Els invasors de la web!

Fa temps en una illa hi havia un poble, allà hi vivien uns nens de cinc i vuit anys. Allà van conèixer el surf per primera vegada, els hi va agradar molt. Als quinze i disset anys, van començar a practicar-lo. Com  que estaven en una illa fer s­urf era el més divertit.

Un nen, que es deia Joe, era uns del millors surfistes que hi havia, ell i els seus dos millors amics, en Michael i en Logan, eren famosos experts.

Tots tres van fer una promesa: mai deixarien el surf. En Joe era el que més destacava, l’admiraven molt. Cada cop que podia fer surf, aprofitava aquell temps sense perdre cap segon.

L’avi d’en Joe, que també feia surf a la seva edat, li va explicar que cada 100 anys una onada gegant passava per la illa. El Joe ja havia escoltat aquesta història però creia que era una llegenda. L’avi deia que era de veritat, però com que l’avi tenia ja prop de noranta anys i molts cops confonia les històries amb les pel·lícules, el seu net no acabava de creure que fos veritat, però dubtava.

En Michael i el Logan  no s’ho podien creure. El Logan era el més covard de tots tres, pensava que seria molt perillós. Va decidir no fer surf sobre aquesta onada gegant.

En Joe i Michael es van quedar sense paraules. En Michael va començar a dubtar, no sabia si el seu amic tenia raó, potser si era massa perillós fer surf sobre una onada tan enorme, i si no sortien d’aquella? Fins i tot podien morir.  En Joe no s’ho podia creure!! No entenia per què un dels seus amics no volia i l’altre dubtava sobre fer surf sobre aquella onada.

Va decidir que si en Logan no volia, farien surf sense ell. Però es va trobar-se que en Michael també tenia molts dubtes, i si realment era una bogeria?

En Joe no sabia què fer. Va anar a veure al seu avi i li va demanar la seva opinió. L’avi va respondre que cadascú tenia dret a escollir què volia fer i que a vegades era millor estar sol que mal acompanyat.

El Joe  amb aquella resposta encara estava més confós. Després de molt pensar va decidir que faria surf tot sol sobre aquella gran onada, era el que realment volia i no podia perdre aquella oportunitat.

Es va llençar un altre cop a l’aigua, durant un moment no s’escolava res, hi havia un silenci absolut. Va mirar al seu davant i va veure arribar l’onada més gran que mai no havia vist, era més gran que un gratacels. Estava espantat però alhora emocionat. Va agafar la seva taula de surf preparat per fer allò que més li agradava. Va llançar-se a l’aigua però era tant i tant gran que d’un cop va enviar-lo a una illa perduda. La gent del poble, els seus amics i la seva família mai més van saber res d’ell. Allà, a la illa, tot sol, va morir de set.

Des de llavors la gent del poble explica històries sobre tot allò que va passar.

Spiderman

1 Un canvi d’escola a l’institut.

El 7 de Març -que està a prop- és un dia molt especial per a mi, perquè al meu país anomenat “Cosomatutenfer” anem per primera vegada a l’institut on estudiarem durant quatre anys.

Les meves companyes també estaven molt nervioses per si ens posarien juntes o ens separarien (això ja no depenia de nosaltres) la única cosa que quedava era esperar fins que ens diguin a quina classe anirà cadascú de nosaltres.

2. El primer dia a l’escola, perdó a l’institut.

Com que era el primer dia, em va acompanyar la meva mare. Ella m’estava tranquil·litzant i dient-me:

Primer li van dir la classe a la Martina, que anava a 1er A, a mi em van dir a 1er B, la Jaida anava amb mi i al Marc amb la Martina.

–Com t’ha anat el primer dia d’institut???

-Molt bé, la nostra professora es diu Laia…-li vaig explicar coses i coses.

3 La trobada dels amics i amigues.

Avui per la tarda, com que no teníem classes, vam pensar d’anar al cinema ja que demà serà ssabte.

Anant al cinema vam trobar al David, a la Paula i a la Irene, que també anaven al cinema. Doncs vam anar el 7 junts, ells ens van explicar com va ser el seu primer dia d’institut i nosaltres a ells. Nosaltres vam estar caminant i caminant i, de sobte alguna cosa ens va xuclar cap als núvols.

Estàvem molt espantats al no saber el que era, però algú que no érem nosaltres va començar a parlar.

– Benvinguts al planeta Plantoduti, aquest és un planeta amb moltes plantes i diverses.

– Qui ha dit això???? -va preguntar el Marc.

– Jo!!!!!!! Mireu a baix.- va respondre aquella veueta.

– I qui ets tu?? -li vaig dir.

– Jo sóc el guardià del rei. Seguiu-me -va ordenar.

Vam estar caminant i caminant al voltant d’immenses plantes fins arribar a un enorme palau també fet de plantes.

– Obriu!!!!!!!!!!!!!!! -va dir seriosament.

Els altres guardians van fer cas i van obrir les portes del palau. El guardià va entrar i nosaltres darrere d’ell, al mig del palau estava el rei i als seus costats els majordoms ventilant-lo.

– Passeu -va dir el rei.

– No tingueu por!!!!. Nosaltres necessitem a unes persones que puguin ser reis. Vosaltres heu tingut sort. Tindreu un dies, provarem com serieu de reis.

-Què bé!!!!!!!!!!!! -va dir emocionada la Irene.

-Començareu des d’avui -va continuar la majestat.

4 La prova de ser majestat.

Ens vam canviar de roba per una d’especial. Les noies duien una túnica de color blau claret amb unes flors de diferents colors. Els nois portaven una mena de pantalons i una camisa de màniga curta de color blau fosc amb diferents flors.

Desprès de fer totes les proves la majestat ens va dir qui seria cadascú, i va ser així:

La Irene, jo i la Paula: les reines de les flors. La Martina i la Jaida: les reines del decorat. El David i el Marc: els reis de la diversió. I tots junts seriem els reis del castell.

5 La tornada a casa.

Després de totes aquestes proves, vam tornar a casa i ho vam explicar tot als nostres pares, però ells no ens creien. Els vam dir que els podríem portar i es van decidir que si. Nosaltres vam trocar al tel. 004631179 per a que vinguessin a recollir-nos. Vam esperar uns quants minuts i van arribar. Ens van xuclar com abans i ens van portar fins a Plantoduti.

Allà els pares van parlar am el rei i van arribar a un acord: podríem ser reis però si anàvem a l’escola, seriem bones persones, no ens barallaríem encara que no arribéssim a un acord…

Nosaltres estàvem molt contents de tenir l’oportunitat de ser reis.

Els pares en van portar les coses i ens van preguntar:

– Podrem venir a visitar-vos, senyors reis??????

– És clar que sí!!!!- vam respondre tots a la vegada.

I ens vam posar a riure i riure.

Els pares van marxar i de tant en tant ens venien a visitar.

SJ005

Hi havia una vegada un raspall, però no era normal, sinó que aquest era màgic. Era màgic, perquè havia sortit quan un nadó va somriure per primera vegada.

Aquesta història va passar a Tarragona (Cunit). Llavors aquell raspall -sabeu que he dit que va néixer d’un primer somriure d’un nadó?, doncs aquell nadó era l’Estefania, que aquest mateix any feia 13 anys i per tant anava a l’institut -.

A la nit, d’aquell mateix dia al llindar de la finestra, es va­ trobar el raspall i llavors va tenir ganes de pentinar-se -i com no!, ho va fer. Mentre es pentinava va pensar un desig, i… NO VA PASSAR RES, encara!

Al dia següent aquell desig -el que va pensar la nit anterior- se’l va trobar sobre seu, perquè el que va desitjar va ser que fos molt, molt, bonica .Ara us explicaré com era ella abans que demanés el desig. Doncs aquesta noia era bona com el pa però físicament tenia la cara plena d’acne i el seu nas era com una patata de gran, més o menys així és com era, fins ara, és clar!.Ara, era una noia bellíssima, sense acne i amb un nas bellíssim, com la Selena Gómez, però només el nas, eee!.

Quan anava cap a l’escola es va topar amb el noi que li agradava de l’institut, i aleshores aquell noi es va quedar bocabadat, i no parava de recordar-la, perquè li va semblar tan preciosa que no se la podia treure del cap. A l’Estefania se li va pujar al cap tot això de ser tan bonica i que el noi que li agradava no se la pogués treure del cap. A la nit es va tornar a pentinar i va demanar un altre desig, però aquesta vegada no va funcionar perquè l’Estefania s’estava aprofitant de la màgia de la pinta ; i aquesta es va adonar que l’Estefania s’estava aprofitant, va ser aleshores quan va decidir que cada nit quan es pentinés els cabells i pensés en un desig, aquest seria tot el contrari del que havia desitjat,com per exemple: volia que el noi que li agradava, li demanés sortir, doncs seria tot el contrari, no ho faria. Llavors es va pentinar,com no i va demanar un desig. L’Estefania li va demanar al noi que li agradava, que per cert es diu Jorge, que sortís amb ella però ell li va contestar que no. Aleshores a l’Estefania se li va trencar el cor- perquè si tu li demanes a un noi que surti amb tu i ell no vol…doncs et deixa destrossat/a per dins i per fora i encara si t’ho diu a l’institut doncs pots passar molta vergonya, perquè tothom es riuria de tu, perquè t’havia deixat plantat/da davant de tothom.

Ella es va adonar que la pinta ja no concedia tots els desitjos i es va penedir del que havia fet i li va demanar perdó,li va construir una caixa on guardaria el raspall, perquè cap més noia en el món, trobés aquella pinta i que no li passés com a l’Estefania, que li pugés tot això dels desitjos al cap. Va enterrar la pinta al terra del seu jardí, però quan l’Estefania va morir -per una causa que no contaré per que es una miqueta trista. Al cap d’un temps, més o menys 2 mesos després de morir, una família va comprar la casa on havia viscut l’Estefania i se’n van anar a viure. En aquella família hi havia duna nena anomenada Laura. Aquella nena va trobar la pinta màgica jugant al jardí –exactament jugant amb la sorra – també va abusar del raspall i es va penedir i va destruir el raspall posant-lo una altra vegada a la caixa- la que fer l’Estefania -i un dia que va anar a la platja va llençar la caixa al mar, perquè es quedés al fons del mar i així segur que ningú la trobaria mai de la vida. I així va ser que cap més nena del món el va trobar, gràcies a la intel·ligència de la Laura, que va llençar el raspall.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte s’ha acabat.

Bizcocho

Había una vez un niño que se llama Nimvhar. Cuando creció, cuando tenía 2 años, su madre y él estaban paseando, él ya sabía andar. El niño fue a mirar a un barrio viejo y vió un ninja que salvó a una mujer de un ladrón. A Nimvhar le hubiera encantado ser ninja.

Pasaron 2 años y Nimvhar robó dinero a su madre y se compró la mejor espada de ninja. Con esa espada podría partir por la mitad a los malos, luego también compró unas estrellas de ninja, cinta y ropa de ninja.

Nimvhar no sabía como luchar, él le dijo a su madre que quería ir a un club de ninja. Su madre intentaba encontrar uno pero estaba muy lejos. Finalmente encontró a otro pero también estaba situado en un lugar un poco lejano, en un bosque, al lado de la ciudad. Nimvhar tuvo una idea, le preguntó a su madre si podrían ir a vivir más cerca del club, en el bosque.

Éste estaba muy poblado. La mala suerte seguí y la madre de Nimvhar murió mientras él estaba en el club entrenando. Unos vecinos le avisaron y cuando él llegó su madre yacía en el suelo. Al su lado había una carta que anunciaba que moriría a las 9.

Él se fue rápido al club a pedirles ayuda. Organizó su defensa: todos sus amigos le ayudarían. Y así sucedió. Nimvhar como un buen ninja luchó y ganó la batalla para sobrevivir.

Ninja

­

Estimat diari:

Avui com un dia normal m’he despertat i he baixat corrents al menjador, estava molt emocionada perquè avui arribava el meu pare de la guerra. Dos senyors han picat a la porta, anaven amb un esmòquing negre i unes ulleres de sol molt grans. Han informat a la meva mare que el meu pare va morir.

No tinc ànims per explicar-te més.

Fins a una altra.

Després d’aquell dia vaig canviar molt, em vaig allunyar dels meus amics, de la meva mare,… Estava començant a fumar i tot perquè estava molt trista. No tenia ànim d’estudiar, no tenia ganes de res. Vaig intentar fer exercici jugant a bàsquet, un dia havia anat a l’entrenament de l’escola i m’havia marejat, no sé perquè aquell dia estava amb ànim de jugar, però potser que no amb tot l’ànim que calia. Aquell dia vaig decidir començar una nova vida, abandonar Canadà i anar-me al Brasil on ningú em coneixeria, on podria començar amb noves amistats, on podria oblidar la mort del meu pare.

Estimat diari,

Després d’un any torno a escriure. Tota la meva vida ha canviat tinc tot l’ànim del món. He trobat el meu príncep blau. Tenim un fill de 2 mesos, estic molt contenta. Sóc jugadora professional de bàsquet i no tinc problemes per a res. Ara no m’afecta que el meu pare hagi mort, ja ho he superat, encara que els primers mesos em sentia molt malament.

Al meu príncep blau el vaig conèixer a l’estació de tren, quan anava a l’aeroport per viatjar al Brasil. La primera cita que vam tenir va ser en un restaurant Italià. Al principi era el meu amic però després vam seguir quedant al parc i en d’altres llocs. Ens vam besar per primera vegada al parc d’atraccions, justament a la casa dels miralls. Primer em va abraçar i després em va besar. Aiiiiiiiiiiiii!  Què bonics aquells moments…

Desprès d’ 11 mesos ja tenim un fill: és preciós, els seus ulls són verds com els meus, té el cabell castany com el seu pare i l’hem dit Derek.

He arribat a ser jugadora de bàsquet perquè el meu marit coneix a un visitador de jugadors. Ell li va dir per veure’m en un entrenament i va recomanar-me a un president d’un equip de primera divisió. Abans de contractar-me m’havia de veure jugar i així va ser, em va contractar i ara sóc jugadora professional.

Estimat diari, fins aviat!

Gazpacho

Hi havia una vegada un nen que es portava molt malament. Vivia amb els avis en un poble molt gran. Allà hi havia un zoològic. El nen es deia Oriol, li agradaven molt els animals però en especial el ossos.

Un dia molt assolellat el seus avis van decidir portar a l’Oriol al zoo i passar allà tot el dia.

Quan van arribar van anar a veure l’espectacle de les foques i dels dofins. En acabar l’espectacle l’Oriol va insistir als seus avis per a que el portessin a veure als ossos. Hi havia uns ossos molt petits. L’Oriol es va barallar amb el seus avis perquè ell volia tocar a l’ós petitó.

– No pot ser! Farem una foto i li ensenyarem als pares – va dir l’àvia.

L’Oriol es va posa a fer una de les seves rebequeries com sempre. L’avi el va agafar de l’orella i se’l va endur a fora del zoo. Van marxar tots tres cap a casa. L’Oriol després de sopar es va aixecar de la taula i li va fer uns petons als avis, va donar la bona nit i se’n va anar a dormir. Va posar un parell de coixins a dins del llit i es va escapar per la finestra. Va agafar la bicicleta i va anar cap al zoo.

El zoo estava tancat. Hi havia un parell de guàrdies de seguretat. L’Oriol va saltar les balles. Un dels guàrdies va avisar a l’altre:

– Atenció, atenció! Un intrús a la zona dels ossos!

– És un nen! Corre cap allà!

L’oriol havia anat forces vegades al parc, el coneixia molt bé. Ell ja sabia que per entrar a la zona dels ossos havia de passar per les piscines de les foques. Ràpidament al entrar a la piscina de les foques, de cop i volta l’Oriol va relliscar i va caure a dins de la piscina. Intentava sortir però no podia i l’aigua estava molt freda.

Aquella mateixa tarda havien traslladat a les foques a una nova instal·lació, ara hi havien tres orques. El guàrdia que entrava en aquell moment estava molt espantat.

L’Oriol mirava de sortir de la piscina. Va notar com algú l’empentava pel darrera i el treia suaument fora de la piscina. Va girar-se i va veure a aquella bèstia blanca i negre que el mirava amb un somriure.

– Tranquil noi, ja ha passat tot! – va dir el guardià.

L’Oriol no podia deixar de mirar aquella bèstia que nedava. Un dels guàrdies el va tapar amb una manta. Van anar cap a la porta de l’entrada:

– I ara què fem? Truquem a la policia? – va dir un dels guàrdies

L’Oriol no sabia que dir, pensava que avisar a la policia era massa exagerat.

El guàrdia li va dir:

– Farem una cosa: si et comportes de meravella, ajudes als pares i et portes bé amb els teus avis, podràs ajudar al zoo.

Van passar el mesos. L’Oriol cada nit baixava al parc, on els guàrdies l’esperaven i l’acompanyaven a banyar-se amb les seves amigues les orques.

Amb el pas del anys l’Oriol es va convertir en un dels cuidadors de les orques, les foques i els ossos.

L’Oriol va ser molt feliç.

Sense nom

En un planeta llamado Tierra había una ciudad enorme dónde solamente vivían los animales y se llamaba Dodcat. Me preguntaréis dónde están las personas… Pues se extinguieron a causa de un rayo de luz que salió del cielo.

Un día yo iba paseando cuando de repente mi amigo Pedro me dijo:

– ¿Has visto eso? Hay un señor que busca a alguien para ser un superhéroe.

– ¿Y qué pasa? -contesté yo.

Mi amigo me seguía insistiendo y al final nos fuimos para verlo. Seguro que fue porque una vez le dije que quería ser un famoso.

Había una cola enorme. Cuando nos tocó nos preguntaron un montón de cosas, pero alguna de ellas era extraña. Me eligió a mí. Ahora siendo un superhéroe conquistaría a Litzy, la hermana de Pedro, pensaba yo…

Primero ese señor se me presentó. Se llamaba señor Raiton. Después me dio un traje un poco raro y me dijo:

– Quiero que lleves esto -lo dijo sonriendo y dándome una pulsera un poco rara. Era plateada y tenía un símbolo como un monstruo o algo parecido.

Más tarde escuché de lejos que alguien pedía ayuda y fui tan rápido como pude. No me di cuenta que salté de la ventana. De repente podía volar! Sí, sí, podía volar. Cuando llegué había toda la prensa. Rescaté a esa persona y comenzaron a hacernos fotos. Me sentía como otra persona.

Lo que más me preocupaba era que al ser superhéroe me alejaría de mi amigo. Cada vez había más gente en peligro. Pasó algo extraño: un día mi manager, el señor Raiton, hablaba por teléfono y oí que decía:

– Te toca pagar. Mi superhéroe te ha salvado… ¡Tienes que pagarme! -yo me sorprendí, no dije nada y pensé que  yo también tenia dinero pero en realidad me estaba comportando como un tonto.

Hasta que un día vino Litzy muy enfadada y me dijo:

– ¡Basta ya! Tú o tu manager roba dinero a la gente.

– ¿De qué hablas? – disimulé yo.

– No puedes seguir así –contestó y de repente me empujó y sin querer me rompió la pulsera

Yo como tonto le grite:

– ¡¡¡Qué has hecho!!! ¡¿Estás tonta o qué?! ¡Vete! -ella se me quedó mirando y se fue.

Pocos minutos después comencé a llorar. Me preguntaba que había hecho, me lo repetía una vez tras otra.

Cuando vino el señor Raiton miró la pulsera y me chilló:

– Aaaaaaaaa, qué has hecho! – yo le miré y le contesté- sólo me utilizabas para tener dinero, para llenarte los bolsillos -renunció y me fui todo enfadado.

Más tarde me fui a la casa de Pedro para pedirle perdón. Cuando piqué a la puerta Pedro salió y me dijo todo asustado:

– Ven, tienes que ayudarme. -me hizo pasar y me dijo- Litzy ha desaparecido. Un rayo de luz le pasó por encima y ya no estaba.

– ¿Pero cómo? -contesté yo. Fui a su habitación y había quemaduras. Muy enfadado quise investigar lo que paso allí.

Fui a ver a la biblioteca videos de rayos y encontré uno interesante. En él salían personas que decían que los extraterrestres estaban de camino y recomendaban que quien pudiera se salvara.

– ¡¡Sálvese quien pueda!! –gritaban. De repente me di cuenta de que esto se trataba de extraterrestres. Luego alquilé un cohete y me fui con Pedro. No sabia que tocaba y en ese momento el cohete fue a toda máquina. De golpe chocamos con una nave el triple de grande que nuestro cohete.

Entramos y vimos que Litzy estaba amarrada. Le dije a Pedro que la desatara. Yo tenía que vigilar a un extraterrestre que estaba dormido. No sé cómo, se levantó y comenzó a decir:

– Aaa! Eres tú el que me robó mi pulsera! Bueno eso ya no me importa porque os vamos a eliminar.

– Yo no te he quitado nada – y le tiré la pulsera.

Comenzamos a luchar y mientras Pedro desató a su hermana e iban hacia la nave. Litzy estaba tocando unos botones. Cuando yo terminé de pelear nos subimos a la nave. Entonces se escuchó una explosión, era una bomba. El ruido venía de la nave. Miré a Litzy.

Yo le pedí perdón y nos olvidamos de lo que pasó.

Ringgggggggg, ringggggggggggg… me desperté. Estaba en la cama y mi dueño me traía mi comida.

Aventurera

Este libro trata de mi último año del colegio.

Soy Alice y tengo 12 años. Contaré como es ese grupo de chicas, las “cool” del colegio que van diciendo rumores, sólo pa­ra molestar. También de ese chico tan guapo, de los verdaderos amigos, lo que pienso y lo que siento.

Un día en el colegio hubo un concurso de­ talentos, a mi me gusta cantar y dicen que canto muy bien, pero no en público. Mis amigas me dijeron que me apuntara. Yo no quería, me daba mucha vergüenza, pero…me convencieron.

Fui y me apunté, en principio no quería, pero era mi último año así que fui.

Ese chico tan guapo se llamaba Justin, le dije que si quería ser mi ayudante y me  dijo que sí. Lo malo es que las otras, las “cool “del colegio, van a bailar una canción de Beyoncé, Single Ladys.

Justin y yo nos pusimos a ensayar la canción. Fue muy divertido.

El concurso es muy difícil de ganar, sobre todo porque va casi todo el colegio y los que van, saben mucho… Tuvimos que ensayar durante mucho tiempo porque el viernes es el gran día.

Estaba súper nerviosa, mis amigas también lo estaban, no sé por qué, la que iba a cantar sería yo, no ellas. En resumen, faltaban dos días para el concurso.

Justin y sus amigos: Daniel, Marcelo, David y Hermanad también colaboraban apoyando a Justin, también a mí, pero más a él.

Pasó volando un día entero, en la cual el concurso era mañana por la tarde, donde asistiría mucha gente, no sólo concursantes y público, sino que también habían jurados para anunciar el ganador, que de premio le daban un viaje para las personas del grupo, el solista o el dúo 10 entradas para ir a Venecia, Roma durante una semana. No podía parar de pensar en que Justin y sus amigos, mis amigas y yo fuésemos a Venecia, ya que somos 10, era imposible, pero nunca hay que decir nunca.

Era el gran día, estaba nerviosa, pero debía ir y demostrar a la gente que no hace falta tener la ropa más fashion del mundo ni tener todo eso lo que pido, sino una buena voz, orgullo de ser quien soy y como no, tener a unas amigas que siempre te apoyan, pase lo que pase. Pasó media hora y me tocó a mí, cuando dijeron el nombre de Justin y el mío, pensé: yo puedo hacerlo, sí que puedo.

– Fui lo más positiva posible, como me dice siempre mi madre, así que me subí al escenario y empecé a cantar, mientras Justin tocaba la guitarra.

Cuando acabé, no sólo mis amigas y los de Justin aplaudieron, también aplaudió gente que no conocía, hasta aplaudió un miembro del jurado. Estábamos muy orgullosos, hasta que fue una chica pija y me dijo:

– Solo es eso que tienes que enseñar al público? Qué vergüenza si fuera tu…jajaja – todas ellas empezaron a reirse de mí, hasta que fue Justin y me dijo:

– No importa, están celosas­.

Claro, podía ser eso, estaban celosas. Llegó la hora de la verdad, el jurado nominó tres concursantes:

– En tercer lugar Fati y la flauta mágica, en segundo lugar las chicas “cool” (así se llama el grupo) y en primer puesto, y ganador del viaje es… Alice y Justin!

¡No me lo podía creer, han dicho mi nombre! Mis amigas saltaron de alegría, los amigos de Justin también, pero nosotros estábamos que no nos lo podíamos creer. Todos híper orgullosos del premio, lo primero que pensé fue en las chicas cool del cole, con tal de que fui y les dije:

– Si, es eso lo que tenía por enseñar.

En segundo lugar, pensé en el magnífico viaje a Roma. Mis padres y los de Justin también estaban saltando de alegría, al escuchar el nombre de los ganadores. Nos dieron los viajes para ir a Roma, y aquí estamos, debajo de la torre de pizza con los chicos y mis amigas.

Alicia

– Mare puc po­sar fotos d’en Narco a tot arreu, perquè se m’ha escapat -va dir plorant.

– I com pot ser això? – digué ella.

– Es que vaig trobar una pilota, vaig anar cap a ella i em sembla que mentrestant en Narco va perseguir a un gat o a un conill.

– És la teva responsabilitat i tu t’encarregaràs de posar totes les fotografies al poble.

– Però…va dir en Luis.

– Però res – va dir la seva mare. I no va deixar acabar de parlar a en Luis.

En Luis va anar a penjar tots els cartells de les fotografies del seu llop i cada vegada que es trobava amb una persona deia:

– Per favor, si trobessin a aquest gos que sembla un llop – va mentir per que  sinó la gent no s’atrevirien a agafar a en Narco. Mentre els deia com era el Narco els mostrava una fotografia on també hi havia escrit el següent missatge:  (Narco) No dubtin i truqueu a aquest número 665871432.

Va seguir fins que no li va quedar cap foto. Després va marxar cap a casa.

Va passar un mes i el Narco no apareixia i era el seu aniversari. En Luis es va posar molt trist i tenia ganes de plorar però la seva mare li va donar una sorpresa; li va regalar un gos pastor alemany un xic semblant a en Narco de petit. El nen es va alegrar moltíssim i va estar jugant amb ell . Li  va posar el nom de Luntar.

– Hi ha algú per  aquí? -va dir en Luis amb molta por.

Es seguia escoltant aquest soroll.

– Hi ha algú per aquí ? -va dir una altra vegada:

Hi va aparèixer un llop carnívor, molt gran, amb les mans plenes de sang i va atacar a en Luis i a en Luntar. Ells van córrer per intentar fugir però en Luis va
ensopegar amb una arrel gran d’un arbre i es va fer mal, el seu gos es va parar
al seu costat intentant ajudar-lo, però el llop va arribar. Va ser aleshores quan el nen el va mirar fixament als seus ulls i al seu cos . I sorpresa!  va recordar que era el seu llop Narco!

Narco estava ferit i no reconeixia el seu antic amo fins que en Luis va dir:

– Narco! Sóc jo en Luis no te’n recordes?—va dir alegrement.

En Narco es va posar a sobre d’ell. Luntar va saltar i va agafar a en Narco i es van barallar. Encara que Luntar era pastor alemany i era gran Narco el va guanyar perquè era un llop i tots dos van acabar  ferits.

Luis va començar a plorar i en Narco va parar i girà cua. Després de fer dues passes  va fer la volta i va anar corrents cap a en Luis i cap Luntar, els va posar tota la caraplena  de baba. Llavors en Luis va dur a Narco i a Luntar cap a la seva casa.

Va arribar a la seva casa i la seva mare es va quedar sorpresa.

– Per què has agafat a aquest llop?—va dir la seva mare.

– No és qualsevol llop, és que no el reconeixes? és Narco!—va exclamar.

– És veritat no el reconeixia! – I  es va alegrar

En  Luis i la seva mare van jugar amb el Luntar i amb el Narco.

Anacut

­Había una vez un científico loco que se llamaba Alberto. Inventó una fórmula que servía para aumentar la capacidad del sistema general de la memoria. Los niños de 4 a 9 años dedicaban toda su memoria a insultos y a muchas cosas de las que no podrían sacar provecho en el futuro.

Un día soleado en el cálido verano, era el mes de Agosto, Alberto decidió irse unos días de vacaciones al Caribe. Durante esas 3 semanas y media Alberto no paró de pensar en la en la fórmula secreta. Necesitaba una contraseña porque con un simple forcejeo la fórmula secreta podría caer en malas manos.

De repente Papa Luie se empezó a encontrarse mal y dijo:

-Ay,ay,ay mi pobre cabecita no para de girar.

E inmediatamente se fue al Hospital.

Cuando le dieron el diagnostico, que por cierto era muy  malo, dijo de nuevo:

– Doctor, llame a  la policía que me voy a entregar.

El doctor inmediatamente llamó a la policía. En tres cuartos de hora llegaron los agentes y se lo llevaron. Tuvo un juicio donde se le juzgo por sus dos robos y tres fianzas no pagadas, le cayeron 25 años de cárcel.

A sus 25 años ya cumplió con la justicia pero ahora le toca cumplir con Alberto. Y colorín colorado este cuento se ha acabado.

Chounder