Daily Archives: 15 desembre 2007

Instruments populars de bufar, picar i rascar

És una mostra ben representativa d’instruments musicals populars caracteritzats per la senzillesa dels materials que els componen: petxines, canyes, pinyols, ossos… S’ensenya la fabricació i sonoritat de cada instrument. Els que es mostren són: xiulet, nunt, morter, culleretes, aixada, test, arc-tamborí de cordes, carabassola, ampolla bisellada, bufacanyes, violí de pastor, nyacres, castanyoles d’os, flabiol de pastor, sonall, picacanya, rossinyol, ferret, zinc-zinc, trico-traco, requetetxec i rabec de llauna

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/musica/5m3731.rm" width="352" height="288"/]

En aquesta adreça podràs trobar moltes Receptes instrumentals on podràs consultar com fabricar instruments amb tota mena de materials:

Receptes instrumentals

Aquí tens un altre vídeo on el CEIP Ítaca, CEIP Llebetx i IES Mare de Déu de la Candela aprenen a fabricar instruments tradicionals.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/miraqfem/5m4130a.rm" width="352" height="288"/]

HAYDN

Compositor austríac (1732-1809).

Quan tenia vuit anys guanyà una beca per a l’escola del cor de la catedral de Sant Esteve de Viena, al qual va assistir al llarg de vuit anys. Els seus mestres no el consideraven gaire dotat per als estudis i, a més, tenia fama de trapella. A l’edat de disset anys, quan ja s’havia produït el canvi de veu, en comptes de mantenir-lo al cor com a tenor o baix, com solia fer-se, en fou expulsat. Provà de treballar en diversos oficis, i va arribar a ser el director de la capella del Comte de Morzin i més tard treballà a la cort del príncep d’Esterhazy, lloc que conservà durant trenta anys. Cap al final de la seva vida viatjà dos cops a Anglaterra, per tal de dirigir les seves simfonies, i en passar per Bonn va conèixer Beethoven, el qual se’n féu deixeble.

Se’l considera un dels personatges més simpàtics de la història de la música. Mai no perdia el bon humor. Tenia noblesa de caràcter i no dubtava a reconèixer la superioritat d’un company músic, tot i que fos més jove. L’any 1782, quan tenia cinquanta anys, Haydn va conèixer Mozart, que en tenia vint-i-sis, i fins a la mort d’aquest últim, Haydn no s’atreví a tornar a compondre música religiosa; d’aquesta manera reconeixia la superioritat del seu jove company. En canvi, tot el que sabia Mozart era gràcies a les simfonies i els quartets de Haydn. Un dia en què tots dos estaven interpretant els quartets que Mozart havia dedicat a Haydn, aquest es girà cap al pare de Mozart, que també hi era present, i li digué: «Li declaro, davant del rostre de Déu, i li juro pel meu honor, que el seu fill és el millor compositor que conec».

Haydn va compondre música de tots els gèneres: cent quatre simfonies, vuitanta-quatre quartets de corda, seixanta sonates per a piano, misses, òperes i oratoris. És considerat el compositor model més perfecte de música «clàssica», sobretot per les simfonies i els quartets.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/musica/5m1171.rm" width="352" height="288"/]

Aquest vídep tracta l’evolució de la música des de l’època pre-clàssica a les primeres composicions simfòniques de Joseph Haydn. Aquest compositor va desenvolupar algunes tècniques de l’època anterior, però també altres de noves, com ara el treball “motiu-temàtic”, que van iniciar l’època clàssica de la música.

Funció i impressió

 [kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/musica/5m1174.rm" width="352" height="288"/]

Tracta sobre els diferents efectes que la música pot provocar en els éssers humans i l’aprofitament que es pot fer d’aquests efectes. També es mostra la relació que hi ha entre la música i la imatge. Una mateixa imatge pot suggerir diferents emocions segons la música de què s’acompanya.

Compàs i ritme

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/musica/5m1176.rm" width="352" height="288"/]

El que en música s’anomena ‘accentuació’ té una gran importància per relacionar el so amb els moviments del ball. Un mateix tipus de compàs, com ara el tres per quatre, pot tenir diferents tipus d’accentuació, donant lloc a balls regits per moviments totalment diferents.

PÀGINES RELACIONADES:

El ritme

Melodia i mode

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/musica/5m1175.rm" width="352" height="288"/]

El ‘motiu’ és una part important de l’estructura de la composició musical. És com una pregunta que exigeix una resposta musical.
Des d’aquest punt de vista s’analitza algunes composicions musicals, com ara la popular sintonia d’Eurovisió.

PÀGINES RELACIONADES:

La melodia, Escales musicals i melodia.

Benjamin Britten: Guia d’orquestra per a joves.

Compositor anglès (1913-1976).

Fou un nen prodigi, als quatre anys ja començà a escriure música i als dotze ja havia compost una dotzena d’obres. Als vint-i-un anys vivia de les seves composicions, principalment bandes sonores i música incidental per a obres de teatre radiofòniques. Fou un gran patriota enamorat del seu país i la seva llengua. Excepcional pianista, fundà el festival d’Aldeburgh i l’English Opera Group, per a la qual va compondre algunes de les seves òperes. Músic extraordinàriament expressiu, va tenir l’afany de «(…) retornar a la musicalitat de la llengua anglesa l’esplendor, la llibertat i la vitalitat de què ha estat desproveïda des de la mort de Purcell (…)».

Entre els seus amics hi havia alguns dels millors intèrprets de l’època (el violoncel·lista Mstislav Rostropovitx, el trompa Denis Brain, el tenor Peter Pears) i escriví moltes obres per tal que aquests músics poguessin lluir les seves habilitats. Hi ha gravacions realitzades per aquests artistes i dirigides pel mateix Britten. Cap altre compositor, a excepció de Stravinski, ha deixat una herència tan important de gravacions de primera mà. A causa de la seva admiració i afinitat amb Purcell, va compondre les variacions titulades The Young Person’s Guide to the Orchestra l’any 1946, per il·lustrar musicalment un reportatge cinematogràfic per a les escoles angleses, i mostra per torns cada instrument de l’orquestra en la seva variació; més tard, els ajunta tots en la fuga final.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/musica/5m1173.rm" width="445" height="370"/]

Amb una obra del compositor anglès Benjamin Britten, la “Guia d’orquestra per a gent jove”, opus 34, s’estudia per separat les diferents famílies d’instruments que componen l’orquestra simfònica: els de corda, els de vent de fusta, els de vent de metall i els de percussió.

La tradicional classificació orquestral dels instruments:
– corda, vent-fusta, vent-metall i percussió – està quedant cada vegada més restringida al seu àmbit d’ús: l’orquestra.

ACTIVITATS AL VOLTANT DE L’OBRA:

Activitats sobre els instruments de l’orquestra i anàlisi d’una fuga, basades en l’obra “Guia d’orquestra per a joves”.

The Young Person’s Guide to the Orchestra és un joc al voltant de la coneguda obra de Benjamin Britten que permet practicar música i anglès alhora.

Si encara en vols saber més coses dels instruments de l’orquestra simfònica visita aquesta adreça:

L’orquestra simfònica

INSTRUMENTS DE PERCUSSIÓ: El viatge dels tambors

Un instrument de percussió és la família d’instruments musicals més gran que existeix, ja que aquesta té un gran nombre d’instruments amb característiques molt diverses.Aquestes diferències són degudes a molts factors: el so que s’obté, les característiques físiques, la tècnica emprada, etc. Tots segueixen una característica comuna que els engloba dins d’un mateix grup: els instruments de percussió generen el seu so pel xoc que produeixen uns percussors (maces, baquetes, martells, mans,…) contra una superfície, que pot ser de materials molt diversos ( metall, vent, fusta, pel,…): normalment percutim amb la baqueta.

La majoria d’instruments de percussió són d’atac ràpid. Això vol dir que el so comença de cop. En canvi, amb altres instruments, com els de vent, podem treure el so a poc a poc.

Amb els instruments de percussió passa el mateix que amb la resta: els més curts i petits fan notes més agudes i els més llargs i grossos fan notes més greus.

El so depèn de la forma i del material amb què s’ha fet l’instrument. També depèn de la caixa de ressonància si en té.

L’avantatge d’aquests instruments és que són molt variats i populars. Alguns són molt rudimentaris i es fan amb materials l’abast de tothom : carabasses, terrissa, fusta, etc.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/he-zEoJ_QxM" width="100%" height="450" wmode="transparent" /]

HISTÒRIA:

No podem determinar l’època de creació de la percussió, ja que aquesta sempre ha existit. Podem dir que els primers ritmes es van fer experimentant i produïts amb el cos, ja que si ens donem cops a diverses parts del cos podem crear ritmes. Per això la percussió no neix en un lloc i època determinats.

S’han creat uns instruments de percussió diferents depenent del lloc.

CLASSIFICACIONS:

Moltes vegades s’ha intentat classificar els diversos instruments de percussió sense aconseguir una única classificació.

Què vol dir so determinat i so indeterminat?

La classificació entre so determinat i so indeterminat s’utilitza per agrupar els instruments de percussió segons si,en fer-los sonar, poden fer una melodia o no.

Així, els instruments de percussió de so determinat poden fer ritme i melodia. N’hi ha de dos tipus:
Idiòfons: instruments que produeixen el so a través de la vibració del seu propi cos. Per exemple: Xilòfon, carillò, melal.lòfon, vibràfon, campanes tubulars, glockenspiel, etc…
Membranòfons: Són els instruments que produeixen el so mitjançant la vibració d’una o més membranes tenses, normalment col·locades sobre un ressonador. Per exemple:Timbales

Els instruments de percussió de so indeterminat només poden fer ritmes, però no melodia.També trobem dos tipus:
Idiòfons: Caixa xinesa,triangle i platerets, etc…
Membranòfons: Caixa, pandero, simbomba, pandereta, etc…

Si cliques aquesta imatge en Jared t’ensenyarà quins són els instruments de so determinat i els instruments de so indeterminat de l’0rquestra.

VÍDEOS:

En aquest capítol, el programa “Atrapa-sons” se centra en els instruments de percussió i en la música de Leroy Anderson i de la família Bach.

[kml_rm movie=”http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_730971.rm” width=”352″ height=”288″/]D’altra banda, a la part final del programa, “El relat animat” està dedicat a “The typewriter”, de Leroy Anderson.

L’Atrapa-sons construeix un “testòfon pentatònic” amb cinc testos i l’Atrapamosques interpreta el “Minuet en sol M” del “Quadern” d’Anna Magdalena Bach.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_888653.rm" width="352" height="288"/]

El grup Tactequeté ha donat a la percussió la categoria de protagonista. En aquest capítol del programa “Atrapa-sons” es mostra com els instruments de percussió permeten construir un ambient acústic.

L’Atrapa-sons visita els components del grup Tactequeté, especialistes a crear ambients sonors. Aquest grup de percussionistes ha portat la percussió, que moltes vegades serveix només d’acompanyament, a un primer pla, al nivell de protagonista.

Amb els seus instruments, els Tactequeté són capaços de reproduir l’ambient d’un embús de trànsit o un ambient selvàtic. Per aconseguir-ho fan servir instruments d’arreu del món i instruments fabricats amb estris casolans. Per exemple la qüica, la calimba, una carbassa, unes paelles, la marímbula, l'”steel drum”, unes claus, grapes, una tapa d’olla amb molles, la bateria, el djembe, la pandereta espanyola, una bateria de cuina, el cas-cas o un baix elèctric de mopa.

Tots aquests instruments sonen amb un color o timbre diferent, depenent de la seva textura: metall, plàstic, canya…

A la secció “L’artefacte musical”, l’Atrapa-sons proposa construir un pandero quadrat amb uns llistons de fusta i cinta de precintar. Amb aquesta caixa de ritmes domèstica es pot tocar el ritme d’una sardana o d’un tema funky. L’Atrapa-sons hi interpreta la cançó castellana “El pandero no da de comer”.

“El relat animat” està dedicat als ritmes africans i, al “Concert amfibi”, l’Atrapamosques interpreta al piano una peça al costat de l’Atrapa-sons, que l’acompanya amb els seus artefactes musicals.

ACTIVITATS:

[kml_flashembed movie="http://www.xtec.cat/trobada/musica/jocs/cascav/cascav.swf" width="450" height="350"/]

PER AMPLIAR INFORMACIÓ:

Si vols ampliar informació clica AQUÍ
Si vols saber més coses dels instruments de percusió també pots consultar aquestes adreces:

Blanquerna

C.Lòpez

Tete Montoliu: piano solo


[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/avi/001_382388.rm" width="352" height="288"/]
Retrat biogràfic de la persona i el pianista de jazz Tete Montoliu a través del testimoni del seu nét, Jordi Blesa i Montoliu, altres familiars, amics, músics i periodistes experts.
Vicenç Montoliu Massana va néixer cec, l’any 1933, a Barcelona, en una família amb gran vocació musical. El seu pare formava part de la Banda Municipal de Barcelona i de la Gran Orquestra del Liceu, i la seva mare era molt aficionada al jazz. De molt petit, en Tete va estudiar música a l’Escola de Cecs i, més endavant, al Conservatori.
La sort li va arribar de la mà del vibrafonista Lionel Hampton, que, després d’escoltar-lo, el va convidar a afegir-se a la gira europea de la seva banda. Des d’aleshores va tocar amb gairebé tots els mestres del jazz: John Coltrane, Dexter Gordon, Stan Getz, Chet Baker, Paquito D’Rivera o Stephane Grappelli, entre d’altres.
Tete Montoliu va gravar més de seixanta discos, per exemple: “Body & Soul” (1971), “Tete!” (1974), “Tete a Tete” (1976), “Lunch in L.A.” (1979), “The Man From Barcelona” (1990) o “Tete en el San Juan” (1997).
Va morir l’any 1997, a Barcelona.
Entrevista a Tete Montoliu:

Font: 3ALACARTA

VÍDEOS I AUDIO:

Concert de Joan Manuel Serrat el 23 d’Abril de 1996. Tete Montoliu al piano
I un altre:

Vull que m’acariciïs:

Catalunya canta

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/cacadors/001_824661.rm" width="352" height="288"/]

El programa “Caçadors de paraules” repassa les cançons que ens acompanyen al llarg de la vida, des de les cançons de bressol i les primeres tonades infantils fins als cants populars, improvisats, tradicionals o gens tradicionals.

El presentador del programa, Roger de Gràcia, intenta no desentonar enmig de tanta harmonia i s’enfronta a uns quants reptes musicals: tot per estar a l’altura d’un país que no para de cantar.

Després de cantar a la dutxa, de fer cantar el seu himne als turistes que ens visiten i d’intentar que la gent del carrer canti “Els segadors”, Roger de Gràcia visita l’Agrupament Escolta Guia Kipling, on es manté viva la flama de la cançó d’excursió o “xirucaire”. Els escoltes canten diferents cançons i també s’hi afegeix el músic Quim Vila, que canta les cançons que de petit cantava al cau.

Tot seguit, diferents nens petits canten les cançons infantils més típiques que s’ensenyen a les escoles, i Rahmon Roma, rondallaire, parla sobre les semblances entre les cançons infantils d’arreu del món.

Roger de Gràcia visita uns estudis de gravació, on el músic Pere Crim enregistra música rap en català.

També viatja fins a Eivissa, on encara es mantenen vives aquelles cançons de pagès que es cantaven mentre es feinejava. Dos cantadors, Vicent Pelarmet i i Toni Manonelles, interpreten cançons redoblades amb tamborins, espadins i castanyoles. Així mateix, en Roger parla amb les al·lotes de Can Gibert mentre filen llana i glossen cançons eivissenques.

Jordi Fàbregas, músic i director del Centre Artesà Tradicionàrius, parla del cant dels glossadors i altres tipus de cançons de pagès dels Països Catalans.

A la secció “Grans moments del català” apareixen imatges històriques de Josep Tarradellas al balcó de la Generalitat pronunciant la frase “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”.

A l’apartat “Endevina d’on són”, dos veïns de l’Alcora, a l’Alcalatén, canten una cançó.

Al diccionari, es busca la definició i l’etimologia de les paraules “cantar” i “notes musicals”.

Escales musicals i melodia

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_730568.rm" width="352" height="288"/]

En aquest capítol, l’espai “Atrapa-sons” explica com funcionen i quines són les escales musicals. També recorda els orígens del trombó, mostra una animació de “Les quatre estacions” de Vivaldi i inclou una original interpretació d’una coneguda peça de Schubert.

Escales musicals i melodia
El nom de les notes de l’escala musical, tal com les coneixem (do, re, mi, fa, sol, la, si, do) se’l va inventar un monjo benedictí que va utilitzar la primera síl·laba de cada vers d’un himne a sant Joan. L’única cosa que cal tenir en compte és que, abans, de la nota do en deien “ut”.

Una escala musical és una progressió de notes en sentit ascendent o descendent que ve definida per on es troben situats els semitons. Segons on es trobin, tenim una escala o una altra, i la música sonarà diferent.

Així, en l’escala diatònica de do a do, els semitons estan situats entre les notes mi-fa i si-do, i la resta de notes estan situades a la distància d’un to.

Si es pot construir una escala a partir del do, també es pot fer a partir del re, del mi… Per exemple: re, mi, fa, sol, la, si, do, re. Es tracta d’una escala diferent de l’anterior perquè els semitons, malgrat que estiguin entre les mateixes notes (mi-fa i si-do), ocupen una altra posició dins l’escala.

També es pot construir una escala diatònica a partir del re o d’una altra nota, per exemple un la. Però, per a això, calen els sostinguts (#) i els bemolls (b).

Els sostinguts i els bemolls són signes que apugen (sostinguts) o abaixen (bemolls), en un semitò, l’entonació de la nota.

D’escales, a més de les diatòniques, n’hi ha de molts altres tipus. Segons el paper més o menys important que tenen dins l’escala, tindrem una tonalitat o una altra.

Quan en el títol d’una obra veiem: “Al·legretto en do M”, això ens parla de la tonalitat i ens informa que, en l’escala que ha triat el compositor, la nota do hi té una funció molt important. Tan important que, en aquest cas, quan l’obra s’acaba i n’escoltem el final, la darrera nota, molt probablement, serà un do o un acord de do.

Una cosa similar passa amb la melodia. La melodia és una successió de sons de diversa altura i durada que mantenen entre si diverses relacions de tipus tonal.

La història del trombó
El trombó té els orígens en les trompetes de l’antiguitat, uns instruments amb un so tan atractiu que el van copiar a mig món. Però amb una llargada fixa només es podien fer unes quantes notes.

Es va haver d’esperar fins al segle XV per veure néixer el sacabutx, el pare de l’actual trombó, que va incorporar una colissa extensible amb la qual, per fi, es podien tocar totes les notes del pentagrama.

Quan ho van aconseguir, el van començar a fer servir per a tota mena de composicions, i el van considerar “l’instrument d’embocadura més perfecte”.

A més de ser molt ben rebut a les orquestres, el trombó va entrar a formar part ben aviat de les bandes de jazz. Encara avui s’exploren tots els sons que se’n poden treure amb els glissandos i fent servir la sordina.

D’altra banda, “El relat animat” està dedicat a “Les quatre estacions”, d’Antonio Vivaldi. L’Atrapa-sons construeix un “digeridoo” extensible i l’Atrapamosques interpreta al piano “Moment musical número 3”, de Franz Schubert.

PÀGINES RELACIONADES:

La melodiaMelodia i mode.