[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_730568.rm" width="352" height="288"/]
En aquest capítol, l’espai “Atrapa-sons” explica com funcionen i quines són les escales musicals. També recorda els orígens del trombó, mostra una animació de “Les quatre estacions” de Vivaldi i inclou una original interpretació d’una coneguda peça de Schubert.
Escales musicals i melodia
El nom de les notes de l’escala musical, tal com les coneixem (do, re, mi, fa, sol, la, si, do) se’l va inventar un monjo benedictí que va utilitzar la primera síl·laba de cada vers d’un himne a sant Joan. L’única cosa que cal tenir en compte és que, abans, de la nota do en deien “ut”.
Una escala musical és una progressió de notes en sentit ascendent o descendent que ve definida per on es troben situats els semitons. Segons on es trobin, tenim una escala o una altra, i la música sonarà diferent.
Així, en l’escala diatònica de do a do, els semitons estan situats entre les notes mi-fa i si-do, i la resta de notes estan situades a la distància d’un to.
Si es pot construir una escala a partir del do, també es pot fer a partir del re, del mi… Per exemple: re, mi, fa, sol, la, si, do, re. Es tracta d’una escala diferent de l’anterior perquè els semitons, malgrat que estiguin entre les mateixes notes (mi-fa i si-do), ocupen una altra posició dins l’escala.
També es pot construir una escala diatònica a partir del re o d’una altra nota, per exemple un la. Però, per a això, calen els sostinguts (#) i els bemolls (b).
Els sostinguts i els bemolls són signes que apugen (sostinguts) o abaixen (bemolls), en un semitò, l’entonació de la nota.
D’escales, a més de les diatòniques, n’hi ha de molts altres tipus. Segons el paper més o menys important que tenen dins l’escala, tindrem una tonalitat o una altra.
Quan en el títol d’una obra veiem: “Al·legretto en do M”, això ens parla de la tonalitat i ens informa que, en l’escala que ha triat el compositor, la nota do hi té una funció molt important. Tan important que, en aquest cas, quan l’obra s’acaba i n’escoltem el final, la darrera nota, molt probablement, serà un do o un acord de do.
Una cosa similar passa amb la melodia. La melodia és una successió de sons de diversa altura i durada que mantenen entre si diverses relacions de tipus tonal.
La història del trombó
El trombó té els orígens en les trompetes de l’antiguitat, uns instruments amb un so tan atractiu que el van copiar a mig món. Però amb una llargada fixa només es podien fer unes quantes notes.
Es va haver d’esperar fins al segle XV per veure néixer el sacabutx, el pare de l’actual trombó, que va incorporar una colissa extensible amb la qual, per fi, es podien tocar totes les notes del pentagrama.
Quan ho van aconseguir, el van començar a fer servir per a tota mena de composicions, i el van considerar “l’instrument d’embocadura més perfecte”.
A més de ser molt ben rebut a les orquestres, el trombó va entrar a formar part ben aviat de les bandes de jazz. Encara avui s’exploren tots els sons que se’n poden treure amb els glissandos i fent servir la sordina.
D’altra banda, “El relat animat” està dedicat a “Les quatre estacions”, d’Antonio Vivaldi. L’Atrapa-sons construeix un “digeridoo” extensible i l’Atrapamosques interpreta al piano “Moment musical número 3”, de Franz Schubert.
PÀGINES RELACIONADES: