Saps trobar les errades? (27)
30 març 2011
Tots els dies, durant tres hores, tocaba el tanbor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pisarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va puder. Anava vestida de gris i el seu alé era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvii el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del jegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre invern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven emmig dels abres.
Un matí el gegant, estirad en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa hoberta en el mur, els noiets habien lliscat al jardí encimbellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus brassos sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delísia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic cuadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
(fragment “El gegant egoista”, OSCAR WILDE)
Holaa 🙂
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alé era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de vo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardíns, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hinvern a casa del gegant, i el vent del Nord, la pedra, el gel i la neu densaven emmig dels abres.
Un matí el gegant, estirad en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I votant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets habien lliscat al jardí encimellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la hespa. Era un bonic cuadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern
ERRADES 27:
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvïi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del jegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hivern a casa del gegant, i el vent del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven emmig dels arbres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciossa. Va sonar tan dolçament a les seves oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més bella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I votant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encimbellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic quadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
ola os dego la errades 27:
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tamvor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvïi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del jegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hivern a casa del gegant, i el vent del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven emmig dels arbres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament a les seves oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més bella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encimbellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic quadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
hola a tots aqui ni ha les errades (27):
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alé era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de vo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardíns, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hinvern a casa del gegant, i el vent del Nord, la pedra, el gel i la neu densaven emmig dels abres.
Un matí el gegant, estirad en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I votant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets habien lliscat al jardí encimellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la hespa. Era un bonic cuadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern
adeuuuuuuu
Tots els dies, durant tres hores, tocaba el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvïi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del jegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hivern a casa del gegant, i el vent del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven emmig dels arbres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament a les seves oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més bella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encimbellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic quadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
Aqui teniu la resposta profes:
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alé era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de vo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardíns, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hinvern a casa del gegant, i el vent del Nord, la pedra, el gel i la neu densaven emmig dels abres.
Un matí el gegant, estirad en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I votant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets habien lliscat al jardí encimellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la hespa. Era un bonic cuadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
Gracies per escoltar-me
holaaaaa
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alé era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de vo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardíns, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hinvern a casa del gegant, i el vent del Nord, la pedra, el gel i la neu densaven emmig dels abres.
Un matí el gegant, estirad en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I votant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets habien lliscat al jardí encimellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la hespa. Era un bonic cuadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
Holaa:
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alé era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de vo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardíns, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hinvern a casa del gegant, i el vent del Nord, la pedra, el gel i la neu densaven emmig dels abres.
Un matí el gegant, estirad en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I votant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets habien lliscat al jardí encimellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la hespa. Era un bonic cuadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alé era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de vo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardíns, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hinvern a casa del gegant, i el vent del Nord, la pedra, el gel i la neu densaven emmig dels abres.
Un matí el gegant, estirad en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I votant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets habien lliscat al jardí encimellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la hespa. Era un bonic cuadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alé era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de vo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardíns, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hinvern a casa del gegant, i el vent del Nord, la pedra, el gel i la neu densaven emmig dels abres.
Un matí el gegant, estirad en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I votant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets habien lliscat al jardí encimellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la hespa. Era un bonic cuadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tenor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pisares. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre infern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven enmig dels abres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encamellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus bressos sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic cuadret. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tenor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pisares. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre infern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven enmig dels abres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encamellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus bressos sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic cuadret. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tenor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pisares. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre infern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven enmig dels abres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encamellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus bressos sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic cuadret. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tenor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pisares. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre infern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven enmig dels abres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encamellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus bressos sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic cuadret. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hivern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven enmig dels arbres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rei passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
errades 27:
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encimbellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic quadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
hooola!!!!!!!!!!
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pisares. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hivern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven enmig dels après.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encamellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus brassos sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic cuadret. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.