Musicograma: Margarideta ( Cançó Popular Catalana ) from Flora on Vimeo.
He pensat que seria una bona idea parlar de la MÚSICA ESCÈNICA, gènere al que pertany l’ÒPERA, entre altres.
Encara que falten unes setmanes us deixo aquest Recull de Cançons de Sant Jordi per a repassar les cançons que ja sabem i per practicar-ne de noves. 
La cançó va unida a una llegenda originada, segons s’explica, a la localitat de Caldes de Malavella, a la comarca de La Selva.
A la població de Caldes de Malavella se celebra, des de fa molts segles, una festa dedicada a Sant Maurici. Aquesta diada se celebra a l’ermita de Sant Maurici que està situada a pocs quilòmetres de la localitat, el 22 de setembre.
Segons explica la llegenda, l’Hereu Riera, fill d’una de les famílies rurals més riques de l’Empordà, situada a la població de Llançà (Alt Empordà), anà a les festes de Sant Maurici de Caldes de Malavella. Mentre dansava amb dues donzelles que l’havien acompanyat des de Llançà, va rebre la notícia que la seva promesa, na Cecília, patia una greu malaltia. Ell abandonà la festa i marxà de nou cap a Llançà per visitar-la. Arribat a la seva cambra resà davant la imatge del Sant Crist que allà hi havia. Diu la llegenda que Déu l’escoltà i curà la noia. L’Hereu Riera, emocionat i agraït, despenjà la imatge del Sant Crist i féu, damunt la creu, una gran dansa d’alegria.
Avui aprendrem les famílies que composen l’ORQUESTRA tot cantant aquesta cançó:
“Quan els Sants van marxant “, sovint referit com “Els Sants“, és un himne gospel nord-americà dins la música popular. Encara que es va originar com un cant espiritual, la gent avui en dia són més propensos a escoltar-lo interpretat per una banda de jazz. La cançó es confon de vegades amb una composició similar titulada “Quan els sants estan en marxa“ creada a partir de 1896 per Katharine Purvis (lletres) i James Milton Negre (música).
Al voltant de 1938 va ser l’any en què Armstrong la va llançar perquè fos descoberta i va aconseguir que perdés part del to apagat i trist que tenia en els seus orígens, per passar a tenir un ritme trepidant que la va fer molt atractiu per a les grans bandes de dixieland Jazz.
Un ús tradicional de la cançó és com una marxa fúnebre. En la tradició de la música funerària de Nova Orleans, Louisiana, sovint anomenat el “funeral de jazz“, mentre acompanyava el fèretre fins al cementiri, una banda tocava la cançó com un cant fúnebre. A la tornada de l’enterrament, la cançó canviava al familiar estil optimista “calent“ o “Dixieland“.
Aquesta feta per la meva amiga Adelaida Ibáñez
I aquesta altra una mica més difícl pel fa#
L’escoltem en aquesta original versió ???
