

Els comunistes del PCE seran els principals enemics d’aquesta revolució. Ells defensaven I’stalinisme i anaven en contra dels trotskistes, és a dir, anaven en contra de la revolució perquè prioritzaven la guerra. En canvi, el POUM, la CNT-FAI… defensaran aquesta revolució. Aquesta acabarà fracassant tant pels obstacles com per la pròpia resistència que es trobarà al territori republicà. Es calcula que cap a la primavera del 37, la revolució acabarà. Això coincideix amb els fets de maig del 37. 

4.2 EL GOVERN DE LARGO CABALLERO (Setembre 1936-Maig 1937) Els de setembre del 1936 el socialista Largo Caballero formarà a Madrid un govern integrat per republicans i socialistes al que, dos mesos més tard, s’afegiran els anarquistes (Frederica Montseny). L’objectiu d’aquest govern serà recuperar un poder d’estat fort, unit per un pacte antifeixista que també concentrés els esforços bèl·lics a partir de la militarització de les milicies, la creació d’un exèrcit popular i la fi de la revolució. En aquest govern, trobarem problemes greus i diferències internes polítiques, entre elles, pel fet que els anarquistes, tot i formar part d’aquest govern, continuaran defensant la seva política, les col·lectivitzacions i, a més, es negaven a que les milicies s’integressin en l’exèrcit. Serà durant aquest govern que es traslladarà el govern de Madrid a València, per allunyar-se del front. 

A Catalunya, Companys seguirà sent el president de la Generalitat i el 26 de setembre es formarà també un govern d’unitat presidit per Tarradellas. Es dissoldrà el Comitè de Milícies Antifeixistes, els comitès locals seran substituïts per Ajuntaments, es centralitzarà la policia, etc. 

ELS FETS DE MAIG DEL 1937 

L’inici de la Guerra Civil acaba donant lloc a una experiència revolucionària. Tot això acaba donant lloc a problemes entre les forces polítiques revolucionàries que integraven el Bàndol Republicà.

D’una banda, la CNT-FAI, recolzats pels comunistes del POUM i el sector d’esquerres del PSOE, eren partidaris d’aprofundir en la revolució, ja que consideraven que aquesta era l’única garantia de guanyar la guerra. A més, també es negaven a integrar les milícies en l’exèrcit. D’altra banda, el Partit Comunista, el PSUC i el sector de dretes del PSOE defensaven la restauració de les institucions anteriors a la guerra, la paralització de les col·lectivitzacions i la paralització de la revolució. A Catalunya, les tensions i aquestes diferències augmentaran fins al punt que Andreu Nin (secretari del POUM) serà exclòs del govern de la Generalitat arrel de la seva postura anti- stalinista. A més, serà difamat en una campanya liderada pel PSUC. D’aquesta manera, començarà una nova on l’equilibri de forces canviarà. El PSUC es convertirà en el partit marxista més poderós de Catalunya, mentre que el POUM haurà de buscar el suport de la CNT. Aquestes tensions i rivalitats, sobretot entre la CNT i el PSUC es faran evidents a inicis del 1937. 

El gener del 37 a la Fatarella es viurà un enfrontament armat entre aquests dos grups i la 13 responsabilitat serà atribuïda als anarquistes. A l’abril del 37, la tensió augmentarà de nou i, a Puigcerdà, es produiran enfrontaments armats entre els anarquistes i les forces d’ordre públic de la Generalitat. El maig del 37, la tensió arribarà al seu màxim punt i, a més, coincidirà amb el govern de Largo Caballero degut a que aquest també experimentarà un descens en la influència dels ministres anarquistes. La inestabilitat social, el clima d’inseguretat i l’escassetat i encariment dels productes bàsics feia preveure una generalització dels conflictes. 

El 3 de maig, les tensions esclataran a Barcelona, La Generalitat donarà l’ordre perquè les forces policials desallotgin l’edifici de la telefònica de Barcelona, controlat pels anarquistes. 

Aquest edifici era de gran importància perquè des d’allà es controlaven totes les comunicacions. Això dona lloc a un enfrontament armat i obert entre els anarquistes amb el suport del POUM contra els comunistes del PSUC, recolzats per la resta de partits. A més, veiem les dues posicions respecte a la revolució: la de la revolució dels anarquistes i la de no- revolució dels comunistes. 

Entre els dies 3 i 6 de maig, Barcelona estarà sotmesa a una lluita oberta, fratricida que omplirà la ciutat de barricades i de batallons. Tot això es saldarà amb 200 morts i la derrota política dels anarquistes i del POUM. A més, enfonsarà el govern en una profunda crisis. Els Fets de Maig serviran com a pretext perquè el govern de la República enviï 5000 guàrdies d’assalt per posar fi al conflicte i, a més, permetrà reduir la capacitat i l’autonomia política de Catalunya. 

Els Fets de Maig posaran en evidència les tensions i els dos grans problemes del bàndol republicà: 

  1. PRIMER PROBLEMA: les diferències greus entres les forces antifeixistes per la direcció militar i política de la guerra i del procés revolucionari. 
  2. SEGON PROBLEMA: les diferències entre el govern de Madridi el govern de la Generalitat per les reticències del govern republicà sobre la capacitat de la Generalitat per governar, dirigir i controlar els sectors polítics i sindicals.

CONSEQÜÈNCIES: S’il·legalitza el POUM, el seu líder, Andreu Nin serà assassinat per espies de la URSS. La CNT abandona el govern de la Generalitat i el PSUC es convertirà en el partit hegemònic de Catalunya. 

4.3. EL GOVERN DE JUAN NEGRÍN (Maig 1937- Abril 1939): LA RESISTÈNCIA A ULTRANÇA 

Els Fets de Maig comportaran modificacions polítiques importants dins del bàndol republicà. Els anarquistes perdran influència i els comunistes la guanyaran gràcies, també a l’ajuda militar de la URSS. 

El curs desfavorable de la guerra acusarà als comunistes en contra de Largo Caballero. A més, els comunistes, seguint les directrius soviètiques de perseguir els trotskistes, demanaran la il·legalització del POUM i que els seus líders fossin detinguts i acusats de ser responsables dels Fets de Maig i de col·laborar amb el feixisme. Largo Caballero es negarà a il·legalitzar el POUM, però haurà de dimitir. 

El 17 de maig, Manuel Azaña, president de la República, encarregarà un nou govern a Juan Negrín (líder comunista). Aquest govern estarà recolzat pel PSOE, però els anarquistes seran exclosos. Juan Negrín sí que il·legalitzar el POUM i durà a terme una dura repressió contra els seus militants. Això provocarà que el partit s’acabi dissolent. 

El juny del 37 es formarà un nou govern de la Generalitat integrat per ER i el PSUC, sense la participació de la CNT. 

El novembre del 1937, Negrín decidirà traslladar el govern de la República de València a Barcelona, on també es trobava el govern del País Basc. La decisió del trasllat va estar motivada per la necessitat de controlar els recursos econòmics i militars d’una de les zones més riques i poblades del bàndol republicà. 

El govern de la República, una vegada instal·lat a Barcelona, assumirà l’ordre públic, la gestió de proveiments, el comerç exterior, entre d’altres. Deixarà molt afeblit el govern de la Generalitat i les seves competències. 

El 1938 la situació serà tan desesperada al territori republicà que veurem escassetat d’aliments, desastres militars continus i una desmoralització i cansament entre la població. Davant d’aquesta situació, Negrín, amb l’esperança d’aconseguir suport internacional, proposarà una sortida negociada del conflicte i publicarà el programa dels Tretze Punts, on exposarà les condicions necessàries per la fi de la violència. És a dir, intentarà pactar amb Franco. Aquesta oferta serà rebutjada per Franco i, a més, la proposta tampoc rebrà l’aval internacional per forçar el bàndol nacional a la negociació. 

A partir d’aquest moment, Negrín es mostrarà partidari a la resistència a ultrança de la República. Aquesta posició es justificava en el fet que la tensa situació política internacional, provocada per l’expansionisme nazi, podia precipitar Europa cap a la guerra en qualsevol moment. Això podria ser beneficiós per Espanya, ja que permetria a la República incorporar se a un conflicte internacional contra els totalitarismes i, per tant, rebre l’ajuda demanada.

Tot i les esperances de Negrín de que esclataria una Segona Guerra Mundial, el govern britànic continuarà defensant la política de contenció. El setembre de 1938, signaran el Pacte de Munich, i es reconeix l’annexió dels Sudets per part d’Alemanya, per tal de mantenir la pau. Negrín davant d’aquest fet continuarà insistint en la necessitat de resistir, tot i que la guerra ja es veia perduda. 

Entre gener i febrer del 39, Catalunya serà ocupada pels nacionals, i això suposarà l’exili dels instal-lats a Barcelona, juntament amb els seus dirigents. A finals de febrer, Gran Bretanya i França reconeixeran el govern de Franco com a legítim a Espanya. Azaña, des de l’exili, dimitirà. Negrín mantindrà la necessitat de resistir, però l’1 d’abril s’acabarà la guerra i 4 mesos després, l’1 de setembre, esclatarà la Segona Guerra Mundial. 

  1. BÀNDOL NACIONAL 

Una vegada ha fracassat el cop d’estat del 18 de juliol, es plantejarà el problema de la divisió del poder entre els insurrectes des del punt de vista militar i polític. 

A nivell polític, les organitzacions que donaven suport al cop representaven corrents polítiques molt diferents. 

A nivell militar tampoc hi havia una comandament únic. Franco tenia el control del Marroc i de les Canàries, Mola el nord de la Península, Queipo de Llano tenia Andalusia i, a més, el cap del cop d’estat havia mort. A partir del fracàs del cop, el 24 de juliol es crea la Junta de Defensa Nacional a Burgos, presidida pel militar més antic, Miguel Cabanellas. Es dona el primer pas cap a la centralització del poder militar. 

Aquesta Junta estava formada únicament per militars, però no tenia atribucions a la direcció militar de la guerra, sinó que s’encarregava de governar el territori ocupat. Les primeres mesures que prendrà la Junta, serà la prohibició de tota l’activitat política de partits polítics i sindicats, suspendre la Constitució del 1931 i paralitzar la reforma agrària. També engegarà una dura repressió sobre qualsevol intent de resistència. 

Entre l’agost i el setembre del 36 es fa evident la necessitat de tenir també, un comandament militar únic. La Junta de Defensa Nacional decidirà crear aquest comandament militar únic i, a proposta del general Quinderal, Franco serà anomenat comandant amb cap. A més, Franco havia consolidat el seu lideratge dins l’exèrcit després de l’alliberament de l’alcàsser de Toledo. També era reconegut per Hitler i Mussolini com a únic interlocutor. 

A partir de l’1 d’octubre del 36 es farà un decret on Franco serà anomenat generalíssim de tots els exèrcits sota el seu comandament i també, cap del Alzamiento Nacional. A partir d’aquest moment la Junta serà dissolta i es crea la Junta Técnica del Estado, amb seu a Valladolid i a Burgos, Franco estableix la seva caserna de general a Salamanca. 

Després d’aquesta primera fase d’unificació política i militar, Franco s’enfrontarà amb la independència de la que encara gaudien la Falange i els carlins.

La política del nou cap d’estat a la zona nacional serà la de construir un estat amb sistema feixista de partit únic. Al mateix temps que la guerra s’allargava, Franco va poder consolidar el seu poder i lideratge, i es va imposar a les diferents forces que donaven suport a la insurrecció. D’una banda, la Falange havia perdut el seu fundador, José Antonio Primo de Rivera, i patia una profunda crisi de direcció. A més, els antics falangistes es veien qüestionats pels nous afiliats. D’altra banda, els carlins tenien molts efectius militars propis i aquesta autonomia generava molts problemes a l’exèrcit, fins al punt que Franco va obligar a marxar a l’exili al seu líder. 

Franco ben aviat es disposarà a liquidar qualsevol tipus de resistència i d’oposició dintre del bàndol nacional. Amb l’ajuda del seu cunyat Ramon Serrano Suñez, decretarà a l’abril del 1937, la unificació forçada dels dos moviments en l’anomenada Falange Española Tradicionalista i de la JONS. En aquest partit s’integraven totes les altres forces polítiques que donaven suport al bàndol nacional. També, aquest partit servirà per controlar i influenciar qualsevol tipus d’activitat política, A més, estarà liderat per Franco com a cap suprem. Qualsevol intent d’oposició al decret serà durament reprimit i, a més, el partit únic també tindrà una estètica feixista. Els seus membres (militars) duran la camisa de color blau (color dels falangistes) i una boina de color vermell. 

El juliol de 1937, els bisbes espanyols faran públic una carta pastoral col·lectiva on donen suport a Franco i al bàndol nacional. Al mes d’octubre, el Vaticà, reconeixerà diplomàticament el règim de Franco, amb la qual cosa, el procés d’institucionalització continuarà desenvolupant-se, fins que el gener del 38 desapareixerà la Junta Técnica i es formarà el primer govern de la zona nacional, el govern de Burgos. Franco, a partir d’aquest moment, ostentarà la condició de Caudillo de España i concentrarà en la seva persona la presidència del govern i de l’Estat fins l’any 1973. 

Aquest nou Estat estarà inspirat en el feixisme italià. Defensarà un model conservador i catòlic i es basarà en tres pilars: Església, Exèrcit i la Falange. Aquest govern abolirà tota la legislació republicana en matèria econòmica, social i laboral, i restaurarà la pena de mort, suprimirà les llibertats religioses, polítiques i de premsa, restaura la confessionalitat de l’Estat, deroga el matrimoni civil, el divorci, recupera el pressupost pel clergat i recupera l’ensenyament religiós. 

El març del 38, s’aprova la primera de les Lleis Fonamentals anomenada Fuero del Trabajo, març d’inspiració feixista i que establia la creació d’un sindicat únic que agrupava empresaris i | treballadors, al mateix temps que prohibia les vagues i manifestacions. 

En conclusió, durant la Guerra Civil es posaran les bases del nou règim franquista que consistirà en un dictadura militar i en un Estat totalitari. 

  1. EVOLUCIÓ DEL CONFLICTE BÈL-LIC (BATALLES) 

BATALLA DE MADRID: 

Una vegada el cop d’estat fracassa, les tropes del bàndol nacional tindran com a primer objectiu arribar a Madrid i prendre la ciutat, ja que, a més de ser la capital, era el símbol de la República.

Les tropes d’Àfrica, comandades pel general Yagüe, aniran desplaçant-se cap al nord, primer per Andalusia i després per Extremadura. Badajoz resistirà i això acabarà amb més de 2000 morts del bàndol republicà. El setembre del 36, Franco, que ja era el cap de l’exèrcit després de posar fi al setge de l’alcàsser de Toledo (va alliberar als insurrectes tancats a l’alcàsser envoltat per republicans), es dirigirà també cap a Madrid. A partir d’aquest moment, trobarem a les portes de Madrid a Franco i al general Yagüe. 

Davant d’aquesta situació, el govern de la República decretarà la mobilització general de la població per salvar Madrid. Fortifiquen els accessos a la ciutat i a les institucions (Banc d’Espanya, museus…). Els partits polítics i els sindicats animaran a la defensa de la ciutat, i es farà popular el crit del “No passaran”. 

El 6 de novembre del 36, el govern de la República es traslladarà a València i Madrid es quedarà sota el govern d’una Junta, presidida pel general Miaja. Tot i els atacs aeris que rebrà, Madrid resistirà l’ofensiva entre el novembre i el gener del 37 per els avions Junkers alemanys. Aquesta resistència serà gràcies a l’arribada de les Brigades Internacionals. La Esc resisténcia de Madrid posarà fi a la querra de columnes i, com a conseqüència, s’allargala er periode de guerra. 

BATALLES DEL JARAMA I GUADALAJARA 

Fracassat l’intent d’entrar a Madrid, els insurrectes iniciaran una nova estratègia per intentar aillar la capital de la resta de territoris republicans i, d’aquesta manera, tallar les comunicacions amb València (perquè estava el govern), En primer lloc, Franco intentarà dur a terme una maniobra el 9 de febrer del 37 que donarà lloc a la batalla del Jarama. Aquesta sera la primera derrota dels insurrectes. La segona batalla, la de Guadalajara, es produirà el març del 37 en la que els insurrectes rebran el sUport de les tropes italianes de Mussolini. Aquesta batalla també serà una gran victòria per l’Exèrcit Popular de la República. A més, provocara un nou canvi d’estratègia dels insurrectes. 

BATALLA DEL NORD 

Franco, després del fracàs a l’atac de Madrid canviarà d’estratègia. Abandonarà l’atac a Madrid i traslladarà l’ofensiva a nous escenaris (més febles). Entre la primavera i la tardor de 1937, la lluita la trobarem al nord peninsular, Els insurrectes, liderats per Mola, atacaran Biscaia a finals de març. A l’abril, es bombardeja la ciutat de Gernica per la legió Còndor alemanya. Aquest bombardeig d’una ciutat sense cap interès militar suposarà un escàndol internacional. Aquest fet es convertirà en rutinari durant la Segona Guerra Mundial. 

Durant la campanya del nord, el general Mola morirà en un accident d’avió, sent l’únic militar que podia fer ombra a Franco, i d’aquesta manera, aquest va consolidar el seu poder. 

El juny de 1937, la ciutat de Bilbao caurà en mans dels insurrectes. En part, gràcies a la superioritat dels insurrectes i, d’altra part, gràcies a la col·laboració de l’anomenada Cinquena Columna de Franco, que va ajudar a trencar el cinturó de ferro de la ciutat.

La Cinquena Columna de Franco estava formada per republicans que col·laboraven amb el bàndol nacional. 

Bilbao té siderúrgia, metalls… serà l’única ciutat que es prepararà per la guerra i s’envoltarà per un cinturó de ferro. Però un dels membres va passar els plànols al bàndol de Franco (era membre d’aquesta Columna).

 

Una vegada cau Bilbao, el govern de la República intentarà reduir la pressió sobre aquest territori, i inicia dues ofensives: a Brunete (prop de Madrid) i a Belchite (Aragó). La primera campanya, la de Brunete, acabarà en la derrota i la segona, la de Belchite, no només acabarà en derrota, sinó que, a més, precipitarà la caiguda del nord a finals del 37. 

La caiguda del nord no només implicarà la pèrdua del territori, de les mines i de la indústria, sinó que també els franquistes podran concentrar totes les seves tropes al sud peninsular. 

LA FRACTURA DEL TERRITORI REPUBLICÀ 

El desembre de 1937, l’exèrcit republicà ja estava reorganitzat amb les Brigades Mixtes, liderat per Vicente Rojo. A partir d’aquest moment, l’exèrcit intentarà capgirar el desenvolupament de la guerra i es dotarà de comandaments professionals. Aquest noU exèrcit intentarà prendre la iniciativa i durà a terme diverses ofensives. 

A principis del 38, trobarem la batalla de Terol, que suposarà l’entrada a la ciutat dels republicans, tot i que poc després, els nacionals l’ocuparan. 

A partir d’aquest moment, l’exèrcit de Franco, iniciarà la campanya d’Aragó, que tenia com a objectiu arribar a Catalunya i al Mediterrani i, per tant, trencar el territori republicà. Una vegada arribin al Mediterrani, en lloc d’entrar a Catalunya, l’exèrcit nacional es dirigirà cap al sud, ampliant el territori controlat. 

LA BATALLA DE L’EBRE 

La batalla de l’Ebre serà una de les grans batalles i de les més importants. Serà l’últim intent i l’última gran ofensiva dels republicans per aturar l’exèrcit nacional, recuperar el territori i reunificar les dues zones. 

La batalla començarà el 25 de juliol del 38. El govern de la República destinarà més de 300 mil homes, el que permetrà una primera avançada cap a Grandesa. Aquesta arribada serà contestada i contraatacada per l’exèrcit nacional, que rebrà armament, aviació i tropes per part dels alemanys i dels italians. 

El setembre del 38 i amb la batalla en marxa, el govern de Negrín, pressionat pel Comitè de No-intervenció, i veient la possible derrota, ordenarà la retirada de les Brigades Internacionals. Per la seva part, Franco, com a resposta a aquesta pressió, retirarà una part de les tropes estrangeres, però continuarà utilitzant l’armament i l’aviació.

A partit de l’octubre del 38, la batalla es generalitzarà i a principis de novembre, els republicans hauran de replegar-se i creuar el riu Ebre, mentre que l’exèrcit nacional, ocuparà el sud de Tarragona i creuarà l’Ebre. 

Aquesta batalla es donarà per acabada el 16 de novembre, i suposarà l’enfonsament definitiu de l’exèrcit republicà. Tot i que la República, el mes de novembre, encara tenia Catalunya, Madrid, Castella la Manxa, Murcia i part de València, l’avenç de les tropes franquistes ja no trobaran resistència. A partir de mitjans del 38, s’iniciarà l’assalt definitiu contra Catalunya, la qual caurà en poques setmanes, tot i que faran una crida a la mobilització popular. Tarragona serà ocupada el 15 de gener del 39, Barcelona el 26 i Girona el 4 de febrer. La caiguda de Girona implicarà la fugida cap a França de milers de refugiats. Abandonaran, entre ells, Lluís Companys, el govern de la Generalitat, el de la República i el del País Basc. El 9 de febrer l’exèrcit nacional arribarà a la frontera francesa. 

LA FI DE LA GUERRA 

El febrer de 1939, la República només controlarà l’anomenada zona centre. Negrín, el febrer tornarà de l’exili francès, ja que volia continuar la querra, i ho farà amb el suport dels comunistes, amb l’objectiu de mantenir viu el conflicte fins a l’inici de la Segona Guerra Mundial. El febrer, Anglaterra i França, reconeixeran el govern de Franco i el març del 39, Azaña dimitirà com a president de la República. 

A inicis de març del 39, es donarà un cop d’estat, encapçalat pel coronel Casado, el qual navia preparat en els mesos anteriors. El coronel Casado, el febrer del 39, iniciarà els contactes amb l’anomenada Cinquena Columna de Franco à Madrid. Començarà la recerca de suports dintre del bàndol republicà, per tal d’aconseguir posar fi à la resistència a ultrança de Negrin i, d’altra banda, per tal d’aconseguir una pau honorable (la rendició, és a dir, pactar per acabar amb la guerra sense repressió). 

A partir de finals de febrer, Casado intensificarà els contactes i es comença a parlar de derrocar el govern de Negrín. Paral·lelament, s’iniciarà una altra conspiració entre els militars vinculats a la Cinquena Columna de Franco, a la zona de Cartagena (Múrcia). Aquesta segona conspiració, tenia com a objectiu posar fi a la base i a la flota naval de la República, que estava a Cartagena. 

El 5 de març, es produiran dos esdeveniments paral·lels. D’una banda, es realitzarà el cop d’estat de Casado a Madrid, el qual donarà Iloc a una mini guerra civil, entre els partidaris de resistir i els partidaris de Casado, Aquesta mini guerra civil durarà fins el 12 de març. En paral·lel, el mateix 5 de març, les forces franquistes s’apoderaran de la base naval de Cartagena i, amenaçaran en fer servir la força per atacar la flota republicana, si aquesta no abandonava la base. La flota republicana, per tant, abandonarà el port. 

A partir del 12 de març, el coronel Casado comunicarà al govern de Burgos, la voluntat de negociar la pau honorable i establir les condicions. Dies després, la resposta de Franco arribarà i aquesta serà una negativa. Franco es negava a negociar cap condició i només acceptarà la rendició incondicional. Hores després del trencament de les negociacions,

l’exèrcit franquista entrarà a la ciutat de Madrid, i s’iniciarà l’ofensiva final en tots els fronts. Finalment, la guerra acabarà l’1 d’abril. 

  1. LES CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA 

8.1. EXILI: Durant tota la guerra, viurem casos d’exili polític en els dos bàndols. Però, el gran moment es produirà en els mesos finals de la guerra. Les tropes franquistes aniran avançant, i totes aquelles persones que havien tingut relació amb els partits polítics o sindicats d’esquerres, fugiran d’Espanya per por a la repressió. Franco, en el seus missatges radiofònics, ja havia anunciat quines serien les mesures que aplicarien. 

Es calcula que mig miliớ de persones van abandonar Espanya. Un primer grup ho farà cap a França, on van ser tancats en camps de concentració i, fins i tot, a la platja d’Argeles. La concentració de refugiats respondrà a la por ia la preocupació de França, per la reacció d’Alemanya i d’Itàlia. (Alemanya i Itàlia exigien que França retornés els refugiats a Espanya, França es nega i per això els tanquen). En qüestió de mesos, aquests refugiats espanyols en territori francès, veuran l’esclat de la Segona Guerra Mundial i la invasió alemanya de França els forçarà a escollir entre abandonar el país, o bé, allistar-se a la Legió Estrangera de l’Exèrcit Francès. Molts d’aquests espanyols moriran durant la Segona Guerra Mundial o en camps d’extermini nazi. Un altre grup de refugiats abandonarà Espanya, en direcció a Šud-Amèrica. Un tercer grup, marxarà en direcció Regne Unit o a la URSS. 

8.2. DEMOGRAFIA: No hi haurà una xifra oficial sobre la quantitat de morts, però es calcula que va ser al voltant de mig milió (La propaganda feixista, deia que aquesta xifra era d’un milió). A aquesta xifra se li han d’afegir les persones que van morir en els anys posteriors a la guerra a causa de malalties i malnutrició. 

8.3. ECONOMIA: Serà la ruïna del país. Les infraestructures i les comunicacions quedaran destruïdes, l’economia queda paralitzada i s’han de pagar els deutes de guerra. A més, els habitatges quedaran destruïts i desapareixen bona part de les reserves d’or a Espanya. 

8.4. POLÍTICA: Desapareix la democràcia a espanya, es suspenen les llibertats, s’il·legalitzen partits i sindicats, i la Unitat Indissoluble de la Pàtria. 

8.5. SOCIETAT: El domini per part de l’oligarquia industrial, agrícola, de l’Església i dels terratinents sobre el poder social. 

8.6. CULTURA: L’elit intel·lectual, artístic… haurà d’exiliar-se. Això provocarà el retrocés cultural del país. 

8.7. MORAL: Les generacions eu van viure la guerra quedaran marcades el patiment, la repressió, no s’oblidaran fàcilment i, a més, el règim de Franco, no farà mai un per sempre. La gest per afavorir la reconciliació.

Publicat dins de 3.2. Interpretar el context actual a partir de l’anàlisi històrica, per fer propostes de futur raonades., 4.2. Analitzar els rols dels individus i els grups socials en els canvis històrics., 6. La Guerra Civil (1936-1939), Competència 3. Interpretar que el present és producte del passat, per comprendre que el futur és fruit de les decisions i accions actuals, Competència 4. Identificar i valorar la identitat individual i col·lectiva per comprendre la seva intervenció en la construcció de subjectes històrics, Competència 5. Explicar les interrelacions entre els elements de l’espai geogràfic, per gestionar les activitats humanes en el territori amb criteris de sostenibilitat., COMPETÈNCIES, EN BLANC I NEGRE, Guerra Civil Espanyola, MEMÒRIA HISTÒRICA, SOCIALS 4t ESO | Deixa un comentari

CONTEXT del RENAIXEMENT

Imatge de previsualització de YouTube
Publicat dins de 3. Època moderna: renaixement, manierisme, barroc i rococó, Competència 8. Analitzar les manifestacions culturals i relacionar-les amb els seus creadors i la seva època, per interpretar les diverses cosmovisions i la seva finalitat, Competència 9. Valorar el patrimoni cultural com a herència rebuda del passat, per defensar-ne la conservació i afavorir que les generacions futures se l’apropiïn, HISTÒRIA de L'ART, Renaixement i Manierisme: arquitectura, Renaixement i manierisme: escultura, Renaixement i manierisme: pintura | Deixa un comentari