L’orgue és un instrument molt antic. Dels instruments de vent és el més gros.

Sona quan pitgem les tecles i l’aire arriba als tubs mitjançant un sistema mecànic. Els tubs s’agrupen per sons de diferent timbre. Té dos o més teclats per a les mans i un teclat per als peus que s’anomena pedaler.

Accionant els registres, es poden escollir diferents timbres que imiten instruments de vent com flautes, clarinets, oboès, trompetes, etc…

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_849273.rm" width="352" height="288"/]

El programa musical “Atrapa-sons” descobreix com es construeix un orgue de tubs i quins secrets es poden amagar dins aquest gran instrument musical que proporciona un so ample i ple de solemnitat.

L’Atrapa-sons visita el taller de construcció d’orgues de Gerhard Grenzing, al Papiol. En aquest taller s’hi fan orgues de fins a disset metres d’alçària i 5.000 tubs. Per construir un d’aquests grans orgues calen uns quatre anys de feina.

Òscar Laguna, orguener, descobreix algunes de les sorpreses que poden amagar els orgues. Per exemple, a l’orgue de la catedral d’Àvila, construït l’any 1828, s’hi havia amagat una carta. Aquesta carta va ser descoberta quan es va haver de desmuntar l’orgue per restaurar-lo.

Dins el taller d’orgues, l’organista Ana Aguado interpreta el “Concert en Re m” de Bach-Vivaldi.

D’altra banda, l’Atrapa-sons mostra com es fa un nou artefacte musical: el campanòfon de globus. Al “Concert amfibi”, l’Atrapamosques interpreta al piano la “Tocata i fuga en Re m”, de Johann Sebastian Bach, i el “Concert animat” s’endinsa en el món musical de l’antic Egipte.

Activitats:

Escolta l’orgue en el fragment de l’obra Tocata i fuga de J.S. Bach:

Els orgues antics produeixen el so amb manxes d’aire accionades manualment i els moderns accionades per un turboventilador elèctric.

Hi ha orgues com l’electrònic que no funcionen per l’acció de l’aire sinó que produeix els sons per mitjans electrònics.

Escolta l’orgue electrònic en un fragment de l’obra Delon’s Blues de Jimmy Smith seguint l’esquema:

Vídeos relacionats:

Aquest ens explica de manera senzilla com funciona:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/tx9QpyUNDMA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Si vols aprendre més coses sobre l’orgue visita aquesta web:

En aquest capítol del programa “Atrapa-sons” es demostra, amb exemples ben curiosos, com es transmet el so. També es repassa la història del piano i es construeix un brunzidor. L’espai també inclou una versió de “L’ocell de foc”, de Stravinski, i la interpretació d’una peça de Liszt.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_730141.rm" width="352" height="288"/]

El piano és un instrument de teclat, de cordes percudides. Té una taula de ressonància sobre la qual, mitjançant un pontet, es tensen les cordes, que estan fixades, d’una banda, a un marc, normalment de ferro, i de l’altra, al claviller. Sobre aquest marc les cordes arriben a exercir una tensió d’unes vint tones.

Durant molts anys, el piano va ser el germà petit del clavicèmbal, un instrument que sempre sonava molt fort. El piano, en canvi, tant podia sonar fluix, que en italià es diu “piano”, com fort, que en italià es diu “forte”. Per això el seu primer nom va ser “pianoforte”. Amb el temps va quedar reduït al que coneixem: piano.

Al principi ningú no en feia cas, perquè preferien el seu germà gran, el clavicèmbal. A més a més, els primers pianos que es van fer eren molt pesants i costaven molts diners. Però en l’època de Mozart i Beethoven es van començar a construir els primers pianos de taula i, poc després, els pianos verticals. Aquests pianos eren més barats i fàcils de transportar.

Encara haurien de passar uns quants anys fins que, gairebé a començaments del segle XIX, les millores tècniques, els canvis en els gustos i les noves necessitats expressives dels compositors van permetre que aquest instrument assolís el seu protagonisme actual.

El secret del so del piano són els martellets. Cada cop que premem una tecla, el martellet puja, pica la corda i la fa vibrar, i quan la corda vibra posa en moviment les partícules d’aire que l’envolten i el so s’escampa pertot arreu.

El piano té 88 tecles, però de cordes en té més, ja que mentre que les notes greus tenen una corda, les més agudes en tenen dues o tres per reforçar la sonoritat de l’instrument.

En l’actualitat, l’instrument disposa de tres pedals. El de la dreta serveix per allargar el so de les notes. Si es toca sense pedal i es treuen les mans del teclat, el so desapareix, però si el pedal es manté premut, encara que es retirin les mans del teclat, el so es manté. El pedal del mig és semblant al de la dreta, però amb la diferència que permet mantenir el so d’alguna nota mentre que el so de les que es toquen a continuació s’apaga quan es deixen anar les tecles. El tercer pedal, el de l’esquerra, és per treure’n un so més suau.

Escolta com sona. Pots clicar els auriculars o nota per nota:

[kml_flashembed movie="http://204.19.128.12/tictac/fiche/musique/piano.swf" width="100%" height="300"/]

Font: Els instruments musicals.

La història del piano (clica la imatge i en sabràs més coses):

Parts del piano:

Classificació:

Piano de cua: Les cordes es troben en posició horitzontal. Tenen una coberta superior que es pot obrir de manera que els sons produïts per les cordes surten a l’exterior sense barreres. N’hi ha de moltes mides.

Piano vertical o de paret: les cordes es troben en posició vertical. N’hi ha de molts tipus: espineta, piano consola, piano d’estudi i piano vertical antic.

Piano electrònic o teclat: Aparegut en la segona meitat del segle XX, no és pròpiament un piano (ja que no és un instrument de corda), malgrat que ha arribat a un grau de perfeccionament important quant a la seva semblança tímbrica i dinàmica amb els pianos acústics. A més, el teclat imita la resistència mecànica dels martells d’un piano acústic amb un mecanisme de contrapesos. De tota manera, el seu estat evolutiu no permet, encara, substituir el piano acústic.

Vídeos il.lustratius:

La veritat és que costa triar alguns vídeos entre tanta varietat d’estils i d’interpretacions. El primer és un de Keith Jarrett on hi intervé la improvisació i es tracta d’un estil jazzístic anomenat “Piano solo”:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/HPqK1JJOFxw" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Aquest altre es tracta d’una interpretació d’ Andrei Gawrilow deLa campanella de Liszt (no excenta de crítiques):

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/s5f4dULwo6s" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Espero que us agradin però us convido a escoltar i buscar més interpretacions de piano.

Activitats i jocs:

Visita aquesta MUD:

Aprendre a tocar el piano, Jocs amb teclats.

Si vols ampliar informació sobre el piano:

Grups Blanquerna, Escolta’m.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_822420.rm" width="352" height="288"/]

El programa “Atrapa-sons” descobreix, en aquesta ocasió, els sons de la cuina amb l’ajuda del cuiner Isma Prados.

L’Atrapa-sons visita el plató del programa de TV3 “La cuina de l’Isma”. Allà, el cuiner Isma Prados mostra com la seva feina és plena de sons i de música. Sons com el que fa la ceba a la paella o el que sentim quan donem un cop a una síndria per saber si està madura.

Com sempre, l’Atrapa-sons fa sonar els objectes més estranys i, en aquesta ocasió, és capaç de fer música amb pasta italiana, una patata i unes quantes pastanagues.

Al “Concert amfibi”, l’Atrapamosques interpreta al piano el tango “El choclo”, d’Ángel Villoldo. També explica curiositats d’aquest tipus de música nascuda a l’Argentina, com la importància del so del bandoneó, un instrument semblant a l’acordió, la força que va donar al tango la veu de Carlos Gardel o la renovació del gènere per part d’Astor Piazzolla.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_741880.rm" width="352" height="288" wmode="transparent" /]

Aquest capítol del programa “Atrapa-sons” està dedicat a la veu humana, l’instrument musical més expressiu de tots. L’espai també inclou una animació de “La flauta màgica”, l’Atrapa-sons construeix, amb un pot metàl·lic, una “qüica”, i l’Atrapamosques interpreta al piano la peça “Ah, vous dirai-je, maman”, de Mozart, que en català es coneix com “Quan les oques van al camp”.
Pàgina web dedicada a la veu humana:
[kml_flashembed movie="http://www.juntadeandalucia.es/averroes/recursos_informaticos/concurso2001/accesit_2/menu.swf" width="450" height="350" wmode="transparent" /]
Has d’anar a la font: Juntadeandalucia.es

Les veus, les òperes:

La veu és el so produït per la vibració de les cordes vocals quan hi passa l’aire. Però no tots els sons que podem fer amb la boca van igual de bé per cantar. Quan cantem una cançó, les notes les allarguem amb les vocals, no pas amb les consonants.

La veu es pot considerar l’instrument musical més expressiu de tots. Fins i tot té un gènere musical del qual és la protagonista: l’òpera.

La veu humana és l’instrument musical més antic, més conegut, més utilitzat i més barat del món. Es fa servir des de fa milions d’anys.

Els egipcis consideraven la veu humana l’instrument més poderós perquè els déus els fessin cas.

Com en altres famílies d’instruments, hi ha diferents models de veus humanes. Al segle XVI es va posar nom als diferents tipus de veu, segons si tenien un so més greu o més agut.

Els homes que tenen la veu més greu es diu que tenen veu de baix i poden fer des del re de la primera octava del piano fins al mi de la tercera.

Els qui la tenen greu, però no tan greu com els baixos, es diuen barítons i poden fer des del la de la primera octava del piano fins al la de la tercera. I els homes que tenen la veu més aguda són els tenors, que poden cantar entre el do de la segona octava i el do de la quarta.

Entre les dones, les que tenen la veu més greu s’anomenen contralts, que arriben des del sol de la segona octava fins al fa de la quarta. I les que tenen la veu més aguda, les sopranos, fan des del do de la tercera octava al do de la cinquena.

I, finalment, les que tenen una veu entre contralt i soprano es diuen mezzosopranos, que també cobreixen dues octaves, entre el la de la segona i el la de la quarta.

Ara pots repassar i avaluar-te en aquest enllaç:

EL CANT CORAL

EL CANT CORAL és la disciplina que ens ajudarà a cantar fent servir correctament la veu, el primer instrument musical que tenim a l’abast des de que som petits. Si visites aquest enllaç trobaràs informació:

I ara pels més grandets activitats i avaluació:
[kml_flashembed movie="http://recursos.cnice.mec.es/musica/provisionales/animaciones/voz/fondo.swf" width="100%" height="500"/]
Font: Cnice

PER AMPLIAR:

La voz. Instrumento vocal(10 vídeos il.lustratius).

http://grups.blanquerna.url.edu/m26/veu/

TÈCNIQUES EN LES ARTS MUSICALS: LA VEU

Gimnàsia per a la veu

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_721430.rm" width="352" height="288" wmode="transparent" /]

“Atrapa-sons” dedica el capítol als instruments de metall, a la història de la trompa, a “Peer Gynt”, d’Edvard Grieg, i a una composició de Franz Liszt.

Altres seccions del pograma són “El relat animat”, dedicat a “Peer Gynt”, amb música d’Edvard Grieg i lletra d’Ibsen; “L’artefacte musical”, en què l’Atrapa-sons construeix una trompa de mànega, i “El concert amfibi”, en què l’Atrapamosques interpreta l’obra de Franz Liszt “La campanella”, un estudi de concert sobre un rondó de Paganini.

LA FAMÍLIA DEL METALL

Tot i que no són de metall, segurament va ser d’una banya d’animal d’on van néixer el que després serien els instruments de metall. De fet, en anglès, aquests instruments s’anomenen “horn”, que vol dir banya.

L’embocadura té forma de copa i l’extrem d’on surt l’aire, que es diu campana, té forma d’embut. El truc no és bufar, sinó saber posar bé els llavis perquè vibrin al broquet.

Pràcticament tots els instruments de la família del metall fan servir un tub més o menys enrotllat. N’hi ha des de molt greus, com la tuba, fins a molt aguts, com la corneta. I entremig hi tenim la trompeta, el fiscorn, el trombó, la trompa…

Els instruments de metall tenen un so brillant, noble i metàl·lic que, quan convé, es pot atenuar amb la sordina. Una mena de tap que es posa a la campana de l’instrument.

ELS INSTRUMENTS DE VENT-METALL:

La trompeta és un instrument de la família de vent-metall, constituït per una embocadura acoblada a un tub corbat que acaba en un pavelló.

El trombó de vares és un instrument de vent-metall consistent en un cos bàsicament cilíndric, tret del pavelló que té forma de campana, i que incorpora una peça, la vara o colissa, que permet allargar mitjançant un lliscament la longitud del seu tub. La vara substitueix en aquest cas la funció que en d’altres instruments, com la trompeta, fan les vàlvules o pistons .

La trompa és un instrument de vent-metall que consisteix en un llarg tub de perforació cònica, de coure o llautó, de més de tres metres de llargada, blegat sobre ell mateix diverses vegades. En un extrem acaba en un pavelló ample en forma de campana i en l’altre en una embocadura de secció cònica de forma com d’embut. Com en els altres instruments d’aquesta família, el seu so també es basa en la sèrie dels harmònics naturals.

La tuba és un instrument de vent-metall constituït per un tub de més de tres metres de llarg, normalment de coure, blegat sobre ell mateix i amb perforació cònica, perforació que es fa especialment ampla cap a la part del pavelló.

I com a exemple aquí tens la Tocatta i Fuga en D menor de J.S.Bach de la mà del quintet Canadian Brass. A que no endevines quin dels instruments de més amunt no apareix en el vídeo?

[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/c54HuSXvsj4" width="475" height="380" wmode="transparent" /]

Vols saber com sona el metall? ELS COLORS DEL METALL

Concerts escolars i familiars :

La flauta és un dels instruments més antics de la història. N’hi ha de tota mena: de llargues, de curtes, de primes, de gruixudes,
de tortes, de colors, de fusta, de pasta, de vidre, de plàstic, de porcellana…

La nota que fa una flauta depèn de la llargada de la columna d’aire que vibra dins el tub. Com més llarga sigui, més greu serà la nota, i com més curta sigui la columna, més aguda sonarà. Tapant i destapant forats es varia la llargada de la columna d’aire i es fan notes diferents.

Segons la mena d’embocadura, que és per on es bufa, hi ha diferents tipus de flautes: flauta dolça o de bec, flauta travessera, obliqua…Perquè l’aire vibri dins la flauta hi ha d’entrar en un angle determinat. En el cas de la flauta travessera o l’obliqua, aquest angle es fa amb la posició dels llavis. En canvi, en la flauta dolça, l’angle ja el marca el bisell que hi ha a l’embocadura.

LA HISTÒRIA:

Les flautes més primitives es feien amb canyes o amb ossos. De fet, els romans tenien unes flautes que es deien “tíbia” perquè es feien amb l’os de la cama que es diu així. L’instrument més agut de l’orquestra és el flautí, també anomenat “piccolo”. El cosí català del flautí és el flabiol. Sense el flabiol no es podrien ballar sardanes, perquè sempre comencen amb el seu so característic.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_730973.rm" width="352" height="288" wmode="transparent" /]

El programa “Atrapa-sons” dedica el capítol a la flauta, al seu so i a la seva història. També inclou un relat animat de l’obra “Sherezade”, de Rimski-Kórsakov, i una interpretació curiosa d’una peça de Claude Debussy.

A la part final del programa, “El relat animat” està dedicat a “Sherezade”, de Nikolai Rimski-Kórsakov. L’Atrapa-sons construeix un ocell de suc amb un tetrabric i l’Atrapamosques interpreta amb el seu piano “Golliwogg’s Cake Walk”, de Claude Debussy.

La flauta de bec

La flauta de bec es construeix principalment amb fusta. Sona quan l’instrumentista bufa a través del bec i dirigeix l’aire cap al bisell i cap al tub de l’instrument, on es fan les notes tapant i destapant els forats amb els dits. Existeixen diferents mides de flautes de bec i s’anomenen de la més aguda a la més greu: sopranino, soprano, contralt, tenor i baix.

Escolta com sona l’obra La pantera rosa, de Henry Mancini, interpretada per un quartet de flautes de bec:

La flauta travessera

La flauta travessera s’anomena així ja que, per tocar-la cal col.locar-la de través respecte del cos.

El bisell és el forat per on el flautista, amb l’ajut dels llavis, bufa per produir el so. El mecanisme de claus serveix per tapar i destapar els forats. Aquest mecanisme permet tapar més d’un forat alhora.

Antigament la flauta travessera era de fusta:

La flauta travessera actual és de metall:

Escolta com sona la flauta travessera:

[kml_flashembed movie="http://204.19.128.12/tictac/mini/flute_traversiere.swf" width="90%" height="220"/]

I ara altres tipus de flauta:

[kml_flashembed movie="http://204.19.128.12/tictac/fiche/musique/fife.swf" width="75%" height="200"/]

Flautí:

[kml_flashembed movie="http://204.19.128.12/tictac/fiche/musique/piccolo.swf" width="75%" height="200"/]

Font: Els instruments musicals.

Escolta com sona la flauta travessera actual en l’obra Les petits riens, de W.A.Mozart.

Aquest és en Joan, fa tres anys que estudia la flauta travessera, i per a l’estrena de La neu, el proper dia 22 de desembre a la XTEC, ja fa més de 15 dies que assaja. Clica la imatge per saber més coses.

La Guio fa vuit mesos que va arribar a Catalunya i abans havia viscut en cinc països diferents, diu que el que més li agrada de la música és que amb aquesta s’entén amb tothom, sigui d’on sigui, i des del primer moment. Amb en Joan, el flautista, de seguida es van fer amics. Clica la imatge i sabràs més coses del flautí.

ACTIVITATS:

[kml_flashembed movie="http://www.xtec.cat/trobada/musica/jocs/flauti/flauti.swf" width="100%" height="350"/]

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_730972.rm" width="352" height="288" wmode="transparent" /]

En aquest capítol, el programa “Atrapa-sons” mostra com funcionen instruments com el clarinet, el tible, l’oboè, la tenora o la gralla, i repassa la història del fagot. També inclou una animació d'”El trencanous”, de Txaikovski, i una interpretació d’una peça de Satie.

D’altra banda, la secció “El relat animat” està dedicada al ballet “El trencanous”, amb música de Piotr Ílitx Txaikovski. Al “Concert amfibi”, l’Atrapamosques interpreta “Gnossienne número 1”, d’Erik Satie.

Classificacions

La classificació de vent-fusta no fa referència, realment, al material amb el qual està construït l’instrument sinó al tipus d’embocadura. Hi ha:

– Els de llengüeta simple(senzilla de canya):el clarinet, el saxòfon...

_ Els de llengüeta doble(de doble canya): el tible (molt conegut en el món sardanístic), l’oboè, la tenora, la gralla, el fagot….

_ Els de bisell(les flautes): flauta travessera i flauta de bec.

Molts d’aquests instruments fan servir sistemes de claus per tapar els forats, ja que és impossible tapar-los tots amb els dits.

L’arquet:

Els instruments de corda fregada amb arc es caracteritzen pel fet que les cordes es toquen fregant-les amb un arc encara que també es poden tocar pinçant-les. Quan pincem les cordes amb els dits fem servir una tècnica que es diu pizzicato.

L’arquet està fet de pèls de cua de cavall. Quan freguem les cordes podem fer notes curtes i llargues.

Detall de l’arc d’un violí.

L’arquet ha evolucionat des dels seus inicis en què era un arc de fusta que mantenia les cerres tensades. Posteriorment s’hi va aplicar un sistema de cremallera que permetia a l’instrumentista anar tensant l’arc a mesura que ho necessitava. A mitjans del s. XVIII, va anar agafant la forma actual, amb la curvatura a l’inrevés i un cargol que permet mantenir la pressió de les cerres en el punt adient.

Els instruments de corda fregada amb arc:

Més del seixanta per cent dels instruments d’una orquestra simfònica són de corda fregada. Justifiquen aquest protagonisme les característiques del seu so i la importància que exerceixen en la conducció melòdica.

L’espai “Què m’has dit!” repassa el nom dels instruments de corda fregada i les seves parts.

Càndid Rodríguez, professor de l’Escola Municipal de Música Blai Net, de Sant Boi de Llobregat, mostra els instruments que formen la família de la corda fregada.

El violí és el més petit de la família. Té una “costella” que fa que es pugui aguantar bé el seu pes sense fer gaire força. Altres parts del violí són la “barbeta”; el “pont”, que subjecta la pressió de les cordes; el “cordal”; el “batidor”; el “claviller”; les “clavilles” i les “efes”. El músic que toca el violí és el “violinista”. El “violer” és el fabricant de violins i altres instruments de corda fregada o pinçada. La “violeria” és el taller del violer.

La viola és una mica més gran que el violí i té les mateixes parts. L’afinació de les cordes és diferent i té un registre més greu. El “violista” és el músic que toca la viola.

El violoncel té una mida més gran i cal tocar-lo assegut. La “pica” és la part de l’instrument que fa contacte amb el terra. El violoncel també es coneix com “cello”, un diminutiu de la paraula italiana “violoncello”. El “violoncel·lista” és el músic que toca el violoncel.

El més gran de la família és el contrabaix, que cal tocar-lo dret. El “contrabaixista” és el músic que toca el contrabaix, que també s’anomena “violó”.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/quemasdit/001_793352.rm" width="352" height="288"/]

Per a conèixer amb més detall aquests quatre instruments anirem un per un:

EL VIOLÍ:

LA VIOLA:

EL VIOLONCEL:

EL CONTRABAIX:

El vídeo, realitzat durant els assaigs que l’OBC va fer de la Novena Simfonia de Beethoven, permet apreciar la força expressiva que el violí, la viola, el violoncel i el contrabaix assoleixen en l’orquestra i en l’acompanyament d’una important massa coral.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/musica/5m3700.rm" width="352" height="288" wmode="transparent" /]

EL LUTHIER:

Ofici i caràcter. Procés de construcció artesanal d’instruments de corda.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/musica/5m6438.rm" width="352" height="288"/]

Vídeos il.lustratius i activitats:

Tot i que el títol diu corda fregada, potser aquest no és un bon exemple oi? Escolta de Béla Bartók: String Quartet No. 4:4. Allegretto pizzicato.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/ejC2eI850gg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Quin tècnica fan servir?

Per a que et sigui més fàcil diferenciar la tècnica de fregar les cordes i la tècnica del pizzicato escolta el “Tordion” de Peter Warlock, on cada * correspon a un compàs de tres temps.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/RY5zVv2lRmg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Ara recordem els tipus d’instruments de corda segons la tècnica que fem servir per a que sonin. Ves a escolta, desprès a corda i finalment clica sobre els instruments de corda fregada per a veure quins són: