La COBLA és una agrupació instrumental típica de casa nostra, de Catalunya, on predominen els instruments de vent, que executen la música de diferents danses populars, en especial de la sardana.

Veiem ara en profunditat els instruments que integren la COBLA:
La cobla està formada per onze instrumentistes que toquen dotze instruments. Els músics estan distribuïts en 2 fileres, davant els instruments de vent fusta (que toquen asseguts) i darrera els de vent de metall (que toquen drets). Cada filera també s’organitza segons el registre de so dels instruments: els aguts a l’esquerra i els greus a la dreta. El contrabaix està situat entre de les 2 fileres a la banda dreta.
Els instruments són:
- Asseguts davant d’esquerra a dreta:
– El flabiol és l’encarregat de fer l’entrada i els contrapunts. El toca el mateix músic que toca el tamborí . El tamborí és l’únic instrument de percussió de la cobla i amb el seu “toc” fa l’acompanyament a les sardanes.
– El tible, segon i primer, és un instrument de la família de vent de fusta. Té un so agut.
– La tenora, primera i segona, és un instrument de vent de fusta, amb el pavelló metàl·lic. És el que sol fer la melodia i té un to greu.
- Drets a darrere d’esquerra a dreta:
– trompeta, segona i primera, és un instrument de vent de metall, el més agut de la família que trobem a la cobla.
– trombó de pistons, és un instrument de vent de metall, generalment de pistons, també s’incorpora el de vares.
– fiscorn, primer i segon, és l’instrument de vent de metall més greu de la cobla.
– contrabaix, és l’únic instrument de corda de la cobla. Combina l’arquet i el pizzicatto.
Ara que ja coneixes una mica millor la cobla vols jugar i veure el què has après ? Clica aquí sota.
Continuem jugant?

Ara escoltarem una Sardana. La va escriure el compositor català Enric Morera.
Enric Morera i Viura (Barcelona, 1865 – 1942) fou un compositor català que va escriure òperes, música escènica, obres simfòniques, corals, concerts i una Missa de rèquiem, però sobretot és reconegut per les seves sardanes corals amb títols tant populars com La Santa Espina, Les fulles seques, La sardana de les monges i L’Empordà. La seva obra s’adscriu a l’estètica neoromàntica i és una magnífica mostra del nacionalisme musical català.
