Bé, els contes estan omnipresents en les nostres vides, però algú sap realment d’on vénen els contes? Realment, tothom està convençut que els contes existeixen des que l’ésser humà té necessitat de comunicar-se. És per això que totes les cultures tenen els seus propis contes i llegendes.

Però els primers contes documentats com a tals, els trobem a l’orient, ja cap a l’any 4.000 abans de Crist ( fa més de 6.000 anys! ), escrits en papirs. En aquests contes, per exemple, ja hi apareixen fades que fan regals als nadons acabats de néixer o porten desgràcies a prínceps ( com un conte d’un príncep condemnat a mort, datat pels voltants del 1.500 a. C. ). En molts dels contes actuals, de fet, encara s’entreveuen molts motius orientals, ja sigui en formes de vestir, en llocs o en formes de pensar.

I tot i tenir tants anys, aquests contes ja començaven de forma similar als actuals. “Hi havia una vegada un rei d’Egipte que no tenia cap fill …” o “Fa molts, molts anys, en un llunyà país d’Orient, on el sol s’alça cada matí amb la seva cara d’or i foc, va existir un rei molt poderós i cruel …” són inicis d’alguns d’aquests contes més antics.

De fet, fins i tot l’obra d’Isop, amb més de dues-centes faules, està considerada molt influenciada per la cultura persa antiga.

Així, el primer recopilatori de contes del que es té noticia és precisament Oriental, traduït al castellà el 1261, es titula “Calila i Dimna”, però ja se’n té referència per part d’un rei de Pèrsia pels voltants del segle VI d.C.

Aquests contes van recórrer europa explicats per joglars, comerciants i mariners. De fet, alguns contes encara vénen de més lluny, com per exemple el conte de la ventafocs, on la sabata petita que només pot dur ventafocs congenia perfectament amb la tradició xinesa de la bellesa dels peus petits. La primera versió europea que se’n té constància prové ni més ni menys que d’Escòcia.

Durant l’edat mitjana van aparèixer molts contes de tradició oral, dels que n’hi han milers i milers de versions repartides per tot el món, totes igual de vàlides. Després de “Calila i Dimna” trobem un altre recull de contes … “Les mil i una nits”.

“Les mil i una nits” va arribar a Europa pels voltants del segle XVI, i no és més que un recull enllaçat de contes perses, assiris, egipcis i jueus. Aquest llibre relata l’història d’una noia, que per salvar-se de la crueltat del rei, cada nit li explica un tros d’un conte, deixant-lo inacabat. I així és com en aquest llibre s’enllacen històries tant fantàstiques com el “Cavall volador”, “Simbad”, “Ali Babà i els 40 lladres”, “Aladí i la llàntia meravellosa” o “El lladre de Bagdad”.

Aquests contes influeixen moltíssim en la mentalitat europea, tant que arriben també a ser versionats en la cultura popular. No va ser fins el romanticisme quan autors europeus comencen a recollir contes de tradició oral purament europea. Contes com “en patufet” o “la caputxeta vermella” parteixen d’aquesta base. Aquests contes, no cal dir-ho, han estat sempre alterats segons les ideologies culturals i socials de les diferents èpoques que han viscut, així que difícilment en podem considerar mai un d’original.

Finalment, cal dir que d’un temps ençà a la cultura dels contes europea s’hi estan incorporant, cada vegada més, contes procedents de l’àfrica i d’amèrica. Molts contes americans parteixen de variants dels contes europeus, però molts d’altres ho fan de les cultures precolombines.