Àfrica al cor-1 (comunitat subsahariana)
Hem conegut alguns dels primers immigrants africans que es van instal·lar a Catalunya. Des d’aleshores, provinents de tota l’àrea subsahariana, entre el Senegal i el Camerun, centenars de persones vénen cada any a la recerca de feina i benestar.

veure video

Un passaig per les cuines i les cultures de Burkina Faso, Senegal, Guinea Equatorial, Níger i Guinea Bissau, amb els africans residents a Catalunya.

Karakia ha obert una petita finestra dins la comunitat xinesa de Catalunya.
Hem conegut el carismàtic fundador, fa 40 anys, del primer restaurant xinès de Barcelona i ens hem apropat als plats de bona part de la Xina, molts dels ingredients dels quals es troben aquí amb facilitat.
El programa ha assistit a l’àpat d’una família arrelada a Catalunya. Els fills dels primers immigrants xinesos ja no pensen en els restaurants com a única sortida econòmica. No obliden, però, els seus orígens i lluiten per conservar les seves tradicions mil·lenàries.

Tan a prop, tan lluny-1 (comunitat marroquina)
Provinents d’un país en vies de desenvolupament, els marroquins arriben a Catalunya atrets per la idea de trobar una feina que els permeti una vida més estable econòmicament sense que això suposi perdre les tradicions i els costums.

“Karakia” mostra com és la cuina d’alguns dels trenta mil uruguaians que viuen a Catalunya i quins són els seus costums.

Uruguai, “el riu dels ocells”, és el nom que van donar els indis guaranís a les terres americanes situades al nord de l’actual Argentina. De fet, la relació amb aquest país, del qual l’Uruguai va ser una província, ha marcat part del caràcter, els costums i també la gastronomia dels seus habitants. Però els uruguaians també han rebut les influències d’altres països que l’han dominat: espanyols, brasilers o anglesos.
Igualment és d’origen italià la “pascualina”, una empanada d’espinacs que prepara en Fernando. Ell i els seus amics es troben a Segur de Calafell per celebrar una vetllada gastronòmica: “matambre”, “empanadas criollas” i “choripanes”, sense oblidar les infusions de “yerba mate”, tot un senyal d’identitat per als uruguaians.

L’altra gran icona són els “asados”. Un de multitudinari és el que organitza l’associació Los Botijas, de Rubí. Molta carn i també molta música, i especialment “candombe”, amb la sonoritat i els ritmes dels tambors d’arrel africana.

El ritme de la nostàlgia (comunitat brasilera)
El tarannà alegre dels brasilers no canvia fora del seu país. Per comprovar-ho només cal visitar la comunitat brasilera de Catalunya. Parlarem de la “feijoada”, de la “moqueca” i de la “caipirinha”, plats i begudes que conformen un particular univers creatiu.

veure video

Dolç espai de memòria – 2 (comunitat cubana)

Les danses i les creences “yoruba” van engendrar a Cuba tot un univers propi, on la cultura i la religió dels esclaus es va barrejar, com va passar al Brasil, amb la dels colonitzadors.

La música, el son, la cultura en general dels habitants de Cuba han marcat sovint els vincles del seu pas per Catalunya. La seva cuina, hereva de la presència espanyola i africana, es va haver d’adaptar en les últimes dècades a les mancances d’un territori amb forts condicionaments socials i polítics. Ara, el sabor dels seus plats acompanya les nostàlgies contingudes dels nostres veïns cubans. Aquí s’han retrobat amb l’estabilitat emocional i creativa a través de carrers i aires marítims que recorden els de l’Havana.

“Karakia” dedica un segon capítol a la comunitat equatoriana a Catalunya.

A milers de quilòmetres del seu país, els equatorians es troben en diferents parcs i places de Catalunya: són el que anomenen “quedada”s. Ho fan per gaudir de la música en companyia, de manera festiva i a ritme de “pasillo”, el gènere més estès; però també per compartir els àpats que enyoren i practicar un dels esports nacionals: l'”ecuavolley”.