Bé, els contes estan omnipresents en les nostres vides, però algú sap realment d’on vénen els contes? Realment, tothom està convençut que els contes existeixen des que l’ésser humà té necessitat de comunicar-se. És per això que totes les cultures tenen els seus propis contes i llegendes.

Però els primers contes documentats com a tals, els trobem a l’orient, ja cap a l’any 4.000 abans de Crist ( fa més de 6.000 anys! ), escrits en papirs. En aquests contes, per exemple, ja hi apareixen fades que fan regals als nadons acabats de néixer o porten desgràcies a prínceps ( com un conte d’un príncep condemnat a mort, datat pels voltants del 1.500 a. C. ). En molts dels contes actuals, de fet, encara s’entreveuen molts motius orientals, ja sigui en formes de vestir, en llocs o en formes de pensar.

I tot i tenir tants anys, aquests contes ja començaven de forma similar als actuals. “Hi havia una vegada un rei d’Egipte que no tenia cap fill …” o “Fa molts, molts anys, en un llunyà país d’Orient, on el sol s’alça cada matí amb la seva cara d’or i foc, va existir un rei molt poderós i cruel …” són inicis d’alguns d’aquests contes més antics.

De fet, fins i tot l’obra d’Isop, amb més de dues-centes faules, està considerada molt influenciada per la cultura persa antiga.

Així, el primer recopilatori de contes del que es té noticia és precisament Oriental, traduït al castellà el 1261, es titula “Calila i Dimna”, però ja se’n té referència per part d’un rei de Pèrsia pels voltants del segle VI d.C.

Aquests contes van recórrer europa explicats per joglars, comerciants i mariners. De fet, alguns contes encara vénen de més lluny, com per exemple el conte de la ventafocs, on la sabata petita que només pot dur ventafocs congenia perfectament amb la tradició xinesa de la bellesa dels peus petits. La primera versió europea que se’n té constància prové ni més ni menys que d’Escòcia.

Durant l’edat mitjana van aparèixer molts contes de tradició oral, dels que n’hi han milers i milers de versions repartides per tot el món, totes igual de vàlides. Després de “Calila i Dimna” trobem un altre recull de contes … “Les mil i una nits”.

“Les mil i una nits” va arribar a Europa pels voltants del segle XVI, i no és més que un recull enllaçat de contes perses, assiris, egipcis i jueus. Aquest llibre relata l’història d’una noia, que per salvar-se de la crueltat del rei, cada nit li explica un tros d’un conte, deixant-lo inacabat. I així és com en aquest llibre s’enllacen històries tant fantàstiques com el “Cavall volador”, “Simbad”, “Ali Babà i els 40 lladres”, “Aladí i la llàntia meravellosa” o “El lladre de Bagdad”.

Aquests contes influeixen moltíssim en la mentalitat europea, tant que arriben també a ser versionats en la cultura popular. No va ser fins el romanticisme quan autors europeus comencen a recollir contes de tradició oral purament europea. Contes com “en patufet” o “la caputxeta vermella” parteixen d’aquesta base. Aquests contes, no cal dir-ho, han estat sempre alterats segons les ideologies culturals i socials de les diferents èpoques que han viscut, així que difícilment en podem considerar mai un d’original.

Finalment, cal dir que d’un temps ençà a la cultura dels contes europea s’hi estan incorporant, cada vegada més, contes procedents de l’àfrica i d’amèrica. Molts contes americans parteixen de variants dels contes europeus, però molts d’altres ho fan de les cultures precolombines.

-La Llúdria prometé tornar a bona hora, i marxà cap el riu, deixant la seva mainada a casa de la Cabra negra.

– Heus ací que quan va tornar ben carregada de peixets, es va trobar que tots els seus petits eren aixafats.

– Què és això? – exclamà furiosa – Què heu fet dels meus fills? … com és que n’haveu tingut tant poc compte?

– Ah! – respongué la Cabra negra compungida -, amiga Llúdria, prou greu que em sap ço que ha passat, però vós sabeu que jo sóc el cap dels dansaires de guerra de la Jungla, i com he sentit el picot repicar el timbal en les soques dels grans arbres, ço que és senyal de preparar-se al combat, he hagut d’assajar-me per quedar bé del meu ofici. No m’he recordat de la vostra mainada, que corria escampada pel trespol; m’he posat a bricar i a dansar i l’he aixafat …

– Això no restarà d’aquesta manera – declarà tota irada la Llúdria -. Ara mateix me’n vaig a contar-ho al nostre Rei Salomó, i ja veureu el càstig que us donarà.

Tal dit, tal fet: la Llúdria va anar a queixar-se al Rei Salomó, qui va fer venir la Cabra negra a sa presència, per demanar-li si era cert que ella havia causat la mort dels fillets de la Llúdria.

– Si senyor Rei, he estat jo – respongué la Cabra negra -, però no ho volia fer.

– Explica’m com ha succeït semblant cosa – demanà el rei Salomó.

La Cabra negra confessà la veritat al Rei, i aquest, un cop l’hagué sentida, donà ordre de que el Picot es presentés davant seu.

Quan l’ocell hagué arribat, el Rei Salomó li demanà:

– Ets tu, Picot, que ha anat a repicar el timbal a les soques del bosc, donant la senyal de guerra.

– Sí senyor – respongué el Picot saludant el Rei – Com que era la meva obligació fer-ho.

– I per què?

– Vostra Majestat sap prou que sóc el Cap dels Timbalers de guerra de la Jungla, i com he vist el Llangardaix treure el sabre, en senyal de combat, he fet ço que em pertocava a mi de fer, segons el meu ofici.

– Està bé, digué el Rei – Ara, que vingui el Llangardaix i expliqui per què hagué de treure el sabre.

Quan el Llangardaix s’hagué presentat al Rei, aquest li preguntà:

– Per que vas treure el sabre del combat?

– Senyor! – respongué el Llangardaix amb una gran reverència. – Vaig treure el sabre en compliment del meu ofici, perquè, com sabeu, sóc el Cap protector dels animals de la Jungla, i l’he tret perquè he vist la Tortuga portar la seva cuirassa de guerra en senyal de combat.

– A veure – digué el Rei – Que vingui de seguida la Tortuga.

I quan aquesta s’hagué presentat, el Rei Salomó va demanar-li si era cert el que el Llangardaix havia dit.

– És cert, Senyor, és cert – respongué la Tortuga – , i si m’he posat la cuirassa de guerra, és perquè el gran Cranc s’havia armat de les seves forques en senyal de guerra …

– Que vingui immediatament el gran Cranc – exclamà el Rei Salomó.

Quan s’hagué presentat el gran Cranc, el Rei li va demanar perquè havia arborat les seves forques en senyal de guerra.

– Senyor Rei – Respongué el gran Cranc -, vaig fer-ho en compliment del meu deure, perquè el Peix vermell, arborant la seva llança, va requerir-me per a lliurar combat.

El Rei envià a cercar el Peix vermell.

– Perquè has hagut de requerir el combat del gran Cranc? – li demanà el Rei.

– Senyor – respongué el Peix vermell-, si vaig arborar la meva llança i cridar al combat els meus companys de la Jungla, fou per a defensar els meus fills, que la Llúdria matava per emportar-se’ls per a sopar.

Entre els animals grans i xics que voltaven el rei Salomó, s’inicià una mena de murmuri.

En tant , majestuós en son mantell de porpra, el gran Rei Salomó prengué la paraula, dirigint-se a la Llúdria, que estava esperant el gran càstig a la Cabra negra.
– Ah! Ja ho has sentit, Llúdria? Tu ets la culpable de la mort dels teus fills. Tu sola, perquè si no haguessis anat a matar els fills del peix vermell, aquest no hauria hagut de demanar ajut per a defensar-los de tu, al gran Cranc, aquest a la tortuga, aquesta al Llangardaix, aquest al Picot, i aquest no hauria avisat a la Cabra negra, Cap dels Dansaires de guerra, per què, igual que els altres, es preparés per al combat. Llúdria, Llúdria, tu ets la culpable, i no puc punir la Cabra negra. Es la llei de la Jungla, que tots hem de respectar.

I la Llúdria, comprenent que el judici del Rei Salomó era just, se’n tornà cap a casa seva, al cap cot i la cua entre cames, prometent-se de no tornar més a menjar els fills d’altres mares.