-La Llúdria prometé tornar a bona hora, i marxà cap el riu, deixant la seva mainada a casa de la Cabra negra.

– Heus ací que quan va tornar ben carregada de peixets, es va trobar que tots els seus petits eren aixafats.

– Què és això? – exclamà furiosa – Què heu fet dels meus fills? … com és que n’haveu tingut tant poc compte?

– Ah! – respongué la Cabra negra compungida -, amiga Llúdria, prou greu que em sap ço que ha passat, però vós sabeu que jo sóc el cap dels dansaires de guerra de la Jungla, i com he sentit el picot repicar el timbal en les soques dels grans arbres, ço que és senyal de preparar-se al combat, he hagut d’assajar-me per quedar bé del meu ofici. No m’he recordat de la vostra mainada, que corria escampada pel trespol; m’he posat a bricar i a dansar i l’he aixafat …

– Això no restarà d’aquesta manera – declarà tota irada la Llúdria -. Ara mateix me’n vaig a contar-ho al nostre Rei Salomó, i ja veureu el càstig que us donarà.

Tal dit, tal fet: la Llúdria va anar a queixar-se al Rei Salomó, qui va fer venir la Cabra negra a sa presència, per demanar-li si era cert que ella havia causat la mort dels fillets de la Llúdria.

– Si senyor Rei, he estat jo – respongué la Cabra negra -, però no ho volia fer.

– Explica’m com ha succeït semblant cosa – demanà el rei Salomó.

La Cabra negra confessà la veritat al Rei, i aquest, un cop l’hagué sentida, donà ordre de que el Picot es presentés davant seu.

Quan l’ocell hagué arribat, el Rei Salomó li demanà:

– Ets tu, Picot, que ha anat a repicar el timbal a les soques del bosc, donant la senyal de guerra.

– Sí senyor – respongué el Picot saludant el Rei – Com que era la meva obligació fer-ho.

– I per què?

– Vostra Majestat sap prou que sóc el Cap dels Timbalers de guerra de la Jungla, i com he vist el Llangardaix treure el sabre, en senyal de combat, he fet ço que em pertocava a mi de fer, segons el meu ofici.

– Està bé, digué el Rei – Ara, que vingui el Llangardaix i expliqui per què hagué de treure el sabre.

Quan el Llangardaix s’hagué presentat al Rei, aquest li preguntà:

– Per que vas treure el sabre del combat?

– Senyor! – respongué el Llangardaix amb una gran reverència. – Vaig treure el sabre en compliment del meu ofici, perquè, com sabeu, sóc el Cap protector dels animals de la Jungla, i l’he tret perquè he vist la Tortuga portar la seva cuirassa de guerra en senyal de combat.

– A veure – digué el Rei – Que vingui de seguida la Tortuga.

I quan aquesta s’hagué presentat, el Rei Salomó va demanar-li si era cert el que el Llangardaix havia dit.

– És cert, Senyor, és cert – respongué la Tortuga – , i si m’he posat la cuirassa de guerra, és perquè el gran Cranc s’havia armat de les seves forques en senyal de guerra …

– Que vingui immediatament el gran Cranc – exclamà el Rei Salomó.

Quan s’hagué presentat el gran Cranc, el Rei li va demanar perquè havia arborat les seves forques en senyal de guerra.

– Senyor Rei – Respongué el gran Cranc -, vaig fer-ho en compliment del meu deure, perquè el Peix vermell, arborant la seva llança, va requerir-me per a lliurar combat.

El Rei envià a cercar el Peix vermell.

– Perquè has hagut de requerir el combat del gran Cranc? – li demanà el Rei.

– Senyor – respongué el Peix vermell-, si vaig arborar la meva llança i cridar al combat els meus companys de la Jungla, fou per a defensar els meus fills, que la Llúdria matava per emportar-se’ls per a sopar.

Entre els animals grans i xics que voltaven el rei Salomó, s’inicià una mena de murmuri.

En tant , majestuós en son mantell de porpra, el gran Rei Salomó prengué la paraula, dirigint-se a la Llúdria, que estava esperant el gran càstig a la Cabra negra.
– Ah! Ja ho has sentit, Llúdria? Tu ets la culpable de la mort dels teus fills. Tu sola, perquè si no haguessis anat a matar els fills del peix vermell, aquest no hauria hagut de demanar ajut per a defensar-los de tu, al gran Cranc, aquest a la tortuga, aquesta al Llangardaix, aquest al Picot, i aquest no hauria avisat a la Cabra negra, Cap dels Dansaires de guerra, per què, igual que els altres, es preparés per al combat. Llúdria, Llúdria, tu ets la culpable, i no puc punir la Cabra negra. Es la llei de la Jungla, que tots hem de respectar.

I la Llúdria, comprenent que el judici del Rei Salomó era just, se’n tornà cap a casa seva, al cap cot i la cua entre cames, prometent-se de no tornar més a menjar els fills d’altres mares.